Repetint errors? Charlie Chaplin ens en fa memòria…

 No Responses »
Dec 152011
 

Charlie Chaplin en la pel·licula “El Gran Dictador” pronuncia un discurs que sorprenentment es pot aplicar en temps de totalitarismes de pre-Segona Guerra Mundial com als temps actuals. El problema de fons no ha canviat; la ficció de que les diferències nacionals son motiu d’exclusió més que un valor afegit del món en que vivim, la connotació negativa de concepte “diferència”… al cap i a la fi entendre que les fronteres serveixen per separar i no per unir i que, ens agradi o no, a llarg termini ho aprenem a conviure junts o separats tenim tots els números per enfonsar-nos.

Al cap i a la fi, una crida a crear un lloc on més enllà dels interesos nacionals es pugui parlar dels interesos que tenim en comú i com gestionar les nostres diferències. Una democràcia realment global enlloc que la contraposició d’interesos democràticament nacionals.

 

COM REDUIR LES ESCOMBRARIES A LA MEITAT

 No Responses »
Apr 212010
 

Fa menys d’un any vaig participar en el curs de vermi-compostatge que organitza el department de Medi Ambient de la ciutat de Brussel.les i la veritat es que funciona; mirant enrera al dia en que vaig comencar a fer compostatge, Agost 2009, puc confirmar que la bossa del rebuig s’ha reduït en mes d’un 50%.
Ara per ara produïm tant pocs residus que nomes hem de treure les escombraries una vegada cada dues o tres setmanes.
Si vius en un apartament i mai has sentit a parlar del vermi-compostatge segurament pensaras que guardar les escombraries a casa durant dues setmanes ha de produir una farum insoportable… doncs la veritat es que no; la majoria de productes que fan pudor quan es podreixen es perque son biodegradables i per tant es ben probable que els cucs se la cruspeixin. I si es fa be, el compost no fa cap altra olor que la de terra molla.

Aixo del vermi-compostatge no es dificil pero si que requereix temps i compromis. De totes maneres aixo es veu compensat amb l’aprenentatge del que mengem (els cucs son llefiscosos pero no tontos i no menjaran porqueries), els cicles de la natura i el saber que llencar menys residus vol dir que la incineradora tindra menys per cremar i per tant es contribuir a disminuir la contaminacio i la insostenibilitat. Els sub-productes de l’apat dels cucs son fertilizant i compost de qualitat que es poden fer servir per a les plantes.
L’unic problema amb el que m’he trobat fins ara es que produeixo un xic massa compost per les meves necessitats pero aixo es pot solucionar donant-ne al vei i simplement abocant-ho al parc.

Una cosa que em va sorprendre es la quantitat d’aigua i carboni que es troba en els aliments; els cucs transformen 1kg de residus organics en menys de 50gr de compost i una mica de fertilitzant. Quan vaig recollir el compost per primera vegada va ser gairebe 6 mesos despres del principi i en vaig treure menys de 2kg. Quantitat irrisoria si tenim en compte la quantitat d’organica que hi havia posat. Curiosissim…

Si miro a la perspectiva global em trobo en que durant aquest any en que he reduït els meus residus en mes d’un 50% i sense gaire esforc, la Unio Europea continua deliberant que si el compost es bo o dolent, que si es millor cremar la materia organica, etc i despres de 10 anys des que es va posar el tema sobre la taula, encara no veu cap rao per redactar una directiva de bio-residus. Durant aquest anys gigatones de residus han sigut abocats i incinerats i el canvi climatic ha fet acte de presencia sense afectar massa el “business as usual” de la UE… vet aqui un bon indicador de a qui fa cas la Comissio Europea quan toca redactar nova legislacio. Per desgracia, una prova mes que la retorica europea en materia de residus es buida de contingut.

A nivell local podria haver esperat que la ciutat comences un programa de recollida selectiva d’organica i aixi estalviar-me la feinada, pero sabent que Brussel.les esta compromesa a enviar una certa quantitat de residus diaris a la incineradora se molt be que aixo no passara. De la mateixa manera que a Barcelona a ningu de l’ajuntament li interesa que la recollida selectiva d’organica surti be perque ja la tenen compromesa amb la incineradora.

Conclusio; si vols fer quelcom contra el canvi climatic o et preocupa el medi ambient i tot plegat mes val que et comencis a espavilar per a posar el teu gra de sorra perque si hem d’esperar que en tema de residus la UE o la ciutat facin quelcom aviat ens arribara l’aigua al coll.

JM a Collonhagen

 No Responses »
Dec 122009
 

Tuvalu CollonhagenHa arribat l’hora de salvar el mon i cap a Copenhagen falta gent!
Copenhagen, ciutat grisa i freda; especialment recomanable pel mes de Desembre.

Nomes arribar salten als ulls propaganda de les empreses que mes contaminen en les que ens recorden que son mes verdes que les mongetes. Exxon, Coca-Cola, Nike i companyia ens salvaran a tots. Ja podem esperar asseguts.

Vinc a Copenhagen per a presentar un grup del que a Catalunya vindrien a ser els drapaires d’abans pero provinents de la India, Brasil, Argentina, Colombia, Egipte… la idea es que aquests recicladors vinguin a explicar als representants dels seus països i del mon mundial que algunes de les idees que aquests darrers ens proposen per a salvar el planeta potser no son tan bones. Concretament idees de bomber com ara els Mecanisme de Desenvolupament Net (CDM) en que les empreses del nord si volen reduir emissions l’unic que han de fer es pagar diners a una empresa d’un pais en desenvolupament per a que o emiteixi menys o faci les reformes necessaries per a reduir emissions i aixi l’empresa del nord pot continuar contaminant.
El sistema en si es una collonada perque al final no es redueixen emissions totals sino que simplement es mareja la perdiu i s’incentiva que alguns es facin rics fent d’intermediaris.
L’exemple que venim a demostrar es que els recicladors que han vingut amb nosaltres i que s’ocupen de la gran majoria del reciclatge als països en desenvolupament no tenen acces a aquests diners del nord que van a parar a projectes per construir abocadors o incineradores que no nomes son dolents pel medi ambient sino que els hi prenen la feina i els aboquen a la pobresa. Per a veure mes sobre aquest tema podeu visitar el blog que hem creat:
http://frontlineagainstclimatechange.inclusivecities.org/index.html

Jo, com a bon occidentalitzat occidental, soc ignorant del que passa a la resta del mon i observar la interaccio entre aquests recicladors de l’India i els de llationamerica em deixa bocabadat. Aixo de l’aprenentatge intercultural es un mon infinit.

A l’hora de sopar observo com alguns dels indis mengen amb les mans, fins i tot la sopa. I us preguntareu, com s’ho fa per menjar la sopa amb la ma? Doncs fent un agil moviment (que a mi em recorda la giragonsa de canell de la dansa flamenca) i ni una gota va fora. Flipo. En parlo amb l’unic d’ells que parla angles i ella m’explica que al menjar amb les mans la teca te un altre sabor, mes autentic. No sere jo qui li discuteixi ja que sempre he defensat que les gambes o les bones patates fregides estan mes bones quan es mengen amb els dits. Sigui com sigui, per a ells es una cosa tambe cultural i aixo dels coberts es veu que es percep com una intromissio occidental. Jo de moment continuare menjant la sopa amb cullera.

Una altra cosa que em sorpren dels indis son els rots. Al principi es una mica sorprenent que els rots es considerin al nivell de les estossegades; en qualsevol moment, independentment de llur solemnitat, es pot sentir un rot alt i clar, tan definit com desvergonyit. Pero de seguida un s’hi acostuma i no dire que els trobi a faltar pero almenys em pregunto perque a occident s’accepta que la gent estossegui o esternudi pero que una cosa tan natural i fisica com l’eruptar estigui mal vista…
Ara be, si obrim la porta als rots de seguida saltem als pets i la cosa es complica i comenca a fer pudor. Que cadascu faci el que vulgui.

Pero tornem al COP15, al gran xou de la democracia mundial, aqui es on en teoria s’ha de decidir el futur del planeta, el ser o no ser, el quo vadis, etc… Mes de 130 paisos es reuneixen per a negociar com s’ho faran per a posar-se d’acord per a emetre menys gasos. Facil a dir, gairebe impossible de dur a terme. Els països “desenvolupats” (menys del 20% de la poblacio mundial) porten 2 segles carregant-se el planeta i son responsables del 80% de les emissions, els països en desenvolupament volen ser com els països desenvolupats pero, ai las!, ho han de fer sense contaminar. Aixi doncs; tururut. L’altra opcio es que els països desenvolupats redueixin les seves emissions un 80% que a la practica significa viure com els països en desenvolupament. La tercera opcio, i suposo que l’unica viable, es que cambiem el sistema economic i els metodes de produccio per a decarbonitzar l’economia i que el creixement economic es basi en l’economia immaterial mes que en la material. Es la unica manera de reinventar el capitalisme sense petar. Sino, el sistema petara i del capitalisme pasarem a totalitarismes varis i escenaris de Mad Max amb algunes llacunes de llibertat racista i democratica defensada amb ungles i dents per llurs moradors. Un panorama prometedor.

Pero encara es pot salvar. Les negociacions han de durar dues setmanes i en teoria haurien de rubricar les negociacions que s’han vingut esdevenint desde fa uns anys. A la practica tot esta per fer i les estructures de negociacio esta clar que no son les adequades cosa que provoca que alguns països espavilats busquin d’altres vies; al segon dia de la trobada es filtra que Dinamarca, els EEUU i el Regne Unit han estat treballant un document en secret en que decideixen que els països desenvolupats limitaran llurs emissions pel 2050 molt per sobre del limit que atorguen als països en desenvolupament. Com es d’imaginar, tan per la forma com pel contingut els països en desenvolupament encapçalats per la Xina els envien a fregir esparrecs i comencen a treballar per la seva banda. Al tercer dia de negociacions el sentiment es de desolacio i frustracio, sort que queden 10 dies per intentar arreglar-ho. Mentrestant, a dins del congres es multipliquen els actes espontanis i hi ha moltes reaccions de rabia i desesperacio per part d’illes del Pacific que estan comencant a ser engolides pel mar i per part de delegacions africanes a qui el canvi climatic els hi esta transformant les pastures en deserts i per tant complicant molt supervivencia.

Jo en tot aixo soc nomes un observador pero l’estar present t’ajuda a prendre el “pols” a les negociacions. Aixo del “pols” vol dir entendre el grau de carrega emocional a l’ambient, imperceptible des de fora, i que es responsable de que es prenguin moltes decisions irracionals i/o il•lògiques (a vegades per a be, a vegades per a mal).

Aquests tipus d’esdeveniments creen les circumstancies perfectes per a les situacions surrealistes, n’enumero unes quantes:
-    Predicant amb l’exemple: L’esdeveniment per a salvar el medi ambient reunira 17000 animes a Copenhagen cosa que generara 40.500 tones de CO2, equivalents a les emissions de CO2 del Marroc per tot un any,
-    Sexe gratis: Amb un intent d’evitar que els delegats a les negociacions es desconcentressin i sabedor de que les nits d’aquests esdeveniments son llargues i les paga el contribuent l’alcalde de Copenhagen va decidir enviar una carta a tots els hotels demanant-los de ser sostenibles i no oferir prostitutes als hostes. La reaccio del sindicat del sexe a Copenhagen va ser d’oferir serveis gratis a qualsevol delegat que ho pugui acreditar. Aixo es marketing i no el que fa l’ajuntament!
-    Menjada de coco: avui en dia en que esta de moda ser ecologic i que tota la propaganda va dedicada a fer un rentat de cervell al ciutada per a que es cregui que un 4×4 pot ser ecologic resulta que els organitzadors de la conferencia faciliten als qui ho desitgin visites a una incineradora veina que venen com a verda i que no produeix CO2 ni res. Per a presentar una tecnologia que te una  eficiencia maxima d’un 20% com a solucio per salvar el planeta s’ha de nassos.

Els dies se succeeixen i la historia dels nostres recicladors interesa molt als periodistes d’arreu. Des de la CNN a Al-Jazeera passant per diaris com la Vanguardia i molts d’altres els hi fan entrevistes. L’aconseguir que gent que gairebe no ha anat a l’escola, que ha viscut en barraques i que s’ha sabut organitzar en cooperatives per a recollir, separar i vendre materials arribin a poder parlar amb els delegats de llurs països i que les seves reivindicacions arribin a tenir una repercussio tan gran es quelcom que m’omple d’emocio. Al final, al quart dia acaben atraient l’atencio dels responsables d’aprobar les metodologies de concessio de subvencions els quals se sorprenen del mal que alguns dels seus projectes estan fent a països en desenvolupament.

En una de les entrevistes que els hi fan un periodista danes els hi pregunta que es el que mes els hi sorpren de Copenhagen i la recicladora els hi engega: “el que em trenca el cor es veure la quantitat de coses utils que llencen i com malgasten el menjar. Al meu pais tot aixo es reaprofitaria i aqui ho llencen i ho acaben cremant. Em pensava que els europeus eren mes intel.ligents.” La periodista es queda de pedra i acte seguit em mira amb cara d’aprovacio.

Jo he de marxar de Copenhagen el divendres 11, al bell mig de les negociacions i abans dels actes multitudinaris com ara les manifestacions i d’altres. La Unio Europea s’acaba de posar d’acord per a posar diners i propostes sobre la taula. Clarament insuficients pero que haurien de servir per a salvar-s’hi la cara. Els EEUU intenten comprometre’s al minim i els de l’arxipelag de Tuvalu estan desesperats perque veuen que ja poden preparar les escafandres.
No se que en sortira de tot aquest xou pero posaria la ma al foc que l’acord sera de minims molt minims. Tot i aixo, crec que mes important que l’acord en si es que els països es posin d’acord per a treballar junts, que comencin a confiar els uns en els altres. Aixo es molt dificil en un marc tan multilateral i tan poc institucional pero es l’unica alternativa que tenim per a que la humanitat se’n pugui sortir d’aquesta.

Jo no les tinc totes pero suposo que l’unic que podem fer es creuar els dits i fer tanta pressio com poguem en el dia a dia, consumir responsablement, elegir politics de fiar i inteligents (combinacio dificil pero algun ha de quedar) i entendre que o ens salvem tots o no se salvara ningu.

Collonades? Potser no.

PS: Copio aqui un dels parlaments d’una de les recicladores de la India anomenada Baby Mohite traduit al castella, per a llegir-ne d’altres cliqueu aqui.
Las lluvias que se supone llegan en el mes de junio, han llegado en el mes de noviembre. El tiempo y las estaciones están cambiando.

Los países desarrollados contaminan el mundo mucho más que los países en desarrollo y han causado esto.

La gente pobre como nosotros, ayuda al medio ambiente, metiendo las manos en la basura y separando los residuos a fin de poderlos reciclar y tratarlos a través del compostaje.

Debido a que reciclamos, podemos reducir la dependencia de la extracción de recursos frescos – menos tala de árboles, menos minería, menos quema, lo que significa menos contaminación.

Ahora hay varias empresas de países desarrollados que vienen y quieren tomar el control de todos los residuos en nuestros países, lo que significa que perderemos nuestros medios de subsistencia y el medio ambiente será dañado porque quieren quemar los residuos, lo que forzará la extracción de nuevos recursos.

Hay 6000 familias de recicladores en nuestra ciudad y nuestro medio de vida depende de los residuos, si nos quitan los residuos para producir combustible derivado de los mismos, ¿cómo vamos a comer?

No es sólo una cuestión de nuestros medios de subsistencia; cuando las empresas queman los residuos, éstas contaminarán nuestra tierra, aire y ríos.

En el pasado, cuando estábamos trabajando en los contenedores de basura, recogiendo residuos de aquí y allá, fuimos ignorados, menospreciados y discriminados. Tan pronto como las empresas se dieron cuenta de que había dinero por hacerse a partir de los residuos, llegaron a quitarnos nuestros medios de subsistencia.

Sabemos que nuestras condiciones de trabajo no eran buenas, y queríamos cambiar eso. Por ello, hemos creado una cooperativa para promover la separación de residuos en la fuente, organizar la recolección puerta-a-puerta y mejorar nuestras condiciones laborales.

Cuando íbamos a recoger la basura de los contenedores, nadie nos pagaba, pero ahora dirigimos un sistema de recolección puerta-a-puerta y ganamos dinero por ello. Ya no se nos discrimina, nos ven con respeto y aprecio.

Antes nos trataban como animales, ahora si no llegamos a recoger la basura nos preguntan “¿qué pasó?” Realmente se preocupan por nosotros.

En las casas en las que doy servicio cuando les expliqué que iba a estar fuera durante unos días me preguntaron “¿dónde vas?” Les dije: “Voy a Dinamarca”, entonces me preguntaron “¿Cómo vas allí?” Les dije: “me voy en avión” y se vieron felizmente sorprendidos. Les expliqué que iba a representar a la cooperativa de recicladores y me pidieron que les informara lo que sucede en Dinamarca. Y así lo haré.

Brussel·les – Berlin… si, Berlin!

 Comments Off
Oct 292009
 
Brussel.les- Berlin
En set hores em planto de Brussel.les a Berlin, fent nomes un transbord a Colonia. Trens espaiosos, en els que es pot treballar i estalviar a l’atmosfera tones de CO2 i tot aixo per 69eur. Per anar de Brussel.les a Barcelona (distancia de …) trigaria … i em costaria minim … . A Europa tothom esta conectat i els catalanets continuem vivint en un altre mon. I que despres els espanyols s’omplin la boca amb lluita contra el canvi climatic i tot plegat quan mes del 90% de mercaderies que enviem a Europa va per carretera i no en tren…
En fi, Berlin, Berlin! Una ciutat en continua evolucio i amb una personalitat marcadissima. Hi vaig viure fa 10 anys i poca cosa queda d’aquell projecte de capital, amb una zona de ningu al vell mig de la ciutat, plena de solars on hi havia hagut el mur. Berlin es ara una ciutat moderna i reinventada, amb el seu Reichstag, porta de Brandenburg i alemanys de l’oest pertot pero encara mante l’esperit underground que l’han caracteritzat durant les darreres decades. En alguns barris encara es veuen cases ocupades, comunes i punks pero en els darrers 10 anys la “civilitzacio” (per dir-ho d’alguna manera) s’ha imposat pertot. Tanmateix Berlin continua tenint un alcalde d’esquerres (SPD) i una gran representacio dels comunistes (Die Linke).
Al barri on vaig viure fa 10 anys, Prenzlauer Berg, s’ha tornat en una especie de Born berlines i tots els meus amics en van haver de sortir corrents. En visito una parella al barri de … a l’antiga Avinguda de Stalin (monumentalment comunista), despres Karl Marx Allee i actualment Frankfurter Allee. Parlem dels canvis que ha viscut la ciutat i m’expliquen que els preus dels pisos fa temps que no paren de pujar tot i que la gent no te un duro. Com a l’epoca daurada de l’especulacio immobiliaria a Barcelona, vaja. Berlin es (o era) segurament la capital mes barata d’Europa, despoblada, amb un gran oferta de pisos i poca capacitat adquisitiva de llurs habitants. Van comencar a arribar els alemanys de l’oest, i els escandinaus, i la resta de gent del mon mundial i els preus van comencar a pujar. Previsible. Lo curios es com s’ha desenvolupat la corrupcio en la compra-venta i lloguer de pisos i pel que m’expliquen el suborn a les agencies immobiliaries es mes que habitual. Desconec la magnitud de suborns a l’epoca de l’especulacio a Barcelona pero tenint en compte les comissions que s’emportaven potser no els hi feia falta.
Culinariament, Berlin te poca cosa local a part del bratwurst i la patata. Al gran invent del Donner Kebab (turc) ara s’hi afegeixen restaurants asiatics que ofereixen un pupurri de cuina japonesa, tailandesa, india… Es increïble la quantitat de restaurants que hi ha pertot, que fa que els preus es mantinguin baixos pero jo no se com s’ho fan per a que el negoci funcioni.
Sigui com sigui, Berlin es continua afermant com a capital del pais i qui sap si preparant-se per convertir-se en capital “moral” d’Europa.
Passo dos dies amb federalistes europeus a les oficines que la Comissio Europea te just davant de la porta de Brandenburg discutint si Europa es o sera una federacio o una confederacio. El tema es massa llarg per abordar-lo aqui, permeteu-me nomes parafressejar la cancillera alemana, Angela Merkel, natural de l’Europa de l’est: “per a la gent de la meva generacio el mon comencava i s’acabava aqui (senyalant la porta de Brandenburg que dividia Berlin est de Berlin oest)” i vet-e-la aqui la personalitat politica mes important d’Europa i del mon occidental. Amb aixo vull dir que el que avui ens sembla impossible dema pot ser realitat i que la historia Europea i mundial, per sort i per desgracia, nomes fa que confirmar-ho. Europa sera el que hagi de ser pero si ha de continuar essent un continent prosper i en pau no te cap altre opcio que, abans o despres, constituir-se en una federacio.
Acabada la trobada federalista aprofito el diumenge per a visitar amics d’aqui i d’alla i gaudir de l’esperit berlines que es viu en els bars de la capital alemana abans d’envolar-me cap a les ameriques.

En set hores em planto de Brussel.les a Berlin (770km), fent nomes un transbord a Colonia. Trens espaiosos, en els que es pot treballar i estalviar a l’atmosfera tones de CO2 i tot aixo per 69eur. Per anar de Brussel.les a Barcelona (distancia de 1300km) trigaria 15h i em costaria 150eur com a minim. A Europa tothom esta conectat i els catalanets continuem vivint en un altre mon. I que despres els espanyols s’omplin la boca amb lluita contra el canvi climatic i tot plegat quan mes del 90% de mercaderies que enviem a Europa va per carretera i no en tren…

En fi, Berlin, Berlin! Una ciutat en continua evolucio i amb una personalitat marcadissima. Hi vaig viure fa 10 anys i poca cosa queda d’aquell projecte de capital, amb una zona de ningu al vell mig de la ciutat, plena de solars on hi havia hagut el mur. Berlin es ara una ciutat moderna i reinventada, amb el seu Reichstag, porta de Brandenburg i alemanys de l’oest pertot pero encara mante l’esperit underground que l’han caracteritzat durant les darreres decades. En alguns barris encara es veuen cases ocupades, comunes i punks pero en els darrers 10 anys la “civilitzacio” (per dir-ho d’alguna manera) s’ha imposat pertot. Tanmateix Berlin continua tenint un alcalde d’esquerres (SPD) i una gran representacio dels comunistes (Die Linke).

Al barri on vaig viure fa 10 anys, Prenzlauer Berg, s’ha tornat en una especie de Born berlines i tots els meus amics en van haver de sortir corrents. En visito una parella al barri de Friedrichshein a l’antiga Avinguda de Stalin (monumentalment comunista), despres Karl Marx Allee i actualment Frankfurter Allee. Parlem dels canvis que ha viscut la ciutat i m’expliquen que els preus dels pisos fa temps que no paren de pujar tot i que la gent no te un duro. Com a l’epoca daurada de l’especulacio immobiliaria a Barcelona, vaja. Berlin es (o era) segurament la capital mes barata d’Europa, despoblada, amb un gran oferta de pisos i poca capacitat adquisitiva de llurs habitants. Van comencar a arribar els alemanys de l’oest, i els escandinaus, i la resta de gent del mon mundial i els preus van comencar a pujar. Previsible. Lo curios es com s’ha desenvolupat la corrupcio en la compra-venta i lloguer de pisos i pel que m’expliquen el suborn a les agencies immobiliaries es mes que habitual. Desconec la magnitud de suborns a l’epoca de l’especulacio a Barcelona pero tenint en compte les comissions que s’emportaven potser no els hi feia falta.

Culinariament, Berlin te poca cosa local a part del bratwurst i la patata. Al gran invent del Donner Kebab (turc) ara s’hi afegeixen restaurants asiatics que ofereixen un pupurri de cuina japonesa, tailandesa, india… Es increïble la quantitat de restaurants que hi ha pertot, que fa que els preus es mantinguin baixos pero jo no se com s’ho fan per a que el negoci funcioni.

Sigui com sigui, Berlin es continua afermant com a capital del pais i qui sap si preparant-se per convertir-se en capital “moral” d’Europa.

Passo dos dies amb federalistes europeus a les oficines que la Comissio Europea te just davant de la porta de Brandenburg discutint si Europa es o sera una federacio o una confederacio. El tema es massa llarg per abordar-lo aqui, permeteu-me nomes parafressejar la cancillera alemana, Angela Merkel, natural de l’Europa de l’est: “per a la gent de la meva generacio el mon comencava i s’acabava aqui (senyalant la porta de Brandenburg que dividia Berlin est de Berlin oest)” i vet-e-la aqui la personalitat politica mes important d’Europa i del mon occidental. Amb aixo vull dir que el que avui ens sembla impossible dema pot ser realitat i que la historia Europea i mundial, per sort i per desgracia, nomes fa que confirmar-ho. Europa sera el que hagi de ser pero si ha de continuar essent un continent prosper i en pau no te cap altre opcio que, abans o despres, constituir-se en una federacio.

Acabada la trobada federalista aprofito el diumenge per a visitar amics d’aqui i d’alla i gaudir de l’esperit berlines que es viu en els bars de la capital alemana abans d’envolar-me cap a les ameriques.

Resultats Eleccions Europees – Spain is different?

 No Responses »
Jun 082009
 

toro-osborneEls resultats de les eleccions europees demostren dues coses: d’una banda la oportunitat perduda per fer pedagogia i avançar en el procés d’integració Europea – la participació ha tornat ha caure respecte el 2004 del 45% al 43%- i de l’altra la parcial incoherència del resultat amb el moment històric en que vivim.

Sobre el primer punt res a dir. Per a qualsevol que hagi seguit la campanya electoral la participació era d’esperar. Estem elegint els nostres representants al parlament europeu -més poderós que el congres dels diputats- i tant el PSOE com el PP es dediquen a parlar d’avions privats, de política nacional, d’atacs personals entre Zapatero i Rajoy quan cap dels dos es candidat a les eleccions que votem… Tant de bo pogués dir que això denota que “Spain is different… malauradament”, pero la veritat es que a d’altres països europeus com el Regne Unit o Itàlia les eleccions han sigut plebiscits nacionals de diferent sort.

Així doncs, per començar donar les gracies al president del govern i al cap de l’oposició pel trist espectacle ofert i pel compromís europeu que han demostrat. Amb gent formada, poliglota i responsable com ells arribarem lluny.

Sobre el segon punt, no deixa de ser curiós que en temps de crisis del neoliberalisme, d’atur galopant, de deslocalitzacions… qui pugi al PE sigui la dreta i qui baixi espectacularment siguin els socialistes. Quan, teòricament, toca fer política keynesiana amb forta despesa social resulta que la gent no troba que els socialistes siguin els mes adients per dur-la a terme. Significatiu. Això pot ser per dues coses: o be és cert que la dreta fa -o ven- millor política social o bé als socialistes els hi ha fallat l’estratègia que tot bon contingut necessita per a guanyar.

Al meu parer els socialistes europeus han sigut víctimes del seu propi conservadorisme. Quan tocava prendre la iniciativa i impulsar un projecte socialista europeu i aprofitar la feblesa d’un president de la Comissió Europea per a proposar un candidat alternatiu que personifiqués el canvi i la il·lusió -i de passada despistés l’atenció de l’economia nacional- els socialistes espanyols i Europeus van optar per no arriscar.

El resultat d’aquesta opció representa una oportunitat perduda per a ells i sobretot una oportunitat perduda per a la Unió Europea. Era el moment de polititzar les eleccions europees amb un candidat fort que personifiques el ideal del projecte socialista per Europa; l’Obama Europeu. Si a tota Europa els socialistes no van poder trobar ni un líder per al seu projecte quan tothom menys els conservadors els hi ho demanava potser és que no mereixen marcar l’agenda Europea. Qui no arrisca no guanya.

Finalment, un darrer comentari respecte al fet “espanyol”: és curiós que mentre que els verds han pujat ostensiblement a Europa amb resultats espectaculars a Alemanya, Franca, Grècia o el Regne Unit, a l’estat Espanyol, tot i la creixent presa de consciencia de la població en temes ecològics i de canvi climàtic, els resultats no han canviat. Per que no podem tenir uns verds com Deu mana? A Franca s’han inventat un partit que verd que gracies al savoir-faire de Cohn-Bendit ha aconseguit gairebé 1/4 dels diputats disponibles. A veure si n’aprenem.

En fi, que una vegada més podem exclamar orgullosos que “Spain is different, malauradament” tot i que per sort no som tan diferents com els italians de Berlusconi o els anglesos de Brown… hi ha un eslògan del Consell d’Europa que diu:  ”Tots diferents, tots iguals!”. Doncs això.

No Voteu! o potser caldria…

 No Responses »
May 282009
 

Una vegada mes a les eleccions europees no es parla d’Europa. A mesura que el Parlament Europeu guanya en poder i transparència i hi creix el nombre de països representats la participació a les eleccions disminueix. Curiós.

Per que hauríem de votar per unes eleccions europees en les que gairebé no es parla d’Europa?

Per que hauríem de votar quan se’ns donen uns programes politics que no poden ser implementats per que guanyi qui guanyi la Comissió Europea –l’executiu europeu-continuara liderada per Barroso?

De fet, no se per que ens hauríem de preocupar de votar per una institució que en els darrers 5 anys ha aprovat 1200 lleis, moltes de les quals harmonitzant 27 legislacions nacionals per primera vegada…

Potser caldria votar per mostrar que no pot ser que el partit socialista demani el vot per una Europa social i amb millors regulacions i al mateix temps Zapatero doni suport obertament a que el president Barroso, qui ha liderat politiques neo-liberals i desreguladores durant els darrers 5 anys, sigui reelegit president de la Comissió Europea…

Potser caldria votar per que per desprestigiada que pugui estar la política nacional, la feina dels nostres diputats internacionals es –considerant rankings d’activitat parlamentaria europeus com votewatch.eu-  comparativament prou bona i deslligada del que passa o deixa de passar al país…

Potser caldria votar per que amb circumscripció única espanyola per cada català que deixi de votar es un vot que va als grans partits espanyols, PP o PSOE -que no han defensat ni defensaran els interessos catalans a Europa-. Al cap i a la fi si volem que l’eix mediterrani avanci o que la UE eviti el dumping social i fiscal o que el català sigui mes reconegut o simplement que els interessos catalans estiguin ben representats a Europa com mes diputats tinguem a Europa mes veu tindrem…

Al cap i a la fi, en temps de crisis econòmica, ecològica, financera i social a nivell global ens podem permetre el luxe els europeus de ser febles i recloure’ns a casa quan problemes globals necessiten solucions globals? No serà que en temps de crisis: mes Europa es millor es millor que menys Europa?

Ben pensat, per irrellevants que puguin semblar aquestes eleccions, per poca que sigui la informació que els mitjans ens donin sobre el que passa a Europa, em sembla que valdrà mes que fem un esforç, ens informem, i votem!

Article publicat a l’AVUI dia 22 Maig 2009

PER QUI VOTAR A LES ELECCIONS AL PARLAMENT EUROPEU?

 No Responses »
May 142009
 

En general es pot dir que els diputats catalans al Parlament Europeu han fet una bona feina durant els darrers 5 anys. Sobretot si tenim en compte el reduït nombre i el rendiment mitja/baix dels diputats espanyols crec que en podem estar satisfets.

Ara bé, si volem entrar en el detall de la feina grisa dels diputats a Brussel·les/Estrasburg és fàcil veure qui han estat els diputats més actius -no incloem els diputats d’ultim moment que no han tingut temps de demostrar sa valua-:

activitat-parlamentaria-diputats-catalans

L’ecosocialista Raül Romeva -ICV- va rebre de la revista online Eurotribune el premi a diputat espanyol més actiu de la legislatura 2004-2009. Raons:  405 preguntes, 227 propostes de resolucions, 5 informes i 163 intervencions en el plenari.

El políticament difunt Ignasi Guardans -ex-CiU- va ser nomenat millor diputat espanyol de l’any 2006 per l’associació de periodistes espanyols.

Tot i que el treball parlamentari és més que produir informes i fer preguntes, la impressió quan demano a gent que treballa a les institucions és que els diputats ecosocialista i convergent varen ser els mes actius. El diputat independentista Bernat Joan va ser prou actiu mentre va ser al Parlament però va marxar a mitja legislatura. Mes de lluny segueixen la socialista Maria Badia i el popular Vidal-Quadras -vice-president-, ambdós amb una bona activitat parlamentaria però lluny de Romeva i Guardans. El diputat Raimon Obiols ha fet un treball mes de delegacions especialment cap a Amèrica llatina.

Així doncs, en base a feina feta, es pot dir que els partits que es prenen les eleccions europees més seriosament son ICV i CiU. Tanmateix, si mirem l’actitud i posicions dels partits envers les eleccions del 7 de juny veiem com l’aposta per la continuïtat de Romeva per part d’ICV és una bona noticia. Mes estrany és la no continuïtat de Guardans. Val a dir que tot i la intensa activitat parlamentaria i reconeixement per la feina feta al PE, Guardans va saber-se guanyar enemics dins i fora el partit liberal europeu -sobretot arran dels incidents de Bombai-. Tot i això, la decisió de substituir Guardans per Tremosa, més enllà dels rebots personals, sembla que no hauria de menystenir la bona feina feta pel representant de CiU al PE.
Oriol Junqueres d’ERC també sembla una aposta clara d’ERC de continuar impulsant els temes d’identitat i llengua.

El que trobo una mica més difícil de justificar es el rol del PSC -i per extensió el PSOE- i el PP. Les dues grans famílies politiques de l’estat espanyol continuen veient el PE com a lloc on desterrar politics fallits o envellits o manera de compensar els perjudicats de caramboles polítiques a nivell nacional. No hi ha aposta clara per fer feina al Parlament Europeu per part dels socialistes i els populars. Argumentem-ho:

En comparació amb d’altres països que han sabut entendre la importància del Parlament Europeu per la definició de politiques europees, i això es veu amb l’enviament de politics de nivell a Europa, Espanya hi envia les Magdalenas Alvarez y Mayor Orejas de torn. En quin mon viuen? A països com Bèlgica ex-primers ministres com Jean-Luc Dehane o Guy Verhofstadt es presenten a les europees perquè coneixen el poder del parlament europeu. Països de la nova Europa com Polònia hi envien ex-primers ministres com Jerzy Buzek o personalitats del nivell de Jacek Saryusz-Wolski… i els bucs insígnia de la gran armada espanyola seran la Magdalena Alvarez i el Mayor Oreja!

Per acabar de reblar el clau tenim que enmig d’una crisi econòmica provocada per la manca de reglamentació i control típiques d’un sistema neo-liberal el líder del partit socialista espanyol dona suport obertament a la candidatura del conservador Barroso per a repetir com a president de la Comissió Europea. Això quan Barroso es un dels artífexs de la desreglementació a Europa, neo-liberal convençut i de demostrat servilisme a líders de fira com Sarkozy, això per no parlar de la manca de lideratge d’una Unió Europea orfe de líders en temps difícils. I despres que vinguin els socialistes espanyols amb lo de l’Europa social per a que el Barroso els hi posi en safata.

Hi ha dues opcions; o bé els grans partits espanyols confien la seva contribució a la UE a llur participació en el consell de ministres de la UE i se’ls hi en fot el parlament -amb tota la carrega de deslegitimació democràtica que això comporta- o bé continuen no entenent la importància de la UE i del Parlament Europeu -cosa que fins i tot els anglesos han entès-.

Sigui com sigui, en vistes a l’actitud dels grans partits el que esta clar es que si volem diputats que treballin i amb un programa polític coherent amb si mateixos sembla que les opcions hauran de ser ICV, CiU i ERC. Amb els grans partits, per molt que els candidats catalans puguin ser vàlids, existeix el perill de dissolució del nostre vot entre el despropòsit i la presa de pel.

PER QUE VOTAR A LES ELECCIONS EUROPEES?

 No Responses »
May 062009
 

A jutjar per les enquestes d’intenció de vot a les següents eleccions europees no votarà ni Déu. Curiós. El mon es cau a troços per culpa de crisis financeres, econòmiques, ecològiques, virals i d’altres i en les eleccions europees en les que s’elegeixen els representants responsables d’aprovar un 80% de les lleis que després el Congres dels Diputats ens haurà d’encolomar ningú hi té res a dir.

Es per manca d’informació? és per mala informació? és perquè els partits politics no entenen de què va la historia? Es perquè als partits politics no els hi interessa que ens enterem de que va la historia? és perquè la gent ja en té prou de tot plegat? Segurament una mica de tot…

Si preguntes a algú de que va això de les eleccions europees si hi ha sort et trauran el tema que el Berlusconi en el seu enèsim intent de desafiar la estupidesa humana a decidit de col•locar vedettes a la seva llista perquè vol que les italianes que vagin a Europa siguin ben formoses. Com si el Parlament Europeu es tractes del festival d’Eurovisio.

D’invents per a fer que la gent voti no en falten. Joves europeus han fet un remake prou graciós del video de les presidencials americanes “don’t vote”:

No son el Di Caprio i l’Angelina Jolie però fan patxoca…

Continuem! perquè hauria d’interessar votar? Donaré dues raons, una aplicable a tots els europeus i una segona que ens hauria de motivar als catalans.

La primera és que el parlament europeu ha guanyat en poder i esta gairebé a nivell de colegislador amb el consell de ministres de la UE. Si el tractat de Lisboa es ratificat i entra en vigor el parlament guanyarà poder ens unes 50 competències més.

I vosaltres direu: i què?! Doncs resulta que gracies al parlament europeu la UE ha aconseguit:

- desenvolupar les politiques punteres mundials en matèria de etiquetatge i control de productes químics (REACH),

- ha reduït en un 60% els costos de roaming –missatges i trucades des de/a l’estranger-, – - ha permès que puguem treballar mes fàcilment a d’altres països europeus,

- ha prohibit que s’utilitzin animals per a provar cosmètics,

- ha establert el numero d’emergència 112 al que es pot trucar de qualsevol lloc de la UE,

- ha permès que com a mínim els nous pares puguin agafar-se 3 mesos de baixa per maternitat/paternitat amb garantia de tornar al mateix treball,

- ha continuat ampliant l’abast dels programes erasmus,

- ha estat finançant l’autoritat palestina i la reconstrucció d’Iraq,

- ha prohibit els termòmetres de mercuri,

- ha protegit la sobreexplotació de recursos marins i la caça de foques marines,

- i moltes mes coses –bones i/o dolentes-: la directiva de retorn –també dita de la “vergonya”-, la directiva sobre el temps de treball, etc…

Un pot estar d’acord o no amb el que fa el Parlament Europeu però el que es impepinable és que te una importància claríssima en el nostre dia a dia –per molt  que els nostres governs per ignorancia o per mala fe ho vulguin amagar-.

La segona raó, d’interès purament català, és el fet que les eleccions europees a Espanya es fan amb circumscripció única. Això vol dir que els 50 diputats espanyols seran escollits a nivell de l’estat. Això és important perquè permet a les comunitats autònomes on hi hagi mes participació de “robar” diputats a les altres amb menys participació. Posem el cas extrem que a Espanya ningú votes i nomes votessin els bascs: això voldria dir que els 50 diputats espanyols podrien ser bascs. El mateix passa amb Catalunya: per cada català que no voti estem regalant un vot a la resta de l’estat. Així doncs, els que vulguin mes autonomia o independència per Catalunya no tenen excusa per saltar-se aquestes eleccions. No votar significa regalar el vot al PSOE o al PP i molt haurien de canviar les coses per a que els grans partits espanyols defensessin els interessos catalans.

Finalment una pinzellada de realisme: les eleccions al Parlament Europeu per importants que siguin tindran un percentatge de participació raquític. La salsa de les eleccions democràtiques es la lluita entre idees, programes, candidats… les eleccions al Parlament Europeu no van lligades a l’elecció d’un executiu europeu, a una idea d’Europa. Mentre les eleccions americanes enfrontaven al candidat Obama, encarnant la joventut, la renovació, i l’esperança al candidat McCain personificant la tradició, la guerra i la caspa a les eleccions europees no hi ha caps de llista que personifiquin res. Tot i la importància del Parlament Europeu el resultat de les eleccions no tindrà cap repercussió sobre la configuració de l’executiu europeu. Es més, ens trobem amb la paradoxa que ja hi ha consens en que Barroso serà de nou el president de la Comissió Europea. Fins i tot els socialistes –Zapatero al capdavant- donen suport al candidat neoliberal responsable per la desregulació i el laissez-faire dels darrers anys… i que després demanin el vot per a una Europa social! Mes preocupant es que això estigui decidit abans de saber el resultat a les eleccions. En qualsevol elecció és important que el ciutadà se senti protagonista i pugui veure la repercussió del vot i malauradament les eleccions europees no ens permeten aquest “luxe” democràtic. Les eleccions europees son importants però no afecten per res al programari polític, la direcció i/o el lideratge de la UE.

barroso-i-zapatero1Un cop configurat, el nou Parlament Europeu té el poder d’acceptar o no la nova Comissió Europea. Per tant, el Parlament Europeu té el poder de decidir quin executiu europeu vol el problema son els pactes de passadissos entre els grans grups: conservador i socialista.

El projecte europeu esta a mig fer i encara patina per alguns costats. Quan se n’han volgut arreglar els dèficits democràtics i de funcionament, o bé els estats s’hi han oposat o bé algun referèndum l’ha tirat per terra. Vet aquí l’Europa del passet a passet…

Es important continuar construint Europa i el tenir bons representants a Brussel•les és un bon pas per defensar els nostres interessos i participar en aquest fascinant exercici que és la construcció de la democràcia mes enllà de les fronteres nacionals.

Kosovo – un estat nou de trinca

 No Responses »
Mar 172009
 

El saben aquell que diu que hi ha una belga, un angles i un catala que decideixen anar a pasar un cap de setmana a Kosovo a celebrar l’aniversari d’una Noruega? Doncs vet aqui el meu darrer cap de setmana.

Sortim de Brussel.les dijous mati per anar a Liege a agafar l’unic vol directe entre Belgica i Pristina -capital del Kosovo-. Aeroport nou pero minuscul -dos vols al dia- en que mentre ens esperem per embarcar ens anuncien que el vol ha hagut de ser anulat per culpa que el camio de carrega de maletes ha fet una mala maniobra i ha envestit l’unic avio en pista, el nostre. Ho acceptem amb una ressignacio made in Belgium, demanar un altre avio en un aeroport sense avions seria com demanar que no plogues en un mes. Impensable a Nrussel.les Proper vol: diumenge.

Tornem cap a Brussel.les maleint-nos els ossos i per sort trobem una altra combinacio per divendres que fent escala a Liubljana ens portara a Kosovo, amb 24h de retard pero mes val tard que mai -i amb Kosovo hi ha el risc que sigui mai-.

Divendres. A la segona aconseguim arribar al nostre desti. Fa mal temps i aixi que baixem per sota els nuvols ens trobem sobrevolant una mina de carbo de proporcions considerables. Les mines de carbo i altres minerals es la font de riquesa mes important de la regio mes pobre de l’Ex-iugoslavia. Tanmateix la major part d’ingresos del PIB ve de les remeses de la disapora kosovar i de les donacions de la comunitat internacional.

Kosovo es el pais mes pobre d’Europa -mes que Moldavia o Albania- amb uns ingresos de 1400eur per capita a l’any. Es un pais nou de trinca que l’unic que te es futur.  El present no pinta massa agradable a Kosovo…

L’amiga noruega ens ve a recollir a l’aeroport amb el tipic jeep blanc de Nacions Unides. La carretera entre l’aeroport i Pristina no esta asfaltada i amb el desgel de la neu que ha cobert la zona durant l’hivern el pais es un gran fangar. Es el primer pais que veig en que tenir un 4×4 te una mica de sentit. Tanmateix els locals nomes es poden permetre velles ferralles i la gran majoria de jeeps i 4×4 pertanyen a la comunitat internacional que regeix aquest troc de terra.

Ja a l’apartament ens expliquen quan ens podem esperar el tall d’aigua i el tall d’electricitat. Cosa d’intuicio perque aixo va com va. Anem a fer un vol per la capital. Arquitectura d’estil sovietic, sense cap mes encant que el que la gent li sap donar. Una curiositat son les floristeries que venen flors de plastic. Ja a l’avio haviem vist un parell de senyores amb flors de plastic i ara descobrim que TOTES les flors que es gasten per aqui son de plastic. Coses de l’hivern.

A Pristina hi trobem la delegacio de la OSCE, la delegacio de la missio de nacions unides completament fortificada, igual que la representacio de la Unio Europea. Aquestes tres administracions son basicament les que tallen el bacalla en aquest nou pais. La situacio es ben esquizofrenica: el poder esta essent transferit de les Nacions Unides a mans de la Unio Europea. Els kosovars no les tenen totes i amb rao. La UE ha desplegat la seva missio a la zona pero sense una politica exterior comuna el poder politic es ben complicat. Mentre paisos com Franca o Alemanya han reconegut la independencia de Kosovo, paisos de la mateixa UE com Espanya continuen sense reconeixer-la -per por a que senti precedent per futures demandes independentistes catalanes o vasques- creant una manca de coherencia considerable en les politiques a implementar.

Per tota la ciutat es poden veure pintades “EULEX Made in Serbia” fent alusio al fet que la missio legal de la Unio Europea esta supeditada a Serbia -govern amic de l’espanyol-. ELs kosovars no se n’acaben de fiar de la UE… I es que pel que em diuen la missio de Nacions Unides esta molt mes ben organitzada -sense ser res de l’altre mon- que la de la UE. ENd efensa de la UE s’ha de dir que es la primera missio exterior que la UE assumeix plenament en contra s’ha de dir que aixo no justifica que enviin funcionaris sobre-remunerats i sense formacio ni coneixement de que s’hi cou al Kosovo.

Despres de fer un vol i prendre algo per bars -amb forta personalitat balcanica- del centre anem a sopar a un restaurant dels bons on pagarem 13 eur per menjar i vi a dojo. Provem el vi kosovar; pobre en tot pero se li ha de donar suport. Provem tambe el vi macedoni, molt mes reconegut que el kosovar, i que ens satisfa molt mes. La cuina es tan balcanica com la cuina serbia o croata.

Despres de sopar anem a un bar on un grup toca musica en directe. A Pristina, gairebe tots els bars tenen musica en directe cada dia. Aixo permet a una generacio de musics de guanyar-se la vida. Cocktails a 2,5 eur. Aixo s’ha d’aprofitar.

Dissabte ens llevem, anem a esmorzar al bar on ens sentim malament perque tothom passa hores amb una tassa de cafe que han buidat fa estona pero per culpa de l’atur per sobre del 40% i els baixos sous l’unic que poden fer es seure als bars i esperar temps millors. Als bars nomes hi ha homes. Kosovo es un pais musulma, de creences relaxades, i alguna dona de tant en tant va coberta pero es una gran minoria. Les mesquites criden a la pregaria amb un exit que ignoro.

Despres d’esmorzar anem a muntar a cavall als afores de Pristina. Es veu que els “pobres internacionals” l’unic esport que poden fer es muntar a cavall, esquiar o jugar al tenis, no hi ha cap gimnas on puguin anar. Desgraciats. Per 10eur fem una bona cavalcada i visitem la torre des de la qual Milosevic va pronunciar un dels seus discursos mes famosos davant una massa ingent de serbis portats de serbia en el que va incitar fer una crida al nacionalisme serbi per imposar-se als altres pobles de la Iugoslavia. El resultat dels plans de Milosevic estan a la vista, no nomes han perdut Iugoslavia sino que en dos anys Serbia a perdut Montenegro i Kosovo quedant-se amb miseria del que va arribar a tenir en el passat. Per compensar la perdua i la independencia de Kosovo la UE esta mirant d’accelerar l’entrada de Serbia a UE, pero aixo es una altra historia que ja veurem quan i si toca…

Durant la passejada a cavall veiem a distancia una monstruosa central electrica que funciona amb el carbo mes brut i emet tots els gasos imaginables a l’atmosfera. A Europea ja no queden monstres d’aquest tipus pero a Kosovo, tota l’electricitat que usen a Pristina es generada per aquest fagocitador de recursos.

La gota que fa vessar el got es el fet que no hi ha comptadors d’electricitat i la gent en pot consumir el que vulgui, el mateix que amb l’aigua. Cap incentiu a economitzar i al mateix temps hi ha talls a de llum a diari…

L’estat del pais es tant primari que encara ha d’utilitzar el prefix per les linies de telefon fixe de Serbia i el prefix dels telefons mobils es -no ho dirieu mai- de Monaco!! Es diu que Kosovo es el centre de distribucio de droga cap a Europa. Pel que veig aixo no arriba als treballadors internacionals.

El que si que arriba als internacionals es la pirateria. La participacio de la comunitat internacional encarregada de, precisament, portar la llei i l’ordre al pais al mercat negre es entranyable. Hi ha grans magatzems en que tots els productes son falsos i els internacionals-predicant amb l’exemple- van a comprar-hi les pelicules de video -a Pristina nomes hi ha un cine al que no va ningu perque tothom compra les pelicules pirates-. Mireu el video que en van fer uns que vam coneixer:

A favor de la comunitat internacional s’ha de dir que el mercat negre es tan gran que, per exemple, es impossible trobar botigues on comprar DVDs originals -almenys que es vulgui fer 3h de carretera fins a Grecia-.

Seguidament anem a Mitrovica, la ciutat centre de disputes en que els albaneso kosovars son al sud i els serbis al nord des del 1999 i on un famos pont separa dos mons que sempre havien viscut junts. A aixo porta el nacionalisme. Travessem el pont -carregat d’alambrades i forces de la KFOR- i pasem 15 minuts al costat serbi. Curios el canvi d’ambient i la sensacio de que les coses no estan sota control. L’amic angles fa una foto i un home ve i ens escridassa. Passejem carrer amunt, carrer avall i cap a l’altre costat del pont.  Plou i no sembla que ens i vulgiun.

De tornada observo el caos d’infrstructures existent al project de pais: cases a mig construir pertot, bruticia, fang… Alla on miris veus els plastics de les escombraries brillar abans de ser engolits per algun cavall o alguna gallina que pulul.len pels camps…

Despres de la visita als magatzems pirates i a Mitrovica tornem cap al cenre de Pristina on assistim a la festa d’aniversari per la que, en teoria, hem vingut a Kosovo. Internacionals de tot arreu hi assisteixen, algun local enxufat al nivell de diplomat i dins del bar/restaurant s’hi colen nens kosovars que es dediquen a vendre des d’encenedors a coses irreconeixibles. Aixo fins a les tantes de la matinada.

Una cosa que sorpren d’aquest ambient internacional a Kosovo es que la majoria de la gent es prou jove i rapidament se li dona prou responsabilitat. Un america de 25 anys m’explica que per arribar al nivell de responsabilitat que te a Kosovo als EEUU necesitaria 15 anys i molta sort. L’amiga Noruega va venir com a stagiaire fa un any i es dedica a escriure informes que son llegits pel Secretari General de Nacions Unides.  Deu ni do! Cada persona es una historia diferent i en certa manera al.lucinant: gran part d’aquests porten ja anys rondant pel mon de pais en pais, sovint fills de diplomatics, i sense arrels enlloc… estan per sobre -i per sota- de tot. Es una altra galaxia de persones humanes. En aquests ambients a d’altres paisos es normal trobar-hi gent arrogant i creguda pero potser perque a Kosovo no hi vol anar ningu que la gent que hi conec semblen bastant compromesos amb el que estant fent.

El problema amb Kosovo es el problema de qualsevol pais ocupat i en el que les institucions i funcionaris han estat desplacades -Iraq, Afganistan, Bosnia…-:  el cercle vicios que crea el fet que el poder es en mans d’estrangers cosa que genera tota una inercia economica i de poder al voltant d’una administracio forana dificil de canviar. Una vegada re-establides les relacions de poder, a una minoria de locals que coneixen el nou sistema i se n’aprofiten no els hi interesa correr el risc de veure les coses canviar perque algu podria venir i prendre-ls’hi el xiringuito. Una demostracio mes que els kosovars son tan persones humanes com els bosnis, els francesos, els americans o els tibetans.

La festa s’allargara i anem a dormir tard. Pel mati, un taxi ens porta a l’aeroport de Pristina. Amb l’avio de tornada -un avio canadenc model bombardier, lent- fem una volta considerable; com que esta prohibit volar de Pristina cap al nord per sobre de Serbia l’avio ha de fer volta i pasar per Albania, l’Adriatic, Italia i cap amunt. Nota curiosa del vol : ple de nens. Tot i la son que portem no aclucarem ull durant el vol perque a cada renglera com a minim hi ha dos nens que es van tornant latasca de cridar o plorar. No es d’estranyar si pensem que Kosovo es el pais mes jove d’Europa, amb taxes de natalitat de pais en desenvolupament -40% de la poblacio per sota de 25 anys-. Kosovo no te un duro -depen de les trameses de kosovars a l’exterior i donacions internacionals per sobreviure- i no te gairebe cap recurs natural o avantatge comparativa que no sigui un ma d’obra tan mal pagada com poc qualificada. L’unic que pot sa;ar a Kosovo es invertir en el futur: infrastructura pero sobretot educacio. Un pais tan jove te el potencial de fer un canvi generacional total en 10 anys i si les coses es fan be Kosovo pot tenir un futur. De moment tenen a la UE i les Nacions Unides.

Del nacionalisme de canape a la crisis internacional

 No Responses »
Feb 042009
 

El dimecres passat vaig assistir a l’acte que la Secretaria per a la UE i la delegacio de Govern Catala a Brussel.les organitzen anualment per a celebrar l’any. Me’n van sorprendre dues coses. Primer, vaig constatar, alleujat, el que molts deien; que el nostre president ja parla catala.

La segona sorpresa de la vetllada van ser els canapes. Per primera vegada la Representacio de Catalunya a Brussel.les ofereix canapes, cava, vi i aigua de Catalunya.
Vet aqui quelcom que jo demanava de feia temps i que voleu que us digui; al veure que finalment els nostres burocrates se n’havien adonat em va alegrar.

Despres hi vaig reflexionar i estirant del fil vaig trobar un cabdell inquietant… no era el cost del banquet de delicatessen que el contribuent catala estava donant als centenars de persones presents a l’acte –que per curiositat voldria coneixer-, ni la manca de vi blanc, ni el fet que l’excelent vi negre del monsant fos servit en copes inadecuades que en deslluien tota virtut… No. El que em va fer reflexionar va ser una frase del discurs de l’Anna Terron, Secretaria per a la Unio Europea : « com a novetat, en aquest any de crisis en que cal apretar-se el cinturo us oferim productes catalans perque es important consumir productes de la terra »…
Durant la mateixa setmana als EEUU, el pla d’estimul a l’economia americana vol incloure una clausula « Buy American » amb l’intencio d’estimular el consum intern i intentar salvar la perdua de llocs de treball als EUA. “Cal que els destinem els diners dels americans a la creacio de llocs de treball als EUA” diu un senador d’Ohio. “We have to create jobs in Britain for british citizens” diu Brown al Regne Unit…
La reaccio proteccionista es continua extenent i a mes i mes llocs d’Europa es parla que si els americans tanquen les portes als productes europeus –cosa que violaria diversos tractats signats amb l’Organitzacio Mundial del Comerc- no poden esperar que rebem lluers productes amb els bracos oberts… i embolica que fa fort!
Ens trobem amb un perill de nacionalitzacio de tot plegat que es d’allo mes real; comencem amb nacionalitzacio de consum, despres de la produccio i finalment de la politica. Tornem a l’autarquia. Per desgracia res de tot aixo no es nou. El que va convertir la recessio dels anys 30 en una depressio a escala mundial va ser precisament el proteccionisme. La manca de credit i confianca en el sistema va fer que empreses haguessin de tancar => acomiadaments en massa => el govern tanca les fronteres per intentar salvar els llocs de treball, augmentar el consum intern i inverteix en la creacio d’empreses nacionals per crear ocupacio => sense recursos el govern no te altra opcio que imprimir diner => la manca d’importacions i el cost de produir-ho tot al pais fa que els productes pugin de preu + l’exces de diner crea inflacio que creixera exponencialment devaluant la moneda i enfonsant l’economia encara mes en un cercle vicios que acaba en derives populistes que acaben portant demagogs com Hitler al poder. Demagogs que donen la culpa de tots els problemes als altres –jueus, gitanos, paisos veins…-.

Els humans som una especie ben dotada per a ensopegar amb la mateixa pedra les vegades que faci falta i malauradament em sembla que tornem a ser-hi. Ens trobem davant una crisis de llibre que tanmateix conte dinamiques de comportament d’allo mes dificils d’aturar. Es el tipic dilema del presoner en que tots saben que la cooperacio seria millor pero per manca d’informacio i confianca acabarem prenent la decisio menys optima.

Fins i tot l’infame Aznar sembla que ha aconseguit de veure el problema amb que ens trobem encara que com de costum les seves solucions son oportunistes i servilistes als sectors de sempre. Aznar reclama que « pour sortir de la crise il faut plus de liberalisme ».
Que tot i ser una bestiesa ideologica conte mes veritat que el “per sortir de la crisi hem de menjar productes de casa” de la Terron. De la crisis no en sortirem menjant fuet tarradellas sino esforcant-nos a trobar una solucio comuna.

Es ara quan es troben a faltar les reformes institucionals de la UE i les Nacions Unides pero tambe es veritat que son les crisis les que treuen a la llum les falles del sistema i les que obren les finestres d’oportunitat que ens permeten avancar com a civilitzacio. Se’ns apareix ara la posibilitat de reformar l’anarquia que mana a les relacions internacionals i que no fa mes que afavorir els mes rics i empobrir els mes pobres al mateix temps que la terra esgota llurs recursos naturals a una velocitat mai vista.

Es moment de plantejarse de nou: una reforma com cal de les nacions unides que posi l’economia sota control de la politica, una moneda unica mundial que impedeixi l’especulacio de divises i l’enriquiment d’uns pocs a costa de la gran majoria, la creacio de fons supranacionals sufragats amb impostos supranacionals per tal d’invertir en una revolucio del sistema de produccio i consum, la reformulacio del sistema de preus de manera que els productes reflecteixin realment el cost laboral, d’extraccio, produccio, contaminacio, exhauriment, etc…

Se’ns presenten dues opcions: o anar endavant o anar enrera. No fer res no es una opcio. Que els catalans organitzem recepcions amb productes catalans va be i ja era hora! Ara be, es important que els que manen de veritat –Espanya, la UE, Japo, EEUU, etc s’hi posin en serio. Sabem per experiencia que els estats per si sols no ho faran mai; cal que la segona superpotencia mundial –l’opinio publica- es posi mans a la obra per evitar una nova desgracia en forma de nacionalitzacio. Ara be; com activar la gent en la bona direccio quan precisament son els que estan perdent llocs de treball, hipoteques…?

Que Dios reparta suerte y va por ustedes!

Per acabar i no crear malentesos: Jo estic totalment a favor que els catalans mengem productes de la terra i aixi mateix ho facin els madrilenys, els belgues, els letons, el Vatica i qui vulgui. L’agricultura de proximitat es vital per menjar sa, descongestionar carreteres, donar feina als pagesos, tornar als cicles de la natura, etc… ara be, des d’aquest punt de vista quin sentit te volguer que els belgues mengin productes catalans quan ja tenen els seus que prou bons son i nosaltres no tenim interes a comprar-lis res perque volem protegir els nostres pagesos? Per a mi l’argument de l’exportacio nomes es valid quan s’exporten productes exotics com ara pot ser el vi o el cava a Brussel.les per lo demes que als caterings de la Generalitat a Brussel.les hi serveixin musclos amb “frites” amb un bon vi blanc del penedes!

GAZA – Que ens tornin els diners!

 No Responses »
Jan 192009
 

La UE es el mes gran donant d’ajuda humanitaria del mon. Hem d’estar orgullosos que els nostres impostos serveixin –en la majoria de circumstancies- per paliar el sofriment dels altres.

Concretament a Gaza la UE s’hi va gastar 498 bilions € nomes durant el 2008. Aixo representa la major part del pressupost del govern de la franja de Gaza. Com hem vist en els darrers dies, gran part d’aquestes donacions de la UE han sigut destruides per l’exercit d’Israel. Ara, amb aquesta treva que ja veurem que durara tornen a ploure els milions dels paisos europeus cap a Palestina; per reconstruir el que ha tornat a ser destruit per l’exercit d’Israel en espera a que les bombes tornin a caure.

No seria hora que els ciutadans comencessim a demanar explicacions sobre com es gasten els nostres impostos? Si la UE, per la multitud d’interesos divergents en el tema, es incapac d’actuar per aturar el genocidi almenys hauria de garantir que la destrossa fos reparada no per l’audiencia sino per l’autor de l’escabatxina.

Fins i tot els americans sembla que despres de cada guerra tinguin interes en reparar la destrossa i quedar be amb els que han sigut bombardejats. A Israel tant se li en fot. Com mes aviat desapareixin o marxin els palestins menys feina.

Aixi doncs, esta clar que de la mateixa manera que no demanara perdo pels milers de civils assassinats, Israel refusara de pagar les destrosses de la guerra de Gaza.

Seria de justicia que la UE, enlloc de tornar a pagar els excessos israelites, aquesta vegada carregues la factura a l’estat d’Israel. Evidenment, Israel no pagara perque no obeeix a tractats ni decisions internacionals pero el que es pot fer facilment es crear un “impost per destrossa” que es carregaria sobre qualsevol producte que Israel volgues exportar cap a la UE fins arribar a compensar la inversio perduda.

Aquesta podria ser una reparacio monetaria justa per la desaparicio dels nostres impostos. No es una sancio, que tan avergonyiria als liders europeus, es simplement el retorn d’uns diners que nosaltres haviem invertit i els israelites tan impunement han fet desapareixer.

La justicia pel dany humanitari i moral d’Israel sobre es quelcom que sembla que es jutjara en un altre mon pero almenys una cosa tan terrenal com els diners s’hauria de reparar a la terra. Dic jo…

No al Pla Bolonya i si als canelons d’espinacs!

 No Responses »
Dec 222008
 
Canelons i pla bolonya

Canelons i pla bolonya

Tot i viure fora de Catalunya he de reconeixer que un servidor continua meravellant-se de la capacitat que tenim els catalans, i els altres companys peninsulars, de carregar el mort a qui no toca. Despres, evidentment, ens emprenyem encara mes quan veiem que les nostres peticions no s’atenen, sovint ni s’escolten. I la veritat es que en vistes als resultats potser n’hauriem d’aprendre de tant fotre pals de cec.

De la mateixa manera que si vas a comprar pa a una sabateria es molt possible que no se’t faci massa cas, crec el xou que tenim muntat amb el pla bolonya no arribara a millor fi… com s’enten que el Pla Bolonya, adoptat ja a 27 paisos, hagi creat tan de malestar a l’Estat Espanyol mentre a d’altres paisos Europeus l’aplicacio hagi sigut d’allo mes silenciosa i efectiva?

Una vegada mes esta clar que s’ha caigut en el vell truc de carregar a la UE amb les culpes d’un problema que es 100% nacional.  Despres els nostres politics es sorprendran que l’eurobarometre baixi o que la gent nomes vegi problemes en aixo llunya i fora de control que es la Unio Europea (el fet que el Pla Bolonya com tantes altres lleis europees s’hagi aprovat amb el suport del nostre govern sembla ser sempre anecdotic). Bolonya es un proces que es va iniciar el 1999 amb l’objectiu de crear un Espai Europeu d’Educació Superior per donar qualitat als estudis universitaris a nivell europeu i aconseguir una gran mobilitat pels estudiants. Una manera de contribuir a la necessaria internacionalitzacio dels nostres estudiants sense haver de fer tots els tràmits de convalidació actuals.

Ara be, els espavilats de torn han intentat aprofitar la reforma per fer-ne negoci, economic i/o politic, i ja la tenim liada. Manifestacions, estudiants expulsats, rectors amenacats… pero continuem marejant la perdiu i no buscant solucions on s’han de trobar.

Els fets son que:

1- Catalunya i l’estat espanyol son a la cua del mon desenvolupat en qualitat, efectivitat i adequacio d’estudis universitaris,

2- el Pla Bolonya es molt necessari per a donar posibilitats de guanyar-se la vida als nostres estudiants -si mes no, de no perdre el temps a la universitat- i donar un futur al nostre pais,

3- el Pla Bolonya no te la culpa de tot aquest escandol,

4- tant l’actuacio de l’estament politic/universitari com l’estudiantil no paren d’encadenar desproposits i agreujar una situacio que, si ja va comencar anant en una direccio equivocada, no ha parat d’agreujar-se.

5- als que realment han impulsat la potencial privatitzacio i mercantilitzacio de la universitat, que son els que en farien diners de tot plegat, no els ataca ningu i continuen a l’ombra gaudint del ball de bastons mentre esperen el moment per rematar la feina.

Senyors/es, on es el seny del que sempre en fem gala i mai en fem us?

Sembla que despres de tantes negociacions i marejos en tots els fronts ens haguem acostumat a dinamiques autodestructives i en cap cas encaminades a la solucio de conflictes/problemes. Es que inconscientment atmetem la nostra incapacitat per solucionar problemes i per aixo gaudim d’aquests espectacles d’autoflagelacio col.lectiva?

O es que hi ha qui esta interesat que continuem donant pals cec perque mentre no ens centrem no hi ha perill que poguem avancar en la direccio correcta?

La resposta a tot plegat aniria mes enlla d’un article i dos, i potser es pot trobar en algun llibre d’historia. Tanmateix, l’unic que voldria resaltar des d’aquest “speaker’s corner” meu es que fora bo que en el futur intentessim parlar amb propietat i dir les coses pel seu nom. Anomenar Pla Bolonya a les ansies privatitzadores d’uns quants es contraproduent; primer perque li carreguem les culpes a la UE d’una cosa que no hi te res a veure i segon i mes important, perque en carregant les culpes a qui no les te el que fem es perdre de vista el vertader culpable. A partir d’aqui qualsevol ball de bastons com el que tenim actualment nomes agreuja la situacio.

Cal invertir la tendencia si no volem que tanta bestiesa sens endugui per davant.

Pagina web no-official del Parlament Europeu en catala

 No Responses »
May 202008
 

Tot i que paguem impostos igual que la resta d’europeus es trist que hagin de ser iniciatives individuals per traduir la pagina web del Parlament Europeu a una de les llengues europees amb mes historia i desena llengua mes parlada de la UE.

Sembla que la volen tancar pero el nombre de visites la mante on-line. Que duri fins que la UE es comprometi a obrir la pagina oficial!

www.europarl.cat