Dijous 19 d’Agost
De la gris Brussel•les ens envolem cap a la perla dels bàltics i pàtria de la meva dona – Estònia. Arribada a Tallinn menys freda que l’any anterior, innecessaria l’indumentària d’hivern que per si de cas duia preparada.
Divendres 20 d’Agost
Arribem al no res de descampats i boscos que rodejen Viljandi, antiga capital de Livòrnia –edad mitja- on anem a visitar sons pares. El seu pare celebra el 60è aniversari i per a l’ocasió ha contractat els serveis de l’equivalent al que seria un “slow food” i comerç de proximitat del nord d’Europa. Un negoci familiar ofereix venir a cuinar carn fresca de la contrada al jardi de casa. Degustem porc senglar, porc de Viljandi i conills acabats de matar i cuits a la graella davant nostre. Àpat medieval i suculent, finalment entenc la devoció de l’Obèlix pels rostits de senglar. Per a la ocasió els estons han comprat vi blanc d’argentina i vi negre de Sud-Africa i Xile, una bona representació dels vins joves presents als supermercats estons. Son vins que estan bé. Amb tanta pretensió com personalitat poden escaure bé en una cultura poc vínicola com és l’estona. Jo havia portat un Doni 2004 de D.O. Conca de Barberà que més enllà de recollir tots els elogis –que sempre poden ser gratuits- serà la primera ampolla a acabar-se. Una vegada més es demostra que la qualitat s’imposa fins i tot en els no especialistes.
Sobrarà carn per menjar-ne els propers dos dies i jo m’hauré de fer baixar l’empatx anant a fer un vol pels boscos que que rodejen l’indret.
Dissabte 21 d’Agost
Anem a fer ruta amb el cotxe. Ens arribem al llac Peipsi, fronterer amb Russia i on visitem pobles de rusos ortodoxos primitius que van escapar la Rusia tzarista farà un parell de segles –els únics rusos no imposats al poble estonià després de la II Guerra Mundial-. Els Rusos es dediquen a fumar el peix i vendre cebes i alls tendres. La dona aprofita per a treure la pols al seu rus mentre jo pulul•lo.
Per la tarda plou. Visitem un dels boscos sagrats de les tribus estones on hi ha una reproducció de com vivien les tribus abans de les invasions teutones de farà mil anys. Un bon viatge en el temps.
Pel vespre lloguem una caseta de fusta davant d’una bassa a la que un es submergeix al sortir de la sauna. Tot plegat entre cabres, castors, ocellets… Idil•lic que fa por i, a més, barat.
Diumenge 22 d’Agost
Dia esplèndid –uns 20 graus i sol-, fem ruta pel sud-est del país. És ben bé com a les películes americanes del mid-west; vastes extensions de terra i boscos i de tant en tant es troba una granja per aquí, una granja per allà. Molt maco.
Aprop de Tartu anem a visitar una amiga que està passant l’estiu amb els seus pares qui, després de jubilar-se, han tornat al camp a fer-se càrrec d’una granja al vell mig del no res. Bàsicament produeixen gairebé tot el necessiten; carn, verdures, fruita, confitures, llet, mel i conserves per a quan arribi l’hivern i els colgui la neu. Seria fàcil caure en la idealització d’aquesta vida rupestre però no cal fixar-s’hi massa per veure la duresa de portar una granja. No es pot faltar ni un dia a la feina i el sou a fi de mes no està assegurat. Tanmateix una gran part dels estons viuen encara en granjes i hi són feliços. L’estó és una persona reservada que valora el contacte amb la natura i el seu espai “vital”. Però a tots els racons del país hi tenen una bona connexió d’internet de manera que tots els tràmits burocràtics i administratius amb institucions i bancs es pot fer sense sortir de casa. Vet aquí una bona selecció de cuanta modernitat vols deixar que envaeixi la teva vida.
Deixo els estons de tertulia després d’haver assaborit uns creps fets a casa amb mel de la granja i me’n vaig a fer un vol pels boscos ens envolten per tots cantons. En tornant m’explicaran la gran quantitat de fauna salvatge que hi ha a la zona; senglars, ossos i llops entre d’altres… gairebé caic de cul.
Tornada a Viljandi on pel vespre, durant la inspecció corporal a la que tot estó que viu al camp s’ha de sotmetre a diari abans de ficar-se al llit, descobrirem que del bosc me n’he endut una garrapata que es passeja pel meu cos mirant on millor clavar el queixal. Per sort l’enganxem abans no se m’enganxi ella a mi i la eliminem –empresa no fàcil-. Es veu que les garrapates podrien resistir fins i tot un atac nuclear. Ja sabem qui ens sobreviurà doncs.
Dilluns 23 Agost
Relax al camp i passeig pel bosc abans d’entornar-nos cap a Tallinn. M’acabo les darreres restes del senglar del divendres.
Anem a casa una amiga a passar el vespre. Al sopar s’hi intercalarà la típica sauna. Avui és l’aniversari de la cadena humana que l’any 1989 va unir les ara repúbliques bàltiques en contra del poder de la llavors Unió Soviètica. Una commemoració encara sentida en aquests estats joves com Estònia que poden celebrar dues independències –la del 1920 i la del 1991-, els hi fa gràcia quan els hi explico que els catalans només podem celebrar derrotes i que la última és del 1714. Em pregunten quan pensem començar a celebrar victòries. Bona pregunta! Per això tenim el futbol…
Això de les celebracions estones en que a mig sopar un s’ha de despullar i fer cap a la sauna és una cosa ben curiosa. Jo no sé si això pot ser bo per a la digestió o pel cap quan un s’ha begut mitja ampolla de vi però fer-ho de tant en tant té el seu què. Avui hi ha lluna plena i sortir de la sauna a mig sopar i estirar-se al jardí sota la lluna plena és un goig. Ésser l’únic “no-estó” en la trobada facilita el fet que de tant en tant se n’oblidin d’un servidor i, tot i que a vegades un es pot sentir deixat de banda, és quelcom que definitivament facilita la contemplació.
Dimarts 24 Agost
De Tallinn a Roma, de l’antiga barbarie a la barbarie moderna. No deixa de ser curiós com es gira la truita amb el temps, quan els romans controlaven bona part d’Europa i el mediterrani els estons gairebé vivien als arbres i ara en canvi la civilització sembla haver-se trasladat cap al nord…
A part de la humitat i els deu graus més que fa a Roma, tornar a Italia sempre em dona la sensació de tornar a casa. La vitalitat i el nervi italians son captivadors.
De Roma agafaré el tren cap a Salerno, una mica més avall de Nàpols. I per què Salerno? Feia temps que tenia ganes de baixar a Salerno i no havia trobat mai la oportunitat. En aquesta ocasió tinc dos dies penjats que aprofitaré per descobrir aquest antic focus de modernitat i tolerància de la fosca edat mitja.
Salerno va ser una ciutat pont de cultures. Ara fa mil anys un llatí, un grec, un àrab i un jueu van decidir fundar l’escola de medicina de Salerno –us imagineu quelcom similar que passés avui en dia?-, escola pionera en molts camps i continuadora de les ensenyances dels clàssics hipocràtics i d’altres…. Els metges de l’escola de Salerno tenien un gran coneixement de les herbes medicinals però també van fer innovacions en el camp de la cirurgia. Una de les innovacions més espatarrants de l’escola de Salerno va ser deixar que les dones poguessin aprendre i exercir la professió de metge, conscients que és més fàcil que una dona confessi els seus problemes a una dona que a un home –això en el sXII!-. En va sortir metgesses famosses que van innovar en cures de part i alleujament de menstruacions i d’altres.
Salerno va formar part de la corona d’Aragó durant uns segles i els catalans hi van deixar emprempta en el castell que domina la ciutat –ara restaurat- i a la bandera (groga amb tres barres vermelles i una blava). Salerno és una típica ciutat italiana, sense pretensions però tanmateix encantadora. Un lloc ideal per a passar-hi dos o tres dies de meditació i estudi.
Dimecres 25 Agost
Pel matí visito la famosa Pompeia, que va ser coberta per la lava en aquest mateix dia ara farà 1931 anys. Reconfirmo que Pompeia és la joia de la corona de l’arqueologia mundial. Enlloc més es pot trobar la riquesa i varietat, en quantitat i qualitat, que a Pompeia; sembla que el temps es va aturar ara fa 1931 anys i ens permet aprendre com vivien aquesta avantpassats nostres. Una d’aquelles coses que s’han de visitar.
Dijous 26 Agost
La gran atracció del sud de Nàpols -després de Pompeia- és Amalfi, un lloc aparentment encantador i amb una llarga història. No hi aniré. Pel matí prefereixo enfilar-me al castell de Salerno i dedicar la tarda a llegir i preparar el seminari del cap de setmana.
Per sopar em regalo una experiència culinària en un fantàstic restaurant el nom del qual he oblidat però el lloc el trobaré si mai torno a Salerno.
Divendres 27 Agost – Dilluns 28 Agost
Divendres agafo el tren cap a Nàpols i d’allà el tren fins a Formia d’on m’embarcaré cap a la illa de Ventotene, una de les joies de les illes de la costa italiana. Molt més petita que Capri o Ischia no està ni tan massificada ni tan prostituïda com aquestes últimes. El turisme és sobretot local.
Ventotene va entrar a la història quan a la època romana, la filla d’August, Júlia hi va ser confinada per a calmar la seva promiscuitat. Es veu que el que es va fer va ser trasladar les bacanals i orgies de Roma. Decisió salomònica doncs així la nena estava contenta i la reputació d’August no se’n veia afectada. Màrketing romà.
És la 7ª o 8ª vegada que vinc a Ventotene i sempre a la mateixa època de l’any. La raó és el seminari de federalisme europeu i mundial que s’hi celebra des dels anys 70 en commemoració del manifest de Ventotene escrit per Altiero Spinelli una de les figures més importants de la integració europea. Em passaré tres dies fent bullir l’olla amb acadèmics, activistes i polítics sobre el futur de la UE i la govenança mundial. Dilluns dono una conferència al grup de joves de tot el món que assisteixen al seminari de joves. Una experiència sempre enriquidora.
Dimarts 31 Agost – Dimecres 1 Setembre
Marxo de la illa i emprenc la tornada cap a la pluja i el fred Brusselencs. Dimarts me’l passo a Roma, anant amunt i avall i acomiadant-me del sol. Roma és una ciutat que convida a caminar-la, un bon lloc per pul•lular.
Per al vespre pujo al tren cap a Paris. Viatge en tren de nit, a l’antiga, per a intentar minimitzar la meva empremta ecològica.
El tren arribarà amd dues hores de retard cosa que em fa perdre la connexió. Per sort els del Thalys de la connexió Paris-Brussel·les ja hi estan acostumats i després d’explicar-me que des que a Itàlia s’han privatitzat els trens allò és un desgavell em coloquen en el proper tren que m’ha de portar cap a Brussel•les en 75min.
Vet aquí la volta a Europa en 13 dies: Brussel•les- Estònia, Estònia-Italia, Italia-França-Bèlgica.
Marca la fi de l’estiu 2010.
Aterro a Estonia amb un petit avio d’helix que ens a portat des de Riga i tot i ser 16 d’Agost fot un fred que pela. N’Elina ja me n’havia previngut i jo m’he calçat la jaqueta d’hivern en ple estiu. La temperatura es d’un dia de Gener a Barcelona pero som Agost. Oh Europa!
Pero deixem que cadascu carregui amb la seva creu i tornem als estons. Del sud estant tendim a equiparar l’imatge dels estons, i dels baltics en general, a l’ideal suec de rosses d’ulls blaus i pell blanquissima… doncs no. Evidentment a Estonia hi trobareu mes rosses per m2 que a Catalunya pero jo diria que mes del 60% son morens de pell fosca, tot i diferent a la nostra per la manca de sol. Els gens rossos i ulls blaus son herencia del temps d’ocupacio i “dret de carnada” alemanya, sueca i danesa. Els trets caracteristics estons venen dels inuits: ulls una mica asiatics, pomuls elevats, pell fosca, cabell de color boira combinat amb gos com fuig… La imatge que tenim dels estons avui en dia es comparable a pensar que els llatino-americans siguin tots d’aparenca europea quan la el poble indigena es ben diferent.
– es:
En els aiguamolls hi viuen senglars, cervols, gallines salvatges, granotes, liquens, bolets, bernats pescaires… el zoo de pitus vaja.
