JM Simon's Blog

Cròniques Estonio-salèrniques – triangulant Europa

Dijous 19 d’Agost

De la gris Brussel•les ens envolem cap a la perla dels bàltics i pàtria de la meva dona – Estònia. Arribada a Tallinn menys freda que l’any anterior, innecessaria l’indumentària d’hivern que per si de cas duia preparada.

Divendres 20 d’Agost

Arribem al no res de descampats i boscos que rodejen Viljandi, antiga capital de Livòrnia –edad mitja- on anem a visitar sons pares. El seu pare celebra el 60è aniversari i per a l’ocasió ha contractat els serveis de l’equivalent al que seria un “slow food” i comerç de proximitat del nord d’Europa. Un negoci familiar ofereix venir a cuinar carn fresca de la contrada al jardi de casa. Degustem porc senglar, porc de Viljandi i conills acabats de matar i cuits a la graella davant nostre. Àpat medieval i suculent, finalment entenc la devoció de l’Obèlix pels rostits de senglar. Per a la ocasió els estons han comprat vi blanc d’argentina i vi negre de Sud-Africa i Xile, una bona representació dels vins joves presents als supermercats estons. Son vins que estan bé. Amb tanta pretensió com personalitat poden escaure bé en una cultura poc vínicola com és l’estona. Jo havia portat un Doni 2004 de D.O. Conca de Barberà que més enllà de recollir tots els elogis –que sempre poden ser gratuits- serà la primera ampolla a acabar-se. Una vegada més es demostra que la qualitat s’imposa fins i tot en els no especialistes.
Sobrarà carn per menjar-ne els propers dos dies i jo m’hauré de fer baixar l’empatx anant a fer un vol pels boscos que que rodejen l’indret.

Dissabte 21 d’Agost

Anem a fer ruta amb el cotxe. Ens arribem al llac Peipsi, fronterer amb Russia i on visitem pobles de rusos ortodoxos primitius que van escapar la Rusia tzarista farà un parell de segles –els únics rusos no imposats al poble estonià després de la II Guerra Mundial-. Els Rusos es dediquen a fumar el peix i vendre cebes i alls tendres. La dona aprofita per a treure la pols al seu rus mentre jo pulul•lo.

Per la tarda plou. Visitem un dels boscos sagrats de les tribus estones on hi ha una reproducció de com vivien les tribus abans de les invasions teutones de farà mil anys. Un bon viatge en el temps.

Pel vespre lloguem una caseta de fusta davant d’una bassa a la que un es submergeix al sortir de la sauna. Tot plegat entre cabres, castors, ocellets… Idil•lic que fa por i, a més, barat.

Diumenge 22 d’Agost

Dia esplèndid –uns 20 graus i sol-, fem ruta pel sud-est del país. És ben bé com a les películes americanes del mid-west; vastes extensions de terra i boscos i de tant en tant es troba una granja per aquí, una granja per allà. Molt maco.

Aprop de Tartu anem a visitar una amiga que està passant l’estiu amb els seus pares qui, després de jubilar-se, han tornat al camp a fer-se càrrec d’una granja al vell mig del no res. Bàsicament produeixen gairebé tot el necessiten; carn, verdures, fruita, confitures, llet, mel i conserves per a quan arribi l’hivern i els colgui la neu. Seria fàcil caure en la idealització d’aquesta vida rupestre però no cal fixar-s’hi massa per veure la duresa de portar una granja. No es pot faltar ni un dia a la feina i el sou a fi de mes no està assegurat. Tanmateix una gran part dels estons viuen encara en granjes i hi són feliços. L’estó és una persona reservada que valora el contacte amb la natura i el seu espai “vital”. Però a tots els racons del país hi tenen una bona connexió d’internet de manera que tots els tràmits burocràtics i administratius amb institucions i bancs es pot fer sense sortir de casa. Vet aquí una bona selecció de cuanta modernitat vols deixar que envaeixi la teva vida.

Deixo els estons de tertulia després d’haver assaborit uns creps fets a casa amb mel de la granja i me’n vaig a fer un vol pels boscos ens envolten per tots cantons. En tornant m’explicaran la gran quantitat de fauna salvatge que hi ha a la zona; senglars, ossos i llops entre d’altres… gairebé caic de cul.

Tornada a Viljandi on pel vespre, durant la inspecció corporal a la que tot estó que viu al camp s’ha de sotmetre a diari abans de ficar-se al llit, descobrirem que del bosc me n’he endut una garrapata que es passeja pel meu cos mirant on millor clavar el queixal. Per sort l’enganxem abans no se m’enganxi ella a mi i la eliminem –empresa no fàcil-. Es veu que les garrapates podrien resistir fins i tot un atac nuclear. Ja sabem qui ens sobreviurà doncs.

Dilluns 23 Agost

Relax al camp i passeig pel bosc abans d’entornar-nos cap a Tallinn. M’acabo les darreres restes del senglar del divendres.

Anem a casa una amiga a passar el vespre. Al sopar s’hi intercalarà la típica sauna. Avui és l’aniversari de la cadena humana que l’any 1989 va unir les ara repúbliques bàltiques en contra del poder de la llavors Unió Soviètica. Una commemoració encara sentida en aquests estats joves com Estònia que poden celebrar dues independències –la del 1920 i la del 1991-, els hi fa gràcia quan els hi explico que els catalans només podem celebrar derrotes i que la última és del 1714. Em pregunten quan pensem començar a celebrar victòries. Bona pregunta! Per això tenim el futbol…

Això de les celebracions estones en que a mig sopar un s’ha de despullar i fer cap a la sauna és una cosa ben curiosa. Jo no sé si això pot ser bo per a la digestió o pel cap quan un s’ha begut mitja ampolla de vi però fer-ho de tant en tant té el seu què. Avui hi ha lluna plena i sortir de la sauna a mig sopar i estirar-se al jardí sota la lluna plena és un goig. Ésser l’únic “no-estó” en la trobada facilita el fet que de tant en tant se n’oblidin d’un servidor i, tot i que a vegades un es pot sentir deixat de banda, és quelcom que definitivament facilita la contemplació.

Dimarts 24 Agost

De Tallinn a Roma, de l’antiga barbarie a la barbarie moderna. No deixa de ser curiós com es gira la truita amb el temps, quan els romans controlaven bona part d’Europa i el mediterrani els estons gairebé vivien als arbres i ara en canvi la civilització sembla haver-se trasladat cap al nord…

A part de la humitat i els deu graus més que fa a Roma, tornar a Italia sempre em dona la sensació de tornar a casa. La vitalitat i el nervi italians son captivadors.

De Roma agafaré el tren cap a Salerno, una mica més avall de Nàpols. I per què Salerno? Feia temps que tenia ganes de baixar a Salerno i no havia trobat mai la oportunitat. En aquesta ocasió tinc dos dies penjats que aprofitaré per descobrir aquest antic focus de modernitat i tolerància de la fosca edat mitja.

Salerno va ser una ciutat pont de cultures. Ara fa mil anys un llatí, un grec, un àrab i un jueu van decidir fundar l’escola de medicina de Salerno –us imagineu quelcom similar que passés avui en dia?-, escola pionera en molts camps i continuadora de les ensenyances dels clàssics hipocràtics i d’altres…. Els metges de l’escola de Salerno tenien un gran coneixement de les herbes medicinals però també van fer innovacions en el camp de la cirurgia. Una de les innovacions més espatarrants de l’escola de Salerno va ser deixar que les dones poguessin aprendre i exercir la professió de metge, conscients que és més fàcil que una dona confessi els seus problemes a una dona que a un home –això en el sXII!-. En va sortir metgesses famosses que van innovar en cures de part i alleujament de menstruacions i d’altres.

Salerno va formar part de la corona d’Aragó durant uns segles i els catalans hi van deixar emprempta en el castell que domina la ciutat –ara restaurat- i a la bandera (groga amb tres barres vermelles i una blava). Salerno és una típica ciutat italiana, sense pretensions però tanmateix encantadora. Un lloc ideal per a passar-hi dos o tres dies de meditació i estudi.

Dimecres 25 Agost

Pel matí visito la famosa Pompeia, que va ser coberta per la lava en aquest mateix dia ara farà 1931 anys. Reconfirmo que Pompeia és la joia de la corona de l’arqueologia mundial. Enlloc més es pot trobar la riquesa i varietat, en quantitat i qualitat, que a Pompeia; sembla que el temps es va aturar ara fa 1931 anys i ens permet aprendre com vivien aquesta avantpassats nostres. Una d’aquelles coses que s’han de visitar.

Dijous 26 Agost

La gran atracció del sud de Nàpols -després de Pompeia- és Amalfi, un lloc aparentment encantador i amb una llarga història. No hi aniré. Pel matí prefereixo enfilar-me al castell de Salerno i dedicar la tarda a llegir i preparar el seminari del cap de setmana.

Per sopar em regalo una experiència culinària en un fantàstic restaurant el nom del qual he oblidat però el lloc el trobaré si mai torno a Salerno.

Divendres 27 Agost – Dilluns 28 Agost

Divendres agafo el tren cap a Nàpols i d’allà el tren fins a Formia d’on m’embarcaré cap a la illa de Ventotene, una de les joies de les illes de la costa italiana. Molt més petita que Capri o Ischia no està ni tan massificada ni tan prostituïda com aquestes últimes. El turisme és sobretot local.

Ventotene va entrar a la història quan a la època romana, la filla d’August, Júlia hi va ser confinada per a calmar la seva promiscuitat. Es veu que el que es va fer va ser trasladar les bacanals i orgies de Roma. Decisió salomònica doncs així la nena estava contenta i la reputació d’August no se’n veia afectada. Màrketing romà.

És la 7ª o 8ª vegada que vinc a Ventotene i sempre a la mateixa època de l’any. La raó és el seminari de federalisme europeu i mundial que s’hi celebra des dels anys 70 en commemoració del manifest de Ventotene escrit per Altiero Spinelli una de les figures més importants de la integració europea. Em passaré tres dies fent bullir l’olla amb acadèmics, activistes i polítics sobre el futur de la UE i la govenança mundial. Dilluns dono una conferència al grup de joves de tot el món que assisteixen al seminari de joves. Una experiència sempre enriquidora.

Dimarts 31 Agost – Dimecres 1 Setembre

Marxo de la illa i emprenc la tornada cap a la pluja i el fred Brusselencs. Dimarts me’l passo a Roma, anant amunt i avall i acomiadant-me del sol. Roma és una ciutat que convida a caminar-la, un bon lloc per pul•lular.
Per al vespre pujo al tren cap a Paris. Viatge en tren de nit, a l’antiga, per a intentar minimitzar la meva empremta ecològica.

El tren arribarà amd dues hores de retard cosa que em fa perdre la connexió. Per sort els del Thalys de la connexió Paris-Brussel·les ja hi estan acostumats i després d’explicar-me que des que a Itàlia s’han privatitzat els trens allò és un desgavell em coloquen en el proper tren que m’ha de portar cap a Brussel•les en 75min.

Vet aquí la volta a Europa en 13 dies: Brussel•les- Estònia, Estònia-Italia, Italia-França-Bèlgica.
Marca la fi de l’estiu 2010.

Les ganes de sortir corrents

17 d’Agost i plou. Vaig a fer el cafè al bar del meu barri a Brussel•les. Agafo el diari -El Pais- abans d’obrir el portàtil.

Notícia 1: 3, 5 milions de nens amenaçats de morir de còlera al Pakistan. La ajuda no arriba i la situació està fora de control.
Notícia 2: Els talibans lapiden a una parella acusada d’adulteri a Afganistan.
Notícia 3: Obama amenaça a Turquia amb no vendre’ls-hi armes si no paren de tocar la pera a Israel.
Notícia 4: Guerra oberta pel narco-tràfic a Mèxic.
Notícia 5: L’esglesia de El Salvador denuncia la alta criminalitat després de que una nena de 6 anys hagi aparegut torturada i posteriorment decapitada.
… etc.

La única bona notícia en tot el diari és que les pluges han reduit els incendis al mínim de la dècada a l’estat espanyol (però a Russia s’ha cremat mig país…).

A la música ambient del bar sona l’Imagine de John Lennon seguit del “Give Peace a Chance”… miro al meu voltant; més gent fent el cafè i explicant-se la vida.

Tot continua igual?

CRÒNIQUES FENICIANES

Dilluns 19 Juliol
Avió Bxls-Istanbul i d’Istanbul enllaço cap a Beirut. A l’avió Istanbul-Beirut em toca asseure’m al costat d’una familia libanesa que torna a casa per vacances. El pare de familia, que veu menys la dutxa que jo veug la tele, aprofitant que estic acorralat entre la finestra i ell es comença a treure les wambes. Pudor insuportable generada pels mateixos bacteris que es troben en el formatge de rocafort i el munster. Amb la fortor m’imagino que sopar em serà indigest… per sort l’home es compadeix de mi i es torna a posar les wambes així que l’avió s’ha enlairat. El mateix home no atén a raons quan li explico que no pot enviar missatges amb el mòbil quan l’avió es troba en ple vol. Mentre el deixo per troglodita reflexiono sobre el que ha arribat a ploure des de l’època de la reconquesta en que els salvatges cristians reconeixin els moros per la olor a net que feien. La tortura es repetirà a l’aterratge però ja m’he entrenat per respirar per la boca.

Arribo a Beirut a la matinada, un taxi de l’organització em ve a buscar per portar-me a un hotel on em trobo que no tinc reserva. Organització campi-qui-pugui a la oriental. Per sort arriben companys dels EEUU que també es troben sense habitació i acabem a les 4 de la matinada trucant a un dels organitzadors que ens ofereix de dormir a casa seva. Acabarem dormint al balcó –no perquè no tingui habitacions sinó per la calor i xafogor a l’interior del vuitè pis en que viu-. Entre la calor, que es fa de dia i que el gat de l’amic està en zel dormirem més aviat poc.
DIMARTS 20 Juliol

Ens despertem enmig de Beirut amb unes vistes a edificis entre mig construir, abandonats, bombardejats i acabats de luxe. Vet aquí la constant transició de l’Orient Pròxim entre guerres, caos, incomprensió i unes ganes de viure desbordants.

Els nostres hostes porten una de les poques organitzacions mediambientals i de drets humans del país. La nostra anfitriona, Soumar, ha nascut a França i ha crescut a Grècia i està totalment occidentalitzada –com gran part de la societat libanesa-. Les Guerra Civil al Líban (1975-1990) va provocar que els libanesos de la meva generació que s’ho van poder permetre creixessin a l’estranger i tornessin coincidint amb el final de les hostilitats. La tornada de noves generacions d’expatriats i el no saber quan durarà la pau expliquen també el fet que el Líban sigui tan occidentalitzat i liberal. O si més no doni aquesta imatge de primeres.

El Líban és el país més liberal del món àrab; pels carrers de Beirut es veuen dones destapades i aparadors del tot occidentals. Als cafès s’hi poden trobar noies soles fent un cafè i es veu que la nit libanesa és d’allò més salvatge i alliberada. Però cal no deixar-se enganyar per les aparences: tot i els avenços el Líban continua essent tant racista que qualsevol altre país. La majoria de families libaneses tenen criats a casa –normalment de Sri Lanka, Filipines o Ethiopia- a qui tracten gairebé com a esclaus.

Un bon exemple és el fet que en la majoria de discoteques i platges libaneses no hi deixin entrar gent de color ni criats. L’organització que ens acull, Indyact, és pionera al Líban a denunciar el racisme de la societat libanesa. Va dues setmanes van publicar el següent video en que intenten entrar a una platja amb una noia de color –dient que son la seva criada i oferint de pagar per ella- i els despatxen a gust.

Al 80% de les platges del país que van preguntar els hi van dir per telèfon que els criats no podien entrar. Només els deixen entrar per a fer-se càrrec de nens petits –mainaderes- i per a que es vegi clar que són les mainaderes els obliguen aposar-se un davantal de cuina. Us imagineu a 35graus a la platja, no poden-se banyar i obligats a portar una davantal de cuina?

Passo de dimarts 20 fins diumenge 25 en reunions de feina.

DILLUNS 26

Participo en la conferència que organitza IndyAct amb el ministeri de Medi Ambient Libanès en la que es proposa una estratègia de Residu Zero pel Líban. Tenint en compte que al Líban no hi ha cap tipus de gestió de residus i tot va a parar a abocador pensar en Residu Zero és més que utòpic però potser pot donar idees de per on començar la feina, qui sap…
DIMARTS 27

Acabats els compromissos professionals els nostres hostes i organitzadors ens obsequien amb una visita turística que durarà tot el dia i en la que no només farem el turista sinó que tindrem ocasió de parlar amb els locals sobre les seves opinions, percepcions i prediccions sobre l’estat del país i el seu complicat futur.
Sortim de Beirut en dos cotxes i agafem la carretera cap al sud. El caos circulatori és omnipresent i els hostes ens expliquen com durant la darrera guerra amb Israel (2006) aquests van bombardejar tots els ponts del país fent molt difícil la circulació, la comunicació i l’aprovisionament tant per militars com per civils. La manca total d’infrastructures i transport públic són bones raons per explicar els constants embussos de trànsit que pateix el país i que embruten, contaminen, intoxiquen i fan perdre el temps als libanesos i als que passavem per aquí. Israel amb la seva política de destruir infrastructura civil n’és en gran part responsable però la manca de govern i de propòsit del país hi ajuden.
Arran de carretera i pertot veiem grans extensions de plàtans (no els arbres sinó les plantes-palmera que fan plàtans) que són presents de Beirut fins a Tir. Ens desviem cap a l’est i comencem a enfilar-nos per les muntanyes fins arribar-nos a la zona drusa del Chouf controlada per l’abans senyor de la guerra (ara reconvertit en polític) Walid Jumlat. Ens expliquen com aquest senyor de la guerra les ha fet de l’alçada d’un campanar però que també és gràcies a ell que s’han aconseguit salvar els cedres de la zona doncs és gràcies a l’estimació que els hi tenia de l’època de la seva joventut que quan va esclatar la guerra civil el 1975 va manar minar el perímetre de tots i cada un dels arbres de manera que ningú s’hi pogués acostar. Vet aquí un altre tipus d’activisme mediambiental dut a terme per un cafre.
Els cedres del Líban són arbres símbol del país i la seva importància i fama es remunta a l’època dels faraons que feien pagar-se els tributs en fusta de cedre. Des d’aleshores fenicis, grecs, romans, àrabs, creuats i otomans n’han explotat els boscos i de l’arbre que abans cobria totes les muntanyes del Líban ara només en queden menys de deu reserves.

Visitem la reserva de cedres, ja desminada, on ens trobem exemplars de fins a 3000 anys d’edat. Aquests ja hi eren abans Jesucrist no perdés la famosa espardenya! Aquestes meravelles tenen uns troncs que necessitaria 3 vegades la llargada dels meus braços per abraçar-los. Pensar que fa 3000 anys que prossegueixen els seus rituals intemporals és quelcom que hauria de baixar els fums a qualsevol individu amb ànims de transcendència.

La visita guanya quan un té la possibilitat d’envoltar-se de destacats activistes mediambientals dels 5 continents. L’intercanvi d’experiències i d’impressions amb gent vinguda dels 4 pols enriqueix la visita substancialment.

Estem a 1750m d’altura i de sobte s’aixeca una boira que ens fa desaparèixer i deixa només a la vista les copes d’aquests gegants de la natura deixant clar qui mana aquí.

Mig encantats prosseguim fins al poble de Deir-el-Qamar (“el monestir de la lluna” en àrab) on ens trobem amb la realitat i visitem el que va ser la capital del regne dels Drusos uns segles enrera. Els drusos són un eslabó perdut de la branca xiita de l’Islam, tot i no considerar-se ni ser considerats musulmans, i es van fer famosos durant les creuades per la seva disponibilitat a lluitar pel millor postor, cosa que no ha canviat. El fet que siguin bastants tancats posa en problemes la seva supervivència i s’estima que ara mateix hi deuen quedar un milió de drusos. Curiosament durant la meva estada al Líban tindré més contacte amb drusos i cristians que no pas amb musulmans, tot i que la majoria dels libanesos són, en teoria, seguidors d’Al•là.
Visitem els palaus i mesquites d’aquesta capital del regne de les muntanyes.

Acte seguit continuem enfilant-nos fins al capdemunt de la serralada fins que davant nostre se’ns obre la Vall del Bekaa. Vet aquí el principi de la història, penso. La vall biblíca on va viure Adam, Noé, on Caín va matar Abel, on hi hauria d’haver hagut el paradís… i on ara per ara sembla que continuem a la casella número ú de la partida amb Israel barallant-se amb tots els veïns. Només l’home ensopega dues vegades amb la mateixa pedra i sembla que només el poble d’Israel li ha agafat gust a això d’ensopegar-se amb la pedra que sigui.
A la vall que s’ens obre davant els ulls les terres del Líban es troben amb les de Síria i les d’Israel però des de les muntanyes estant només es veu la vall i prou: és l’home i ningú més qui ha construit les fronteres entre els pobles i les ha pintat amb sang i nacionalismes per a que poguem continuar justificant religions per a encobrir la nostra incapacitat de viure junts… en fi, fem unes fotos la mar de xules i iniciem els descens. La davallada és bellíssima; amb el sol que comença a caure i camps de vinya que ens van engolint a mida que perdem altura.

Ens arribem a les terres del castell de Kefraya, el que vindria a ser l’equivalent de la marca de vi Torres però al Líban. Sembla que estiguem a Califòrnia, grans extensions de vinya, bona infrastructura… la cata de vi la trobo una mica decebedora, no pels vins que tot i ser cars no estàn malament, sinó per la manca de missatge. Donen per entès que el vi és un producte esnob i que el seu consum no és per a cada dia sinó per a ocasions especials, de luxe. Els preus als que es ven el vi és difícil que pugui formar part de la dieta libanesa, d’altra banda tan mediterrània com el vi mateix. Per aquí el missatge falla. Personalment trobo que els cellers libanesos haurien d’esforçar-se per a que el vi torni a la taula de cada dia però entenc que en un país de majoria musulmana i per tant en general vino-fòbica i en que la majoria del vi està pensat per a l’exportació, contemplar obrir mercats vinícoles en un mercat de menys de 1,5 milions de persones no és el més lògic. Si el vi no fos un producte de luxe pel que te’n poden demanar 20$ segurament no els hi sortiria a compte tenir aquests cellers tan xulos i en lloc de cultivar raïm segurament optarien per tornar a plantar pastanagues i enciams que no deixa de ser el que el país necessita i acaba havent d’importar de Siria, Turquia i més enllà.
D’altra banda us imagineu que els alemanys deixessin de beure cervesa? Doncs els mediterranis estem patint una deriva d’aquesta índole amb el nostre equivalent que és el vi.

Deixem enrera els cellers i recorrem la vall del Beeka. Pertot trobem hivernacles amb campaments de nòmades al costat que es guanyen la vida fent de temporers. Marcat contrast entre la pobresa i bruticia general i el luxe dels cellers i les escoles d’equitació.
Cau el vespre i l’atenció a tot plegat i la intensa xafogor fa que se’m tanquin els ulls i el cap em reboti i comenci a oscilar seguint les corves de la carretera. Em desperten quan arribem a les portes d’unes muralles. És tard i l’entrada és tancada; no sabent ben bé on sóc i encara mig en somni m’enfilo per la paret i em desperto de cop al veure una ciutat medieval sencera obrir-se davant dels meus ulls. La sol ponent tenyeix les runes d’un vermell gairebé de cine mentre recorrem els carrers deserts del que va ser la ciutat d’Anjaar. Anjaar és la única ciutat construida de zero de l’època dels Umeyes, la dinastia que partint d’Arabia va extendre l’Islam de la península ibèrica fins a la India. Anjaar va ser una ciutat estratègica perquè es trobava al bell mig de les rutes que conecten Damasc, Homs i Baalbeck amb la vall del Jordà que baixa fins a Jerusalem. El trobar-nos sols enmig d’aquestes runes colossals en plena posta de sol produeix un d’aquells moments que justifiquen un viatge.
Amb la caiguda del sol tornem cap a Beirut on molts dels companys de viatge agafen els seus avions cap a casa.

DIMECRES 28

Amb els que quedem de la conferència, un bulgar i un de San Francisco ens animem a fer el turista i organitzem la visita a les coves de Jeita, una de les principals atraccions del país. Una vegada més som victimes del problema de trànsit en aquest país. Per a fer 20km hem de menester una hora i mitja i empassar-nos una bona dosis de fums, clàxons i mala llet. Un calvari al que els pobres libanesos semblen estar acostumats.
Les coves estan a rebentar de gent i per a 30 minuts de visita haurem de fer hores de cua amb turistes professionals. Hi ha un gran nombre de families del golf pèrsic i això vol dir que elles van de negre funeral i cobertes de dalt a baix deixant a la vista diferents parts de la cara depenent de la tribu. El model de familia del golf és un home prou autoritari, segons com hospitalari però sense massa maneres, amb una dona de negre i coberta de dalt a baix i normalment amb sobrepès, un bon nombre de criatures i viatjant amb un quatre per quatre dels més grans que hi ha al mercat. Normalment no tenim opció d’interactuar amb aquesta part de la societat mundial però les cues de les coves han forçat que nosaltres occidentals haguem de coexistir durant una bona estona amb aquesta gent que sovint tractem d’extra-terrestres. N’hi ha que són macos però n’hi ha d’altres que fan por i crida l’atenció el poc respecte que tenen per les coses. Els pares llencen les escombraries a dins de coves plenes d’estalagtites, les criatures ho piquen tot davant de la pasivitat dels guardes… desesperant. La permisivitat de les autoritats davant els abusos d’aquests energumens només s’explica per la por a perdre clients o perquè als libanesos se’ls hi enfot el seu patrimoni natural i turístic.

Les coves en si valen molt la pena però si continuent explotant-les al ritme actual no crec que puguin celebrar el primer centenari de la seva descoberta. Trist.

DIJOUS 29

Només quedem el bulgar, l’Ivo, i jo. Ens animem a baixar cap al sud del Líban. Agafem un service cap a la famosa i biblica ciutat de Saïda o Sidó. Camí de Sidó passem pel costat d’una planta d’energia a base de petroli que no para de fer fum. Durant la guerra del 2006 els israelians van bombardejar-la provocant l’abocament d’una bona quantitat de les reserves de petroli al mar, es veu que els efectes d’aquest desastre encara són ben presents sobre l’ecosistema de la costa. Evidentment ni Israel va demanar perdó, ni els libanesos van demanar cap reparació ni l’estat s’ha molestat a netejar la costa doncs abans no fos net Israel tornaria a fer-ho volar tot pels aires. Què us sembla quins veïns més ben avinguts i compenetrats? 
Poc queda de l’esplendor d’altres èpoques fenicies però Sidon encara conserva un bonic castell creuat en una illa a uns 100m de terra. Just davant de la fortalesa hi ha –des de fa més de 1000 anys- l’entrada del Souq. Ens perdem pel laberint medieval amb molt de gust on hi trobem el museu del sabó i miniscules catedrals d’abans de les creuades. Anirem a sortir al barri dels pescadors que tot i tenir les barques i les xarxes esteses poc pesquen avui en dia. Veurem que a nomes 500m i a primera linea de mar s’hi eleva l’abocador de la ciutat que abans feia una alçada de 4 plantes i ara en fa només dues perquè fa dos anys es va ensorrar i la meitat de l’abocador se’n va anar a fer submarinisme… us podeu imaginar perquè els pescadors no pesquen.

Mentre esperem el bus o furgoneta per continuar el viatge l’Ivo es menja un falafel a l’entrada del Souq mentre que jo vec aigua d’una barreja entre porró i cantir que aquí s’estila bastant.

El viatge de Sidó fins a Tyr no és fàcil. La furgoneta ha d’anar esquivant controls de l’exèrcit, barricades, sots… la zona està totalment militaritzada i entre control i control de l’exèrcit libanès ens trobem controls de Nacions Unides coreans i espanyols. Amb el salero que tenen els coreans m’imagino que les nits al campament espanyol deuen ser divertides.

Només entrar a Tir la nostra tartana peta una roda i ens veiem obligats a fer la resta del trajecte a peu. Si no fos pel sol que cau a les 4 de la tarda l’experiment podria ser antropològicament interesant: ens veiem obligats a atravessar la ciutat per la part més caòtica, plena de ferralla de cotxes i tancs, amb molta criatura bruta treballant als tallers… això no es veu a la zona turística. Tota aquesta part és musulmana. Els cristians des de fa segles que es troben ubicats en la zona de l’antiga fortalesa, tenen taxes de reproducció occidentals que xoquen amb la quantitat de criatures que tenen a la part musulmana. Pasada la brutícia i el caos del principi de la ciutat ens instalem al barri cristià a l’extrem de la península artificial creada per Alexandre el Gran.

Tir és una de les ciutats mítiques de l’antiguitat. No en debades va ser una de les seves princeses, Europa, la que va donar nom al nostre continent; el famós rapte de la princesa fenicia per part d’un Zeus transformat en brau dóna un toc masclista i torero al continent que s’havia d’inventar els drets humans i tantes igualtats de tots tipus. Bona paradoxa el fet que la princesa Europa fos conquerida per unes virtuts que ara es consideren oficialment desfasades…
Un altre dels moments espatarrants de la història de Tir és la conquesta de la ciutat fenicia per part de d’Alexandre el Gran. Fins al sIII a.c. Tyr era una fortalesa construida en una illa fora de l’abast de la costa i creient-se inexpugnable va ser la única ciutat que es va atrevir a desafiar Alexandre. Aquest va convertir el mar en terra ferma utilitzant les pedres de la ciutat costanera per a fer-se un passadis i després de molts esforços subjugar la ciutat. Molts habitants de Tyr van pagar l’emprenyamenta d’Alexandre amb les seves vides. També durant les creuades hi van haver més banys de sang a mans dels cristians… però de tot això en queda poc més que pedres oblidades sota el ciment.
Però tornem al barri cristià. Allà ens han aconsellat que demanem per una iaia anomenada Soraya que lloga habitacions a casa seva. Efectivament tot el barri la coneix i hi arribem sense problema. Viu al barri de pescadors, a 50m de l’aigua així que de seguida que ens instalem anirem a treure´ns les suors al port. Parlem amb els altres cristians que de l’antic espigó del far n’han fet la seva platja i que ens expliquen peripècies i històries de la vila milenària. Molta història i moltes punyetes però mentre parlem les criatures d’aquests libanesos tan orgullosos del seu passat no paren de llençar brossa al mar. Així que acaben una llauna o una ampolla d’aigua la boten cap al mar.

Després de la capbussada entre runes, bosses de plàstic i ampolles fem una migdiada i anem a visita algunes de les runes de Tyr. Deixades de la mà de Déu està clar que el turisme no és prioritat en aquesta zona considerada de risc per la proximitat de la frontera amb Israel.

Sopem en un solitari bar de pescadors on com a peix fresc del dia tenen dues dorades i dos peixos llargs el nom dels quals ara mateix se’m escapa. Sort –o desgràcia- que no tindran altres clients en tot el vespre. L’amable cambrer-cuiner-amo del restaurant ens explica lo malament que està la cosa per culpa del caos governamental i d’infrastructures, l’amenaça constant de guerra i tot plegat. Tot i això se’l veu animat i content. A Beirut, depenent de la zona, hi ha dos o tres talls de llum al dia però a Tyr els talls de llum són molt més constants. Només durant el sopar n’hem tingut 5 o 6.

Acabem la nit en una terrassa a primera linía de mar assavorint l’arak i una pipa d’aigua. Tenim la sort que un tall de llum ens deixa dues hores amb la ciutat a les fosques per a gaudir de la remor del mar sota la llum dels estels.

DIVENDRES 30

Visitem les runes de l’Hipòdrom romà per on fa 2000 anys les quàdrigues devien correr esperitades. L’estat de conservació és molt bo i permet fer-se una bona idea de la magnitud del xou. Jo me l’imaginava més petit. Al costadet hi ha l’arc d’Alexandre amb una avinguda de mig km que si no fos per les ampolles i bosses de plàstic permetria transportar-se al passat.

Abans de marxar parlaré una estona amb la iaia Soraya, ella no parla ni anglès ni francès així que ens comuniquem en àrab cosa que fa la meva comprensió més dificil. Ella té curiositat per saber si l’Ivo és musulmà. Es veu que la nit anterior la veïna el va veure postrat al terra del carrer i es va pensar que estava resant. Jo li explico que simplement estava fent una foto amb un tripode i per això estava per terra. Ella esclata a riure de la seva ignorància, em confessa que no sap gaire cosa de les costums musulmanes tot i haver viscut a Tyr tota la seva vida i que la majoria dels seus habitants són musulmans. M’explica que ella va néixer a la casa on ens estem fa més de 70 anys i hi va viure amb els seus set germans i quatre germanes, pares i avis. La majoria de germans i germanes van acabar marxant a Beirut o a l’estranger i en queden dos a Tyr. Ella és la única que es va quedar soltera i per això es va quedar amb la casa que ara lloga per a subsistir. Soraya m’explica també com ha arribat a canviar Tyr durant el sXX. A nivell d’urbanisme m’ensenya fotos de com era als anys 50, em recorden les fotos que havia vist de Lloret abans del boom turístic. Avui la vista a la costa de Tir és una acumulació de ciment i asfalt bruta i sense gràcia. A nivell demogràfic em confirma que de ser una població mig cristiana mig musulmana els cristians van parar de reproduir-se farà cosa de 30 anys mentre que els musulmans continuen amb taxes reproductives de conills. Imagino que la pobresa i desigualtat entre comunitats a Tir es deu, entre d’altres coses, a aquest fet.
Fem un vol pel Souq de Tir que no guarda cap encant de la glòria de temps passats i ens en tornem cap a la capital.

Ja a Beirut ens pasarem la tarda de tertúlia amb la mare de Soumar que ens glossarà tots els mals del país.

M’acomiado de l’Ivo i surto corrents cap a l’estació per agafar el bus que m’ha de dur a Tripoli, al nord. Avui a Beirut tot va amb més retard de lo normal doncs es troben a la ciutat la major part dels peixos grossos del món àrab: el rei d’Arabia Saudi, l’Emir de Qatar, el president de Siria i el primer ministre libanès. Jo em pensava que el motiu de la visita és posar-se d’acord sobre quan ha de començar la propera guerra a la zona però els meus amics libanesos m’expliquen que el que estan fent és coordinar les reaccions al comunicat que es farà en 10 dies en que s’anunciarà que després de 5 anys d’investigacions hi ha proves de que els responsables de l’assassinat de l’ex-primer ministre Hariri no van ser els siris sinó l’estat d’Israel. Embolica que fa fort!

Finalment arribo a Trípoli on em retrobo amb la Valentina i el Dani, amics de Barcelona que es troben “desterrats a Tripoli” per un any. Viuen en un piset encantador a l’antic barri del port de la ciutat, en el que vindria a ser l’equivalent de la barceloneta. És la zona cristiana ortodoxa els carrers recorden de lluny al gòtic de Bcn abans de que comencés la febre de BCN “guai”.

Anem a sopar mezzes a la plaça del barri en una vetllada que hauria estat perfecte si no arriba a ser pels cotxes que, tot i ser en una mena de zona peatonal, s’encarreguen de fumar-nos l’àpat. Acte seguit anem de passeig pel que seria un passeig marítim destartalat i on les rates fan festa saltant pels munts de brossa acumulada. El racionament d’electricitat permet que des de Tripoli es puguin veure els estels cosa que vulguis que no, al mirar cap amunt, et treu la brossa i les rates del camp de visió. A casa l’aigua també va racionada, l’electricitat pública va i ve i s’ha de complementar amb generadors, la tensió de la corrent no dona per a planxar i tenir la nevera engegada a l’hora, etc… Tot plegat és tan bucòlic com dur però tot és qüestió d’acostumar-s’hi.

Dutxa i cap al llit -des d’on veig la lluna que tot i que minvant encara dóna prou llum per a que pugui escriure aquestes línies-.

DISSABTE 31

Ens llevem i anem al forn a comprar croisants. En veure el Dani el forner exclama un “Hola maco!” que em desperta de cop. Es veu que el simpàtic forner és un palestí que havia viscut una temporada a Barcelona i aquesta és una de les expressions que encara recorda. D’altra banda, els croissants bons i atapeïts.

Esmorzats anem a l’agència de lloguer de cotxes per descobrir que l’home que tenia que tornar el cotxe per naltrus s’ha tornat boig i ara els busquen a ell i al cotxe per Beirut… canvi de plans. Improvisem una sortida a les illes que es troben davant de Tripoli, les uniques 4 illes de tot el Liban. Ensopeguem un dia de mar calmada que ens permet apreciar els detalls de la brossa de tot tipus submergida al port. Anem a la illa de les palmeres on ens pasarem el dia combinant el pànxing amb les capbussades i on ens fem un fart de criticar els libanesos pel poc civisme que demostren: ampolles de vidre i plàstic, restes de menjar, caixes de porexpan, cendres de barbacoa… tot acaba al mar en una zona que la Unesco té classificada com a protegida i representa que és un parc natural. Una vegada més tenim una altra demostració flagrant que l’existència de l’estat libanès no és res més que un miratge.
Tot i això comentem com pot ser que els libanesos no s’adonin de la relació entre higiene, medi ambient i benestar present i futur.

Precisament els àrabs que són qui va introduir el sabó, la dutxa i la neteja en general al vell continent. És que el nostre futur passa per tornar-nos tots simis un altre cop?
Després de recuperar-nos de l’assoleiada ens avisen que ja podem agafar el cotxe així que anem a passar el vespre a Byblos, una altra de les joies de la corona d’orient pròxim. Byblos competeix amb Damasc per ser la ciutat que ha estat habitada continuament des de fa més temps (més de 5000 anys). A la ciutat s’hi troben vestigis de totes les èpoques i religions, les pedres del que avui és la ciutadella abans havien sigut una mesquita i abans un esglesia i abans un temple fenici i abans qui sap què. Bona metàfora que tota nova religió es constitueix sobre la base de les pors, ritus i creences que existien prèviament i com la religió també usa el sistema de destrucció-creativa i/o creació-destructiva per a perllongar-se en el temps…

Com a anècdota diré que a Byblos hi descobreixo una fantàstica esglesia ortodoxa de Sant Joan Marc. Ves per on, jo que em pensava que no tenia sant!
DIUMENGE 1 d’AGOST

Anem de ruta per les muntanyes -com no pot ser d’altra manera si un vol sortir de la costa libanesa presonera entre el mar i la muntanya-. El Líban té dues serralades paralel•les al mar, la primera de mes alçada que la segona, entre les quals s’hi troba la vall de Beeka. De Tripoli ens enfilem muntanya amunt i després de més de 1500m de desnivell ens elevem per sobre la capa de contaminació que, com a Beirut, cobreix la ciutat. Arribem a un poble grandet que s’anomena Ehdén i que molts libanesos consideren el paradís suposo que per les reminiscències bíbliques. Que diguin el que vulguin; això té de paradís el que el Vaticà té de sant. Des que arribem fins que marxem ens trobem el poble colapsat de 4x4s, clàxons i fums que fan que haguem de sortir corrents del “paradís”.

Continuem muntanya amunt fins a la reserva dels cedres del nord que es troba al costat de les pistes d’esquí de Bsharreh. Del bosc de cedres baixem a visitar el poble de Bsharreh al vell mig d’un dels feus de l’esglesia maronita al Líban i famós perquè aquí hi va néixer i hi ha el museu del més conegut escriptor libanès del s XX: Kahlil Gibran, autor del llibre “El Profeta”. Els llibres de Kahlil Gibran seran un dels descobriments del viatge, totalment recomanables.

Tot plegat molt filosòfic i tot un viatge en el temps si tenim en compte el que ha arribat a evolucionar i involucionar el Líban en els darrers 100 anys.

Acabem la visita sota la figuera del bar del poble bevent l’aigua fresquíssima de les muntanyes.

Amb el sol fonent-se en la contaminació de Trípoli tornem a baixar cap al port i arribem a nivell del mar quan ja és fosc. Aprofitant que tenim el cotxe llogat pasem pel supermercat per a fer les compres per a la setmana. Visitar els supermercats a països estrangers és sempre una experiència curiosa doncs per sort i per desgràcia és quelcom que ens iguala a tots com a consumidors; la mesura moderna de drets humans. La curiositat d’aquest gran supermercat és la zona “haram” (prohibida) que és l’apartat del supermercat on es ven l’alcohol i els productes de porc. Comprem una mica de pernil i una ampolla de vi libanès per sopar i al sortir de la zona “haram” destinada als cristians ens trobem com un grup de noies vestides de negre ens miren i riuen. Som tots uns pecadors .
D’altra banda és innegable que és d’un gran valor que comunitats cristianes i musulmanes puguin coexistir l’una al costat de l’altre durant milenis sense obrir-se el cap com hem fet a Europa.

DILLUNS 2

Pel matí en Dani i jo anem a visitar l’antiga Trípoli. Recorrem souqs centenaris –el més autèntic que he vist al Líban- i acabem pujant a la ciutadella fortificada que domina el pas entre les muntanyes i el mar. De dalt de les torres es copsa perfectament la importància geo-estratègica que històricament ha tingut la ciutat doncs des dels merlets del castell es controla el pas de qualsevol caravana que venint del nord vulgués anar cap al sud o començar a enfilar-se pel congost que portava a la vall de Bekaa.

El castell de Trípoli està molt ben conservat i paga la pena visitar-lo. La poca preparació pel turisme n’augmenta l’interès doncs ens permet que ens fiquem en passadisos i forats que en condicions normals els turistes no hi haurien de tenir accés.
Baixem pels carrerons i dinem a peu de carrer. Passem la tarda jugant al baggamon i bevent tè en el bar dels iaios del centre mentre esperem que la Valentina surti de la feina.

Quan ens retrobem els tres anem a comprar dolços i pastes al lloc que en teoria és el més famós del Líban; Abdelrahman Hallab. Després d’haver-los tastat puc confirmar que els pastissos són espectaculars –i no sóc persona de dolços- per si us interesa es veu que es poden encarregar i els envien a tot el món.

Tornem a peu cap al Mina –que vol dir port en àrab-, el seu barri. Travessem el barri musulmà on normalment hi compren el pà. És curiós constatar que el barri musulmà està notablement més brut que el cristià. També es pot veure la diferència en la taxa de fertilitat que he pogut observar en altres pobles i ciutats libanesos; mentre al barri musulmà hi ha criatures per tot arreu al barri cristià és sobretot gent gran. Travessem el carrer que separa ambdues comunitats i anem a fer una cervesa en una de les terrasses abans de fer cap a casa.
DIMARTS 3

Dia de calor insuportable. Ens el passem a casa vegetant, enganxats al ventilador.

Quan el sol amaina anem al port i ens arribem a una de les illes a que ens toqui l’aire. Una vegada més ens trobem brossa per tot arreu i desembarcar en la illa –que recordo que ha de ser un parc natural protegit per la UNESCO- sembla que arribem a un camp de refugiats. Families senceres rodejades de porqueria que elles mateixes han generat en un sol dia i plàstic per tot arreu. Fastigós. El contrast és més gran encara quan ens submergim amb les ulleres i el tub i ens trobem amb una fauna marina desbordant amb milers de peixos –petits, no comestibles- cloïses, cargols de mar i crancs que fan vida entre ampolles i plastics. A tan sols 1km de Trípoli aquests cafres tenen una mina de natura i diversitat i un filó pel turisme si algun dia el saben/poden aprofitar. Si el Líban tingués estat hauria de córrer a protegir aquests paratges perquè quan vulguin explotar la carta turistica no els hi quedarà gran cosa per ensenyar. Val a dir que el turisme que hem vist a Trípoli és més que res de libanesos que viuen a l’estranger i que tornen a casa a l’estiu per fer el porc d’una manera que no farien no a França ni als EEUU on molts d’ells fa temps que viuen.

Per acabar l’aventura tripolitana només mencionar que Trípoli és una ciutat sense pretensions cosa que contrasta vivament amb Beirut que és tot el contrari. En aquest sentit, tot i el caos –sempre relatiu- i el fet que utilitzen el mar com a abocador, m’agrada l’autenticitat de Trípoli i la calidesa de la seva gent. A Beirut tot són aparences, silicona i embussos. Cap d’ells de gran interès per a un servidor.
DIMECRES 4

M’acomiado de la Valentina i en Dani i torno cap a Beirut. Al arribar a ca’ls meus amics em trobo de nou la mare de la Soumar i la criada amb qui passarem la tarda menjant i parlant de tot i de res.

DIJOUS 5

Em llevo i pitant cap a l’estació de llançaderes direcció Baalbek, capital administrativa del Nord-Oest libanès i un dels feus de Hezbollah durant la guerra. Una vegada més toca travessar la serralada libanesa fins a la vall del Beeka, més de 1500m de desnivell. Camions i trailers de gran tonatge s’enfilen per les carenes mentre furgonetes i cotxes de tots luxes i edat se la juguen adelantant de pujada i de baixada en una carretera sense delimitacions de cap tipus. Porto més de dues setmanes al Líban i encara no he vist ni un accident. La manca de normes i senyals deu aguditzar l’esperit de supervivència, sinó jo no m’ho explico.
Travessem la vall una vegada més i arribem a Baalbek, antiga Heliopolis romana, segurament l’atracció històrica més important del Líban. Les runes dels temples romans són prou espectaculars, per més info cliqueu aquí. El que em crida l’atenció és la presència de Hezbollà a la zona, per tot arreu es poden veure banderes de Hezbollà. Durant la guerra civil Baalbek va ser el centre de comandament de Hezbollà i des d’aleshores la relació s’ha mantingut tan amb musulmans com amb cristians. Per molt que s’entengui la funció d’un grup com Hezbollà en la substitució d’un estat Libanès que és tan impotent com invisible no deixa de xocar que a l’entrada dels temples de Baalbeck hi ha una monumental exhibició en la que el líder de Hezbollà amenaça a Israel que si intenten atacar de nou Hezbollà està a punt per respondre. Literalment diu que si Israel bombardeja Beirut, Hezbollà bombardejarà Telaviv, si Israel ataca l’aeroport de Beirut, Hezbollà atacarà l’aeroport de BenGurion, etc, el clàssic ull per ull vaja. A l’entrada del temple hi tenen un museu d’allò més realista en que demostren que si volen, poden. No en va Hezbollà és l’únic grup armat que Israel respecta i es pren en serio. Es veu que en un país tan corrupte i fenici i clielentelista com el Líban Hezbollà ve a representar l’honestedat i la veritat és que tan libanesos com Israelians, independentment de les seves opinions, es creuen més les amenaces de Hezbollà que les dels seus propis polítics. Es veu que el que diu Hezbollà va a missa (valgui la contradicció religiosa).
Baalbeck és una ciutat que viu bàsicament de l’agricultura i una mica de comerç i turisme. No hi ha restaurants i a les 8-9 pm ja no hi ha res a fer pel carrer. A la pensió on m’estic hi soc l’únic ocupant –la manca de turistes hauria de preocupar a les autoritats si és que n’hi han- així que després d’un shawarma i de llegir una estona m’ensobro i fins demà.
DIVENDRES 6
Pel matí torno cap a Beirut. Visito el petit però excellent museu nacional del Líban i travesso Beirut a peu per a fer-me una idea del caos urbanístic en que viu la capital del Liban. Això és campi qui pugui. Sense ordre ni concert s’han erigit edificis i carreteres pertot, la ciutat és un caos i el cotxe té prioritat sobre qualsevol ésser animat. Hi ha zones en que sembla que la guerra civil s’hagués acabat ahir, n’hi ha d’altres que podriem ser a qualsevol altra ciutat moderna el problema és que aquestes zones estan totalment barrejades i el trànsit i el caos és gairebé omnipresent. Tot plegat, un desgavell ple de pols i soroll.
A peu arribo al pis dels meus amics libanesos que em deixen utilitzar casa seva com a base d’operacions per a explorar el país. Paso la tarda de tertúlia amb la mare de la Soumar i ella mateixa que m’expliquen les últimes noves sobre la boja política al Líban. Es veu que els darrers dies s’han estat descobrint que alts càrrecs, importants per a la seguretat del país eren espies al servei d’Israel i estant començant a rodar caps. M’expliquen com els israelians controlen les empreses privades que subministren la telefonia mòbil i fixe del país i que l’únic cable que no controlen els israelians és un de Hezbollà. Tanmateix tota trucada internacional cap o del Líban i tota trucada per mòbil està controlada per Israel. Es veu que això va ser el que va disparar la mini-guerra del 2008 (que va durar una setmana) i el tema encara cueja i han començat a rodar caps dins dels ministeris i dels serveis secrets per la seva vinculació a Israel. Una vegada més es demostra que la única institució sèria i disciplinada al Líban és Hezbollà i que el país fa temps que no té ni capità ni timó.
Un cop d’ull a la situació econòmica del país mostra la fragilitat de l’status quo. Amb un deute extern de gairebé un 170% cada nou nat al país ve al món amb un deute de 15000$ que l’estat sap que no pot pagar. En un país ple de gent rica i cotxes de luxe però amb una imposició baixissima l’estat no ingresa prou diners per invertir en res que no sigui pagar l’interès del deute. A més el tipus de canvi de la lira libanesa està lligat al dolar 1500 a 1 amb lo que es pot concloure que el país no té ni política fiscal ni monetària, fonamentals per a fer política econòmica. El Líban és un país en fallida que sobreviu gràcies al fet que per raons geo-estratègiques a ningú –principalment a Israel i EEUU- li interessa que entri en barrena per por a una nova guerra civil que podria acabar amb Hezbollà –de llarg la facció més organitzada- prenent les regnes de l’estat. Tantmateix és del tot previsible que els bancs libanesos –molts amb estretes relacions amb bancs europeus- comencin a declarar fallides aviat i en aquest cas l’estat Libanès –a diferència de França o Bèlgica- no pot garantir als ciutadans que no perdran els seus estalvis. Els libanesos ja estan avessats al risc i no seria la primera vegada que ho perden tot per la fallida de les institucions financeres però quan s’està a sobre d’una bomba de rellotgeria més val no posar-se a saltar sobre l’interruptor.
Dit això, aquest caos urbanístic, financer i polític també obre la porta a la oportunitat, a la creativitat, al frau i en definitiva a especular amb la ruleta rusa que és la vida al Líban. Els meus amics reconeixen que fins ara ells i les seves families han pogut aprofitar-se del caos per a fer calés però que tot es pot ensorrar d’un dia per l’altre. De moment ja estan començant a treure diners del país i diversificar inversions…
La tarda i el vespre se n’aniran entre conspiracions, converses futuristes, hummus, te i crema de llenties. Faig balanç de la meva estada amb els meus hostes que mantenen que encara no he conegut el Líban de veritat perquè molts llocs que he visitat eren turístics. Jo de turistes no n’he vist gairebé cap però entenc que hauria sigut interesant d’anar a fer excursions per les muntanyes i visitar les cases de turisme rural que diuen que tenen. Considero que he vist prou del país per a gaudir-ne i apreciar-ne les meravelles que, indiscutiblement, el Líban poseeix. Dit això jo trobo que per a l’aventura és més intersant d’anar a Siria, Turquia o Egipte, però això no els hi diré.
Al vespre marxo cap a l’aeroport per agafar l’avió que via Istanbul m’ha de tornar a Brussel•les.

Darreres consideracions

Què us diré? Jo m’ho he passat bé però en general es pot dir que el Líban és un país que no mata –excepte quan els israelians s’hi posen en serio -. Els antics fenicis continuen essent grans emprenedors i homes de negocis, viatjadors i vividors però la veritat és que a mi em sembla que a tot plegat li falta autenticitat.

Així com Siria té moltes coses dolentes però almenys és un lloc autèntic el Líban m’ha semblat que s’ha perdut en el materialisme i l’individualisme. La manca de govern ha obert la porta a la destrucció de gran part del patrimoni nacional i el ciment domina el que segurament eren llocs bellíssims. Beirut per exemple es pot considerar que és una barreja entre Lloret i Gaza i la mateixa consieració es pot aplicar a ciutats com Tir, Sidó o Trípoli.

Pel que he vist, tot i els diners i els cotxassos que tenen i la marxa nocturna de Beirut (nr 1 en el rànquing de vida nocturna segons no sé quina revista americana), hi falta qualitat de vida.

D’altra banda els libanesos s’estimen el seu país amb fervor sense que ells sapiguen ben bé què és això que anomenen el seu país; l’amalgama de comunitats cristianes, druses i musulmanes no formen una nació libanesa pròpiament dita. A favor del Líban s’ha de destacar les ganes de viure dels seus habitants. L’haver viscut una guerra civil de 15 anys que encara és recent i el viure constanment sota amenaça que tot salti pels aires dona una urgència a la cerca del plaer i una sang freda envers el futur que és admirable.
El futur del Líban no pinta bé. Sobre el paper tot i el seu creixement de 8 o 9% anual la veritat és que és un país amb uns problemes econòmics descomunals que tot i la seva magnitut semblen cosa fàcil si es comparen amb els seus problemes polítics. Políticament el Líban és una autèntica bomba de rellotgeria. El sistema polític està dissenyat per explotar i explotarà, el que no sabem és quan. Al Líban per llei i independentment dels resultats de les eleccions el president ha de ser un cristià maronita, el primer ministre un musulmà sunita, el portaveu del parlament un musluma xiita i el cap de les forces armades un drus (sistema polític conegut com a confessionalisme). La composició del parlament esta fixada per a que cristians i musulmans siguin representats a parts iguals independentment de la demografia del país. Aquestes normes es van crear al final de la guerra civil però no reflecteixen la demogragia actual del Líban ni permeten la flexibilitat necessària per a que un país pugui evolucionar. Això impedeix, per exemple, que es pugui fer un cens poblacional per por d’incitar revoltes. El govern, quan existeix, és molt feble i la única força creïble és Hezbollà, que tot i ser un partit polític amb representació parlamentària es considerat com a organització terrorista pels EEUU…
Curiosament el Líban és el segon receptor d’ajuda nord-americana (el primer és de llarg Israel) que condiciona la política del país i impedeix que es decompongui. De fet, el Líban és tan insostenible com Israel, només que els EEUU deixessin de cobrir-los de diners ja veuriem si no s’haurien de dedicar a buscar solucions per a viure en pau. Ara mateix el Líban no és més que una peça d’escacs en el taulell geo-estratègic mundial i el dia que convingui seràn sacrificats.

Des d’un punt de vista més de l’interior del país, si no han començat a tirar-se els plats pel cap és perquè segurament el record de la darrera guerra és massa present i tot el país viu en un estat de tensió constant, conscients que més que en pau viuen en una mena de treva i en qualsevol moment pot començar el ball.

Per això el Líban és l’expressió màxima del Carpe Diem, d’aprofitar-ho tot al màxim i no molestar-se a deixar res per les generacions futures perquè no està escrit enlloc que això del futur hagi d’existir… Carpe Diem doncs i l’últim que apagui la llum!

COM REDUIR LES ESCOMBRARIES A LA MEITAT

Fa menys d’un any vaig participar en el curs de vermi-compostatge que organitza el department de Medi Ambient de la ciutat de Brussel.les i la veritat es que funciona; mirant enrera al dia en que vaig comencar a fer compostatge, Agost 2009, puc confirmar que la bossa del rebuig s’ha reduït en mes d’un 50%.
Ara per ara produïm tant pocs residus que nomes hem de treure les escombraries una vegada cada dues o tres setmanes.
Si vius en un apartament i mai has sentit a parlar del vermi-compostatge segurament pensaras que guardar les escombraries a casa durant dues setmanes ha de produir una farum insoportable… doncs la veritat es que no; la majoria de productes que fan pudor quan es podreixen es perque son biodegradables i per tant es ben probable que els cucs se la cruspeixin. I si es fa be, el compost no fa cap altra olor que la de terra molla.

Aixo del vermi-compostatge no es dificil pero si que requereix temps i compromis. De totes maneres aixo es veu compensat amb l’aprenentatge del que mengem (els cucs son llefiscosos pero no tontos i no menjaran porqueries), els cicles de la natura i el saber que llencar menys residus vol dir que la incineradora tindra menys per cremar i per tant es contribuir a disminuir la contaminacio i la insostenibilitat. Els sub-productes de l’apat dels cucs son fertilizant i compost de qualitat que es poden fer servir per a les plantes.
L’unic problema amb el que m’he trobat fins ara es que produeixo un xic massa compost per les meves necessitats pero aixo es pot solucionar donant-ne al vei i simplement abocant-ho al parc.

Una cosa que em va sorprendre es la quantitat d’aigua i carboni que es troba en els aliments; els cucs transformen 1kg de residus organics en menys de 50gr de compost i una mica de fertilitzant. Quan vaig recollir el compost per primera vegada va ser gairebe 6 mesos despres del principi i en vaig treure menys de 2kg. Quantitat irrisoria si tenim en compte la quantitat d’organica que hi havia posat. Curiosissim…

Si miro a la perspectiva global em trobo en que durant aquest any en que he reduït els meus residus en mes d’un 50% i sense gaire esforc, la Unio Europea continua deliberant que si el compost es bo o dolent, que si es millor cremar la materia organica, etc i despres de 10 anys des que es va posar el tema sobre la taula, encara no veu cap rao per redactar una directiva de bio-residus. Durant aquest anys gigatones de residus han sigut abocats i incinerats i el canvi climatic ha fet acte de presencia sense afectar massa el “business as usual” de la UE… vet aqui un bon indicador de a qui fa cas la Comissio Europea quan toca redactar nova legislacio. Per desgracia, una prova mes que la retorica europea en materia de residus es buida de contingut.

A nivell local podria haver esperat que la ciutat comences un programa de recollida selectiva d’organica i aixi estalviar-me la feinada, pero sabent que Brussel.les esta compromesa a enviar una certa quantitat de residus diaris a la incineradora se molt be que aixo no passara. De la mateixa manera que a Barcelona a ningu de l’ajuntament li interesa que la recollida selectiva d’organica surti be perque ja la tenen compromesa amb la incineradora.

Conclusio; si vols fer quelcom contra el canvi climatic o et preocupa el medi ambient i tot plegat mes val que et comencis a espavilar per a posar el teu gra de sorra perque si hem d’esperar que en tema de residus la UE o la ciutat facin quelcom aviat ens arribara l’aigua al coll.

Encara beus aigua embotellada?

A Brussel.les em trobo amb amics que es queixen de l’aigua de l’aixeta -sense atrevir-se a tastar-la- i prefereixen conduir fins al supermercat i gastar una bona quantitat de temps i diners per comprar la mateixa aigua que raja de l’aixeta -sovint amb menys qualitat-.

Tant les autoritats flamenques com les Valones -encarregades de la gestio de l’aigua- declaren que “L’eau est le produit alimentaire le plus contrôle de Belgique et elle est analysée tous les jours dans des laboratoires” o “L’eau du robinet est testeig de manière minutieuse en vue de les dépister éléments comme le plomb, el sodi, el magnesi, els nitrats, bacteris et les autres éléments bussos potentiellement dangereux “.

A Barcelona, Aigues de Barcelona tambe confirmen que l’aigua de l’aixeta supera amb escreix la normativa sanitaria. Perque la gent continua comprant aigua embotellada?

Effecorta – La botiga mes sostenible que he vist mai

JM Simon

Mai m’hauria pensat que un dia acabaria escrivint sobre l’anar de compres pero l’experiencia del darrer cap de setmana mereix ser explicada.

La meva experiencia es que comprar i consumir productes sostenibles ha esdevingut una feina a temps complert i a sobre no es barat. Quan vaig a comprar al mercat de Brussel.les es poden adquirir productes del temps i si t’hi escarrasses pots arribar a esbrinar la procedencia dels mateixos (el que no treu ningu es tornar a casa carregat de boses de plastic i d’altres tipus d’embalatges).

Durant el darrer cap de setmana que he passat a la Toscana vaig tenir el plaer de visitar la tenda mes sostenible que he vist mai. A la tenda Effecorta 80% dels productes provenen de 70km a la rodona (municipi de Capannori) i la idea es d’arribar a un 95%, la gran majoria dels productes son biologics. Pero aixo es nomes la punta de l’iceberg; la tenda s’adhereix als principis de Zero Waste i no fa servir ni bosses de plastic ni cap embalatge no reutilitzable o biodegradable. Aixo no es nomes pels tomaquets sino temba pel sabo, lactics, cremes, cervesa, vi, llegums, arros, especies, sal, sucre, oli… el que sigui! Tot el que venen es en envasos reomplibles, reutilitzables o biodegradables.

Aquest sistema:

- dona la possibilitat que cada client compri segons les seves necessitats cosa que redueix el menjar extra que comprem i no necessitem i aixi evitem que gran part del menjar s’acabi llencant. (8.3 million tonnes of food is thrown away by households in the UK every year),

- ens estalvia l’haver de mirar la composicio i la procedencia perque sabem que tots els productes son locals i en la major part dels casos biologics (estalvi de temps),

- ens estalvia l’haver de mirar la composicio i la procedencia perque sabem que tots els productes son locals i en la major part dels casos biologics (estalvi de temps),

- contribueix a minimitzar la produccio de residus a casa (els recipients i embalatges no s’han de llencar i es llenca molt menys menjar).

T’ho creguis o no, amb les accions anteriors un acaba gastant (i comprant) menys que el que gastaria en un supermercat normal. Encara que compris bio!

La iniciativa va comencar per 6 idealistes toscans el mes d’Agost del 2009 i nomes 4 mesos despres el negoci ja va sol (sense ajuda de cap institucio) i de tots els productes els biologics estan augmentant les vendes en un 20%.

Molta gentposa en dubte la qualitat de, per exemple, els sabons naturals que es venen en ampolles reutilitzables. Per aquesta rao els emprenedors van donar a gent normal (no gent previament mentalitzada) la posibilitat de probar els sabons i comparar-los amb els dels supermercats sense mostrar les marques i al final tots es van acabar quedant amb els sabons biologics pels resultats que donen. Vaig poder observar que els clients de la botiga son tots tipu de gent; is es que l’objectiu era obrir una botiga per a tothom, oferint productes de qualitat. I funciona!

Personalment, de tots els productes fantastics que he provat em va sorprendre una cervesa local de doble malta, vins crus com els d’abans tractats sense sulfits, i sobretot el fet que de poder comprar sense marketing per enlloc, nomes informacio; una botiga en la que es pot veure, tocar i tastar el que es compra i no acabar comprant coses que un no necesita enganyat per l’anunci de l’embalatge es ben extraordinari. Vet aqui una latra cosa que redueix la factura perque un acaba comprant el que necesita i no distret pel marketing. Com de malament esta aquesta societat per a que ens haguem de sorprendre de poder saber i veure el que comprem?

De tornada a Brussel.les penso que tant de bo un dia pugui tenir l’opcio de fer les compres en un lloc aixi a Brussel.les o a Barcelona.

Sigui com sigui, si un dia el mon ha de ser sostenible Effecorta es la botiga del futur.

JM a Collonhagen

Ha arribat l’hora de salvar el mon i cap a Copenhagen falta gent!
Copenhagen, ciutat grisa i freda; especialment recomanable pel mes de Desembre.

Nomes arribar salten als ulls propaganda de les empreses que mes contaminen en les que ens recorden que son mes verdes que les mongetes. Exxon, Coca-Cola, Nike i companyia ens salvaran a tots. Ja podem esperar asseguts.

Vinc a Copenhagen per a presentar un grup del que a Catalunya vindrien a ser els drapaires d’abans pero provinents de la India, Brasil, Argentina, Colombia, Egipte… la idea es que aquests recicladors vinguin a explicar als representants dels seus països i del mon mundial que algunes de les idees que aquests darrers ens proposen per a salvar el planeta potser no son tan bones. Concretament idees de bomber com ara els Mecanisme de Desenvolupament Net (CDM) en que les empreses del nord si volen reduir emissions l’unic que han de fer es pagar diners a una empresa d’un pais en desenvolupament per a que o emiteixi menys o faci les reformes necessaries per a reduir emissions i aixi l’empresa del nord pot continuar contaminant.
El sistema en si es una collonada perque al final no es redueixen emissions totals sino que simplement es mareja la perdiu i s’incentiva que alguns es facin rics fent d’intermediaris.
L’exemple que venim a demostrar es que els recicladors que han vingut amb nosaltres i que s’ocupen de la gran majoria del reciclatge als països en desenvolupament no tenen acces a aquests diners del nord que van a parar a projectes per construir abocadors o incineradores que no nomes son dolents pel medi ambient sino que els hi prenen la feina i els aboquen a la pobresa. Per a veure mes sobre aquest tema podeu visitar el blog que hem creat:
http://frontlineagainstclimatechange.inclusivecities.org/index.html

Jo, com a bon occidentalitzat occidental, soc ignorant del que passa a la resta del mon i observar la interaccio entre aquests recicladors de l’India i els de llationamerica em deixa bocabadat. Aixo de l’aprenentatge intercultural es un mon infinit.

A l’hora de sopar observo com alguns dels indis mengen amb les mans, fins i tot la sopa. I us preguntareu, com s’ho fa per menjar la sopa amb la ma? Doncs fent un agil moviment (que a mi em recorda la giragonsa de canell de la dansa flamenca) i ni una gota va fora. Flipo. En parlo amb l’unic d’ells que parla angles i ella m’explica que al menjar amb les mans la teca te un altre sabor, mes autentic. No sere jo qui li discuteixi ja que sempre he defensat que les gambes o les bones patates fregides estan mes bones quan es mengen amb els dits. Sigui com sigui, per a ells es una cosa tambe cultural i aixo dels coberts es veu que es percep com una intromissio occidental. Jo de moment continuare menjant la sopa amb cullera.

Una altra cosa que em sorpren dels indis son els rots. Al principi es una mica sorprenent que els rots es considerin al nivell de les estossegades; en qualsevol moment, independentment de llur solemnitat, es pot sentir un rot alt i clar, tan definit com desvergonyit. Pero de seguida un s’hi acostuma i no dire que els trobi a faltar pero almenys em pregunto perque a occident s’accepta que la gent estossegui o esternudi pero que una cosa tan natural i fisica com l’eruptar estigui mal vista…
Ara be, si obrim la porta als rots de seguida saltem als pets i la cosa es complica i comenca a fer pudor. Que cadascu faci el que vulgui.

Pero tornem al COP15, al gran xou de la democracia mundial, aqui es on en teoria s’ha de decidir el futur del planeta, el ser o no ser, el quo vadis, etc… Mes de 130 paisos es reuneixen per a negociar com s’ho faran per a posar-se d’acord per a emetre menys gasos. Facil a dir, gairebe impossible de dur a terme. Els països “desenvolupats” (menys del 20% de la poblacio mundial) porten 2 segles carregant-se el planeta i son responsables del 80% de les emissions, els països en desenvolupament volen ser com els països desenvolupats pero, ai las!, ho han de fer sense contaminar. Aixi doncs; tururut. L’altra opcio es que els països desenvolupats redueixin les seves emissions un 80% que a la practica significa viure com els països en desenvolupament. La tercera opcio, i suposo que l’unica viable, es que cambiem el sistema economic i els metodes de produccio per a decarbonitzar l’economia i que el creixement economic es basi en l’economia immaterial mes que en la material. Es la unica manera de reinventar el capitalisme sense petar. Sino, el sistema petara i del capitalisme pasarem a totalitarismes varis i escenaris de Mad Max amb algunes llacunes de llibertat racista i democratica defensada amb ungles i dents per llurs moradors. Un panorama prometedor.

Pero encara es pot salvar. Les negociacions han de durar dues setmanes i en teoria haurien de rubricar les negociacions que s’han vingut esdevenint desde fa uns anys. A la practica tot esta per fer i les estructures de negociacio esta clar que no son les adequades cosa que provoca que alguns països espavilats busquin d’altres vies; al segon dia de la trobada es filtra que Dinamarca, els EEUU i el Regne Unit han estat treballant un document en secret en que decideixen que els països desenvolupats limitaran llurs emissions pel 2050 molt per sobre del limit que atorguen als països en desenvolupament. Com es d’imaginar, tan per la forma com pel contingut els països en desenvolupament encapçalats per la Xina els envien a fregir esparrecs i comencen a treballar per la seva banda. Al tercer dia de negociacions el sentiment es de desolacio i frustracio, sort que queden 10 dies per intentar arreglar-ho. Mentrestant, a dins del congres es multipliquen els actes espontanis i hi ha moltes reaccions de rabia i desesperacio per part d’illes del Pacific que estan comencant a ser engolides pel mar i per part de delegacions africanes a qui el canvi climatic els hi esta transformant les pastures en deserts i per tant complicant molt supervivencia.

Jo en tot aixo soc nomes un observador pero l’estar present t’ajuda a prendre el “pols” a les negociacions. Aixo del “pols” vol dir entendre el grau de carrega emocional a l’ambient, imperceptible des de fora, i que es responsable de que es prenguin moltes decisions irracionals i/o il•lògiques (a vegades per a be, a vegades per a mal).

Aquests tipus d’esdeveniments creen les circumstancies perfectes per a les situacions surrealistes, n’enumero unes quantes:
-    Predicant amb l’exemple: L’esdeveniment per a salvar el medi ambient reunira 17000 animes a Copenhagen cosa que generara 40.500 tones de CO2, equivalents a les emissions de CO2 del Marroc per tot un any,
-    Sexe gratis: Amb un intent d’evitar que els delegats a les negociacions es desconcentressin i sabedor de que les nits d’aquests esdeveniments son llargues i les paga el contribuent l’alcalde de Copenhagen va decidir enviar una carta a tots els hotels demanant-los de ser sostenibles i no oferir prostitutes als hostes. La reaccio del sindicat del sexe a Copenhagen va ser d’oferir serveis gratis a qualsevol delegat que ho pugui acreditar. Aixo es marketing i no el que fa l’ajuntament!
-    Menjada de coco: avui en dia en que esta de moda ser ecologic i que tota la propaganda va dedicada a fer un rentat de cervell al ciutada per a que es cregui que un 4×4 pot ser ecologic resulta que els organitzadors de la conferencia faciliten als qui ho desitgin visites a una incineradora veina que venen com a verda i que no produeix CO2 ni res. Per a presentar una tecnologia que te una  eficiencia maxima d’un 20% com a solucio per salvar el planeta s’ha de nassos.

Els dies se succeeixen i la historia dels nostres recicladors interesa molt als periodistes d’arreu. Des de la CNN a Al-Jazeera passant per diaris com la Vanguardia i molts d’altres els hi fan entrevistes. L’aconseguir que gent que gairebe no ha anat a l’escola, que ha viscut en barraques i que s’ha sabut organitzar en cooperatives per a recollir, separar i vendre materials arribin a poder parlar amb els delegats de llurs països i que les seves reivindicacions arribin a tenir una repercussio tan gran es quelcom que m’omple d’emocio. Al final, al quart dia acaben atraient l’atencio dels responsables d’aprobar les metodologies de concessio de subvencions els quals se sorprenen del mal que alguns dels seus projectes estan fent a països en desenvolupament.

En una de les entrevistes que els hi fan un periodista danes els hi pregunta que es el que mes els hi sorpren de Copenhagen i la recicladora els hi engega: “el que em trenca el cor es veure la quantitat de coses utils que llencen i com malgasten el menjar. Al meu pais tot aixo es reaprofitaria i aqui ho llencen i ho acaben cremant. Em pensava que els europeus eren mes intel.ligents.” La periodista es queda de pedra i acte seguit em mira amb cara d’aprovacio.

Jo he de marxar de Copenhagen el divendres 11, al bell mig de les negociacions i abans dels actes multitudinaris com ara les manifestacions i d’altres. La Unio Europea s’acaba de posar d’acord per a posar diners i propostes sobre la taula. Clarament insuficients pero que haurien de servir per a salvar-s’hi la cara. Els EEUU intenten comprometre’s al minim i els de l’arxipelag de Tuvalu estan desesperats perque veuen que ja poden preparar les escafandres.
No se que en sortira de tot aquest xou pero posaria la ma al foc que l’acord sera de minims molt minims. Tot i aixo, crec que mes important que l’acord en si es que els països es posin d’acord per a treballar junts, que comencin a confiar els uns en els altres. Aixo es molt dificil en un marc tan multilateral i tan poc institucional pero es l’unica alternativa que tenim per a que la humanitat se’n pugui sortir d’aquesta.

Jo no les tinc totes pero suposo que l’unic que podem fer es creuar els dits i fer tanta pressio com poguem en el dia a dia, consumir responsablement, elegir politics de fiar i inteligents (combinacio dificil pero algun ha de quedar) i entendre que o ens salvem tots o no se salvara ningu.

Collonades? Potser no.

PS: Copio aqui un dels parlaments d’una de les recicladores de la India anomenada Baby Mohite traduit al castella, per a llegir-ne d’altres cliqueu aqui.
Las lluvias que se supone llegan en el mes de junio, han llegado en el mes de noviembre. El tiempo y las estaciones están cambiando.

Los países desarrollados contaminan el mundo mucho más que los países en desarrollo y han causado esto.

La gente pobre como nosotros, ayuda al medio ambiente, metiendo las manos en la basura y separando los residuos a fin de poderlos reciclar y tratarlos a través del compostaje.

Debido a que reciclamos, podemos reducir la dependencia de la extracción de recursos frescos – menos tala de árboles, menos minería, menos quema, lo que significa menos contaminación.

Ahora hay varias empresas de países desarrollados que vienen y quieren tomar el control de todos los residuos en nuestros países, lo que significa que perderemos nuestros medios de subsistencia y el medio ambiente será dañado porque quieren quemar los residuos, lo que forzará la extracción de nuevos recursos.

Hay 6000 familias de recicladores en nuestra ciudad y nuestro medio de vida depende de los residuos, si nos quitan los residuos para producir combustible derivado de los mismos, ¿cómo vamos a comer?

No es sólo una cuestión de nuestros medios de subsistencia; cuando las empresas queman los residuos, éstas contaminarán nuestra tierra, aire y ríos.

En el pasado, cuando estábamos trabajando en los contenedores de basura, recogiendo residuos de aquí y allá, fuimos ignorados, menospreciados y discriminados. Tan pronto como las empresas se dieron cuenta de que había dinero por hacerse a partir de los residuos, llegaron a quitarnos nuestros medios de subsistencia.

Sabemos que nuestras condiciones de trabajo no eran buenas, y queríamos cambiar eso. Por ello, hemos creado una cooperativa para promover la separación de residuos en la fuente, organizar la recolección puerta-a-puerta y mejorar nuestras condiciones laborales.

Cuando íbamos a recoger la basura de los contenedores, nadie nos pagaba, pero ahora dirigimos un sistema de recolección puerta-a-puerta y ganamos dinero por ello. Ya no se nos discrimina, nos ven con respeto y aprecio.

Antes nos trataban como animales, ahora si no llegamos a recoger la basura nos preguntan “¿qué pasó?” Realmente se preocupan por nosotros.

En las casas en las que doy servicio cuando les expliqué que iba a estar fuera durante unos días me preguntaron “¿dónde vas?” Les dije: “Voy a Dinamarca”, entonces me preguntaron “¿Cómo vas allí?” Les dije: “me voy en avión” y se vieron felizmente sorprendidos. Les expliqué que iba a representar a la cooperativa de recicladores y me pidieron que les informara lo que sucede en Dinamarca. Y así lo haré.

CRONIQUES FILIPETES

Dimarts 17 Novembre

00.30h, aterro a Manila despres de mes de 20i-tantes hores de viatge. Arribo a l’hotel a les 2AM amb una dosis de jet-lag considerable. Nit en blanc que s’acaba rapid perque per sort, o per desgracia, el programa del dia comenca d’hora. Retrobo amics de la xarxa Zero Waste d’arreu del planeta per esmorzar i acte seguit els organitzadors filipins ens coloquen en un autobus per anar a visitar una escola.

A l’escola ens reben a la hawaiana, amb collarets de flors, discursos… els professors de l’escola ens fan el passadis a l’entrada del pavello on ens hi esperen mes de 1000 (!!!) alumnes. La trobada comenca amb una pregaria (aqui tot comenca amb pregaries) en que es demana a Jesucrist que ens ajudi en la gestio de residus.

No se si aquesta era la seva especialitzacio pero qualsevol ajuda es benvinguda sobretot si ve del cel. Segueix l’himne de Filipines i despres ens presenten a la delegacio d’internacionals com si fossim estrelles del rock. Flipo. L’organitzador de tot plegat es un electe municipal de 30 anys amb un futur prometedor i membre de la nostra xarxa de Residu Zero, el seu nom ho diu tot: Numero Uno (“Numero” es el nom i “Uno” es el cognom). La majoria de noms i cognoms de la gent son castellans.

Despres dels nostres discursos ens obsequien am danses locals la musica de la qual recorda moltissim a la musica mariachi, els gestos a una jota i les cançons acaben amb un “ole!” general. El que poden fer tres segles d’ocupació espanyola!

Filipines va ser “descoberta” pels espanyols l’any 1571  i el nom de filipines ve del rei Felip II que reinava aleshores en aquell fantastic imperi “en el que no se pone el sol”. Els espanyols van ocupar l’archipelag durant 4 segles, imposant la religio catolica pero en aquest cas no la llengua. El 1898 els americans van fer fora les restes de l’imperi espanyol i s’hi van estar fins al 1946. D’aqui el fet que els filipins parlin molt be l’angles, l’educacio sigui bastant a l’americana i tot estigui senyalitzat en angles. La llengua local es el tagalog, el dialecte majoritari, pero hi ha unes 180 altres llengües indigenes aixi com el xines, de sempre les filipines han tingut colonies de comerciants xinesos, i l’arab que es parla cap al sud, reminiscencia de quan els arabs controlaven els mars fa uns mil anys.

Tornant a l’escola: els 1000 alumnes entomen les presentacions sobre el tema de gestio de residus, la importancia de separar, reciclar i compostar, etc amb un interes sorprenent i per les seves intervencions es pot veure que el tema no es gens nou per a ells. Es ben trist que aquesta gent que no te gairebe res (a nivell material), sapiga i es preocupi mes pel medi ambient que nosaltres que som els que portem mes de 100 anys promovent  destruccio mediambiental, consumisme i que, al cap i a la fi, ens estem carregant el seu futur… Esta clar que la justicia no s’imposara per si sola.

Despres de l’escola anem a visitar l’alcalde de Manila a l’ajuntament. Ens rep la banda municipal amb honors d’ambaixadors. La trobada es d’allo mes interessant. L’alcalde –un ex-general- es sorprenentment receptiu i coneix el problema dels residus i llur relacio amb la inmundicia i la pobresa. Companys de sud-africa i la India li donen consells que son molt ben rebuts pels gestors municipals i pel mateix alcalde.

Mes tard ens reunim amb el vice-alcalde de nomes 35 anys que el primer que ens diu es que ell coneix el tema dels residus molt be perque dels 9 als 15 anys va haver de fer de drapaire per a sobreviure, despres va compaginar l’escola amb fer de taxista a pedals i d’alla es va aconseguir muntar la seva campanya per a ser elegit i vet-el aqui amb 35 anys i essent la segona maxima autoritat d’una ciutat de 20 milions d’habitants. Coneix la pobresa i la importancia del sector informal en el reciclatge i ens entenem la mar de be. Comentem entre la delegacio internacional la diferencia en coneixement del tema entre els politics a Europa o als EEUU i aquests de països menys “desenvolupats”.

Una cosa esta clara: La politica –sigui democratica o no- funciona quan els politics tenen els ciutadans al darrera. Com hem vist a Catalunya, a Espanya i mes enlla, de seguida que els politics nomes tenen diners i empreses al darrera no nomes explota la corrupcio sino que la credibilitat del sistema es desmorona i els ciutadans es comencen a preguntar per a que paguen impostos. A Filipines la societat civil es ben viva i ben propera als politics cosa que ajuda a que el seu rudimentari sistema democratic funcioni.

Despres de l’exitosa trobada a l’ajuntament ens porten a l’aeroport on volem cap a l’illa de Palawan, al bell mig de les filipines. Arribem a Puerto Princesa, la capital, on ens hi estarem una setmana en un simposi nacional sobre la gestio alternativa de residus. La ciutat no s’ha triat a l’atzar. Es un dels exponents del desenvolupament sostenible a Filipines. 20 anys enrera les Filipines tenien un 90% del pais cobert de boscos i selves, a l’actualitat la tala d’arbres per a l’exportacio i per a fer lloc a l’agricultura ha reduït la superficie arborea a un 12%. L’illa de Palawan es la unica que ha augmentat llur massa forestal (60%). Des dels 90s que basen el seu desenvolupament en la sostenibilitat mediambiental; prohibicio de talar arbres, proteccio d’especies animals i tribus indigenes, agricultura biologica… El seu alcalde ens explica com aquesta aposta els ha permes creixer economicament i invertir en educacio i mes desenvolupament sostenible. L’alcalde es un altre exemple d’heroi local i mireu si ha anat lluny que ha imposat a totes les parelles que es casin que despres del casament plantin un arbre.

El temps s’ha encarregat de demostrar que aixo de plantar arbres i conservar ecosistemes no es un caprici del moviment hippy sino la base per a una economia amb futur; a Manila ho van patir a la carn quan un mes enrera el 80% de la metropolis es va inundar per culpa dels 4 tifons que van visitar l’illa. L’aigua i el fang van arribar a 3 pisos d’altura i al nord del pais es va emportar per davant la collita anual d’arros (en un pais en que es menja arros per esmorzar, dinar i sopar i es la base de la dieta). Ara s’han adonat que si no haguessin talat boscos sencers dels turons de la periferia per a construir-hi zones residencials i camps de golf, els boscos haurien pogut aturar les riades de fang que van inundar camps i ciutats. A mes, es veu que la meitat de la culpa de la inundacio de Manila es de les bosses de plastic que s’acumulen en els rierols i que van bloquejar les clavegueres impedint el drenatge. Un desastre. Vet aqui un exemple clarissim de com l’ecologia es la base de l’economia i els que planifiquen l’economia sense tenir en compte principis de sostenibilitat mediambiental estan construint un edifici sense fonaments que fa anys que no para d’esfondrar-se.

Vaig a sopar amb amics filipins a un restaurant tipic. Bevem aigua de coco i mengem peixos locals rarissims. La cuina filipina es riquissima. No mengen pa, nomes arros per tot i a tot hora. Tindre temps de cansar-me’n.

Dimecres 18 Novembre

Els amics filipins em proposen d’anar visitar illes properes pel mati. Ens llevem a les 5AM i saltem en unes motos amb sidecar en els que s’hi poden encabir fins a 5 persones i que son el metode de transport a l’illa. Lentes, pero segures.

Anem amb aquests sidecars fins a un port on hi lloguem unes barques d’aquestes polinesies amb bambus estabilitzadors a cada costat. Salpem amb la sortida del sol despres d’haver esmorzat arros amb tonyina. Pasarem el mati visitant illes on podem fer capbusades i observar-ne el corall i una gran varietat de peixos, cloïsses, estrelles de mar i altres coses rares. Un peix particularment curios es un de verd, quadrat i amb banyes que es veu que s’infla quan se li fa no se que. Rarissim.

Feia temps que no veia tanta varietat i riquesa marina. Fins i tot em trobo amb el peix “clown”, el Nemo de la pelicula! Per desgracia molt dels coralls son morts per culpa de la pesca amb dinamita que es practicava abans i que encara de forma ilegal algun pescador fa servir. Hi ha cada troglodita…

(Es fantastic aixo d’estar a 25 graus a ple sol, capbussant-me en aigües calides a finals de novembre!)

Per la tarda tornem cap a Puerto Princesa on comença la trobada.

Sopem amb l’alcalde de Puerto Princesa que ens explica lo ve que li ha anat a l’illa per haver apostat per la sostenibilitat des de fa 15 anys. Un tio molt dinamic. Despres indigenes de l’illa ens fan una demostracio de danses tradicionals.

Dijous 19 Novembre

Ens passem tot el dia de simposi. A la conferencia hi participen unes 1.000 persones vingudes de tot el pais, hi ha alcaldes, politics, religiosos, mestres, gestors, filosofs, estudiants d’instituts… embolica que fa fort.

L’ambient a la trobada es molt bo i parlo molt amb els participants filipins que s’interesen en la situacio dels residus a Europa i em meravellen amb les seves experiencies que, sovint sense recursos, duen a terme. El Romualdo per exemple m’explica com a l’escola on treballa (barri pobre) els alumnes aprenen a fabricar el seu propi paper reciclat, a fer compostatge i com els alumnes poden pagar part de la matricula portant materials per reciclar de casa que l’escola els hi compra a preu de mercat. Han aconseguit reduir els residus en un 90% i la repercusio d’educacio els fills per a que aquests eduquin els seus pares ja es deixa veure al barri.

Vaig a sopar amb els meus amics filipins que em porten a un lloc tradicional on l’aperitiu son cucs en una mena d’escabetx. En tasto un, te un regust a ostres pero la textura i el fet de saber que aquesta cosa llargaruda (10cm) i viscosa que tinc a la boca es un cuc em regira l’estomac una mica. S’ha de provar de tot en aquesta vida.

Divendres 20 Novembre

Esmorzo el meu peix amb arros i vaig cap al simposi. De cami em trobo amb un grup de monges que participen a la trobada. Hi parlo. Quan saben d’on vinc em recorden els temps de l’ocupacio espanyola i em demostren que saben algunes paraules en castella (de fet, la llengua oficial filipina, el tagalog, te moltes paraules en castella) comencen amb “abrelatas”, “puerta”, “luego” i quan s’animen pasen a “atras satanas” i entre mil rialles diuen “conyo!”. Quin fart de riure amb les monges. Precisament Sor Arcelita parlara el mateix mati sobre la seva gestio de residus a un hospital que gestionen les monges i com han aconseguit millorar la qualitat mentre rebaixaven els costos gracies a una gestio mes sostenible. Admirable.

A la conferencia tambe hi apareixeran alguns politics a practicar l’autobombo. Les eleccions son d’aqui 6 mesos i tothom va  escalfant motors. Pel que em diuen els meus amics filipins les eleccions normalment es desenvolupen de forma prou lliure a les ciutats pero es al camp on exercits privats coaccionen als camperols a votar per uns o altres. La situacio pel que fa a normalitat democratica dista de ser optima pero com he explicat abans, la xarxa social es ben densa i trobo que els ciutadans son mes propers als politics (i/o viceversa) que a Catalunya. Es nomes una impressio.

Pel vespre s’acaba la trobada amb una declaracio sobre el canvi climatic en la que es demana als representants a la cimera de Copenhagen que tinguin en compte els sols per lluitar l’escalfament global. Si tota la materia organica dels nostres residus es compostes i acabes tornant als sols enlloc de ser cremada en incineradores (alliberant carboni a l’atmosfera) o podrint-se a abocadors (generant gas meta) s’aconseguirien efectes importants. Es important tornar el carboni als sols.

Sopar de comiat i festa.

Dissabte 21 Novembre

Anem a visitar la joia natural de Filipines: el riu subterrani de Palawan, candidat a ser una de les 7 meravelles de la natura . Arribar fins al paratge natural on es troba el riu subterrani es una odissea que ja paga el viatge per si sol: jungla, camps d’arros, palmeres, bufals, micos… de pel•lícula, jo no m’hauria pensat mai que visitaria paratges com aquests i la veritat es que no els ubicava a les filipines.

Despres de dues hores de jungla sortim a un embarcador des d’on agafem barques polinesies que ens arriben fins a la cala on es troba l’entrada del riu subterrani. Mes jungla, micos i llangardaixos llarguissims i arribem a l’entrada. Muntem en canoes i ens escorten cap a dins. 8km de riu navegable dins les entranyes d’una muntanya de roca massissa. Ratpenats i mosquits a mansalva. En sortim uns hora mes tard i refem el cami fins a l’embarcador inicial on mengem sota les palmeres a primera de linia de mar. Cocos, peix fresc, porc, platans i, com no, arros i mes arros.

Tornem cap a Puerto Princesa i amb uns quants anem a visitar les entranyes de la ciutat; mercats, drapaires, botigues… Els mercats no passarien cap regla d’higiene europea, no perque estiguin bruts, sino perque no hi ha refrigeracio i tant el peix com la carn s’ofereixen a temperatura ambient (mes de 20 graus). Aixo si, els productes son fresquissims i la varietat de peix i marisc deixaria en ridicul a la Boqueria.

Acabem la passejada sopant a una pizzeria local farts de menjar arròs a tots els àpats des que vam arribar. Tota la cervesa local es San Miguel, aquella que alla on va triomfa, pero tot i que te el mateix logo que la marca catalana els locals diuen que la versio filipina es de propietat nacional. Per la varietat i sabor crec que deu ser cert.

Diumenge 22 Novembre

En el darrer dia a Puerto Princesa decideixo embarcar-me sol a visitar el complex de “Dos Palmas” on a part d’un ambient paradisiac hi tenen uns coralls protegits de fa temps i que per tant em permeten veure com era el fons mari de les filipines abans la pesca en massa en fes malbe una gran part.

L’experiencia val la pena; capbussant-me nomes amb ulleres d’aigua i tub assisteixo a l’espectacle mari mes bell que hagi vist mai. Es de National Geographic; coralls de mil colors i formes, cloïsses gegants (1 metre de llarg i tones de pes), marisc, anemones, tortugues i peixos de tota mena. Torno a veure el peix pallasso “clownfish” (el Nemo de la pelicula) en el seu medi.

Despres de dues hores de capbussades vaig a explorar coralls amb kayak. Fet l’esport matinal dino en el complex i acte seguit vaig a fer la migdiada en una hamaca entre dues palmeres arran de platja.

Per la tarda em reuneixo amb els amics que queden a Puerto Princesa i anem a sopar a un restaurant xines (propietat de la comunitat xinesa de Filipines).

Dilluns 23 Novembre

Pel mati volem de Puerto Princesa a Manila on amics Filipins ens ensenyen parts de la ciutat i les experiencies veïnals mes reeixides en la gestio de residus. Hi ha barris de Manila en els que es recicla i/o composta gairebe el 90% dels residus (a Catalunya no es superem el 30% tot i que hi ha municipis que si que arriben a mes de 80% de recollida selectiva). El millor es que durant els darrers 10 anys amb els diners que han guanyat i s’han estalviat gestionant els residus correctament el barri que visitem ha aconseguit finançar una escola i un poliesportiu i donar feina a mes de 20 persones.

Manila es una ciutat caotica i monstruosa (20 milions d’hab), amb molt de transit i molta gent (molta miseria). Tanmateix te racons que valen molt la pena. Jo no tinc temps de veure’n gaire coses perque pel vespre em toca envolar-me’n cap a Europa.

Resumint; una experiencia del tot recomanable tot i que potser no apte per a turistes cercant comoditats i tranquilitats. Les filipines tenen molts paraisos terrenals pero s’han de buscar, a primera vista Manila es un horror pero despres tot millora rapid.

Els filipins son gent petita (en comparacio als europeus), simpatica, educada, xerraire i extremadament agradable. Com la majoria d’asiatics, els filipins son gent que no s’enfada i que no diuen mai que no. Quan parlen tenen un to de veu dolcissim i la manera de dir bon dia transmet ganes de viure. Com tothom tenen els seus quès pero fet i fet, les filipines es un pais amb una temperatura tropical tot l’any (l’estiu es d’Abril a Juny i es quan fa mes calor), una paratges meravellosos i tothom parla o enten l’angles. Aixi doncs, un lloc que val la pena visitar.

A la matinada del 24 m’envolo cap a Bahrain, d’alla cap a Londres i de Londres agafo el tren eurostar fins a Brussel.les. Mitja volta al mon en 24h, suficient per descolocar al mes colocat. Tornada a la “normalitat”.

PRETORIA I CARABASSES – PER FI SURTEN ELS NUMEROS!

Sino n’aprenem aixi que la cojuntura es recuperi la tornarem a ballar. I per ballar ja en tenim prou amb les cancons del Polonia.

Des dels principis de l’especulacio immobiliaria a Barcelona que jo em preguntava:

1- Perque els politics no fan la seva feina i aturen l’especulacio?

2- Qui s’acaba embutxacant tots els cales (ficticis) generats per increments del preu en relacions de 1.000% o 10.000%.

De la meva poltrona brusselenca estant des de la qual em miro la llunyana (o no) Catalunya finalment veig que es resol l’entrellat. Per dir-ho ras i curt; els politics que tenien en les seves mans aturar l’especulacio n’eren els principals instigadors doncs era la seva principal font d’ingressos, sigui directament o indirectament (rebent les ensabonades dels bancs).

Ara em direu que aixo estava cantat, que era obvi que els politics i els bancs s’enriquien a costa dels ciutadans. Discrepo. Durant uns quants anys reputats economistes catalans (il.luminats tant de dretes i com d’esquerres) van defensar que aixo era l’oferta i la demanda, que si els preus pujaven era perque algu els podia pagar, que aixo genera creixement i ocupacio… d’aqui fins al Zapatero treien pit per Europa per la capacitat de l’economia espanyola de generar ocupacio (del totxo).

Ara es l’hora de recollir els fruits d’una decada de desproposits i disbarats i d’obsolescencia politica i economica.

I d’aqui podria comencar a divagar sobre el perque de tot plegat i que si aquest, que si aquell, que si tots els politics son iguals, que si tenim el que ens mereixem. No ho fare, i no per falta de ganes ni d’arguments sino per falta de temps.

Nomes dos punts:

Un, aixo es podria haver evitat:

A Belgica, pais desenvolupat, europeu i caotic pero amb un sistema politic curios pero serios la especulacio immobiliaria no ha existit perque els politics van fer i van mantenir lleis que impedien que la gent comences a acumular propietats que no necessitaven, amb impostos que incentivaven el lloguer (lloguer de veritat, no com a Catalunya), amb incentius per a la primera compra i desincentius per a vendre la vivenda pocs anys despres d’haver-la comprat, amb lleis que impedien que els bancs es llancessin a especular amb els estalvis i el futur dels ciutadans… resultat: els preus de l’habitatge durant els darrers 15 anys ha pujat mes o menys seguint la inflacio.

Un exemple molt grafic es d’una amiga belga amb un bon sou i contracte que veient que tothom comprava pisos va anar al banc (l’equivalent de la Caixa de Pensions a Belgica) a demanar una hipoteca i mentre que un banc iberic l’hauria entabanat, hipotencant-la pels següents 40 anys aquest banc belga li va dir que no era bona epoca per comprar… La satisfaccio i la confianca del client per davant del diner facil. A Catalunya politics i banquers van triar el “pan para hoy, hambre para manyana” sabent que la gana la passaran els ciutadans i no ells.

Dos, el rerafons:

El cas Pretoria i d’altres casos de corrupcio que hem vist a l’estat denoten un altre problema real: el financament de partits politics. El que han fet gent com en Millet & cia es gravissim i imperdonable pero s’ha de reconeixer que el sistema de financament dels partits a Catalunya i a Espanya incentiva la corrupcio: un partit nomes pot creixer si obte financament i si els grans partits a Catalunya i Espanya no haguessin arrambat diners d’aqui i d’alla potser ara no serien tan “grans”. S’esta demostrant que la “grandeur” d’un partit es proporcional als diners que s’han sabut arrambar.

Ara be, els partits politics i els politics son necessaris perque de politica, ens agradi o no, n’hi haura sempre (la faci un dictador, un politic o un futbolista) i per aixo ens cal un sistema que sigui transparent i equilibrat per financar els partits. Sino tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra. D’aixo els catalans en sabem molt. Ens agrada repetir-nos, pero uns minims de serietat son imprescindibles per a continuar amb la paradeta encara que se’ns caigui a trocos.

Lo important, ara per ara, es que ja surten els comptes. Ja sabem perque van pujar els preus i qui s’ha endut els quartos… mes important encara es que ara que ja sabem que va passar es important treballar per a que no torni a passar. De moment no s’ha fet RES per a canviar un sistema que incentiva l’especulacio i la usura en lloc de la inversio productiva i l’honestedat. Jo entenc que els nostres politics estiguin ocupats amb Pretories, Victories i Cabories pero des de la meva poltrona brusselenca convido als partits catalans a venir a aprendre del model belga.

Sino n’aprenem aixi que la cojuntura es recuperi la tornarem a ballar. I per ballar ja en tenim prou amb les cancons del Polonia.

FANTASMES A LA JUNGLA D’ASFALT – NYC 2009

De Berlin volo cap a Dusseldorf on faig el transfer cap a Nova York on he de participar a la trobada anual del Moviment Federalista Mundial. Tinc la sort d’arribar de dia i poder observar l’aproximacio a Nova York. El final d’octubre, i la tardor en general tenyeix els boscos americans amb una gama de colors infinita; vermells, grocs, taronges, marrons, verds… Espatarrant.

Aterro a l’aeroport JFK, 9 anys despres de la meva darrera visita. Tot i que l’idioma ja no es barrera la veritat es que els primers contactes amb els EEUU son xocants. Per a ser cultures tan properes i estar tan influenciats pels ianquis la veritat es que em sorpren el fet que no entenc la logica de les coses. Em perdo per l’aeroport, no entenc els transport public… m’haure tornat ruc? Mes endavant amics novaiorquesos m’explicaran que no es culpa meva sino que els sistema de transport de l’aeroport a Manhattan realment no te cap logica… comencem be.

La trobada de federalistes mundials te lloc en un centre catolic del Bronx. Per la imatge que en donen a les pelicules al principi el barri em fa mitja cosa pero la veritat es que la Nova York dels 60s i 70s no te res a veure amb la d’avui i el Bronx te prou bona pinta. Sigui com sigui poc veure del barri doncs ens passem 3 dies tancats debatent prospectes de democratitzacio de les Nacions Unides i les accions a seguir per a pressionar els estats per a “internacionalitzar la democracia i l’estat de dret”.
El Moviment Federalista Mundial (WFM) du a terme campanyes colossals per a promoure unes relacions internacionals mes transparents, justes i democratiques. Va ser el WFM qui va impulsar la creacio de el Tribunal Penal Internacional a la Haia i el que va comencar com una campanya d’una organitzacio idealista va acabar unint 2500 associacions de tot el mon en una coalicio que va aconseguir acabar amb la impunitat de criminals del Congo, Uganda o Darfur.
Un altre projecte que fa poc que funciona i que donara de parlar es el de Responsibility to Protect que vol fer responsable a qualsevol govern per permetre crims o genocidis a casa pero tambe de no actuar si aixo passa en un altre pais. L’empresa es monumental pero si ens en sortim basicament estarem acabant amb la impunitat dins de les barreres estatals. Si el Tribunal Penal Internacional es ara una realitat qui sap que podem aconseguir si aconseguim unir gent de tot el mon.
Una altra campanya es per a la creacio d’una Assamblea Parlamentaria de les Nacions Unides, una mena de parlament mundial. En fi, una pila de coses que tot i que se succeeixen fora dels mitjans i la gent en sap ben poc, la veritat es que constituteixen passes de gegant en la democratitzacio de les relacions internacionals i per tant protegeixen els ciutadans sense que se n’adonin. Aquests moviments intergalactics de reforma institucional son tan fascinants com importants.

L’acte public de la trobada de federalistes mundials es amb ASG Sundaram assesor economic del SG de Nacions Unides, Ban Ki-moon. El tema es la reforma del sistema economic i financer mundial i la veritat es que l’exposicio del Sr Sundaram (que es pot trobar aqui) em meravella. Membre de la comissio Stiglitz i economista de renom enumera culpables i descriu solucions al sistema economico-financer. Basicament ve a proposar construir una estructura paral•lela a Breton Woods (FMI, Banc Mundial…) que sigui democratica i eficient. Mai un funcionari o ministre nacional o comissari europeu s’atreviria a proposar el que Sundaram ens proposa … . Seria fantastic que els que manegen el timo s’adonin aviat que es en l’interes de la grandissima majoria que s’ordeni i es reguli el sistema economic i financer. Per desgracia els que s’enriqueixen amb tot plegat ho tenen tot ben lligat i emparaulat amb governs i funcionaris.

Acabada la trobada federalista aprofito que he creuat l’atlantic per a passar dos dies mes a Nova York a casa d’uns amics noruecs. Tenen el pis al vell mig de Manhattan a 5 minuts de Times Square cosa que representa una base d’operacions immillorable.
Ells treballen a Nacions Unides i aprofito l’avinentesa per a visitar la seu de l’organitzacio a Nova York. Passejo per les sales del Consell de Seguretat, l’assamblea de Nacions Unides i acabem la tarda al bar dels delegats (venen a ser com membres del parlament pero sense ser carrecs electes).
Tot plegat, les NU em recorden molt a la Unio Europea i particularment l’estructura del Parlament Europeu. La gran diferencia es que el Parlament Europeu es una institucio supranacional directament elegida pels ciutadans mentre que l’organitzacio de Nacions Unides no es mes que una reunio de delegats (ambaixadors i funcionaris) nomenats a dit.
Discuteixo aquest fet amb els amics noruecs i parlem de com tanta gent critica la Unio Europea quan almenys es una estructura democratica mentre que Nacions Unides es l’antitesis de l’expressio de la humanitat amb un consell de seguretat en que 5 paisos tenen el dret a veto sobre questions que adrecen la seguretat de tothom; l’assamblea de NU no es representativa ni elegida democraticament i els procesos d’eleccio d’alts carrecs com ara el SG de NU son d’allo mes obscurs.

Nacions Unides es un mon en si mateix i es impossible acabarse-la en un dia pero al cap i a la fi, com totes les institucions no deixen de ser muntanyes de ciment plenes de bones paraules, bones intencions i entre tanta burocracia sempre hi ha un grapat de persones de bona voluntat que fan el que poden per flotar entre la marea de ganduleria i corrupcio que avui en dia rodeja la politica. Jo crec que els politics son un bon reflex de la societat aixi que qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra…

Deixem Nacions Unides i anem a sopar a l’”East Village”, una zona mes d’oci de l’estil que seria Gracia a Barcelona. Anem a un restaurant frances que toquen jazz en directe. Tots els cambrers diuen “bonjour” i “allo” i “merci” i fan el possible per donar un toc frances a l’ambient. Davant tanta voluntat d’europeitzar-se els hi segueixo la corrent i els hi responc en frances. Al final acabo tornant a l’angles perque en demanar on son els serveis en frances m’han respost en angles si la volia natural o amb gas. El sopar i el vi carets pero per sort el dolar esta en minims historics respecte l’euro i aixo acaba d’equilibrar la balança.

Despres anem a fer uns beures per l’East Village i visitem bars tots plens de teles d’aranya i calaveres per celebrar la festa del Halloween que sera dema. Que us dire! aixo del Hallowen ho trobo una mica gore…

Es dissabte 31 d’octubre i em desperto al bell mig de la ciutat dels gratacels. No se perque pero avui em sento novaiorques (cada vegada em costa menys aclimatar-me als puestus) aixi que em calço les wambes i me’n vaig a fer footing; travesso Times Square i pujo fins a Central Park on s’ultimen els preparatius per a la famosa Marato de Nova York que tindra lloc dema. Jo m’invento la meva marato particular perdent-me per Central Park i acabant al Harlem, sortint pel riu Hudson retrobo l’orientacio i ressegeixo el riu fins a l’alcada de Times Square. Una bona patejada.

Despres descobrire que mentre jo recorro els carrers de Manhattan no lluny d’on m’estic els de Reagrupament.cat han presentat l’associacio. Si que han arribat lluny… espero que tambe es presentin a Madrit a veure que tal.

A casa els meus amics dinen pizza mentre miren una d’aquestes series americanes de dones super-emancipades que tenen problemes per trobar homes a l’alçada i acaben amb joves lampistes i fusters. “Lipstick Jungle” es diu. Es prou distreta.

Per la tarda surto a passejar per Manhattan i em dedico a badar i comparar preus de tecnologia i vins. Segons l’home de la botiga de vi tots els estats americans excepte Alaska ara produeixen vi, (me n’ensenya un quants) els vins de Long Island i Nova York tots van a consum local pero es curios com els venen al mateix preu que bons priorats o bourgognes. En compro una ampolla de Long Island que tastare a Brussel.les per acabar comprobant que el preu era exagerat, els vins de California son una mica millors. No soc, ni sere, cap expert de vins americans.

Dedico una horeta a perseguir, disimuladament, els turistes amb cara de compradors compulsius per a observar-ne el comportament. Curiossisim!
Acabare la tarda perdent en una botiga d’instruments musicals on passo una bona estona jugant amb un sintetitzador d’aquests que fa sorolls rarissims. No hi ha com tenir temps.

A Nova York la dimensio temporal es diferent. D’alguna manera es pot dir que tot va depressa pero res canvia, allo tipic i tant de moda de correr molt per a no arribar a enlloc.

Als carrers de Manhattan hi ha arabs que venen Gossos Calents “Hot Dogs” i castanyes. Essent avui la castanyada me’n compro un paquet.

Pel vespre sortim a celebrar el Halloween amb mascares i fets uns esperpentos. Els carrers son plens de gent que vol fer(-se) por pero tothom va prou tranquil. Fent la broma macabra es pot dir que a Nova York estan curats d’espants…

La veritat es que Nova York per Halloween, amb tants fantasmes i calaveres, em dona la impressio que estigui en el videoclip del difuncionat Michael Jackson “Thriller”.

Anem de festa privada en festa privada i em trobo amb gent de tota mena, des de hippies a treballadors de Nacions Unides, gent d’ONGs internacionals, gent normal (interpreteu aixo de “normal” com us sembli). De tornada a casa agafem un taxi que condueix un senegales que feta la broma de rigor sobre el futbol (a la madrit!) ens explica les peripecies que va tenir que passar fa 10 anys per arribar als EEUU. Entranyable.

Diumenge mati, 1er de Novembre, dia esportista de l’any a NYC: la MARATO! Carrers tallats, busos que no funcionen, gent que torna de la farra de halloween amb les disfresses destrossades (ara si que fan por) i jo que m’he d’obrir pas entre tanta cosa rara cap a l’aeroport. Donant mil voltes i canviant 4 vegades de metros i trens acabo (de xiripa) en el tren correcte que em porta a l’aeroport.

L’avio s’envola i des dels aires veig la marea de gent que corre la marato que ens retransmeteixen a la tele de l’avio. Quina deria! Fugim de NYC cap a Boston, de Boston cap a Dublin, i de Dublin cap a Brusse.les on arribo descomposat de tant pujar i baixar d’avions, mala digestio, jetlag i veure aprenents a monstruitus!

Brussel·les – Berlin… si, Berlin!

En set hores em planto de Brussel.les a Berlin (770km), fent nomes un transbord a Colonia. Trens espaiosos, en els que es pot treballar i estalviar a l’atmosfera tones de CO2 i tot aixo per 69eur. Per anar de Brussel.les a Barcelona (distancia de 1300km) trigaria 15h i em costaria 150eur com a minim. A Europa tothom esta conectat i els catalanets continuem vivint en un altre mon. I que despres els espanyols s’omplin la boca amb lluita contra el canvi climatic i tot plegat quan mes del 90% de mercaderies que enviem a Europa va per carretera i no en tren…

En fi, Berlin, Berlin! Una ciutat en continua evolucio i amb una personalitat marcadissima. Hi vaig viure fa 10 anys i poca cosa queda d’aquell projecte de capital, amb una zona de ningu al vell mig de la ciutat, plena de solars on hi havia hagut el mur. Berlin es ara una ciutat moderna i reinventada, amb el seu Reichstag, porta de Brandenburg i alemanys de l’oest pertot pero encara mante l’esperit underground que l’han caracteritzat durant les darreres decades. En alguns barris encara es veuen cases ocupades, comunes i punks pero en els darrers 10 anys la “civilitzacio” (per dir-ho d’alguna manera) s’ha imposat pertot. Tanmateix Berlin continua tenint un alcalde d’esquerres (SPD) i una gran representacio dels comunistes (Die Linke).

Al barri on vaig viure fa 10 anys, Prenzlauer Berg, s’ha tornat en una especie de Born berlines i tots els meus amics en van haver de sortir corrents. En visito una parella al barri de Friedrichshein a l’antiga Avinguda de Stalin (monumentalment comunista), despres Karl Marx Allee i actualment Frankfurter Allee. Parlem dels canvis que ha viscut la ciutat i m’expliquen que els preus dels pisos fa temps que no paren de pujar tot i que la gent no te un duro. Com a l’epoca daurada de l’especulacio immobiliaria a Barcelona, vaja. Berlin es (o era) segurament la capital mes barata d’Europa, despoblada, amb un gran oferta de pisos i poca capacitat adquisitiva de llurs habitants. Van comencar a arribar els alemanys de l’oest, i els escandinaus, i la resta de gent del mon mundial i els preus van comencar a pujar. Previsible. Lo curios es com s’ha desenvolupat la corrupcio en la compra-venta i lloguer de pisos i pel que m’expliquen el suborn a les agencies immobiliaries es mes que habitual. Desconec la magnitud de suborns a l’epoca de l’especulacio a Barcelona pero tenint en compte les comissions que s’emportaven potser no els hi feia falta.

Culinariament, Berlin te poca cosa local a part del bratwurst i la patata. Al gran invent del Donner Kebab (turc) ara s’hi afegeixen restaurants asiatics que ofereixen un pupurri de cuina japonesa, tailandesa, india… Es increïble la quantitat de restaurants que hi ha pertot, que fa que els preus es mantinguin baixos pero jo no se com s’ho fan per a que el negoci funcioni.

Sigui com sigui, Berlin es continua afermant com a capital del pais i qui sap si preparant-se per convertir-se en capital “moral” d’Europa.

Passo dos dies amb federalistes europeus a les oficines que la Comissio Europea te just davant de la porta de Brandenburg discutint si Europa es o sera una federacio o una confederacio. El tema es massa llarg per abordar-lo aqui, permeteu-me nomes parafressejar la cancillera alemana, Angela Merkel, natural de l’Europa de l’est: “per a la gent de la meva generacio el mon comencava i s’acabava aqui (senyalant la porta de Brandenburg que dividia Berlin est de Berlin oest)” i vet-e-la aqui la personalitat politica mes important d’Europa i del mon occidental. Amb aixo vull dir que el que avui ens sembla impossible dema pot ser realitat i que la historia Europea i mundial, per sort i per desgracia, nomes fa que confirmar-ho. Europa sera el que hagi de ser pero si ha de continuar essent un continent prosper i en pau no te cap altre opcio que, abans o despres, constituir-se en una federacio.

Acabada la trobada federalista aprofito el diumenge per a visitar amics d’aqui i d’alla i gaudir de l’esperit berlines que es viu en els bars de la capital alemana abans d’envolar-me cap a les ameriques.

Duros a quatre pessetes

Ahir al mercat de St Giles (Brussel.les) vaig comprar 3 kg de raim italia fantastic per dos euros i una senyora pinya del Senegal per un euro. Com ens recorda l’Oriol “todo necio confunde valor con precio” aixi que no entrare en valoracions sobre que val un gra de raim o una pinya, doncs el valor sera diferent per cadascu de nosaltres, pero el preu el trobo un disbarat.

Belgica no es un pais barat per  la fruita si el comparem amb Franca o Holanda, i no cal dir que aixo no es el tropic i aqui no hi creixen pinyes. De raim, gracies al canvi climatic, se’n comenca a cultivar a Walonia. Tanmateix, quin mon es aquest en que li pot sortir a compte al productor d’oferir al consumidor aquests productes a aquests preus quan segurament nomes les despeses de transport, l’intermediari, el marge del distribuidor i altres drets d’importacio (no tenint en compte el preu ecologic de consumir productes tropicals al nord d’Europa) es deuen endur el 90% del preu total deixant 10 centims per kg (si arriba) pel productor.

Els economistes segur que ens podran donar una explicacio logica del perque aixo passa i fins i tot perque es bo que aixo passi.

Per les persones normals aixo no te ni cap ni peus.

Crapules finlandistes

Una estona fent l’estonià a Estònia!

Aterro a Estonia amb un petit avio d’helix que ens a portat des de Riga i tot i ser 16 d’Agost fot un fred que pela. N’Elina ja me n’havia previngut i jo m’he calçat la jaqueta d’hivern en ple estiu. La temperatura es d’un dia de Gener a Barcelona pero som Agost. Oh Europa!

L’aeroport de Tallin es cofoi pero minuscul per ser capital de pais… pero quin pais! amb 1.300.000 habitants 250.000 dels quals russofons els estons son un poble desperdigat pels racons d’un pais que fa tres vegades la superficie de Catalunya. Son les 23h i pels carrers de Tallinn no hi ha ni una anima, travessem la ciutat fantasma fins a l’hotel on ens estarem la primera nit.

Amb el fred, les ventades, la pluja i tot plegat en ple mes d’Agost les meves primeres 24h a Estonia son de reflexio entre el sortir corrents i el endinsar-me en aquesta cultura d’aparença elfica. Sense massa opcio de decidir, m’imposo la segona possibilitat i mica en mica aquest gris pais se’m va obrint als ulls a mida que es van obrint clarianes al cel. Una bellesa paisatgistica descomunal esta a punt de caure’m a sobre aixi que surti el sol i la temperatura s’acosti als 20 graus.

Mentrestant pulul.lem per Talllinn on Elina reviu els seus dies e guia turistic per a fer-me descobrir els racons d’aquesta ciutat medieval, joia de la lliga hanseatica. Al vespre ens hostatjem a l’antiga casa pairal de la familia en un dels barris de la ciutat. La gran majoria d’estons viuen en cases unifamiliars, doncs d’espai aqui no els hi en falta, i la natura mai es lluny. Boscos de pins i aiguamolls son la caracteristica dominant del nord del pais. El constant contacte amb la natura es clau per entendre aquest poble i potser tambe aixo ajuda a explicar que tot estigui net com una patena; vagis per on vagis a Estonia esta clar que els estons tracten la natura com si fos el menjador de casa seva.

Estonia es un pais de supermercats, hi ha poquissim petit comerc. Vet aqui una de les herencies del comunisme; els soviets van tancar tot petit comerc -imatge de la iniciativa privada- i van imposar supermercats amb productes controlats pel monopoli stalinista. Amb el canvi de regim del monopoli socialista es va passar al monopoli capitalista. Qui vulgui vendre a Estonia mes val que s’entengui amb els supermercats. En visitem uns quants i com ja es tradicio miro quins productes catalans els hi arriben: vins Torres i cervesa San Miguel. Els primers me’ls trobo arreu del mon on vagi de San Miguel ja sabeu que alla on va triomfa… encara que jo prefereixo Kali, una tradicional beguda estona feta a base de pa negre.

La primera impressio dels estons es que son gent freda i seria, mal que els hi pessi una mica russos, pero aixi que es trenca la primera barrera es descobreix un poble temperamental i radicalment emocional tot i que la manera de comunicar llurs emocions pugui apareixer codificada als nostres ulls.

Essent un dels paisos mes minusculs d’Europa i amb una historia de poble dominat al que s’hi afegeix la religio protestant, tot i que en la ranking de no religiositat els estons son els primers d’Europa, es explicable un cert sentiment d’inferioritat envers la resta del mon i una constant necessitat de justificar llur existencia quan ningu els hi demana. Ho trobo curios. Quan haurien d’estar satisfets i orgullosos d’haver-se desfet de l’ocupacio alemanya i russa sembla que estiguin mes aviat a l’espera d’una nova bofetada. Els catalans tambe tenim un marcat sentiment d’inferioritat amagat darrera la nostra facada multicultural pero la diferencia es que nosaltres tenim moltes mes raons per a sentir-nos inferiors als espanyols i francesos que no pas els estons envers als alemanys i russos. De fet, si simplifiquem, la rao es ben simple: els catalans som inferiors, ja sigui com a catalans o com a espanyols catalans, als espanyols o als francesos; mentre que els estons poden asseure’s a negociar de tu a tu amb el pais que vulguin els catalans no deixem de ser una curiositat cultural.

Es evident que Catalunya te un poder d’influencia, tot i que minvant, en el si de l’estat espanyol pero que li preguntin a Estonia, Eslovenia o Irlanda si llur influencia actual a la UE es comparable amb quan eren part de la URSS, Iuoslavia o el Regne Unit. No hi ha color.

Pero deixem que cadascu carregui amb la seva creu i tornem als estons. Del sud estant tendim a equiparar l’imatge dels estons, i dels baltics en general, a l’ideal suec de rosses d’ulls blaus i pell blanquissima… doncs no. Evidentment a Estonia hi trobareu mes rosses per m2 que a Catalunya pero jo diria que mes del 60% son morens de pell fosca, tot i diferent a la nostra per la manca de sol. Els gens rossos i ulls blaus son herencia del temps d’ocupacio i “dret de carnada” alemanya, sueca i danesa. Els trets caracteristics estons venen dels inuits: ulls una mica asiatics, pomuls elevats, pell fosca, cabell de color boira combinat amb gos com fuig… La imatge que tenim dels estons avui en dia es comparable a pensar que els llatino-americans siguin tots d’aparenca europea quan la el poble indigena es ben diferent.

L’epoca d’esplendor medieval de Tallinn, antiga Reval, va lligat a l’associacio de lliure comerc que va suposar la lliga Hanseatica del sXII al sXV. La lliga hanseatica va reunir 100 ciutats de Londres fins a San Petesburg i aquesta epoca de comerc entre iguals va portar el progres al nord d’Europa de la mateixa manera que la UE ho ha fet amb el continent Europeu durant els darrers 60 anys. La lliga era governada democraticament pero sense un govern central cosa que va marcar llur decadencia aixi que el projecte d’estats-nacio van comencar a gestar-se a partir del sXVI. Amb l’autarquia estatalista es va canviar la forma de progres i la llibertat d’associacio entre ciutats. La historia es repeteix. I pensar que la UE hauria pogut ser una unio de ciutats, una mica a l’estil Maragallista, enlloc que una unio d’estats-nacio que es avui en dia… com seria avui Europa si l’estat-nacio Westfalia o el nacionalisme fagocitador frances no haguessin existit? No ho sabrem mai, pero intueixo que la UE va en la direccio de superar l’estat-nacio per a constituir-se, encara que nomes sigui informalment, en una unio de comunitats locals, ciutats i individus. Si m’equivoco i la tendencia va en la direccio contraria es questio de temps que els dimonis nacionalistes es tornin a disparar i la tornem a ballar.

Prou digresions! Que estava parlant d’Estonia. Les relacions veinals entre paisos baltics son com a qualsevol altre lloc: desconfiades. Els estons no es consideren baltics i miren al lituans i letons amb animadversio, envers els russos l’odi es directe i visceral, els unics amics que tenen son els finesos qui  ja sigui perque els separa un estret de mar o perque son de la mateixa familia fino-hongaresa els hi cauen be. Al seu torn els finesos miren als estons amb superioritat i els russos els tracten de traidors. Vet aqui les relacions humanes.

Un video que ilustra molt be la imatge que els estons tenen d’Europa -i el seu accent quan parlen angles – es:

Canvia el temps i aprofitant que fa sol ens encaminem cap a la peninsula  de Juminda al nord on enmig de boscos immensos hi trobem uns aiguamolls tipiquissims amb una fauna i flora prou diferent del que veiem pel sud. Es curios que siguent a mitjans d’agost sortin bolets per tot arreu. Durant tot el viatge els unics estons que veurem pels boscos seran basicament boletaires.

En els aiguamolls hi viuen senglars, cervols, gallines salvatges, granotes, liquens, bolets, bernats pescaires… el zoo de pitus vaja.

A Estonia hi ha milers de llacs bucolics a la bellesa i simplicitat dels quals, sortosament, no m’acabo d’acostumar. Cada 10 minuts de trajecte en cotxe en trobem un.

L’avantatge d’Estonia es que tot es pla i un no es cansa de caminar, el desavantatge es que s’ha d’anar amb compte que no se t’empassi un aiguamoll i que no t’assaltin les paparres. Tot plegat maquissim i amb uns colors ben llampants quan el sol vol.

Anem a dinar a un castell/palau construit durant l’ocupacio alemanya. Venien a ser els senyors feudals que van controlar el camp d’Estonia fins a principis del sXX. Hem de tenir en compte que els alemanys no van permetre que els estons tinguessin cognoms fins al sXIX, tal va ser l’opressio. Quan els darrers alemanys van ser cridats a casa a l’epoca del III Reich, els Estons es van trobar amb una pila de castells feudals la majoria dels quals resten abandonats. Mica en mica els van renovant i transformant en museus, restaurants, hotels, cases de colonies…

Tornem cap a Tallinn on passem la nit. Dijous 20 es desperta assoleiat i vaig a recorrer els aiguamolls de Tallinn per la tarda anem a celebrar el dia de la independencia d’Estonia al palau presidencial on hi ofereixen una recepcio. Hi parla el president de la republica estona i jo, obviament, no entenc res. Em sembla que soc l’unic estranger en el palau perque nome sento parlar estoni. A la recepcio i serveixen un vi xile imbevible i jo una vegada mes em refugio en el Kali. La gent vesteix de forma prou estrafolaria per a ser una recepcio…

Acte seguit anem a l’estacio de bus on agafem el bus cap a Viljandi, al sud d’Estonia on hi viuen els pares de la Elina. Hi arribem al vespre; una vegada mes la sensacio de poca gent. Essent una de les ciutats mes grans d’estonia nomes te 20.000 habitants. La seva familia viu en una casa als afores en plena natura.

Ens llevem el divendres i despres d’haver visitat les runes de l’imponent castell medieval de Viljandi comencem ruta pel sud i est d’Estonia. Si abans tenia la sensacio de poca gent ara es un desert verd, habitat nomes per flora i fauna. De tant en tant passem per una granja o algun poblet amb 4 cases. Tranquilitat absoluta per tot arreu.  Podem parar per on volem, escollir quin llac en agrada mes per fer una capbussada i continuar. Visitem Sangaste, un dels mes famosos castells alemanys del sXIX on hi va viure el baro Friedrich Georg Magnus Berg, famos mundialment per haver desenvolupat una varietat de segol resistent al fred que va salvar molts estons de morir de gana durant els durs hiverns nordics.

Continuem cap al sud per carreteres d’allo mes bucoliques entre prats, llacs i boscos fins arribar al comptat de Rauge, a la frontera amb Letonia, al vell mig de l’antic regne de Livonia -Estonia del sud-. Podem apreciar l’efecte de les politiques europees, en concret l’Interreg en el desenvolupament d’aquesta zona transfronterera convertint-la en paratge natural, amb energies renovables, turisme rural, desenvolupament sostenible, intercanvi de bones practiques entre el sud d’Estonia i el nord de Letonia. Un indret del tot recomanable.

Fem excurions a peu al voltant dels 7 llacs del Rauge i fem nit en una de les cases rurals de la vall. El dissabte emprenem la tornada cap a Viljandi on fem dinar de familia.

Diumenge toca tornar cap a Brussel.les pero abans de marxar ens regalem un dinar al que, segons els rankings, es el millor restaurant d’estonia en cuina experimental: restaurant Ö -ÖÖ vol dir nit en estonia pero nosaltres hi dinarem-. Que us dire! El millor es el pa -pa negre de cereals amb una mantega fantastica- tot i que la resta esta prou be i s’ha de donar suport als restaurants que utilitzen nomes productes de temporada i locals. Si aneu a Estonia no demaneu vi, es exageradament car i dolent -els estons obviament no produeixen vi i l’han d’importar tot-, encara que per la etiqueta hauria de ser de fiar no se si es el temps o la manera com el conserven pero no val la pena ni als restaurants cars. Beveu Kali o cervesa Saku, o si teniu la oportunitat proveu els sucs naturals que preparen a casa els estons a base de frutes del bosc.

Vet aqui la bona estona que he passat a Estonia -perdoneu la broma facil pero no me la podia aguantar mes-, coneixent i descobrint l’idiosincrasia d’aquest poble irreductible de l’altra punta d’Europa. Per acabar tres linies sobre la llengua fino-hongaresa que es l’estonia: funciona a base de sufixos com les llengues semitiques pero tot i no tenir genere els seus 14 casos la fan una llengua complicadissima tot i que molt facil de pronunciar per a llengues mes o menys fonetiques com ara el catala. A mi em diuen que no se’m nota l’accent… deu ser per donar-me peixet.
Darrera curiositat: Estonia en estonia es diu Eestimaa (el pais dels Eestis), aqui teniu doncs el forços lligam amoros amb els catalans .

Histories damasquines

Crònica d’un festival entre brossa

Tren eurostar de Brussel•les a Londres, dues hores i mitja per passar del continent a l’illa mes gran d’Europa. De Londres agafo el tren cap a l’est, regió de East Anglia. Dues hores mes i arribo a Norwich on canvio de tren cap a Lowestoft, el port més a l’est de Gran Bretanya. Abans terra de pescadors ara, sense cap peix per pescar, port industrial.

Al tren em trobo amb gent de la London Recycling Network i part de la xarxa Zero Waste a Anglaterra i a l’estació ens esperen membres del grup local de l’organització. Ara fa sol, ara plou, vet aquí el temps britànic.

L’organització Bright Green ha estat contractada pel Republic Festival per a organitzar la gestió de residus del festival de musica Lattitude i passaré uns dies al festival observant i aconsellant sobre aquest tema així com gaudint d’aquest festival amb caps de cartell d’anomenada com Nick Cave and Bad Seeds, Tricky, Pretenders…

Tinc l’ocasió de veure el festival des de dins amb el privilegi de tenir temps de reflexionar sobre la logística d’un esdeveniment d’aquestes proporcions. Amb 30.000 participants, l’organització del festival Lattitude va a ser com fer aparèixer i desaparèixer una ciutat en només 5 dies. Fer aparèixer i desaparèixer vol dir agafar un prat i quatre boscos i habilitar-hi electricitat, aigua, aprovisionaments, accessos, salubritat, gestió de residus… La natura d’aquests esdeveniments permet experimentar i innovar mes que el que seria possible en una ciutat tradicional. Les dinàmiques de poder no difereixen massa de les d’un municipi però almenys no s’arrosseguen els tractes, favors i corrupteles que apareixen amb el temps en la gestió municipal. L’altra diferencia és que a diferencia d’un municipi els “alcaldes” o “gestors” d’aquesta ciutat efímera que son els festivals no son elegits democràticament sinó que segueixen els seus propis objectius i patrons normalment en cerca del benefici –en teoria els càrrecs electes ajuntaments segueixen o haurien de seguir el interès públic-.

Tanmateix, tot i el interès empresarial d’empreses d’aquest tipus el fet és que ofereixen més oportunitats d’experimentació i innovació urbanística que les que es donen en una ciutat normal i corrent.

Concretament, per la gestió de residus, que és el que m’ha portat a aquestes racó d’Anglaterra, se’ns permet replicar politiques de recollida selectiva, compostatge i reciclatge que permeten que enlloc d’enviar el 100% dels residus a l’abocador se’n puguin reciclar més del 50%. Es una experiència gratificadora i alhora frustrant el veure que quan es vol i si hi ha els recursos suficients es pot reduir i/o reaprofitar la major part dels residus. Sembla que els organitzadors també se n’han adonat que amb una mica mes d’esforç es pot aconseguir reduir la part residual –no reciclable o compostable- a menys d’un 10% i a la fi del festival ens garanteixen que l’any vinent ens donaran més suport per a assolir aquesta fita.

Resultat: un festival de musica net com una patena. 30.000 persones participant a  escenaris de musica, poesia, teatre i d’altres en una extensió de 2km quadrats i no trobareu un lloc amb brossa pel terra. Es tant net que no sembla un festival.

Al festival coneixo en Martin de Natural Event una empresa que “Compost Loos” lavabos compostables que sorprenen a propis i estranys amb uns waters secs, on no es fa servir aigua i on tota “la cosa” es composta per a posteriorment utilitzar com abono natural. Espectacular. Mentre els lavabos químics fan una pudor insuportable, malgasten aigua a base de bé i necessiten quantitats ingents de químics per a tractar “la cosa” els lavabos compostables només amb serradures aconsegueixen una netedat que dona ganes d’anar al wàter.

En Martin m’explica com venint a festivals com aquests ell gairebé no hi guanya res i que si ho fa és com exercici per conscienciar la gent sobre els avantatges de sistemes sanitaris secs i com aquests poden ser la solució ideal per ciutats amb manca d’aigua, amb alt risc de pandèmies que es propaguen per l’aigua com ara el colera o camps de refugiats… Una vegada més sembla que la solució pel futur es troba en mirar al passat i tornar a les tècniques que han funcionat des de temps immemorials. I és que la gestió dels propis excrements és una de les bases per a que la Xina o la India hagin pogut augmentar la productivitat del camp i  augmentar llur població durant els darrers segles.

Martin m’explica com en alguns pobles colindants amb el Sàhara, massa pobres per a poder permetre’s fertilitzants, la millor compensació que se’ls hi pot fer a llur hospitalitat és anar al “wàter” i deixar-hi la nostra contribució per al creixement de l’hort…

I ja veieu quin festival! De container d’alumini i plàstic a wàters de compost passant per containers de matèria orgànica… evidentment tenim temps d’anar a concerts i quan no plou estirar-nos a la gespa per a contemplar aquest paratge natural que la veritat és que no m’esperava trobar-me al bressol de la revolució industrial.

Així com a Londres es veu gent immigrada per tot arreu a East Anglia nomes és veuen blancs autòctons. Anglesos de pura raça, vaja, que jo encara no havia tingut ocasió d’observar com a poble. Tot i haver tractat amb molts anglesos a Brussel•les sempre m’he preguntat quines son les característiques de la personalitat anglesa que va ser capaç de dominar el mon durant 2 segles. Cada potencia europea té la seva nota característica: Els alemanys tenen la disciplina, els francesos la supèrbia, els espanyols la sort de la providència… i els anglesos? Els anglesos son uns grandíssims racionalistes, d’una lògica pesadíssima nomes suportable gracies al que s’entén com a actitud mediterrània; el saber gaudir i riure de la feina sense perdre de vista el que s’ha de fer.

Els anglesos son els mediterranis del nord d’Europa.

Rellegeixo el que acabo d’escriure i em sorprenc, però ho mantinc. Tot i l’aiguabarreig, fora de Londres Anglaterra és una terra amb una personalitat marcadíssima. Com a prova irrefutable hi ha l’humor: Monty Python, l‘Escurco Negre, Els Joves… vet aquí un sentit de l’humor que no trobareu enlloc del nord d’Europa.

La cultura anglesa, que no acabareu de trobar a Londres, és quelcom que val la pena de conèixer i experimentar. 4 dies treballant amb anglesos en un ambient 100% angles –tot i admetre que potser és una experiència massa curta per a extreure’n conclusions- et fa respectar aquest ex-imperi que avui dia nomes sembla exportar bevedors compulsius cap a la costa brava.

A part d’això el Regne Unit és un estat on hi regna l’esquizofrènia, la histèria i el sensacionalisme. Seguint l’exemple nord-americà els mitjans de comunicació només fan que alarmar la població i potenciar els sensacionalisme i la banalització. Allà on vagi hi ha càmeres de vigilància i la policia no s’està per orgues. Per sort la meva experiència a Lowestoft és relaxant al tractar amb molta gent que ha decidit viure per sobre de l’estrés que se’ns imposa. Deu ser l’estadi superior de desenvolupament que ens espera si no volem perdre la xaveta.

En vistes al progrés accelerat de la ciència i l’estancament en la mentalitat de la gent ja cal que ens preparem per a pair/combatre la civilització 3.0 del Big Brother sinó volem acabar malament.

En fi, 4 dies entre trens, prats, residus, wàters, sol-i-pluja, hippies i corders de colors, despatxeu a la dida que el nen ja s’entreté. O l’entretenen.

Pujall vs Maragol, comentaris de memòria

Un bon parell de volums per entendre els típics “qui som” i “d’on venim” però sobretot el “que ha passat!!” son les memòries que els dos expresidents de la generalitat han publicat el 2008.

Dues maneres de fer, de viure, de veure el mon, d’entendre i/o inventar-se aquesta cosa complexa que és la Catalunya contemporània.

J. Pujol (1930) mig de Barcelona amb forta influencia de Premia de Mar, família catalana, creient fervorós, de formació germànica, tradicionalista: passió i disciplina.

P. Maragall (1941) de Barcelona, de família barrejada, urbanita commensurat, formació anglosaxona, transgressor, “bonrollista”: idees i rauxa assenyada.

Pels poc entesos en la matèria sorprèn el veure que els dos van passar per l’escola Virtelia –escola mare de la classe política que ens ha governat els darrers 30 anys-, que els dos van compartir cercles i lluites antifranquistes, els dos son europeistes de soca-rel…

Les diferencies son, tanmateix, més que notables:

Encara que avui costi de creure, segons les seves memòries Pujol va ser un raro: quan en la transició les esquerres estaven organitzades, comptaven amb més efectius i semblava que s’ho endurien tot per davant, el 1980 el partit d’en Pujol es va fer amb la Generalitat i el que semblava que havia de ser un accident es va allargar mes de 20 anys. 20 anys en els que va bastir una institució que el 1978 no tenia res més que el nom i el 2002 va tenir un pressupost de país normal i un reconeixement fora de l’estat. Pujol va ser un líder de bon principi, ell va crear i va ser el partit durant 25 anys.

Maragall va ser mes aviat el contrari: un jugador d’equip a l’ombra de Narcís Serra o Raimon Obiols, entrant a l’ajuntament de Barcelona com a funcionari es va trobar un bon dia essent alcalde sense tenir-ne massa ganes i s’hi va quedar 15 anys transformant la ciutat completament i “posant Barcelona al mapa”. Més tard, i també a mig voler, va esdevenir president de la Generalitat. Maragall poques vegades va controlar el seu propi partit amb qui va acabar malament. Al contrari que a Pujol, a Maragall les circumstancies el van portar a exercir de líder.

El servei que ambdós han fet al país des de les seves dues filosofies és innegable. Sigui per convicció o per exigències del guió –resultats electorals- Pujol va voler potenciar el territori i concentrar poder en el govern autonòmic, oposant-se sempre a un model de ciutats fortes. Maragall veu el futur en les ciutats –no es estrany, venint d’un alcalde- i la forca de Catalunya en l’Area Metropolitana que no va aconseguir reinstaurar quan va ser president de la Generalitat.

Tot i haver fet avançar el país, es pot dir que els projectes que ambdós han tingut per Catalunya essent radicalment diferents, tenen en comú que –objectivament a dia d’avui- els dos han fracassat:

Pujol va implementar una aproximació mes clàssica, més Westfaliana, al projecte de reconstrucció de Catalunya; construir un país dins l’estat espanyol. El resultat va ser que tractant Catalunya com a país es van crear unes expectatives que nomes es podien acomplir si al final del camí hi ha la independència respecte l’estat espanyol. La generació de catalans crescuts en democràcia s’està despertant d’aquest somni i el sentiment de descol•locació i frustració actual és patent. Els estats son estructuralment mes forts i estables que els nacionalismes i al nacionalisme català se li esta acabant la corda almenys que s’opti per una via clarament sobiranista.

Amb Pujol Catalunya va ser respectada a Espanya però també va ser temuda i això ha col•locat a Catalunya en una situació difícil a l’hora de passar el platet.

Maragall va tenir una visió més moderna, si més no superant la idea de l’estat en vistes a una integració de Catalunya en una Espanya federal. En lloc de la opció defensiva i protectivista del nacionalisme, Maragall opta per prendre la iniciativa i, obertament i per la cara, intentar transformar Catalunya en la locomotora d’Espanya, partint de la base que només obtindrem el que volem si ens veuen com a part activa del grup i no es pensen que qualsevol dia els catalans fotrem el camp. Aquesta aproximació, la substancia de la qual es troba també en el nou estatut, està fracassant en part per culpa de la manca d’identificació de molts catalans amb el projecte espanyol però sobretot per la manca de confiança per part d’Espanya en les bones intencions de Catalunya. L’Espanya federal sembla avui més lluny que mai.

Així doncs, per raons diferents la opció del nacionalisme dins d’Espanya i de la Espanya Federal es podrien considerar opcions esgotades i correspondrà als líders actuals del país d’elaborar una formula que pugui funcionar de cara al futur.

El pensament de Pujol i Maragall tornen a coincidir en el seu europeisme, en veure la UE com a una oportunitat, quan no la única escapatòria al cul de sac espanyol. Com amb Catalunya, Pujol crea unes falses expectatives sobre el que Europa pot oferir a Catalunya, bàsicament el que no podem aconseguir d’Espanya, i això encara ens passa factura avui en dia.

Pel que fa a Maragall i seguint la visió que utilitza amb la relació amb Espanya de superació de l’estat nació, però també de única sortida endavant en vistes als pobres resultats de les gestions amb Espanya, planteja una visió més pragmàtica de cooperació d’infraestructures, de construcció de vies i canals de comunicació i transport, l’arc mediterrani…la visió d’una UE on cauen les fronteres però també on es superen la concepció tradicional de partits politics.

Resumint; Pujol ha personificat la tradició catalana del treballador incansable, del botiguer de l’auca, del St Pancrac, del sofriment i mistificació catòlica i ha estat potser el darrer exponent del nacionalisme català tal i com es va entendre al canviant del s XIX and XX. Ha estat un líder clàssic.

Per la  seva part, Maragall ha personificat més aviat l’esperit de l’artista transgressor i rebel del maig del 68, desenfadat, il•luminat a voltes però sorprenent i meravellador. Amb les olimpíades i fòrums varis, ha estat clau per entendre l’aplicació practica del “socialisme” dels 60s i 70s… Ha estat un líder modern.

Han sigut politics moguts per conviccions i principis que han funcionat amb maneres de fer i programes politics diferents però que han aconseguit treure Catalunya del malson franquista i col•locar-la en el sXXI.

El projecte i les idees dels “líders” catalans actuals son més confosos i difícils d’entendre i és que ja sabem que a “toro passat” tot es veu més clar… Al meu parer ni Pujol, ni Maragall, ni Montilla, ni Mas han presentat projectes creïbles per fer front als nous reptes econòmics, ecològics, socials i culturals que se’ns presenten en el sXXI… sigui com sigui, de moment aquí queden en “Pujall i en Maragol” per al judici de la historia!

Resultats Eleccions Europees – Spain is different?

Els resultats de les eleccions europees demostren dues coses: d’una banda la oportunitat perduda per fer pedagogia i avançar en el procés d’integració Europea – la participació ha tornat ha caure respecte el 2004 del 45% al 43%- i de l’altra la parcial incoherència del resultat amb el moment històric en que vivim.

Sobre el primer punt res a dir. Per a qualsevol que hagi seguit la campanya electoral la participació era d’esperar. Estem elegint els nostres representants al parlament europeu -més poderós que el congres dels diputats- i tant el PSOE com el PP es dediquen a parlar d’avions privats, de política nacional, d’atacs personals entre Zapatero i Rajoy quan cap dels dos es candidat a les eleccions que votem… Tant de bo pogués dir que això denota que “Spain is different… malauradament”, pero la veritat es que a d’altres països europeus com el Regne Unit o Itàlia les eleccions han sigut plebiscits nacionals de diferent sort.

Així doncs, per començar donar les gracies al president del govern i al cap de l’oposició pel trist espectacle ofert i pel compromís europeu que han demostrat. Amb gent formada, poliglota i responsable com ells arribarem lluny.

Sobre el segon punt, no deixa de ser curiós que en temps de crisis del neoliberalisme, d’atur galopant, de deslocalitzacions… qui pugi al PE sigui la dreta i qui baixi espectacularment siguin els socialistes. Quan, teòricament, toca fer política keynesiana amb forta despesa social resulta que la gent no troba que els socialistes siguin els mes adients per dur-la a terme. Significatiu. Això pot ser per dues coses: o be és cert que la dreta fa -o ven- millor política social o bé als socialistes els hi ha fallat l’estratègia que tot bon contingut necessita per a guanyar.

Al meu parer els socialistes europeus han sigut víctimes del seu propi conservadorisme. Quan tocava prendre la iniciativa i impulsar un projecte socialista europeu i aprofitar la feblesa d’un president de la Comissió Europea per a proposar un candidat alternatiu que personifiqués el canvi i la il·lusió -i de passada despistés l’atenció de l’economia nacional- els socialistes espanyols i Europeus van optar per no arriscar.

El resultat d’aquesta opció representa una oportunitat perduda per a ells i sobretot una oportunitat perduda per a la Unió Europea. Era el moment de polititzar les eleccions europees amb un candidat fort que personifiques el ideal del projecte socialista per Europa; l’Obama Europeu. Si a tota Europa els socialistes no van poder trobar ni un líder per al seu projecte quan tothom menys els conservadors els hi ho demanava potser és que no mereixen marcar l’agenda Europea. Qui no arrisca no guanya.

Finalment, un darrer comentari respecte al fet “espanyol”: és curiós que mentre que els verds han pujat ostensiblement a Europa amb resultats espectaculars a Alemanya, Franca, Grècia o el Regne Unit, a l’estat Espanyol, tot i la creixent presa de consciencia de la població en temes ecològics i de canvi climàtic, els resultats no han canviat. Per que no podem tenir uns verds com Deu mana? A Franca s’han inventat un partit que verd que gracies al savoir-faire de Cohn-Bendit ha aconseguit gairebé 1/4 dels diputats disponibles. A veure si n’aprenem.

En fi, que una vegada més podem exclamar orgullosos que “Spain is different, malauradament” tot i que per sort no som tan diferents com els italians de Berlusconi o els anglesos de Brown… hi ha un eslògan del Consell d’Europa que diu:  ”Tots diferents, tots iguals!”. Doncs això.

Eleccions a l’escala del 13 Rue del Eurepe

No Voteu! o potser caldria…

Una vegada mes a les eleccions europees no es parla d’Europa. A mesura que el Parlament Europeu guanya en poder i transparència i hi creix el nombre de països representats la participació a les eleccions disminueix. Curiós.

Per que hauríem de votar per unes eleccions europees en les que gairebé no es parla d’Europa?

Per que hauríem de votar quan se’ns donen uns programes politics que no poden ser implementats per que guanyi qui guanyi la Comissió Europea –l’executiu europeu-continuara liderada per Barroso?

De fet, no se per que ens hauríem de preocupar de votar per una institució que en els darrers 5 anys ha aprovat 1200 lleis, moltes de les quals harmonitzant 27 legislacions nacionals per primera vegada…

Potser caldria votar per mostrar que no pot ser que el partit socialista demani el vot per una Europa social i amb millors regulacions i al mateix temps Zapatero doni suport obertament a que el president Barroso, qui ha liderat politiques neo-liberals i desreguladores durant els darrers 5 anys, sigui reelegit president de la Comissió Europea…

Potser caldria votar per que per desprestigiada que pugui estar la política nacional, la feina dels nostres diputats internacionals es –considerant rankings d’activitat parlamentaria europeus com votewatch.eu-  comparativament prou bona i deslligada del que passa o deixa de passar al país…

Potser caldria votar per que amb circumscripció única espanyola per cada català que deixi de votar es un vot que va als grans partits espanyols, PP o PSOE -que no han defensat ni defensaran els interessos catalans a Europa-. Al cap i a la fi si volem que l’eix mediterrani avanci o que la UE eviti el dumping social i fiscal o que el català sigui mes reconegut o simplement que els interessos catalans estiguin ben representats a Europa com mes diputats tinguem a Europa mes veu tindrem…

Al cap i a la fi, en temps de crisis econòmica, ecològica, financera i social a nivell global ens podem permetre el luxe els europeus de ser febles i recloure’ns a casa quan problemes globals necessiten solucions globals? No serà que en temps de crisis: mes Europa es millor es millor que menys Europa?

Ben pensat, per irrellevants que puguin semblar aquestes eleccions, per poca que sigui la informació que els mitjans ens donin sobre el que passa a Europa, em sembla que valdrà mes que fem un esforç, ens informem, i votem!

PER QUI VOTAR A LES ELECCIONS AL PARLAMENT EUROPEU?

En general es pot dir que els diputats catalans al Parlament Europeu han fet una bona feina durant els darrers 5 anys. Sobretot si tenim en compte el reduït nombre i el rendiment mitja/baix dels diputats espanyols crec que en podem estar satisfets.

Ara bé, si volem entrar en el detall de la feina grisa dels diputats a Brussel·les/Estrasburg és fàcil veure qui han estat els diputats més actius -no incloem els diputats d’ultim moment que no han tingut temps de demostrar sa valua-:

L’ecosocialista Raül Romeva -ICV- va rebre de la revista online Eurotribune el premi a diputat espanyol més actiu de la legislatura 2004-2009. Raons:  405 preguntes, 227 propostes de resolucions, 5 informes i 163 intervencions en el plenari.

El políticament difunt Ignasi Guardans -ex-CiU- va ser nomenat millor diputat espanyol de l’any 2006 per l’associació de periodistes espanyols.

Tot i que el treball parlamentari és més que produir informes i fer preguntes, la impressió quan demano a gent que treballa a les institucions és que els diputats ecosocialista i convergent varen ser els mes actius. El diputat independentista Bernat Joan va ser prou actiu mentre va ser al Parlament però va marxar a mitja legislatura. Mes de lluny segueixen la socialista Maria Badia i el popular Vidal-Quadras -vice-president-, ambdós amb una bona activitat parlamentaria però lluny de Romeva i Guardans. El diputat Raimon Obiols ha fet un treball mes de delegacions especialment cap a Amèrica llatina.

Així doncs, en base a feina feta, es pot dir que els partits que es prenen les eleccions europees més seriosament son ICV i CiU. Tanmateix, si mirem l’actitud i posicions dels partits envers les eleccions del 7 de juny veiem com l’aposta per la continuïtat de Romeva per part d’ICV és una bona noticia. Mes estrany és la no continuïtat de Guardans. Val a dir que tot i la intensa activitat parlamentaria i reconeixement per la feina feta al PE, Guardans va saber-se guanyar enemics dins i fora el partit liberal europeu -sobretot arran dels incidents de Bombai-. Tot i això, la decisió de substituir Guardans per Tremosa, més enllà dels rebots personals, sembla que no hauria de menystenir la bona feina feta pel representant de CiU al PE.
Oriol Junqueres d’ERC també sembla una aposta clara d’ERC de continuar impulsant els temes d’identitat i llengua.

El que trobo una mica més difícil de justificar es el rol del PSC -i per extensió el PSOE- i el PP. Les dues grans famílies politiques de l’estat espanyol continuen veient el PE com a lloc on desterrar politics fallits o envellits o manera de compensar els perjudicats de caramboles polítiques a nivell nacional. No hi ha aposta clara per fer feina al Parlament Europeu per part dels socialistes i els populars. Argumentem-ho:

En comparació amb d’altres països que han sabut entendre la importància del Parlament Europeu per la definició de politiques europees, i això es veu amb l’enviament de politics de nivell a Europa, Espanya hi envia les Magdalenas Alvarez y Mayor Orejas de torn. En quin mon viuen? A països com Bèlgica ex-primers ministres com Jean-Luc Dehane o Guy Verhofstadt es presenten a les europees perquè coneixen el poder del parlament europeu. Països de la nova Europa com Polònia hi envien ex-primers ministres com Jerzy Buzek o personalitats del nivell de Jacek Saryusz-Wolski… i els bucs insígnia de la gran armada espanyola seran la Magdalena Alvarez i el Mayor Oreja!

Per acabar de reblar el clau tenim que enmig d’una crisi econòmica provocada per la manca de reglamentació i control típiques d’un sistema neo-liberal el líder del partit socialista espanyol dona suport obertament a la candidatura del conservador Barroso per a repetir com a president de la Comissió Europea. Això quan Barroso es un dels artífexs de la desreglementació a Europa, neo-liberal convençut i de demostrat servilisme a líders de fira com Sarkozy, això per no parlar de la manca de lideratge d’una Unió Europea orfe de líders en temps difícils. I despres que vinguin els socialistes espanyols amb lo de l’Europa social per a que el Barroso els hi posi en safata.

Hi ha dues opcions; o bé els grans partits espanyols confien la seva contribució a la UE a llur participació en el consell de ministres de la UE i se’ls hi en fot el parlament -amb tota la carrega de deslegitimació democràtica que això comporta- o bé continuen no entenent la importància de la UE i del Parlament Europeu -cosa que fins i tot els anglesos han entès-.

Sigui com sigui, en vistes a l’actitud dels grans partits el que esta clar es que si volem diputats que treballin i amb un programa polític coherent amb si mateixos sembla que les opcions hauran de ser ICV, CiU i ERC. Amb els grans partits, per molt que els candidats catalans puguin ser vàlids, existeix el perill de dissolució del nostre vot entre el despropòsit i la presa de pel.

PER QUE VOTAR A LES ELECCIONS EUROPEES?

A jutjar per les enquestes d’intenció de vot a les següents eleccions europees no votarà ni Déu. Curiós. El mon es cau a troços per culpa de crisis financeres, econòmiques, ecològiques, virals i d’altres i en les eleccions europees en les que s’elegeixen els representants responsables d’aprovar un 80% de les lleis que després el Congres dels Diputats ens haurà d’encolomar ningú hi té res a dir.

Es per manca d’informació? és per mala informació? és perquè els partits politics no entenen de què va la historia? Es perquè als partits politics no els hi interessa que ens enterem de que va la historia? és perquè la gent ja en té prou de tot plegat? Segurament una mica de tot…

Si preguntes a algú de que va això de les eleccions europees si hi ha sort et trauran el tema que el Berlusconi en el seu enèsim intent de desafiar la estupidesa humana a decidit de col•locar vedettes a la seva llista perquè vol que les italianes que vagin a Europa siguin ben formoses. Com si el Parlament Europeu es tractes del festival d’Eurovisio.

D’invents per a fer que la gent voti no en falten. Joves europeus han fet un remake prou graciós del video de les presidencials americanes “don’t vote”:

No son el Di Caprio i l’Angelina Jolie però fan patxoca…

Continuem! perquè hauria d’interessar votar? Donaré dues raons, una aplicable a tots els europeus i una segona que ens hauria de motivar als catalans.

La primera és que el parlament europeu ha guanyat en poder i esta gairebé a nivell de colegislador amb el consell de ministres de la UE. Si el tractat de Lisboa es ratificat i entra en vigor el parlament guanyarà poder ens unes 50 competències més.

I vosaltres direu: i què?! Doncs resulta que gracies al parlament europeu la UE ha aconseguit:

- desenvolupar les politiques punteres mundials en matèria de etiquetatge i control de productes químics (REACH),

- ha reduït en un 60% els costos de roaming –missatges i trucades des de/a l’estranger-, – - ha permès que puguem treballar mes fàcilment a d’altres països europeus,

- ha prohibit que s’utilitzin animals per a provar cosmètics,

- ha establert el numero d’emergència 112 al que es pot trucar de qualsevol lloc de la UE,

- ha permès que com a mínim els nous pares puguin agafar-se 3 mesos de baixa per maternitat/paternitat amb garantia de tornar al mateix treball,

- ha continuat ampliant l’abast dels programes erasmus,

- ha estat finançant l’autoritat palestina i la reconstrucció d’Iraq,

- ha prohibit els termòmetres de mercuri,

- ha protegit la sobreexplotació de recursos marins i la caça de foques marines,

- i moltes mes coses –bones i/o dolentes-: la directiva de retorn –també dita de la “vergonya”-, la directiva sobre el temps de treball, etc…

Un pot estar d’acord o no amb el que fa el Parlament Europeu però el que es impepinable és que te una importància claríssima en el nostre dia a dia –per molt  que els nostres governs per ignorancia o per mala fe ho vulguin amagar-.

La segona raó, d’interès purament català, és el fet que les eleccions europees a Espanya es fan amb circumscripció única. Això vol dir que els 50 diputats espanyols seran escollits a nivell de l’estat. Això és important perquè permet a les comunitats autònomes on hi hagi mes participació de “robar” diputats a les altres amb menys participació. Posem el cas extrem que a Espanya ningú votes i nomes votessin els bascs: això voldria dir que els 50 diputats espanyols podrien ser bascs. El mateix passa amb Catalunya: per cada català que no voti estem regalant un vot a la resta de l’estat. Així doncs, els que vulguin mes autonomia o independència per Catalunya no tenen excusa per saltar-se aquestes eleccions. No votar significa regalar el vot al PSOE o al PP i molt haurien de canviar les coses per a que els grans partits espanyols defensessin els interessos catalans.

Finalment una pinzellada de realisme: les eleccions al Parlament Europeu per importants que siguin tindran un percentatge de participació raquític. La salsa de les eleccions democràtiques es la lluita entre idees, programes, candidats… les eleccions al Parlament Europeu no van lligades a l’elecció d’un executiu europeu, a una idea d’Europa. Mentre les eleccions americanes enfrontaven al candidat Obama, encarnant la joventut, la renovació, i l’esperança al candidat McCain personificant la tradició, la guerra i la caspa a les eleccions europees no hi ha caps de llista que personifiquin res. Tot i la importància del Parlament Europeu el resultat de les eleccions no tindrà cap repercussió sobre la configuració de l’executiu europeu. Es més, ens trobem amb la paradoxa que ja hi ha consens en que Barroso serà de nou el president de la Comissió Europea. Fins i tot els socialistes –Zapatero al capdavant- donen suport al candidat neoliberal responsable per la desregulació i el laissez-faire dels darrers anys… i que després demanin el vot per a una Europa social! Mes preocupant es que això estigui decidit abans de saber el resultat a les eleccions. En qualsevol elecció és important que el ciutadà se senti protagonista i pugui veure la repercussió del vot i malauradament les eleccions europees no ens permeten aquest “luxe” democràtic. Les eleccions europees son importants però no afecten per res al programari polític, la direcció i/o el lideratge de la UE.

Un cop configurat, el nou Parlament Europeu té el poder d’acceptar o no la nova Comissió Europea. Per tant, el Parlament Europeu té el poder de decidir quin executiu europeu vol el problema son els pactes de passadissos entre els grans grups: conservador i socialista.

El projecte europeu esta a mig fer i encara patina per alguns costats. Quan se n’han volgut arreglar els dèficits democràtics i de funcionament, o bé els estats s’hi han oposat o bé algun referèndum l’ha tirat per terra. Vet aquí l’Europa del passet a passet…

Es important continuar construint Europa i el tenir bons representants a Brussel•les és un bon pas per defensar els nostres interessos i participar en aquest fascinant exercici que és la construcció de la democràcia mes enllà de les fronteres nacionals.

De al bola de cristal a AdBusters – Recuperant l’espai public?

Croniques Sicilianes

Croniques Sicilianes

Dijous 26

L’avio aterra a Sicilia on hi brilla un sol de primavera que a Brussel.les encara trigarem a veure. En Paolo em ve a buscar a l’aeroport de Catania en una furgoneta destartalada que normalment utilitza per fer el repartiment de taronges biologiques “Tarocco” (la varietat de toronja vermella de la zona) que cultiva a la granja en que viu.

Pasem per l’hotel on deixo els bartuls i anem cap a la universitat on he de donar una conferencia sobre gestio de residus a Europa a un apassionat grup d’activistes locals desitjosos d’aprendre possibles alternatives a la incineracio de residus en massa proposada pel govern Berlusconi. Hi dono un parell d’entrevistes a mitjans locals una d’elles ben curiosa perque el periodista es tan xerraire que gairebe es pot dir que l’entrevista se l’ha feta a si mateix. Afany de protagonisme?

L’universitat de Catania es un edific barroc precios construit per monjos benedictins al sXVII al costat de la que segon els locals es l’esglesia mes gran d’Europa. L’edifici en questio es tan gran com lleig pero es veu que conte l’organ mes gran construit al sXVII i que diuen que tan impressiona a Goethe quan va venir d’Alemanya nomes per escoltar-lo.

Doncs aixo, Catania es una ciutat Barroca no per eleccio sino com a resultat del terratremol que al sXVII arrasa la ciutat i que va fer que la reconstruccio es fes en l’estil de l’epoca. Els edificis son fets de pedra negra volcanica provinent del volca Etna que es troba a 30km de la ciutat.
Un dels hostes resulta que es professor d’historia i em comenca a explicar la historia de Sicilia, les runes… abrumador. Sicilia te runes gregues i romanes de qualitat superior a les d’Efes i una historia inacabable. Veient que per a coneixer una mica l’illa hi haure de tornar a passar-hi mes temps li pregunto al al professor:
“Quan de temps necessito per a veure l’illa, mes o menys?” i ell em respon amb un posat del qui creu posseir la veritat: “una vida”.
Si que anem be…

La conferencia va be, la sala es a rebentar. L’interes es justificat; l’illa es un bocador a cel obert, sense recollida selectiva de cap tipus tota la brossa es recull conjuntament i es abocada en abocadors controlats i/o incontrolats. Els parcs naturals tan importants pel turisme de la zona son plens de bosses de plastic i porqueria i com de costum la solucio de Berlusconi es cremar-ho tot. Segons ell aixo de separar, reciclar i compostar es massa dificil per a un poble com l’italia, poc avessat a treballar. Es interesant veure com les alternatives que els hi explico son totament noves per als Sicilians i la passio i indignacio que hi posen al veure com estan essent enganyats pel seu govern.

Sopar en un restaurant tipic a les catacombes de la ciutat, a varis metres sota terra envoltats per estalagtites naturals amb un riu subterrani que ens passa pel costat.

Divendres 27
Cambio de barret i assisteixo al Congres del Moviment Federalista Europeu italia. Un viatge en el temps als principis de la Unio Europea. Dino amb un enginyer de ports i camins de Mila que va viure la Segona Guerra Mundial i que va passar del 1965 al 1977 a Madrid disenyant infrstructures espanyoles. L’home m’explica mil anecdotes de la transicio i em dona una repassada pel que fa a cultura espanyola –que mai a sigut el meu fort-. M’explica com quan van volar el Carrero Blanco pels aires ell es trobava a una oficina a 100 metres de l’explosio i em parla dels grans cantants d’opera catalans i de la seva teoria perque les sopranos han de ser grasses per aguantar l’esforc… Curios les situacions en les que et posa la vida.
Aprofito que l’home es un pou de ciencia per demanar-li que en pensa de la davallada economica i politica d’Italia. De la politica no n’es gaire optimista pero de l’economia m’explica que Italia va prou be. Que enten que les autoritats espanyoles celebrin que el PIB per capita espanyol estigui per sobre de l’italia pero que la rao per la que els italians no n’estan massa preocupats es perque entre un 40% de l’economia italiana es submergida. La mafia, el segon poder –o primer segons com es vulgui entendre- del pais es la principal forca del pais i ha sabut aprofitar la globalitzacio mes que ningu. Aixo del mercat comu europeu els hi ha permes ampliar mercat d’italia a espanya, Alemanya, Escocia… Val lapena llegir Gomorrah de Saviano per entede fins on arriba el poder de la mafia. En fi, que el pais va la mar de be.

Per la tarda retrobo l’amic Paolo amb qui anem a l’”enoteca” de Catania a veure la produccio de vi local. El propietari, colaborador del moviment “Slow Food”i amic del Paolo em mostra vins de petitissima produccio que nomes comercialitzen ells. Me n’enduc dues ampolles que son dues joies de les varietats locals: Nero d’Avola i Nero …
La varietat Nero d’Avola es l’equivalent a garnatxa o l’ull de llebre a Catalunya, varietats locals i tradicionals que gracies al clima sec i amb gran diferencia de temperatura entre dia i nit donen vins forts i d’alta graduacio. Som com els priorats que fa 20 anys no volia ningu i que ara es redescobreixen i representen el potencial del vi Sicilia.
A l’enoteca, ara que venen pasques, hi tenen uns dolcos que la dona del propietari ha anat a recollir per convents perduts per les muntanyes i que preparen unes monjes seguint receptes secretes de l’any de la quica. L’ofici de monja sembla que comenca a anar de baixa al pais del Papa i els convents es comencen a buidar cosa que provoca la desaparicio d’aquestes receptes. La dona ens explica com despres de 30 anys de coneixenca una monja, la darrera del convent, quan semblava que s’anava a endur la recepta a la tomba va acceptar de revelar-li el secret despres d’haver-li fet jurar de genolls i davant un crucifix que mai faria publica la formula. Deu ni do quines histories.
Tasto un d’aquests dolcos rarissims: son atapeits i dolcissims on es pot veure clarament la influencia de la pastisseria arab. Nomes la historia de secretisme que porten al darrera ja fa que siguin bons.

Despres de l’enoteca; carretera i manta cap a Siracusa, ciutat a 70km on hi tenim una reunio pel forum alternatiu al G8 de medi ambient que s’ha de celebrar a finals d’abril.

Siracusa, al contrari que Catania es una ciutat feta de pedra calcarea blanca cosa que ara que s’estan afanyant a rentar-li la cara per quedar be amb els caps d’estat presenta una imatge bellissima. Seguint tambe l’estil barroc del regne de les dues Sicilies la ciutat d’Arquimedes es un plaer pels ulls tot i que l’empremta de la Italia actual malauradament es deixa veure massa.
Sopem canoli –una mena de canelons de ricota o xocolata- al costat de les runes d’un fantastic temple a l’illa d’Ortiggia.
Entrada la matinada tornem cap a Catania. Per l’autopista passem pel costat de les gran refineries de petroli que causen que Sicilia tingui les taxes de tumors mes altes d’Europa. Aqui s’hi produeix tot el querose que s’utilitza a italia i se n’exporta electricitat cap al continent. Lo curios es que deixin tot l’impacte mediambiental i sobre la salut a l’illa pero els impostos vagin a empreses del nord d’Italia. Igual que la crisi dels residus de Napols, l’accio del nord d’Italia envres al sud que tan critiquen es realment vergonyosa.

Dissabte 28

De cami cap a la sala de conferencies pregunto a un amic meu el perque els motoristes sicilians no porten casc? Ho preguntem a un carabinieri i la rao que ens dona es que la policia vol veure sempre la cara de qui condueix i pel tema de control de mafiosos prefereixen que la gent no porti casc. La paradoxa total es el fet que si vols portar casc es segur que et para la policia per la sospita que puguis ser un mafios que es vulgui camuflar… el mon al reves.
Confesso al meu amic que l’excusa dels carabinieri augmenta encara mes la meva admiracio per la creativitat italiana. Acte seguit li pregunto al carabinieri quina excusa s’han inventat per a que la gent no es posi el cinturo al cotxe… Em mira i rient em diu que encara se l’estant pensant…

Pel mati dono una conferencia al Congres de l’historic Moviment Federalista Italia.
En congressos d’aquest tipus es coneixen gent interesantissima que ajuden a valorar la imatge que de Catalunya tenen els de fora. En les meves visites a trobades federalistes per Europa he tingut ocasio de conversar amb gent d’arreu sobre politics catalans moderns i els mes destacats son obviament Maragall pels italians i Pujol pels alemanys.
Maragall es una persona coneguda i apreciada entre el mon de la politica i de la intelectualitat italiana de la mateixa manera que en les meves visites a Alemanya tothom diu meravelles d’en Pujol –escola alemanya-. En contrast amb les figures d’en Maragall o en Pujol, quan, aquí o on sigui d’europa, he demanat que en pensen del Montilla em miren amb cara com si parles xines. Es una bona manera de mesurar el nivell en el que es troba el pais quan despres d’una tradicio de tenir liders locals de nivell Europeu hem passat a tenir delegats del poder central sense visio internacional. Es molt trist i preocupant que tant en Montilla com en Zapatero no parlin idiomes i que no tinguin experiencia internacional. Vet aqui quelcom important que els electors no poden saber quan voten pero que marca l’efectivitat i representativita efectiva que pot tenir el lider del pais.

El congres continua per la tarda pero jo tinc el cap a punt de petar de tant sentir italia i vaig a fer un vol per Catania. Passo tres hores caminant amunt i avall aquesta ciutat que podria ser preciosa si li treguessin els cotxes –o els moderessin- i la netegessin una mica. Catania, igual que la resta d’Italia posseix aquella bellesa que te la decadencia d’aquell que la viu amb ignorancia. Els que viuen el dia a dia no son conscients de com tot es va deteriorant i mentre continúen essent manipulats pel criminal del Berlusconi viuen en el somni d’un pais que es l’ombra del que va ser. El potencial no els hi treu ningu. El dia que arreglin els sistema politic i posin els lladres que els manen al lloc que els pertoca Italia tornara a ser un pais brillant. De moment aquesta decadencia de la que parlo resta un dels encants.

Pels carrers de Catania em dedico a la degustacio de sucs de diferents taronges, aqui la taronja valenciana, una mica mes enlla la taronja Tarocco –la classica taronja vermella local, una mica mes acida que la valenciana-. Tarda reconfortant i rica en vitamina C.

Em retrobo amb els amics federalistes italians per sopar en un restaurant de peix fresquissim dels tipics de les pelicules italianes. Entrants, dos primers plats, segon plat, postres, fruits secs amanits amb Sauvignon blanc sicilia i Amaro dil Capo per ajudar la digestio. Despres de l’afartamenta encara ho anem a rematar a una patisseria amb els tipics canolis de ricota amb pistatxo. Embafadissim, rodolo cap a l’hotel on la digestio sera dificil.

Diumenge 29

A les 9.30h l’amic Sebastiano em ve a buscar per mostrar-me una mica dels voltants de Catania. Anem a visitar un castell normand del sXI extraordinariament ben conservat i visitem tambe un parell d’esglesies barroquissimes el capella de les quals es amic seu –com a les pelicules…- i que ens parla de lo preocupant que es aixo dels residus…

Acte seguit ens enfilem cap al volca Etna. El dia no acompanya i fa un gris d’aquells bruselencs amb xiri-miri continuat per culpa dels nuvols baixos. Ens anem enfilant amb el cotxe. Es com anar amb avio, travessem els nuvols on la visibilitat es pobrissima i de sobte en sortim per sobre i se’ns apareix un espectacle de pedra volcanica negra totalment llunar. Amb els nuvols per sota i el volca per sobre sembla que estiguem arribant a l’olimp. Amb el temps justissim arribem fins on es pot arribar amb el cotxe i on comenca el teleferic que porta fins al crater. Ho haurem de deixar per una altra ocasio pero val a dir que es impressionant que en 45 min es pugui passar de clima mediterrani i platja a clima d’alta muntanya, neu i fred. 3000m de desnivell.

Emprenem la tornada cap a Catania. Abans de marxar faig una sessio fotografica de la inmundicia –estil napols- que es troba a numerosos indrets de la ciutat. En Sebastiano m’explica com les autoritats retrassen la recollida expressament per a fer emprenyar als ciutadans i convencer a l’opinio publica sobre la necesitat de construir incineradores i cremar-ho tot. Es una vergonya.

La visita acaba felicment en un restaurant especialitzat en carn de cavall amb vistes a la impressionant fortalesa de Catania, antiga ciutadella. Em porten un bistec de cavall de dos pams que m’aporta la meva racio de carn mensual i d’alla corrents cap a l’aeroport.

Kosovo – un estat nou de trinca

El saben aquell que diu que hi ha una belga, un angles i un catala que decideixen anar a pasar un cap de setmana a Kosovo a celebrar l’aniversari d’una Noruega? Doncs vet aqui el meu darrer cap de setmana.

Sortim de Brussel.les dijous mati per anar a Liege a agafar l’unic vol directe entre Belgica i Pristina -capital del Kosovo-. Aeroport nou pero minuscul -dos vols al dia- en que mentre ens esperem per embarcar ens anuncien que el vol ha hagut de ser anulat per culpa que el camio de carrega de maletes ha fet una mala maniobra i ha envestit l’unic avio en pista, el nostre. Ho acceptem amb una ressignacio made in Belgium, demanar un altre avio en un aeroport sense avions seria com demanar que no plogues en un mes. Impensable a Nrussel.les Proper vol: diumenge.

Tornem cap a Brussel.les maleint-nos els ossos i per sort trobem una altra combinacio per divendres que fent escala a Liubljana ens portara a Kosovo, amb 24h de retard pero mes val tard que mai -i amb Kosovo hi ha el risc que sigui mai-.

Divendres. A la segona aconseguim arribar al nostre desti. Fa mal temps i aixi que baixem per sota els nuvols ens trobem sobrevolant una mina de carbo de proporcions considerables. Les mines de carbo i altres minerals es la font de riquesa mes important de la regio mes pobre de l’Ex-iugoslavia. Tanmateix la major part d’ingresos del PIB ve de les remeses de la disapora kosovar i de les donacions de la comunitat internacional.

Kosovo es el pais mes pobre d’Europa -mes que Moldavia o Albania- amb uns ingresos de 1400eur per capita a l’any. Es un pais nou de trinca que l’unic que te es futur.  El present no pinta massa agradable a Kosovo…

L’amiga noruega ens ve a recollir a l’aeroport amb el tipic jeep blanc de Nacions Unides. La carretera entre l’aeroport i Pristina no esta asfaltada i amb el desgel de la neu que ha cobert la zona durant l’hivern el pais es un gran fangar. Es el primer pais que veig en que tenir un 4×4 te una mica de sentit. Tanmateix els locals nomes es poden permetre velles ferralles i la gran majoria de jeeps i 4×4 pertanyen a la comunitat internacional que regeix aquest troc de terra.

Ja a l’apartament ens expliquen quan ens podem esperar el tall d’aigua i el tall d’electricitat. Cosa d’intuicio perque aixo va com va. Anem a fer un vol per la capital. Arquitectura d’estil sovietic, sense cap mes encant que el que la gent li sap donar. Una curiositat son les floristeries que venen flors de plastic. Ja a l’avio haviem vist un parell de senyores amb flors de plastic i ara descobrim que TOTES les flors que es gasten per aqui son de plastic. Coses de l’hivern.

A Pristina hi trobem la delegacio de la OSCE, la delegacio de la missio de nacions unides completament fortificada, igual que la representacio de la Unio Europea. Aquestes tres administracions son basicament les que tallen el bacalla en aquest nou pais. La situacio es ben esquizofrenica: el poder esta essent transferit de les Nacions Unides a mans de la Unio Europea. Els kosovars no les tenen totes i amb rao. La UE ha desplegat la seva missio a la zona pero sense una politica exterior comuna el poder politic es ben complicat. Mentre paisos com Franca o Alemanya han reconegut la independencia de Kosovo, paisos de la mateixa UE com Espanya continuen sense reconeixer-la -per por a que senti precedent per futures demandes independentistes catalanes o vasques- creant una manca de coherencia considerable en les politiques a implementar.

Per tota la ciutat es poden veure pintades “EULEX Made in Serbia” fent alusio al fet que la missio legal de la Unio Europea esta supeditada a Serbia -govern amic de l’espanyol-. ELs kosovars no se n’acaben de fiar de la UE… I es que pel que em diuen la missio de Nacions Unides esta molt mes ben organitzada -sense ser res de l’altre mon- que la de la UE. ENd efensa de la UE s’ha de dir que es la primera missio exterior que la UE assumeix plenament en contra s’ha de dir que aixo no justifica que enviin funcionaris sobre-remunerats i sense formacio ni coneixement de que s’hi cou al Kosovo.

Despres de fer un vol i prendre algo per bars -amb forta personalitat balcanica- del centre anem a sopar a un restaurant dels bons on pagarem 13 eur per menjar i vi a dojo. Provem el vi kosovar; pobre en tot pero se li ha de donar suport. Provem tambe el vi macedoni, molt mes reconegut que el kosovar, i que ens satisfa molt mes. La cuina es tan balcanica com la cuina serbia o croata.

Despres de sopar anem a un bar on un grup toca musica en directe. A Pristina, gairebe tots els bars tenen musica en directe cada dia. Aixo permet a una generacio de musics de guanyar-se la vida. Cocktails a 2,5 eur. Aixo s’ha d’aprofitar.

Dissabte ens llevem, anem a esmorzar al bar on ens sentim malament perque tothom passa hores amb una tassa de cafe que han buidat fa estona pero per culpa de l’atur per sobre del 40% i els baixos sous l’unic que poden fer es seure als bars i esperar temps millors. Als bars nomes hi ha homes. Kosovo es un pais musulma, de creences relaxades, i alguna dona de tant en tant va coberta pero es una gran minoria. Les mesquites criden a la pregaria amb un exit que ignoro.

Despres d’esmorzar anem a muntar a cavall als afores de Pristina. Es veu que els “pobres internacionals” l’unic esport que poden fer es muntar a cavall, esquiar o jugar al tenis, no hi ha cap gimnas on puguin anar. Desgraciats. Per 10eur fem una bona cavalcada i visitem la torre des de la qual Milosevic va pronunciar un dels seus discursos mes famosos davant una massa ingent de serbis portats de serbia en el que va incitar fer una crida al nacionalisme serbi per imposar-se als altres pobles de la Iugoslavia. El resultat dels plans de Milosevic estan a la vista, no nomes han perdut Iugoslavia sino que en dos anys Serbia a perdut Montenegro i Kosovo quedant-se amb miseria del que va arribar a tenir en el passat. Per compensar la perdua i la independencia de Kosovo la UE esta mirant d’accelerar l’entrada de Serbia a UE, pero aixo es una altra historia que ja veurem quan i si toca…

Durant la passejada a cavall veiem a distancia una monstruosa central electrica que funciona amb el carbo mes brut i emet tots els gasos imaginables a l’atmosfera. A Europea ja no queden monstres d’aquest tipus pero a Kosovo, tota l’electricitat que usen a Pristina es generada per aquest fagocitador de recursos.

La gota que fa vessar el got es el fet que no hi ha comptadors d’electricitat i la gent en pot consumir el que vulgui, el mateix que amb l’aigua. Cap incentiu a economitzar i al mateix temps hi ha talls a de llum a diari…

L’estat del pais es tant primari que encara ha d’utilitzar el prefix per les linies de telefon fixe de Serbia i el prefix dels telefons mobils es -no ho dirieu mai- de Monaco!! Es diu que Kosovo es el centre de distribucio de droga cap a Europa. Pel que veig aixo no arriba als treballadors internacionals.

El que si que arriba als internacionals es la pirateria. La participacio de la comunitat internacional encarregada de, precisament, portar la llei i l’ordre al pais al mercat negre es entranyable. Hi ha grans magatzems en que tots els productes son falsos i els internacionals-predicant amb l’exemple- van a comprar-hi les pelicules de video -a Pristina nomes hi ha un cine al que no va ningu perque tothom compra les pelicules pirates-. Mireu el video que en van fer uns que vam coneixer:

A favor de la comunitat internacional s’ha de dir que el mercat negre es tan gran que, per exemple, es impossible trobar botigues on comprar DVDs originals -almenys que es vulgui fer 3h de carretera fins a Grecia-.

Seguidament anem a Mitrovica, la ciutat centre de disputes en que els albaneso kosovars son al sud i els serbis al nord des del 1999 i on un famos pont separa dos mons que sempre havien viscut junts. A aixo porta el nacionalisme. Travessem el pont -carregat d’alambrades i forces de la KFOR- i pasem 15 minuts al costat serbi. Curios el canvi d’ambient i la sensacio de que les coses no estan sota control. L’amic angles fa una foto i un home ve i ens escridassa. Passejem carrer amunt, carrer avall i cap a l’altre costat del pont.  Plou i no sembla que ens i vulgiun.

De tornada observo el caos d’infrstructures existent al project de pais: cases a mig construir pertot, bruticia, fang… Alla on miris veus els plastics de les escombraries brillar abans de ser engolits per algun cavall o alguna gallina que pulul.len pels camps…

Despres de la visita als magatzems pirates i a Mitrovica tornem cap al cenre de Pristina on assistim a la festa d’aniversari per la que, en teoria, hem vingut a Kosovo. Internacionals de tot arreu hi assisteixen, algun local enxufat al nivell de diplomat i dins del bar/restaurant s’hi colen nens kosovars que es dediquen a vendre des d’encenedors a coses irreconeixibles. Aixo fins a les tantes de la matinada.

Una cosa que sorpren d’aquest ambient internacional a Kosovo es que la majoria de la gent es prou jove i rapidament se li dona prou responsabilitat. Un america de 25 anys m’explica que per arribar al nivell de responsabilitat que te a Kosovo als EEUU necesitaria 15 anys i molta sort. L’amiga Noruega va venir com a stagiaire fa un any i es dedica a escriure informes que son llegits pel Secretari General de Nacions Unides.  Deu ni do! Cada persona es una historia diferent i en certa manera al.lucinant: gran part d’aquests porten ja anys rondant pel mon de pais en pais, sovint fills de diplomatics, i sense arrels enlloc… estan per sobre -i per sota- de tot. Es una altra galaxia de persones humanes. En aquests ambients a d’altres paisos es normal trobar-hi gent arrogant i creguda pero potser perque a Kosovo no hi vol anar ningu que la gent que hi conec semblen bastant compromesos amb el que estant fent.

El problema amb Kosovo es el problema de qualsevol pais ocupat i en el que les institucions i funcionaris han estat desplacades -Iraq, Afganistan, Bosnia…-:  el cercle vicios que crea el fet que el poder es en mans d’estrangers cosa que genera tota una inercia economica i de poder al voltant d’una administracio forana dificil de canviar. Una vegada re-establides les relacions de poder, a una minoria de locals que coneixen el nou sistema i se n’aprofiten no els hi interesa correr el risc de veure les coses canviar perque algu podria venir i prendre-ls’hi el xiringuito. Una demostracio mes que els kosovars son tan persones humanes com els bosnis, els francesos, els americans o els tibetans.

La festa s’allargara i anem a dormir tard. Pel mati, un taxi ens porta a l’aeroport de Pristina. Amb l’avio de tornada -un avio canadenc model bombardier, lent- fem una volta considerable; com que esta prohibit volar de Pristina cap al nord per sobre de Serbia l’avio ha de fer volta i pasar per Albania, l’Adriatic, Italia i cap amunt. Nota curiosa del vol : ple de nens. Tot i la son que portem no aclucarem ull durant el vol perque a cada renglera com a minim hi ha dos nens que es van tornant latasca de cridar o plorar. No es d’estranyar si pensem que Kosovo es el pais mes jove d’Europa, amb taxes de natalitat de pais en desenvolupament -40% de la poblacio per sota de 25 anys-. Kosovo no te un duro -depen de les trameses de kosovars a l’exterior i donacions internacionals per sobreviure- i no te gairebe cap recurs natural o avantatge comparativa que no sigui un ma d’obra tan mal pagada com poc qualificada. L’unic que pot sa;ar a Kosovo es invertir en el futur: infrastructura pero sobretot educacio. Un pais tan jove te el potencial de fer un canvi generacional total en 10 anys i si les coses es fan be Kosovo pot tenir un futur. De moment tenen a la UE i les Nacions Unides.

Napols 3

El sud es passio. Costa acostumar-se a la vida amb tant de moviment, soroll, somriures… El fet que participi en una conferencia sobre residus en la ciutat amb la pitjor gestio de residus a Europa fa que quan em passejo per la ciutat amb els companys d’organitzacio no fem mes que parlar d’escombraries i a cada container s’hi dediqui un comentari. Fins i tot en vaig fer un video:

I es que sembla mentida que la capital d’una regio eminentment agricola i turistica es dediqui a 1) abocar residus perillosos al camp, 2) renuncii a utilitzar la materia organica com a compost per a abonar una terra en perill de desertitzacio i 3) deixi perdre el turisme per la mala fama que continua guanyant la xona per la camorra i la crisi de residus.

Sino, Napols es una ciutat preciosa i colossal. Que us dire? Me l’imaginava menys gran. En certa manera esta al nivell de Roma i alguns barris centrics mantenen una autenticitat encisadora. Pels carrerons laberintics del centre hi ha cristos i verges a cada cantonada, a cada cafe que s’entra hi ha la foto dels dos Deus de Napols: l’enviat del senyor i el Deu del futbol: Maradona. Tambe hi ha fotos del Papa actual, el precedent, algun futbolista, alguna actriu… pero es curios observar la mitologia que acompanya l’astre argenti tot i que tothom de seguida comenta que la seva addiccio a les drogues que va comencar a Napols es una pena. Pero aquesta humanitat es precisament el que l’ha transformat en idol…

Vaig de bolit tots els dies i aixo m’impedeix de gaudir de la gran invencio de Napols: la pizza. Nomes en podre menjar una pero es ben be excepcional. Es curios que la major part de la cuina italiana, tant copiada i envejada al mon, sigui fruit de la creativitat al combinar ingredients d’allo mes simples. La pizza no es res mes que farina, aigua i sal, la pasta es pot fer amb farina i aigua i/o ous… Els raviolis es van inventar per a reciclar les restes de carn… La necessitat estimula la creativitat i es el que realment multiplica els pans i els peixos.

La creativitat d’Italia es impresionant. De ciencia -de Galileo a Da Vinci- de musica -de Verdi a Pucini-, de moda -de Valentino a Zegna-… aquest pais sempre ha anat al capdavant de la innovacio. Tanmateix ja fa anys que viu de prestat i la corrupcio se l’esta menjant per dins. La poblacio envelleix i la classe politica esta preparant el caldo per una cataclisme social. Els rics cada dia son mes rics, els corruptes son cada dia mes corruptes i descarats, i les politiques s’imposen amb l’ajuda de l’exercit -l’exercit es l’eina de Berlusconi per a aplicar els seus plans de residus-. La gent esta que trina i els politics no els escolten. Si aixo continua aixi tornaran els temps del feixisme amb un nou Mussolini o un dels tants Berlusconis reciclats. Fa por de pensar-hi.

Els napolitans son gent calida, amable i passional. Gairebe el contrari que els belgues. Despres de dos dies m’hi trobo be exclamant-me i gesticulant com ells. La complicitat que s’estableix en qualsevol conversa sigui amb un cambrer o guardia urba es d’agrair en els temps que vivim. Clarament, la gent aqui no te gaire mes que la gent. Tot i el fred que fa aquests dies hi ha moltes colles pels carrers i a cada cantonada hi ha tertulies. Una ciutat d’allo mes social.

Pel que fa a la crisis de residus nomes us dire que despres de 15 anys de corrupcio i blanqueig de diners, la situacio a Campania no millora. Els abocaments de residus urbans i/o perillosos de Napols pero tambe provinents del nord d’Italia es continuen produint de forma legal o ilegal -que la ilegalitat sigui legalitzada per Berlusconi no la fa mes sensata-. El gran invent dels darrers anys son les “eco-balles” que no son mes que muntanyes d’escombraries sense triar embolicades amb plastic i colocades al mig del camp. Abarquen una superficie de 800 camps de futbol i com us podeu imaginar el goteig de toxics cap al sol es constant. La incineracio d’ecombraries a cel obert tambe es una practica habitual que genera dioxines a dojo. Tot plegat provoca que una de les regions mes fertils d’Italia estigui contaminada fins a nivells desconeguts perque ningu sap exactament que, quant i quan i com s’ha abocat desde residus industrials a toxics, etc… Un xou.

Per veure mes “ecobales”: http://is.gd/kNfC

La solucio de l’infame Berlusconi es construir 4 incineradores que tindran capacitat per cremar mes residus dels que es generen a Campania. Deixant de banda que aixo es ilegal perque la legislacio europea obliga a separar les escombraries i reciclar-ne una certa quantitat -50% del paper, plastic, metall i vidre- el voler perpetuar la Campania com a abocador d’Italia es un atemptat que els Napolitans no crec que aguantin.

Durant els 5 dies que he estat a Napols he vist l’emprenyamenta acumulada que porta la gent, l’absoluta desconfianca en els politics i les institucions i en definitiva el caldo de cultiu per un aixecament. La gent esta molt be organitzada i a la minima et tallen carrers, et monten manifestacions, etc… podeu veure la manifestacio que van organitzar coincidint amb el simposi sobre Residu Zero “Zero Waste” aqui: http://www.flickr.com/photos/73161538@N00/

En fi, hi ha qui diu que aviat hauran d’utilitzar el Vesuvi per a desfer-se dels residus. Tal com estan carregant-se la terra aquests gamarussos no m’estranyaria que un bon dia petes el volca i s’endugues per davant els politics, la mozarella de buffala, les buffales, la camorra i l’ultim que tanqui.

Jo a Napols hi he de tornar

Napols 2

Em llevo i plou. Mes esrany encara es que per esmorzar neva… Soc a Napols? Es veu que si…

Els companys de conferencia van arribant d’arreu del mon. Conferencia sobre Zero Waste -Residu Zero- a la ciutat mes pertinent per llur incapacitat -o discapacitat provocada per la Mafia- de tractar la materia.

El centre de Napols es un viatge al passat, carrers caient-se a trocos i preus rebentats per gairebe tot. A la conferencia em trobo xapurrejant l’italia amb gent que em confesa la seva vergonya pel sistema d’ensenyament italia que no els ha preparat per parlar idiomes. Italia, i en particular Napols es un lloc on encara s’hi poden trobar comunistes de la vella escola que volen l’abolicio de la propietat privada i no se que mes. Es dificil arribar a acords amb gent que viu tant lluny de la realitat pero alhora, venint de Brusel.les, la terra dels compromisos i minims comuns denominadors es una alenada d’aire fresc el trobar-se amb gent tan pura en els principis. Elaborem el document per Residu Zero per Europa intentant trobar un punt d’equilibri acceptable per tots/es.

A banda d’aixo, la vida de panini i expresso es fantastica i per sopar ens endinsarem en un dels barris tipics napolitans on tot es possible. Verges is sants a cada cantonada, cotxes i motos aparcats en llocs impossibles, roba estesa al carrer… sopem tres plats, dues ampolles de vi, postre i limoncellos en un restaurant -Nenella- per nomes 10 euros per barba acudits del cambrer inclosos. Experiencia impagable.

De tornada comentem els curios sistema de recollida selectiva de Napols: el camio de les escombraries recull i trinxa paper, cartro, plastic, metalls i organica amb residu… els participants a la conferencia de Zero Waste ens parem embadalits a fer fotos d’un moment tan surrealista. Segurament tota aquesta desafortunada barreja de residus acabara al nou abocador que acaben de reobrir a Napols i on s’accepta residus barrejats incomplint flagranment la directiva  europea d’abocadors…

Lo dels residus i les autoritats italianes es la historia d’una desgracia continuada i de mostrar la corrupcio de l’estament politic italia: A Napols hi ha propostes per construir 5 incineradores per cremar mes del 100% dels residus produits per la ciutat. Representants de Sicilia ens expliquen com volen construir incineradores per cremar 95% dels residus de l’illa. Aixo deixa 5% per reciclar i incompleix de forma espctacular la directiva d;abocadors europea. Pero aqui tant se’ls hi en fot. La multa de la UE es pagara amb fons publics pagats amb impostos dels ciutadans i el benefici de les subvencions i la cremacio de residus anira a mans dels quatre politics corruptes… Trist, trist…

Tornem cap a casa per carrerons carregats de verges que farien millor si sortissin de les gabies i comencessin a fer quelcom per llurs seguidors…

Napols 1

El tren surt de l’estacio de Midi a Brussel.les, l’unic que sortira puntual de l’excursio. El Thalys em trasllada en el temps que dura una becaina a Paris. Oh Paris! i bla, bla… Patejada d’una hora per Paris fent temps per agafar el tren de la l’Estacio de Bercy. L’estacio s’amaga darrera de la Gare de Lyon, impossible de trobar. Arribo 5 minuts despres de l’hora de sortida esbufegant i carregat com un camalic. Per sort el tren que m’ha de portar a Roma va amb 30min de retard. Viatge de 12 hores de durada programada en el tren nocturn Paris-Roma. Viate a l’antiga. Entranyable si no fos pels 5 tifossi amb qui em toca compartir compartiment. Dos d’ells, borratxos fins al deliri la liaran entre les 3 i les 4 de la matinada, cridant i cantant cancons fins que gent del vago posen una denuncia, obliguen el tren a parar i els beguts -encantadores persones en estat sobri, cal dir-ho- agafen un martell trencavidres i amenacen una passatgera -segons la denunciant perque tota la resta del passate dormim-. Paren el tren, puja la policia i s’emporta el tifossi mes begut i en possessio del martell trenca-vidres. Els seus amics es mobilitzen i sortint del vago es pasen el que resta de nit filosofant en la moral de tot plegat i com la policia s’ha inventat lo del martell. Jo dormo com un liro i no m’adono de quan baixen a Florencia.

El tren acumula retard sense vergonya. Llegeixo el llibre “Gomorrah”, recomanable a tothom qui no tingui planejat un viatge a Napols. Italia es un pais que fa anys que va en caiguda lliure a  nivell economic, politic, sociologic, llibertat d’expressio… Tot el que veig i experimento em fa pensar als temps de Mussolini. Llegeixo amb espant els diaris Il Corriere de la Sera i la Reppublica aixi com un parell de diaris gratuits que trobo pels compartiment. Cap comentari/article sobre la crisis financera i economica, cap comentari sobre acomiadaments… les primeres pagines son plenes d’articles sobre seguretat ciutadana en els que s’acusen obertament als nord-africans -aquesta es la terminologia que utilitzen- d’asaltar noies. Per tot es justifica ma dura amb els asaltants i els nous decrets anti-immigracio. Vist el que ha passat durant la nit i el tractament que han rebut els tifossi del meu compartiment es pot dir que l’estat policial es un fet i una paranoia colectiva al mes pur estil ianqui s’esta apoderant de la mentalitat italiana. El gran beneficiat de tot aixo es obviament el pseudo-fatxa de Berlusconi; en els diaris cap critica a la catastrofica situacio economica del pais, a la manca de democracia, de llibertat d’expressio, de lleis racistes, de comentaris xenofobs… Italia es un pais a la deriva que pot arrossegar la UE sense problema.

Arribo a Roma amb 2h de retard, total 18h al tren. Alegia de retrobar el sol mediterrani encara que sigui en ple mes de febrer. De Roma agafo el tren cap a Napols, desti del viatge. El tren arriba a Napols amb 1h de retard. Travesso Napols buscant l’alberg, al principi sense pressa i amb actitud contemplativa em passejo per carrerons que em transporten a una altra epoca.

Sensacio que Napols es mes una ciutat del nord d’Africa que del Sud d’Europa -aquesta observacio no vol ser pejorativa-; inmundicia pels carrers, transit boig, semafors que adornen carrers on urbans sense uniforme ordenen qui i quan pot passar, carrers laberintics i sorprenents, nens i joves passen amb safates amb te i cafe repartin per les botigues del barri tal com es troba als suks i basars arabs i turcs, gent acollidora que va rapid pero no s’estressa, roba estesa als balcons i al bell mig de la vorera, productes alimenticis superbs… Compro en un lloc qualsevol una mozarella de buffala espatarrant que em fa redescobrir el formatge i mes tard taronges de suc vermell a una venedora ambulant que em fan sommiar. Feia anys que no tastava taronges amb, simplement, gust i textura de taronja. Ni a Barcelona recordo haver menjat taronges tant perfectes en el que va de sXXI.

Retrobo amics de tot el mon amb qui pasarem 4 dies fent bullir l’olla sobre com promocionar l’estrategia de Zero Waste -Residu Zero-. Si ho aconseguim amb Napols ho aconseguirem amb la resta del mon.

Al nosre voltant, els contenidors d’escomraries rebossen bruticia i a cada portal i lloc mes inverosimil hi trobem un ciri, un jesucrit o una verge que semblen ser els recursos amb els que els napolitans volen fer front a un desti d’allo mes inquietant.

-Continuara-

Les fronteres que ens separen son imaginaries

En moments de crisi economica, financera, cultural, etc… es important recordar que, ens agradi o no, “esser huma” s’escriu en singular. Tots som un. En el llenguatge internacional de la musica aquesta iniciativa posa un somriure a la cara i mes enlla dels diners ens recorda que no es possible viure sense sensacions, emocions, percepcions, conclusions, revolcons, cigrons, mugrons… i sobretot: sense cançons!

Una crit cançoner per la solidaritat.

Del nacionalisme de canape a la crisis internacional

El dimecres passat vaig assistir a l’acte que la Secretaria per a la UE i la delegacio de Govern Catala a Brussel.les organitzen anualment per a celebrar l’any. Me’n van sorprendre dues coses. Primer, vaig constatar, alleujat, el que molts deien; que el nostre president ja parla catala.

La segona sorpresa de la vetllada van ser els canapes. Per primera vegada la Representacio de Catalunya a Brussel.les ofereix canapes, cava, vi i aigua de Catalunya.
Vet aqui quelcom que jo demanava de feia temps i que voleu que us digui; al veure que finalment els nostres burocrates se n’havien adonat em va alegrar.

Despres hi vaig reflexionar i estirant del fil vaig trobar un cabdell inquietant… no era el cost del banquet de delicatessen que el contribuent catala estava donant als centenars de persones presents a l’acte –que per curiositat voldria coneixer-, ni la manca de vi blanc, ni el fet que l’excelent vi negre del monsant fos servit en copes inadecuades que en deslluien tota virtut… No. El que em va fer reflexionar va ser una frase del discurs de l’Anna Terron, Secretaria per a la Unio Europea : « com a novetat, en aquest any de crisis en que cal apretar-se el cinturo us oferim productes catalans perque es important consumir productes de la terra »…
Durant la mateixa setmana als EEUU, el pla d’estimul a l’economia americana vol incloure una clausula « Buy American » amb l’intencio d’estimular el consum intern i intentar salvar la perdua de llocs de treball als EUA. “Cal que els destinem els diners dels americans a la creacio de llocs de treball als EUA” diu un senador d’Ohio. “We have to create jobs in Britain for british citizens” diu Brown al Regne Unit…
La reaccio proteccionista es continua extenent i a mes i mes llocs d’Europa es parla que si els americans tanquen les portes als productes europeus –cosa que violaria diversos tractats signats amb l’Organitzacio Mundial del Comerc- no poden esperar que rebem lluers productes amb els bracos oberts… i embolica que fa fort!
Ens trobem amb un perill de nacionalitzacio de tot plegat que es d’allo mes real; comencem amb nacionalitzacio de consum, despres de la produccio i finalment de la politica. Tornem a l’autarquia. Per desgracia res de tot aixo no es nou. El que va convertir la recessio dels anys 30 en una depressio a escala mundial va ser precisament el proteccionisme. La manca de credit i confianca en el sistema va fer que empreses haguessin de tancar => acomiadaments en massa => el govern tanca les fronteres per intentar salvar els llocs de treball, augmentar el consum intern i inverteix en la creacio d’empreses nacionals per crear ocupacio => sense recursos el govern no te altra opcio que imprimir diner => la manca d’importacions i el cost de produir-ho tot al pais fa que els productes pugin de preu + l’exces de diner crea inflacio que creixera exponencialment devaluant la moneda i enfonsant l’economia encara mes en un cercle vicios que acaba en derives populistes que acaben portant demagogs com Hitler al poder. Demagogs que donen la culpa de tots els problemes als altres –jueus, gitanos, paisos veins…-.

Els humans som una especie ben dotada per a ensopegar amb la mateixa pedra les vegades que faci falta i malauradament em sembla que tornem a ser-hi. Ens trobem davant una crisis de llibre que tanmateix conte dinamiques de comportament d’allo mes dificils d’aturar. Es el tipic dilema del presoner en que tots saben que la cooperacio seria millor pero per manca d’informacio i confianca acabarem prenent la decisio menys optima.

Fins i tot l’infame Aznar sembla que ha aconseguit de veure el problema amb que ens trobem encara que com de costum les seves solucions son oportunistes i servilistes als sectors de sempre. Aznar reclama que « pour sortir de la crise il faut plus de liberalisme ».
Que tot i ser una bestiesa ideologica conte mes veritat que el “per sortir de la crisi hem de menjar productes de casa” de la Terron. De la crisis no en sortirem menjant fuet tarradellas sino esforcant-nos a trobar una solucio comuna.

Es ara quan es troben a faltar les reformes institucionals de la UE i les Nacions Unides pero tambe es veritat que son les crisis les que treuen a la llum les falles del sistema i les que obren les finestres d’oportunitat que ens permeten avancar com a civilitzacio. Se’ns apareix ara la posibilitat de reformar l’anarquia que mana a les relacions internacionals i que no fa mes que afavorir els mes rics i empobrir els mes pobres al mateix temps que la terra esgota llurs recursos naturals a una velocitat mai vista.

Es moment de plantejarse de nou: una reforma com cal de les nacions unides que posi l’economia sota control de la politica, una moneda unica mundial que impedeixi l’especulacio de divises i l’enriquiment d’uns pocs a costa de la gran majoria, la creacio de fons supranacionals sufragats amb impostos supranacionals per tal d’invertir en una revolucio del sistema de produccio i consum, la reformulacio del sistema de preus de manera que els productes reflecteixin realment el cost laboral, d’extraccio, produccio, contaminacio, exhauriment, etc…

Se’ns presenten dues opcions: o anar endavant o anar enrera. No fer res no es una opcio. Que els catalans organitzem recepcions amb productes catalans va be i ja era hora! Ara be, es important que els que manen de veritat –Espanya, la UE, Japo, EEUU, etc s’hi posin en serio. Sabem per experiencia que els estats per si sols no ho faran mai; cal que la segona superpotencia mundial –l’opinio publica- es posi mans a la obra per evitar una nova desgracia en forma de nacionalitzacio. Ara be; com activar la gent en la bona direccio quan precisament son els que estan perdent llocs de treball, hipoteques…?

Que Dios reparta suerte y va por ustedes!

Per acabar i no crear malentesos: Jo estic totalment a favor que els catalans mengem productes de la terra i aixi mateix ho facin els madrilenys, els belgues, els letons, el Vatica i qui vulgui. L’agricultura de proximitat es vital per menjar sa, descongestionar carreteres, donar feina als pagesos, tornar als cicles de la natura, etc… ara be, des d’aquest punt de vista quin sentit te volguer que els belgues mengin productes catalans quan ja tenen els seus que prou bons son i nosaltres no tenim interes a comprar-lis res perque volem protegir els nostres pagesos? Per a mi l’argument de l’exportacio nomes es valid quan s’exporten productes exotics com ara pot ser el vi o el cava a Brussel.les per lo demes que als caterings de la Generalitat a Brussel.les hi serveixin musclos amb “frites” amb un bon vi blanc del penedes!

Entrevista feta per la revista Nous Horitzons

ENTREVISTA  A JOAN MARC SIMÓN, Secretari General de la Unió Europea Federalista – Gener 2009

La Unió Europea Federalista es va crear abans que la Unió Europea, al 1947, bàsicament per grups de la resistència a la segona Guerra Mundial. El 1948 la UEF va tenir la iniciativa de crear el World Federalism Movement, la Unió Federalista Mundial. Des dels anys 40 que estem treballant des de l’interior i exterior de les institucions i influenciant des de la CECA a l’Euro, de l’acta unica a la Constitució, etc.  La Unió Europea Federalista ha estat capdavantera en tot el que han estat idees per construir una democracia Europea que eviti derives nacionalistes com les que van causar la I i II ¬¬Guerres Mundials. Visionaris en el proces de construccio Europea UE com l’Altiero Spinelli han marcta els grans moments de la UEF en el passat. Tanmateix, la UEF es una organitzacio que treballa sempre a 10 anys vista. Per exemple, ara estem treballant molt activament en la politització de les eleccions al Parlament Europeu, i es que les eleccions al PE estaven molt bé als anys 70 perquè aleshores era el primer Parlament supranacional elegit democràticament i la seva existenia ja era un exit e si, tanmateix ara el que cal és que hi hagi una repercussió del vot en la direcció política de la Unió Europea i que això es personifiqui en un president de l’executiu Europeu emergent del resultat de les eleccions al PE. En aquest sentit, la nostra campanya demana als partits polítics europeus que nominin el seu candidat per a president de la Comissió Europea.

El got està mig ple. Efectivament, és un moment d’impasse. Anem amb 10 anys de retard. Hem perdut molt de temps amb el tema de la Constitució, i es que el tema no s’hauria pogut tractar de forma pitjor. Molts temes de la Constitució es van plantejar molt malament, i l’arrel de tot l’assumpte es la regla de la unanimitat, curiosament el gran problema de la construccio europea: la superacio de l’estat-nacio. Nosaltres no estàvem a favor de la Constitució tal i com va ser feta. Per haver fet les coses malament fa 10 anys ara ho estem pagant amb aquest  retard, i les institucions estan a punt d’arribar al col•lapse.  En aquest sentit, és un moment d’impasse perquè els nacionalismes a Europa han tornat a remuntar, i la ciutadania europea hem de replantejar-nos si volem que la democràcia existeixi més enllà dels Estats o volem tornar a nacionalitzar les politiques.

En certa manera la crisi actual es similar a la dels anys 30; en un moment de crisi de credibilitat de sistema els nacionalismes populistes van pujar i les consequencies estan a la vista. Actualment tornem a estar en una crisi financera i tornen a pujar els nacionalismes, i la pregunta és: la Unió Europea anirà endavant i s’establirà com a solució a la crisi en el sentit de tenir una direcció política que impedirà la renaixenca de nacionalismes populistes com el de Hitler o Mussolini als anys 30?  És important que la Unió Europea pugui jugar el rol de lluitar contra els nacionalismes i buscar solucions de consens no només a nivell europeu sinó també a nivell mundial.

El Tractat és important com a motor de la Unió Europea, i és necessari, però evidentment no és el que hauríem volgut. Cal que canviem la maquinària per treballar de forma eficient i donar resposta al que vol la ciutadania.  A la Unió les institucions funcionen bé, però hi ha signes de col•lapse  en alguns sectors. Ens falta l’agilitat que ens donaria el Tractat de Lisboa.
Cal tenir present que el tractat representa un mínim comú denominador i quan es treballa en una comunitat s’ha de tenir en compte la dificultat d’arribar a aquests acords a 27. D’altra banda hi ha el problema democràtic de respectar la voluntat del poble irlandes i al mateix temps respectar tambe la voluntat de la resta de paisos que volen anar mes enlla. Una vegada mes el problema de la unanimitat que des del principi ha posat a prova el projecte europeu.

És que no hi ha cap altra opció que aplicar les reformes del tractat de Lisboa, sigui via entrada en vigor del tractat o via la implementacio de les reformes via els procesos de decisio inter-institucional europea. De totes maneres, Irlanda s’ha compromès a fer un segon referèndum i en aquest sentit s’ha de ser optimista que el tractat pugui entrar en vigor aviat. No ens queda cap altra opcio que ser optimistes, perquè si no això significa un pas enrere de més de 20 o 30 anys. Des de la seva fundacio, la UE ha avancat poc a poc pero pas a pas ha avancat. Des de la Comunitat Europea de Defensa (1952, aleshores aturada per la França de De Gaule) que no hi ha hagut una crisi de projecte d’una magnitut comparable. En la situacio mundial actual la Unio Europea no es pot permetre de retrassar encara mes la democratitzacio d’esferes supranacionals i es necessari que el tractat entri en vigor. Sino veurem que la incapacitat d’actuar de la UE s’accentuara encara mes, provocant un increment de les critiques cap a la UE. Cal fer critica constructiva i explicar que si la UE no fa o ha fet mes en crisis com la guerra de Gaza, la crisis financera, la crisis del gas, etc es precisament per la manca d’eines per funcionar com cal. El tractat de Lisboa ens pot donar moltes d’aquestes eines.

La dretanitzacio de la politica europea es un fet que, per sort o per desgracia, trobo que representa el sentiment dels europeus avui en dia. Si les majories a Europa són de dretes seria molt estrany que la representació de tots els governs nacionals de dretes tingués una política d’esquerres. D’altra banda cal diferenciar molt la política del Parlament i la política del Consell, per exemple; el PE sempre ha sigut mes progressista tot i tenir majoria de dretes. Però entenc que historicament des del sud s’havia cregut que Europa sempre havia anat un pas més enllà i havia estat sempre una mica més progressista, sobretot per la influència dels països del nord, que fins i tot quan tenen governs de dretes tendeixen a fer mes politica social. Es innegable que hi ha un moviment cap a la dreta a Europa i els que ho vulguin canviar ho han de fer amb mitjans democràtics, construint majories d’esquerres.  Actualment tenim un president de la Comissió Europea de dretes, tenim un Consell Europeu que en la seva majoria és de dretes…

En això estic convençut que no, perquè precisament els obstacles que s’han posat  a la Constitució o a qualsevol reforma institucional han vingut tant de la dreta com de l’esquerra. Per exemple, a alguns sindicats o partits d’esquerres també els hi interessa de mantenir les quotes de poder. A partir del moment en que les lleis socials s’europeïtzen i es perd el monopoli sobre el grup d’influencia alguns grups d’interes poden tenir temptacions d’oposar-se a la reforma institucional per a guardar parceles de poder i competencies. Aixo passa tant a la dreta com a l’esquerra.
Les millores institucionals que s’han proposat durant els darrers anys van dirigides a intentar democratitzar, agilitzar i fer més eficients les institucions europees. No puc trobar res que respongui a una dretanització dins del proces reforma institucional.

Clarament la resposta és no. D’una banda, a nivell polític no hi havia la unitat necessària, ni institucionalment hi havia un poder que pogués prendre una decisió al respecte. No existeix un govern econòmic de la Unió Europea, i això s’ha notat. I d’altra banda, a nivell tècnic, d’instruments,  els bancs centrals de cada país continuen controlant els crèdits a nivell nacional i les politiques han estat en aquest mateix nivell.  Hi ha una manca d’instruments a nivell europeu.

Cal tenir en compte les condicions en què s’ha fet el pla economic proposat per la Unió Europea, bàsicament sense tenir un poder polític i sense uns instruments per poder-lo implementar. Tenint un pressupost com el de la Unió Europea,  en el qual la majoria del pressupost ve de donacions dels països membres, sense tenir recursos propis, sense la possibilitat d’emetre deute públic a nivell europeu, és evident que manquen instruments per reaccionar davant d’una crisi que demana ajustaments de tipus keynesià impossibles de dur a terme sense capacitat de despesa o inversio.

El diàleg ha millorat, i és veritat que la Comissió Europea, especialment la vicepresidenta, Margot Wallström, hi ha fet un esforç. El problema és si els interlocutors de la Comissió Europea representen realment la societat civil. A Brussel•les veig molts d’aquests actors i realment el problema és que molts d’aquests interlocutors  són associacions que existeixen només a Brussel•les. Òbviament hi són presents sindicats, partits, nosaltres –que tenim 20 seccions a Europa–, etc. Però gran part d’aquesta societat civil representa bàsicament a les quatre persones que la formen mentre que la major part de la resta de la societat civil no hi es representada. Segurament ens manca que el demos europeu s’organitzi en tant que societat civil i aleshores sigui un interlocutor vàlid amb la Unió Europea. El problema actualment és, doncs, a nivell de societat civil, quelcom que s’ha de millorar. de l’altre costat, trobo que les institucions europees han fet un esforç però evidentment encara queda molt cami per fer.

Depèn de com es vulguin articular les propostes. Si les propostes es fan per influenciar en la legislació la situació evidentment és una aproximació diferent que implica una estructura més de xarxa, de lobby organitzat. Cal avançar en aquest sentit, perquè és cert que els lobbys empresarials són molt forts a Brussel•les i la societat civil encara no esta prou organitzada per contrarestar-los.

Trobo que un dels punts claus pel futur d’Europa és la organització de la societat civil que existeix actualment, que presenta una carència en quant a  crear vincles i nivells supranacionals.

Quan tenim manifestacions a Barcelona o  a Catalunya o a Espanya que  no tenen cap mena d’influència sobre el que passa a França o a Itàlia, això es una dificultat de cara a obtenir una resposta europea. És important que els problemes europeus estiguin representats a Brussel•les al mateix temps que a nivell local. És molt important crear xarxes transnacionals de la societat civil. I actualment n’existeixen, però per qüestions tècniques l’accés a Brussel•les no és tan bo com caldria.

Penso que no, perquè es important que Europa tingui un projecte i hi hagi una direcció política. Des del meu punt vista, les cooperacions reforçades tambe acaben resultant en una UE de varies velocitats a mig/llarg termini  que finalment el que acaben fent es debilitar la idea política d’Europa. La UE esta basada en principis i valors comuns que han de ser els mateixos per tothom i implementades a tots es nivells. Si des del moment en què depenent amb qui tractes es comencen a aplicar diferents principis el que estem fent es debilitar la credibilitat i la posició d’Europa com a cohesionador polític.

Segurament, Catalunya ha augmentat el seu pes a través de la creació de la delegació de la Generalitat a la Unió Europea  i a través de la seva política del Comitè de les Regions. Creus que podrem anar més enllà? Parlo, per exemple, de poder utilitzar el català al Parlament Europeu,  de què les regions tinguin més veu en el procés legislatiu, etc. Creus que seria bo? Creus que anirem a millor en els propers anys?

Crec que seria bo que Catalunya i que qualsevol altre regió o nació tingués més presència a Europa, perquè fins ara Europa és la Europa dels Estats, i és important que tothom hi estigui representat. Seria bo, i es factible. Es pot fer si es fa la feina ben feta i hi ha un desenvolupament d’una activitat de lobby a nivell professional i si la societat civil realment ho demana. Si altres països ho han  fet amb altres idiomes, com per exemple el gaelic tambe ho podem fer nosaltres. Es una qüestió de voluntat política, que si no s’ha fet fins ara ha estat precisament  per la nostra incapacitat –o manca de voluntat- a l’hora d’articular propostes o per la capacitat d’altra gent de barrar-nos el pas. Europa no hauria de ser un fre  per a allò que Catalunya vol ser.  Si Catalunya sap jugar les seves cartes la UE pot ser encara mes util al nostre pais. El problema fonamental es: que vol ser Catalunya? Un cop ho sapiguem nosaltres ens sera mes facil anar a convencer a la UE.

Des del punt de vista de proces de construccio europea, la primera prioritat hauria de ser avançar cap a la creació d’un executiu europeu, és a dir, una Comissió Europea amb un programa polític votat i amb possibilitats de ser implementat  amb un president de la Comissio representant un dels partits politics europeus i que sorgis de la majoria guanyant les eleccions al Parlament Europeu del mes de Juny.

La segona prioritat es treballar en el camp de la governanca mundial; aconseguir parlar amb una unica veu al mon, cosa que es podria facilitar amb l’entrada en vigor del tractat de Lisboa, i treballar per millorar els procesos democratics supranacionals.
Aixo ens ajudaria a ser mes efectius en donar respostes a la guerra de Gaza, la invasio de Georgia per part de Russia, la crisis del gas, el canvi climatic… La crisi financera tambe es un exemple de la necessitat de tenir un govern europeu amb una politica economica i presupostaria clara i amb instruments. Es vital que la UE sigui capaç d’augmentar els seu financamanet amb mesures com impostos al carburant o el que sigui convenient.

La tercera, i potser mes important a curt i mig termini per als europeus, es fer front a la crisi economica amb una politica social adecuada; durant els propers 5 anys la Unio Europea pot fer molt en materia d’integracio de politiques socials i despesa publica aixi com impulsar xarxes de comunicacio i transport i noves politiques productives que puguin permetre un desenvolupament sostenible del continent, la creacio de treball de qualitat i aconseguir transformar la crisis economica en una oportunitat per millorar la infrastructura social i productiva de la Unio Europea.

GAZA – Que ens tornin els diners!

La UE es el mes gran donant d’ajuda humanitaria del mon. Hem d’estar orgullosos que els nostres impostos serveixin –en la majoria de circumstancies- per paliar el sofriment dels altres.

Concretament a Gaza la UE s’hi va gastar 498 bilions € nomes durant el 2008. Aixo representa la major part del pressupost del govern de la franja de Gaza. Com hem vist en els darrers dies, gran part d’aquestes donacions de la UE han sigut destruides per l’exercit d’Israel. Ara, amb aquesta treva que ja veurem que durara tornen a ploure els milions dels paisos europeus cap a Palestina; per reconstruir el que ha tornat a ser destruit per l’exercit d’Israel en espera a que les bombes tornin a caure.

No seria hora que els ciutadans comencessim a demanar explicacions sobre com es gasten els nostres impostos? Si la UE, per la multitud d’interesos divergents en el tema, es incapac d’actuar per aturar el genocidi almenys hauria de garantir que la destrossa fos reparada no per l’audiencia sino per l’autor de l’escabatxina.

Fins i tot els americans sembla que despres de cada guerra tinguin interes en reparar la destrossa i quedar be amb els que han sigut bombardejats. A Israel tant se li en fot. Com mes aviat desapareixin o marxin els palestins menys feina.

Aixi doncs, esta clar que de la mateixa manera que no demanara perdo pels milers de civils assassinats, Israel refusara de pagar les destrosses de la guerra de Gaza.

Seria de justicia que la UE, enlloc de tornar a pagar els excessos israelites, aquesta vegada carregues la factura a l’estat d’Israel. Evidenment, Israel no pagara perque no obeeix a tractats ni decisions internacionals pero el que es pot fer facilment es crear un “impost per destrossa” que es carregaria sobre qualsevol producte que Israel volgues exportar cap a la UE fins arribar a compensar la inversio perduda.

Aquesta podria ser una reparacio monetaria justa per la desaparicio dels nostres impostos. No es una sancio, que tan avergonyiria als liders europeus, es simplement el retorn d’uns diners que nosaltres haviem invertit i els israelites tan impunement han fet desapareixer.

La justicia pel dany humanitari i moral d’Israel sobre es quelcom que sembla que es jutjara en un altre mon pero almenys una cosa tan terrenal com els diners s’hauria de reparar a la terra. Dic jo…

Cauen bombes i diuen que trona – quina credibilitat pot tenir el sistema?

Crisi financera – ens prenen el pel tres vegades. Cornuts i pagar el beure. Els bancs s’han forrat dues vegades, als ciutadans els hi toca pagar la factura dels excessos dels rics i mafiosos i els politics continuen donant pals de cec sense saber de quin costat estan i deixant que la politica i la democracia vagi a remolc de la “economia”.

La continuacio del genocidi a Palestina continua retratant els politics i tot el sistema que se sustenta sobre la democracia representativa. Les manifestacions se succeixen, les bombes continuen caient sobre civils i els politics continuament coaccionats pel poder del lobby Israeli i consequentment el poder America continuent dient-les de l’alcada d’un campanar…

El segle XX ha mostrat massa vegades que la pasivitat i permisivitat davant d’actituds genocides no fan mes que agreujar el problema –i el poble jueu ha estat dels principals a patir-ne les consequencies-. Continuem ensopegant amb la mateixa pedra. Els pobles continuen enfrontant-se menyspreant les llicons de la historia.

Figures com Chavez s’erigeixen com a liders en els que la gent pot confiar mentre que liders de democracies diguem-ne madures fan equilibris com feien Chamberlain i Daladier quan Hitler ocupava Txecoslovaquia. Apogeu del populisme, la democracia esta cansada. O la gent esta cansada de democracia.

Observo amb gran preocupacio la gestacio d’un moment similar al dels anys 30 del sXX; una crisis financera que mina les bases i credibilitat del sistema economic, un sistema politic que no respon a les necesitats de la poblacio i que perd la representativitat que se li demana i unes derives fundamentalistes per part d’uns paisos i grupuscles que fan de la banalitzacio dels assassinats en massa el caldo de cultiu d’una escudella que comenca a fer xup-xup…

A tot aixo, afegim-li el canvi climatic, la crisi de valors, els xinesos i l’ensaladilla rusa…

L’ultim que apagui la llum i tanqui la paradeta.

No al Pla Bolonya i si als canelons d’espinacs!

Canelons i pla bolonya

Tot i viure fora de Catalunya he de reconeixer que un servidor continua meravellant-se de la capacitat que tenim els catalans, i els altres companys peninsulars, de carregar el mort a qui no toca. Despres, evidentment, ens emprenyem encara mes quan veiem que les nostres peticions no s’atenen, sovint ni s’escolten. I la veritat es que en vistes als resultats potser n’hauriem d’aprendre de tant fotre pals de cec.

De la mateixa manera que si vas a comprar pa a una sabateria es molt possible que no se’t faci massa cas, crec el xou que tenim muntat amb el pla bolonya no arribara a millor fi… com s’enten que el Pla Bolonya, adoptat ja a 27 paisos, hagi creat tan de malestar a l’Estat Espanyol mentre a d’altres paisos Europeus l’aplicacio hagi sigut d’allo mes silenciosa i efectiva?

Una vegada mes esta clar que s’ha caigut en el vell truc de carregar a la UE amb les culpes d’un problema que es 100% nacional.  Despres els nostres politics es sorprendran que l’eurobarometre baixi o que la gent nomes vegi problemes en aixo llunya i fora de control que es la Unio Europea (el fet que el Pla Bolonya com tantes altres lleis europees s’hagi aprovat amb el suport del nostre govern sembla ser sempre anecdotic). Bolonya es un proces que es va iniciar el 1999 amb l’objectiu de crear un Espai Europeu d’Educació Superior per donar qualitat als estudis universitaris a nivell europeu i aconseguir una gran mobilitat pels estudiants. Una manera de contribuir a la necessaria internacionalitzacio dels nostres estudiants sense haver de fer tots els tràmits de convalidació actuals.

Ara be, els espavilats de torn han intentat aprofitar la reforma per fer-ne negoci, economic i/o politic, i ja la tenim liada. Manifestacions, estudiants expulsats, rectors amenacats… pero continuem marejant la perdiu i no buscant solucions on s’han de trobar.

Els fets son que:

1- Catalunya i l’estat espanyol son a la cua del mon desenvolupat en qualitat, efectivitat i adequacio d’estudis universitaris,

2- el Pla Bolonya es molt necessari per a donar posibilitats de guanyar-se la vida als nostres estudiants -si mes no, de no perdre el temps a la universitat- i donar un futur al nostre pais,

3- el Pla Bolonya no te la culpa de tot aquest escandol,

4- tant l’actuacio de l’estament politic/universitari com l’estudiantil no paren d’encadenar desproposits i agreujar una situacio que, si ja va comencar anant en una direccio equivocada, no ha parat d’agreujar-se.

5- als que realment han impulsat la potencial privatitzacio i mercantilitzacio de la universitat, que son els que en farien diners de tot plegat, no els ataca ningu i continuen a l’ombra gaudint del ball de bastons mentre esperen el moment per rematar la feina.

Senyors/es, on es el seny del que sempre en fem gala i mai en fem us?

Sembla que despres de tantes negociacions i marejos en tots els fronts ens haguem acostumat a dinamiques autodestructives i en cap cas encaminades a la solucio de conflictes/problemes. Es que inconscientment atmetem la nostra incapacitat per solucionar problemes i per aixo gaudim d’aquests espectacles d’autoflagelacio col.lectiva?

O es que hi ha qui esta interesat que continuem donant pals cec perque mentre no ens centrem no hi ha perill que poguem avancar en la direccio correcta?

La resposta a tot plegat aniria mes enlla d’un article i dos, i potser es pot trobar en algun llibre d’historia. Tanmateix, l’unic que voldria resaltar des d’aquest “speaker’s corner” meu es que fora bo que en el futur intentessim parlar amb propietat i dir les coses pel seu nom. Anomenar Pla Bolonya a les ansies privatitzadores d’uns quants es contraproduent; primer perque li carreguem les culpes a la UE d’una cosa que no hi te res a veure i segon i mes important, perque en carregant les culpes a qui no les te el que fem es perdre de vista el vertader culpable. A partir d’aqui qualsevol ball de bastons com el que tenim actualment nomes agreuja la situacio.

Cal invertir la tendencia si no volem que tanta bestiesa sens endugui per davant.

Estem fets un embolic

Un company de feina ha encarregat online uns auriculars pel mobil i l’hem rebut avui. En veure que per a enviar dos cables que no arriben a pesar 100gr s’han fet servir dues capses de cartro i dues de plastic mes 5 bosses de plastic –en total 600gr- no he pogut evitar documentar aquest moment culminant de desenvolupament del sentit comu hominid…

Hi hagi pau, per l’amor de Deu!

En aquesta baralla entre grecs ortodoxos i armenis al Sant Sepulcre de Jerusalem, els cristians ens apliquem aquella maxima de “qui sigui innocent que tiri la primera pedra”.

No hi ha crisis!!

No se quantes vegades he sentit ultimament que la crisis financera esta sota control i que els efectes sobre l’economia real es comencaran a notar aviat.

He estat preguntant amics i coneguts sobre el tema de cara a poder saber si la crisis es troba, efectivament, tan lluny com alguns prediquen. Un amic meu m’ha donat l’evidencia que buscava:

“Per raons de feina he de fer la compra els dissabtes. Em va sorprednre fa dos dissabtes que les botiges eren buides. Pero encara mes em va sorprendre el fet que el dissabte seguent les mateixes botigues tornessin a estar plenes. Perque? L’unica diferencia plausible que se m’acudeix es que el dia 20 es la data en que les targetes de credit tornen a posar el saldo a zero donant la possibilitat al titular d’endeutar-se encara mes. Aixo vol dir que moltissimes families no arriben a mitjans de mes i viuen de la renovacio del deute del credit.”

No hi ha crisis. Si mes no, no hi ha mes crisis que la que hi havia fa un any, o dos… De la tradicio tan catalana de l’estalvi i els quartos a sota la rajola ens hem pasat al carro ianqui d’estirar mes el brac que la maniga.

Quan arribi la crisis… que ens busquin!

Si tens pressa agafa el cotxe

El primer record que tinc de Rumania es remunta al 2004 quan cami de Chisinau, Moldavia, vaig passar dos dies a Bucarest. Recordo que nomes arribar a la capital rumana em va sorprendre que una iaia que caminava davant meu se’m va girar, em va mirar als ulls i acte seguit es va aixecar les faldilles, es va baixar les calces i va procedir a urinar al mig del carrer i de ben poc va anar que no m’esquitxa…

D’aixo fa gairebe 5 anys i l’entrada de Rumania a la UE suposo que ha ajudat a donar la nova imatge que mica en mica presenta el pais. Bucarest ha canviat molt des del 2004. Mes neta i arreglada, a la capital es respira el canvi cap a millor tot i que la pluja de milions caiguts d’Europa han tingut relatiu. Com un rumanes em confesara, molts dels cotxes 4×4 ultim model que es poden veure estan pagats amb diners del contribuent Europeu.

Independentment de qui paga els cotxes, el fet es que Bucarest esta al punt del colapse circulatori. Tothom vol tenir cotxe per anar a engrossir les infinites cues i embussos que colapsen la ciutat i fan l’aire irrespirable. Ciutats com Paris, Londres, Brussel.les o Barcelona fa temps que estan assajant maneres de reduir el transit promocionant l’us del transport public, la bicicleta, gravant l’aparcament, etc… A Bucarest encara no s’hi han posat i l’efecte es un colapse circulatori constant. I que per fer 10km es necessiti 1,5h…

Tots els estrangers que assistim a la conferencia coincidim en el fet que el caos d’aparcament i circulatori es el que de moment ens ha sorpres mes de la ciutat i mes del 50% hem vist accidents de transit entre l’aeroport i l’hotel… La conferencia comenca amb retard, el moderador i hoste rumanes no acaba d’arribar.

Amb 45 minuts de retard comenca la conferencia i les primeres paraules de l’hoste son per disculpar-se per aquest fet i explicar que aixo ha sigut degut a que per fer un trajecte que abans prenia 10 minuts avui s’hi ha passat una hora. “El transit esta impossible” diu.

Allo que deiem…

Vols aigua? doncs dues tasses!

A Brussel.les hi plou mes aviat massa. Vet aqui un cap de setmana com qualsevol altre en que el sol no nomes s’ha agafat vacances indefinides sino que no ha parat de caure aigua.

Per amagar-nos de la pluja i d’aquest temps insuportable decidim anar al cine. Un cop a dins, i encara xops de l’aiguat que cau a fora, l’Elina es compra una aigua de 25cl a 2,5 euros -no em pregunteu perque a segons qui la pluja li dona set-. Fent numeros, en una de les capitals de la pluja mundial estem pagant l’aigua a 10eur el litre…

Enriu-te’n de la crisis del petroli! Beure benzina a Brussel.les ens sortiria gairebe 10 vegades mes barat que beure aigua.

PS1: la legislacio comunitaria obliga que tota l’aigua de l’aixeta sigui potable.
PS2: l’home -i la dona- son, clarament, essers irracionals i burros.

Croniques Persianes

Vet aqui les croniques del viatge a l’Iran del 29 de Juliol al 20 d’Agost.

Dimarts 29 Juliol

Com que els vols cap a Iran son carissims planegem d’entrar a Iran per
Turquia. Aterrem a Istanbul per la tarda. Com que els dos hem estat varies
vegades a Turquia ens saltem les visites turistiques “obligatories” i
anem a pulular per la ciutat. Fent un vol pels carrers on tant llargament hi
havia passejat ara fa tres anys experimento una estranya sensacio de ser com a
casa. Per anar cap a Iran ens decidim per l’Orient-Express Istanbul-Teheran.. Un viatge mes classic que l’avio pero que ens ha de permetre observar la transformacio d’Europa a Asia.
Es curios lo petit que es el mon, a l’estacio de tren de Haydar-Pasa em trobo amb el turc de la tenda de la cantonada a qui compro la fruita, verdura i ous a Brussel.les i que es a casa visitant la familia. L’Irene tambe es troba coneguts de la facultat i aixi anem passant el dia passejant per Istanbul com qui passeja per les rambles.

Dimecres 30 Juliol

El dia es un agradable compte enrera per agafar el tren. Finalment a les 22.55h surt l’Orient-Express -repeteixo lo d’Orient-Express perque d’Express ja veureu que no en te res- de la riba asiatica de l’anttiga Constantinopla.
El tren es net i espaios. Enloc de les 6 o 8 lliteres dels trens europeus, els compartiments son de 4 llits i aconseguim un compartiment per nosaltres sols. Comodissim, tenint en compte que aixo es un tren. Paguem uns 40eur cadascu per tot el trajecte.

Dijous 31 Juliol

Istanbul-Ankara es un tram que es fa curt perque el fem de nit i per que el tren va rapid. A partir de la capital turca la velocitat es redueix notablement.
Durant el dia anem coneixent la gent del tren; iranians, turistes… com en qualsevol activitat social en aquesta part del mon es facil de fer comunitat.
Travessar Turquia en tren ajudar a copsar la vasta superficie d’aquest pais. Amb zones desertiques seguides de regadius, inmenses planes i estepes que es converteixen en zones muntanyoses… a Turquia tenen de tot.
A partir d’Ankara la densitat de poblacio baixa i deixa entreveure les possibilitats demografiques d’aquest gegant asiatic-europeu.
El dia transcorre mirant per la finestra, jugant al baggamon i de tertulia amb els companys de viatge. Els Iranians ens expliquen amb que ens trobarem a l’altre costat de la frontera.
Com el calendari es diferent, que celebren el cap d’any el 20 de marc, que si fara calor i d’altres cosetes.

Dia 1 d’Agost

Ens despertem a la part kurda de Turquia, el que hauria d’haver estat el Kurdistan si les potencies occidentals no se n’haguessin oblidat de la nacio kurda quan van adjudicar la terra a mitjans del segle XX. Amb el tema de Palestina, vet aqui errades “tecnico-estrategico-diplomatico-politiques” que em temo que continuaran fent pagar un preu elevat els propers anys.
L’amplia presencia militar de l’exercit turc mostra que algu no esta a gust amb la situacio actual -especialment depres dels atemptats a Istanbul de principis de setmana que a falta de culpables el govern turc a acabant adjudicant al PKK kurd-. Simples moviments com entrar en un tunel o creuar un pont es converteixen en delicades operacions per por a un atac o que tot salti pels aires.

Em sorpren gratament la politica del govern turc pel que fa a la lluita cotra la desertitzacio. Pertot es veu plantacions d’arbres joves enmig de l’estepa amb sofisticats sistemes de regadiu i gota-a gota. Mencionar tambe que la majoria de cases i masos enmig del no res i a les ciutats tenen plaques solars per escalfar l’aigua -les temperatures a l’hivern poden baixar fins alas -20 graus per aqui-. Tant de bo aquest sistema de plaques solars estigues tant estes a casa nostra.
Es entranyable veure com els pastors i nens dels masos surten a saludar el tren quan passem -alguns, pocs, ens tiren pedres…-. Es podria pensar que som la unica atraccio ue tenen pero entre les cabres, els estels i sobretot dels sobretots la parabolica entendre que el seu gest es mes un acte d’hospitalitat i educacio que una altra cosa.

El paisatge no es l’unica cosa que es va transformant. De fet, a mida que ens acostem a l”iran la transformacio mes important te lloc dins del tren; tot i la calor observo com els pantalons curts i samarretes de tirants comencen a allargar-se fins cobrir tota la carn visible. La repressio comenca a fer acte de pressencia.

Arribem a Vat-Van, ciutat a la riba del llac Van on deixem el tren turc per pujar al ferri que ens ha de portar a l’altre extrem d’aquesta gran bassa. El creuer comenca amb una posta de sol que ha de marcar l’inici de les celebracions de comiat que vull interpretar com adeu a la llibertat per part dels iranians que tornen al seu pais. Sota un mar d’estels, grupets d’homes, dones, vells i nens canten cancons en farsi – idioma majoritari a I’Iran-. Parlant amb els amics perses que hem anat fent ens adonem del gran significat d’aquest acte aparentment tant simple; des de fa 30 anys -la revolucio va comencar el 79- cantar en public esta prohibit i reunions d’homes i dones tambe.
La felicitat amb la que canten te un impressionant toc de nostalgia i tristor; en dues o tres hores totes aquestes dones i noies s’hauran de cobrir de dalt a baix i acceptar el lloc que els homes els hi han reservat en la societat iraniana en altre temps tan igualitaria.
Tot i aixo de mica en mica la gent s’anima i la nostalgia dona pas a l’alegria, el nostre cecrle de proa es va fent mes gran i la gent comenca a animar-se i picar de mans i ballar, les dones fumen en public i beuen cervesa per darrer cop en qui sap quan temps. Al final tot el passatge i fins i tot la tripulacio s’acaben afegint a la festa. Catarsis colectiva!

L’arribada a la ciutat de Van a una hora X de la matinada marca el final de la festa i la gent, despres d’aver-se desfogat com cal, es comenca a tapar per entrar a l’Iran com cal.

Que us dire! El tren a Vat-Van portava mes de 6 hores de retras, i entre el ferri, el canvi horari -l’Iran va 2.30h pe davant de Barcelona- i sobretot la festa he acabat de perdre la nocio del temps. Les ganes d’arribar es barregen amb la tristor/incognita d’imaginar el que ens espera a l’altre costat de la nit.

Dia 2 d’Agost – Dissabte

El dia no comenca pel mati sino per la matinada. Al sortir del ferri el tren Irania encara no havia arribat -tot i l’inmens retard que portem-. La tartana iraniana arriba tard, bruta i amb la maquina gemegant de mala manera. Sense cap organitzacio, l’ocupacio de les lliteres i compartiments es un slavatge campi-qui-pugui, perfecte introduccio als metodes iranians. Us estalviare les vicisituds de creuar la frontera turco-iraniana. Dire nomes que varem dormir molt poc i que experiencies com aquestes son recomanables a aquells que vulguin abolir la UE i tornar a l’epoca dels visats, les cues interminables, les decisions aleatories del personal fronterer i en general als qui defensin les fronteres de qualsevol tipus.

[Despres dels tres dies i mig sense dutxa ni menjar decent deixeu-me que destaqui nomes el plaer de, una vegada a l'hotel, poder anar de ventre sobre un blanc que no es mogui i sense por que una corva o un bony a la via et pugui desviar la punteria en un d'aquests tradicionals forats al terra que en aquestes latituds anomenen waters.]

Cap al migdia arribem a Tabriz, la ciutat mes poblada -2 milions- del nord de l’Iran. La historia ha donat a l’antic oasis de Tabriz un lloc privilegiat que malauradament no s’ha pogut conservar fins als nostres dies. Per exemple, es diu que el paradis que es menciona en la biblia s’hauria inspirat en la plana on es troba Tabriz. De paradis poc en queda. L’arca de Noe es diu que hauria ancallat al cim del mon Ararat, no lluny d’aqui.

Com diu un frances que hem conegut, el primer que fem a Tabriz es convertir-nos en milionaris -200eur representen al canvi 3 uns millions de rials-. Vet aqui la primera sorpresa que ens reserva l’Iran; una clara crisis economica que es deixa veure en forma d’una inflacio galopant. Totes les nostres referencies sobre preus i presupostos que ens haviem fet i que ens havien dit els iranians del tren han de ser revisades a l’alca doncs els preus son entre 3 i 20 vegades mes del que ens imaginavem; molts preus son ben europeus. Si aixo es dur per nosaltres no em vull imaginar com s’ho deuen prendre la majoria d’iranians amb un sou mig d’uns 300eur al mes…

L’altra sorpresa, que despres de l’experiencia del tren-tot-terreny i del que ehm vist per Orient Proxim no es sorpresa, es que l’Iran es un perfecte caos per als nostres ulls occidentals. Creuar el carrer es una aventura que transporta la meva primera impressio de Damasc ara fara 7 anys, coneixem un jove angles que hem arreplegat a l’estacio i s’allotja en el nostre hotel que camina com una anima en pena pel carrer i que quan li preguntem que li passa diu que porta 20 minuts anant i tornant el mateix costat de l’acera i que no veu com podra travessar el carrer sense que la marea de cotxes se l’endugui per davant. L’adoptem i l’entrenem en l’art de creuar el carrer.

Tabriz, com tot l’Iran, pateix talls de corrent constants degut a la sequera que ha buidat els pantans i que redueix la capacitat de generar electricitat. D’aqui la idea de contruir centrals nuclears per suplir aquesta mancanca que tant preocupa a occident per la possibilitat de desenvolupar armament nuclear. Em falta informacio per dir si aquesta necesitat de l’iran es justificada o una gestio mes eficient dels ingents recursos naturals seria suficient. Des del punt de vista de sobriania del poble irania trobo inacceptable la pressio d’occident per dir-lis com han de gestionar la seva energia. Suposo que tambe hi ha una part d’arma politica per part del president d’aquest pais per mostrar al poble que les potencies colontzadores no els deixen desenvolupar-se… com a ciutada del mon trobo que seria fantastic si les parts interesades es poguessin posar d’acord en quin es el problema de fons i solucionar-lo de la forma que fos millor per tothom i pel medi ambient. Per aquesta descabellada darrera opcio sera necessari treure’s l’abonament de miracles per Lourdes.

Passejant per la ciutat experimentem l’esperada repressio; totes les dones van tapades de dalt a baix en negre i les mirades cap a Irene, que tot i anar coberta, porta una camisa blanca i un mocador de colors son prou explicites. Curiosament son les dones les que mes semblen desaprobar la vestimenta.

Mes tard anirem a fer un suc amb l’Afshi, un noi que hem conegut al tren qui ens explicara que la gent ens mira tant perque som estrangers i no perque desaprovin la nostra manera de vestir i comprotament. Potser si que en fem un gra massa i encara som victimes de la manipulacio dels medis… ja veurem en els dies que venen.
Acabem un dia fent un batut de fruita que acaba sent una de les millors coses que ens aporta aquesta llarga jornada.

Dia 3 d’Agost – Dilluns

Ens despertem amb ganes. Amb l’amic angles i l’Afshi anirem a voltar pel gran Bazaar -diuen que te fins a 25km de carrerons- i visitem la mesquita blava de Tabriz. No trobem l’antiga esglesia armenia dels sXI. Tabriz ha tingut una comunitat cristiana des dels inicies del cristianisme. Sembla que tambe hi queden alguns jueus treballant en el tema de la joieria…

Ens crida l’atencio el silenci -comparativament parlant- entre el bazaar i en general el carrer irania i el que es pot trobar al mon arab o turc. El poc turisme que reben fa que sisguin molt poc pesats amb nosaltres. Mengem en un dels mejadors del bazaar on creem un petit conflicte quan ens asseiem -seguint indicacions de l’amo- a la zona d’homes. Les dones seuen a la mateixa sala pero darrera una cortina. L’angles no s’entera de res pero les mirades desaprovadores -o envejoses- de les dones fan que Irene vugliu anar a seure amb elles. Finalment l’amo em sembla que opta per la diplomatica solucio de deixar a les dones i aprelles de seure tambe a la zona d’homes i tots contents.

La comunicacio no es facil. Molt poca gent parla angles, frances, alemany o arab i tot esta escrit en alfabet arab -que Irene i jo podem llegir pero no entendre-. Algunes lletres i numeros aixi com i la caligrafia son diferents de l’arab pero fem el que podem.

Per la tarda anem a Kandovan, a 60km de Tabriz, la Capadocia iraniana. Kandovan significa literalment “rusc d’abelles” i pren el nom per les pedres foradades pel temps i per l’home que donen la impressio que els habitants visquin en un rusc. La diferencia amb Turquia es que a l’iran encara hi ha gent que viu en els forats fets a les pedres i coves i tots els turistes son locals, ni un estranger. Despres d’aguns malenetsos amb els locals per culpa de l’idioma, una familia de Teheran ens presta la seva filla que esta estudiant traduccio per a que ens guii una mica pel poblat. Realment impressionant com viuen aquestsa gent, es com saltar 1000 anys enrera en el temps.

La carretera de Kandovan cap a Tabriz te de curios que tots els peraltes de les corves estan al reves, cosa que afegida a la temeritat de la conduccio i els triples adelantaments fan totalment prescindible una visita a Port Aventura.

Marxem de Tabriz amb la idea d’agafar l’autobus de nit cap a Qazvin, a mig cami de Teheran. Experiencia horrible. L’autobus es un vell volvo que ha servit possiblement ja un 15 anys a Europa i que va ple fins la bandera, els conductors son uns descerebrats que fumen, escriuen sms i preparen el te mentre adelanten cotxes a 140 per l’autopista. A mes posen muica tota la nit que fa ben dificil aclucar l’ull.

Dia 4 d’Agost – Dimarts

Seguim al bus. Deduim que la figura del conductor d’autobus en aquest pais deu ser com una especie d’equivalent a les vaques sagrades de la India. Tot i els excessos ningu s’atreveix a dir-los res. El colmo del desastre arriba quan tot i tenir el bitllets i haver-ho dit a tothom el conductor decideix no parar a Qazvin i tirar milles cap a Teheran. Acabem tenint que baixar al seguent peatge on ens diuen que agafem un taxi -a l’autopista a les 6 del mati-. Quan demanem per fer una denuncia els pocs que parlen angles al bus ens miren amb cara de curiositat.
En fi, doncs alla estem creuant l’autopista pel mig -cosa habitual a l’Iran, les cabres tambe ho fan- i abans d’anar a demanar preus a taxis optem per interntar comunicar a la policia el que ens ha passat. Anem al cotxe de policia on tres simpatics soldats seuen dins d’un mercedes que deu ni do i ens escolten amb atencio. Ens entenem lo suficient per a que entenguin que estem penjats i que volem anar a Qazvin a agafar el bus cap a Alamut, amb l’amabilitat persa i per sorpresa nostra ens diuen que pugem que ens portaran fins a Qazvin. Despres d’indicar-li si podia treure el kalashnikov del seient de darrera per a que poguessim seure pugem i “parlem” del barca i de l’osasuna -es veu que hi ha un persa que hi juga-. Ens acomiadem dels simpatics policies a l’estacio de Qasvin pensant en la guardia civil.

A la terminal de busos hi comencem una ratxa surrealista de desproposits. Durant 3hores rebrem informacio contradictoria sobre quan i com els minibusos surten cap a Alamut. Ningu sap res. Ni a informacio, ni el director -amb qui tenim el gust d’esmorzar-, ni els conductors, ni la policia… impressionant. La infrastructura turistica iraniana funcionant a ple ritme.
Sense gairebe haver dormit i amb el sol que comenca a cremar decidim deixar-ho per dema i instalar-nos a Qazvin. Fem un excellent dinar a Qazvin provant em famos arros irania i ens concedim una migdiada com cal. Dema sera un altre dia.

Dimarts 5 d’Agost

Ens llevem decidits a aconseguir arribar a Alamut peti qui peti. Esmorzem en una pastisseria d’aprop del bazaar on a les pastetes, te i gelat casola de pistatxo i safra l’amo ens acaba tractant com a hostes i ens deleita amb els pastissos tradicionals de Kashvin. Aquesta dolca manera de comencar el dia es seguida per un tractament exquisit per part del taxista que ens condueix a l’estacio i, tot i no parlar una paraula de cap idioma conegut, no para d’explicar-nos lo dificil que es el divorci a l’Iran i com la dona li havia posat les banyes, etc… al final no nomes no ens cobra sino que negocia el taxi compartit que ens ha de dur
a la vall d’Alamut. Tot aixo sense entendren’s ni una paraula. El dia pinta hospitalari.

Som al taxi compartit, “savari” que li diuen aqui, amb un jove, un iaio i el xofer de la nostra edat. La plana on es troba Qashvin es va transformant en la serralada de 4000m que separa Teheran del mar caspi. Escoltem musica iraniana re-mixada, hits de l’estiu, etc… l’Irene els hi pregunta si volen escoltar musica “espanyola” i quan jo em pensava que em trauria un CD de la Pantoja veig que l’exemple que portem de la musica peninsular son els dusmiguet. El xofer que agafa el CD para en un estacio de servei, el renta amb aigua i sabo -diu que “aixi sonara mes net”- i a la carretera de nou. Per culpa del sabo el CD no va massa fi pero esta clar que els dusmiguet no triunfarien entre els joves iranians. Tot i aixo, per sorpresa de tots li agraden molt al iaio que seu al meu costat per la semblanca a la musica kurda -ves a saber…-. Ell, que no deia res, comenca a parlar-nos en farsi. L’home esta tant content que ens vol convidar a casa seva a dormir, li diem que volem arribar a Alamut avui i diu que parem si mes no per dinar. El xofer va amb pressa i abans que ens en adonem es massa tard per acceptar l’invitacio i sense adonar-nos’en el iaio es fora del cotxe.
3h despres d’haver deixat Qashvin arribem a Alamut, la famosa vall dels “Assassins”. Per mes informacio sobre la fascinant secta del sX dels “Assassins” us recomano que llegiu “Alamut” de Vladimir Bartol o “Samarkanda” d’Amin Maalouf.

Per fer-ne 5 centims: la paraula “assassi” en catala, castella, angles, frances, italia, arab, etc ve precisament d’aquesta secta fundada el sX a l’Iran, imperi aleshores dominat per la tribu turca dels Seljoukides. Ideologicament els assassins eren ismaelites -una branca del xiisme- i van ser la secta mes perillosa i respectada de l’edat mitja. Era una xarxa de persones que es dedicaven a assassinar sultans, vizirs, reis, imams i el que fes falta a cara descoberta i amb un somriure. Uns kamikaze-martirs vaja. Els Assassins creien que totes les altres formes de religions eren unes “venudes” al servei del poder. La seva redempcio consistia doncs en sembrar el caos del mediterrani a l’Indic. Hi ha d’haver gent per tot.

La seva base des d’on planejaven les operacions era la vall d’alamut i el seu lider Hassan Sabbah va viure confinat al castell mes inxepugnable durant gairebe tota la vida. El castell d’alamut s’erigeix sobre una roca pelada amb precipicis per tots costats i no va poder ser mai conquerit per la forca durant l’edat mitja.

La secta prohibia qualsevol tipus de plaer i era d’allo mes estricta. Aixo va propiciar que en aquest castell, en la quarta generacio d’assassins, es pronuncies el que segurament va ser un dels discursos mes revolucionaris del s XII. El lider dels assassins va proclamar que despres de dos segles de privacions i fer el bestia els assassins s’havien guanyat el paradis i que per tant la redempcio ja no era necessaria. Alamut era el paradis i a partir d’aleshores l’home ja podia ser felic, beure alcohol, fer musica, etc… imagineu-vos que el papa anuncies dema que l’home s’ha guanyat el paradis i que a partir d’ara ja no s’ha de guanyar el cel i que ja no cal sacrificar-se i tot plegat. Tot el xiringuitu de l’esglesia catolica per terra. El lider dels assassins de l’epoca devia ser una gran persona pero no se si era massa bon politic…

Finalment els mongols van acabar amb la Sodoma i Gomorra que devia ser la vall d’Alamut al sXIII.

Tornant al viatge: arribem al poble de Khador Khan -nom del Khan mongol que va acabar conquerint Alamut- i anem a instalar-nos amb una familia que viu en un turonet amb vistes a la roca sobre la que s’erigeix les runes del mitic castell.

Pugem a veure la posta de sol des del castell. L’ambient es realment magic, sembla mentida que 3000persones poguessin haver viscut dalt d’aquesta tros de roc durant tant de temps. Amb la posta de sol escoltem la crida a la pregaria xiita fins que les ombres acaben engolint tota la vall i el cel s’omple d’estels. Una nit inspirada.

Dia 6 d’Agost, Dimecres

Matinem i anem a fer senderisme per les abruptes valls que envolten el castell. Com suposo que els hi va passar als exercits que en el passat volien arribar a conquerir Alamut ens acabem perdent irremediablement per aquestes valls bibliques. Despres de fer la cabra per barrancs i tarteres una estona i d’haver-me trobat una serp d’un metre i mig acabo retrobant la Irene que descansava sota un arbre. Assedegats i acalorats emprenem la tornada cap al poble. De baixada ens trobem amb un grup de dues families amb amics. Despres del tipics “where are you from? I’m from Barcelona” i en vistes que amb paraules poc mes ens entendrem les dones comencen a picar de mans i un noi s’anima a ballar sobre una pedra. Ja la ballem. Uns canten, d’altres riuen i despres d’haver fet el ruc una estona baixem cap a la vall on en cara no se com, la Irene i jo, assedegats de mala manera fem entendre als nous amics que matariem per una sindria fresca. Magia dels viatges; quan arribem al poble descobrim que el pare de familia se’ns havia avancat i ja tenia la sindria a refrescar en el rierol. Moment de llagrimes de felicitat i de reconfirmacio que aquest es el poble mes hospitalari amb que m’he trobat.

La festa amb la familia continuara i ens faran regals i obsequiaran amb fruita i d’altres abans de que ells marxin cap a Qashvin.

La tarda la passarem fent migdiades i jugant al baggamon i als escacs amb la familia que ens acull, i amb la que nomes ens entenem per signes. El grau de confianca arriba a l’extrem de que permetin a la Irene de treure’s el mocador del cap.

Tanquem el dia amb una espectacular pluja d’estels a la falda del castell.

Dia 7, Dijous

Comencem els 3er i darrer dia a Alamut amb l’esmorzar caracteristic de la zona: pa sec, formatge de cabra saladissim, mantega, mel i te. Es de destacar la intensitat del sabor que tenen la mel i el formatge de veritat. La familia te els seus propis ruscs de mel i ens podem menjar la mel a mossegades. Vet aqui el meu redescobriment de la mel.

Ens acomiadem de la familia i despres de poc buscar trobem un taxi que ens baixara a la civilitzacio. Tornem a Qashvin on arribem a mitja tarda. Ens refugiem de la calor mirant telenoveles iranianes de sobretaula al hall de la pensio on ens allotjem. Que us dire! Les telenoveles son telenoveles i gairebe que no cal entendre el que diuen. Les iranianes tenen un toc de “boliwood” que les fa una mica mes insofribles.
Sobrevivim el culebron i ens anem a perdre pels bazaars de Qashvin. Alfombres, jois i fruits secs a dojo. Fent temps per anar a sopar anem a parar a una tenda de mobles on hi descobrim un home d’uns 65 anys que parla un excellent frances apres en una beca a la sorbona amb qui podem discutir l’estat del mon i de l’Iran:
Ens pregunta si veiem els joves iranians molt diferent dels europeus. Responem que ens sorpren no veuregrups de nois i noies junts, que si les dones hagin d’anar tant tapades amb la calor que fa… en definitiva, impressions superficials de prejudicis que anem superant. Ell esta convencut que sota dels mocadors, cofies i sotanes els joves iranians mai han sigut tant europeus. Gracies, o per culpa, de la tecnologia aixo es molt probable que sigui veritat; Al cap i a la fi tots coneixem la Britney Spears.
Com tants d’altres que hem conegut, desprova totalment la politica del seu president Ahmadinejad. D’una banda argumento que es facil estar en contra del president quan el pais es troba en crisis economica, patint embargaments, talls de llum, inflacio… pero ell m’explica que la rao per la que el poble irania n’esta fart d’ell es la manca de llibertat. Segons ell un 70% dels iranians esta contra l’obligacio que les dones s’hagin de cobrir i tantes altres lleis discriminatories. Em recorda que l’Iran l’emancipacio va comencar abans i va arribar mes lluny que a la majoria de paisos europeus.
Pel que fa al tema de la capacitat de produir energia nuclear i la politica exterior del president el poble li dona suport, cosa que trobo ben coherent. Ell diu que si l’energia nuclear es dolenta hi hauria d’haver una moratoria mundial i si es bona tothom hi hauria de tenir acces. El principi de sobirania nacional dona el mateix dret de produir energia nuclear a l’Iran que als EEUU o Franca. La politica de doble moral que utilitza occident amb aquest tema crec que ens acabara pasant factura.
Ell, com tots els iranians amb que parlem, entenen que aixo del tema nuclear es una excusa com les armes de destruccio massiva a l’Iraq per a impedir que l’Iran es desnvolupi i tingui poder. Em recorda com abans del 1979, quan el Shah, els EEUU eren els primers a promoure l’energia nuclear a l’Iran. Des que l’Iran es va convertir en republica islamica i va comencar a trencar els contractes d’explotacio que occident tenia dels seus recursos, EEUU, sota pressio d’Israel, i Europa no paren d ebuscar excuses per poser l’Iran a ratlla. A occident no li interesa que un pais com Iran pugui decidir per si sol. A aixo se li en deia imperialisme.

Lo curios de tot plegat es que el poble irania veu i enten clarament el que esta passant mentre que a occident els mitjans, amb la politica de la por, no paren de repetir-nos un missatge confus i contradictori que no hi ha qui l’entengui. Amb rao, perque no s’aguanta per enlloc.
Mentre que a l’imaginari occidental comencem a veure l’iran amb por, desconfianca i mala llet, la gran majoria dels iranians, amb una actitud molt mes adulta, continuen admirant els nostre futbol,la nostra llibertat, cultura, art… Tot i haver sigut traicionats i expoliats una i altra vegada els iranians encara ens estimen i idealitzen, en canvi nosaltres que mai n’hem patit cap mal tendim mes a odiar-los i aviat direm que cal bombardejar-los per evitar mals majors. El mon va a l’inreves.

Dia 8, Divendres

Bus cap a Teheran on volem agafar un vol intern cap a Shiraz, al sud del pais. L’alternativa serien 24 hores d’autobus.

El paisatge irania es ben sec. Fins i tot les muntanyes son pelades. Observo que, com a Turquia, s’estan fent esforcos per reforestar la zona; pertot es veuen plantacions de pins i d’altres.
L’avio surt amb 3h de retras. Ningu s’estranya ni protesta. Nosaltres pasem el temps jugant al baggamon i xerrant amb els esponatnis de torn que venen a practicar el seu angles, o fer-se una foto per a poder ensenyar als amics. Nem tard pero de bon humor.
Aterrem a Shiraz a alguna hora de la matinada.

Dia 9, Dissabte

Shiraz es orient. Des del principi aquesta ciutat amb nom de raim ens sorpren gratament. Ens deixem perdre per l’inmens bazaar de Shiraz com marquen les regles: sense rumb ni pressa, seguint la inercia i la intuicio.
La manca de turisme per aquestes latituds fa que encara ressaltem mes; tothom ens saluda educadament, ens dona la benvinguda, ens pregunten d’on som… tot sense interes comercial, nomes per hospitalitat. Shiraz es una ciutat historica. Com Esfahan va ser el centre de la ciencia, el pensament i la innovacio durant l’edat mitja i despres els sXVI i XVII. A l’Iran central, l’antiga persia es mastega la inmensa cultura de la gent.
De la Shiraz del sXII no en queda res. El que els mongols i els terratremols no van destruir -una de les poques ciutats que es va salvar- se la van carregar les ansies de modernitat malentesa dels especuladors immobiliaris dels sXX.
Tot i estar a la mateix latitud que Kuwait a Shiraz no hi fa la calor asfixiant de Teheran. La vall en que es troba dona un clima temperat a aquesta regio que tant vi va arribar a exportar abans de la revolucio del 79.
Shiraz disposa de mesquites, banys i atraccions varies per a distreure’s d’allo mes pero el que mes destaca i meravella d’aquesta ciutat es la gent. Ni un sol intent d’estafa, la gent amabilissima que t’ho dona tot sense fer-se pesada. Jo em pensava que aquest grau d’amabilitat no existia.

Un exemple prou ilustratiu l’experimentem quan visitant la tomba del poeta sufi “Hafez”, el mes gran poeta persa de tots els temps, hi coneixem un parell de noies que ens acaben portant a menjar gelat d’arros i llimona tipic de la zona i que s’ofereixen a ensenyar-nos la ciutat a l’endema.

L’unic punt negre sera l’hotel. Pagare el caprici de menjar-me un granisat de sindria en dubtos estat amb multiples visites al lavabo on descobrire que estem essent envaits per una horda d’escarbats desitjosos de menjar-se els platans que la Irene guardava a la bossa. Entre una cosa i altra, nit en blanc per preparar l’excursio cap a Persepolis.

Dia 10, Diumenge

Matinem per anar a visitar la necropolis de Darius I i II i Xerxes aixi com la famosa Persepolis que es troben a 60km de Shiraz. Les tombes dels grans emperadors perses son impressionants, a l’estil de Petra consisteixen en inmensos mausoleus escolpits a les roques. Monuments del nivell de les Piramides d’Egipte.
Persepolis es el nom grec de Pars, la capital d’hivern de Darius i Xerxes que Alexandre el Gran va decidir cremar totalment. Curios que el que per nosaltres va ser Alexandre “El Gran” per aqui se’l recordi com un salvatge que va venir a cremar i destruir les coses mes maques que tenien. La veritat es que jo m’esperava mes de Persepolis, impressiona menys de Palmyra o Luxor. Tot i aixo, pensar el que devia haver sigut mirant els gravats, relleus i columnes fa posar la pell de gallina.
A tall personal, la veritat es que sense haver dormit, amb el sol que cau i l’estomac revolucionat retrobo la felicitat tornant a Shiraz i submergint-me en una profunda migdiada.

Per la tarda quedem amb Shelda i Reyhaneh, les noies que vam coneixer ahir i que volem que ens expliquin com es la vida dels joves a l’Iran.

Tal i com hem anat veient, la joventut iraniana esta prou preparada i desperta, saben en quin mon viuen. Les seves ambicions son les de qualsevol jove europeu. Ens expliquen que tot i que les coses van millorant, tot va molt mes a poc a poc del que voldrien; un noi i una noia no es poden abracar ni fer petons en public. Elles voldrien viatjar i viure soles o en pisos compartits abans de deixar casa els pares per convertir-se en “la dona de” pero tenen tots els numeros per haver de casar-se aviat i comencar a tenir fills… tantes coses que a la nostra societat tenim assumides i que fa que no valorem els fets mes simples que composen la nostra llibertat.

Dia 11, Dilluns

Deixem Shiraz per fer els 450km que ens separen d’Esfahan amb el cotxe d elinea. Clarament l’Iran central, el que era l’antiga persia es mes civilitzat i ordenat que la part del nord del pais.

Arribem a Esfahan amb les darreres llums del dia. Els bus ens deixara als afores i en lloc d’agafar un taxi aquesta vegada optem per jugarnos-la amb l’aparentment indesxifrable transport public. Ens en sortim prou be i per quatre xavos arribem fins al centre. Els busos urbans a l’Iran tenen una valla de separacio al bell mig del vehicle. A la part de davant hi van els homes i a la part del darrera les dones. Com que el 90% de les dones porten el xador negre els busos iranians acaben recordant els temps de l’apartheid als EEUU o Sud-Africa quan els blancs seien al davant de l’autobus i els negres al darrera.

Ja la centre un policia simatiquissim ens aconsella llocs on passar la nit. Costa acostumar-se a l’amabilitat dels militars que amb una ma t’asssenyalen la direccio i amb l’altra juguen amb el kalashnikov…
Quan som instalats a l’hotel anem a fer un vol pel riu. L’ambient es magnific, perfecte aperitiu per la ciutat que s’amaga a l’altre extrem de la nit.

Dia 12, Dimarts

Esmorzant coneixem dues noies italianes que han estat resseguint la ruta de la seda des de Beijing fins a Esfahan, passant per Tajikistan, Uzbekistan, Turkmenistan i volen anar fins a Istanbul. Ens expliquen les meravelles de Samarkanda, ara a l’Uzbekistan, o Merv, al Turkmenistan. Es veu que quan van ser a Mashhad, la ciutat mes important del nord-est irani, se la van ben jugar quan disfressant-se amb el xador negre i aprofitant la nit es van colar amb un amic traductor a les pregaries i discursos dels imams, prohibides per als infidels. Ens expliquen que l’imam de torn cridava a l’aixecament per esclafar els americans i Israel. El traductor no els hi va voler dir el que l’imam va dir sobre Europa…
Portant ja dues semanes a l’iran i havent parlat amb estudiants, militars, comerciants, enginyers d’ambdos sexes queda fora de dubte les intencions d’aquest poble. Amb l’unic estament amb el que no hem tingut cap contacte tot i les mesquites que hem visitat es l’estament religios. Precisament, l’estament que governa el pais.
A principis del sXX un parlamentari de l’aleshores primer parlament persa va escriure respecte als reptes que s’enfrontava la jove democracia persa: “A l’Iran, o els mollahs -religiosos- es transformen en democrates o els democrates s’hauran de convertir en mollahs.” A principis del sXX la tendencia apuntava cap a la primera opcio pero a les potencies colonials rusa i anglesa no els hi interesava que l’Iran s’emancipes massa per l’exemple que podia donar a d’altres colonies, aixi que van forcar el Shah a prendre el poder i van tallar la opcio de desenvolupament democratic. Un segle despres, sembla que la segona opcio, la que es temien els primers democrates autoctons, s’ha acabat fent realitat: per a fer politica a l’Iran s’ha de ser un religios. Els imams son els que marquen la ideologia i moral a seguir i el cap del govern es un religios. L’Iran es avui en dia una republica islamica. No es per casualitat que la revolucio francesa advoques per un estat laic. Barrejar republica i islamisme es com jugar a futbol amb les regles del tenis. Acabaras trencant les raquetes i no marcant cap gol.

Parlant amb la gent hem constatat que molts ja n’estan farts de barrejar religio amb politica. La questio es si aquests molts son prous i suficientment organitzats com per girar la truita.
He arribat a sentir gent que diu que donaria suport a una intervencio armada americana que enderroques el regim actual. Vist el resultat a l’Iraq potser no es una bona idea.

Tornem al tema: Esfahan. La descoberta de la ciutat comenca de la manera mes espectacular; visitem la placa de l’Imam, visita que per si sola ja justifica el viatge a l’Iran. Erigida a principis del sXVII es la segona placa mes gran del mon (darrera Tiananmen)i amb tota seguretat una de le smes boniques. Dues mesquites amb rajola de blau mediterrani son les perles de la placa. Una d’elles es considera la mes bella del mon. Jo no n’he vist tantes pero les dues posen la pell de gallina. Davant de manifestacions arquitectoniques com aquestes un es pregunta on son els limits de l’esser huma.

http://en.wikipedia.org/wiki/Naghsh-i_Jahan_Square

Quan ens recuperem de l’impacte inicial procedim a prendre el pols de la ciutat perden-nos pels bazaars. Tot i ser mes turistica que Shiraz, sobretot turisme interior, el bazar demostra que la ciutat es autentica, que no es nomes un aparador turistic. Com a Shiraz la gent no para de dir-nos coses, sempre educadament, amb una hospitalitat que no para de sorprendre’ns i que ratlla l’exageracio. Un espontani ens agafa pel carrer i ens porta al riu en un taxi que no ens vol cobrar on ens diu que hi passegem que hi estarem be. Ens convida a dinar a casa la iaia a lo que renunciem per no abusar. Fent el gandul sota els arbres en les hores de maxima calor coneixem a una familia kurda que ens estan passant les vacances al parc en questio, ens ofereixen l’unic que tenen: te. Fem la migdiada i al despertar-nos una altra familia ens acull i ens afarta a begudes i dolcos i fins i tot ens preparen la pipa d’aigua irani, feta totalment de fusta i de preparacio diferent a l’arab.
Acabem obligant-nos a nosaltres mateixos a marxar per veure coses perque amb l’hospitalitat iraniana ens podriem passar tota la tarda de gorrons.
Anem a veure la posta de sol a la placa de l’Imam. Aixo s’ha de veure!

Ens regalem un sopar en un “bon” restaurant als terrats amb vistes a l’inmensa placa de l’Imam. La cuina es el punt feble de l’Iran; tot i tenir tot tipus de productes i de qualitat l’unic que podreu trobar en els excasos restaurants que no siguin pizzeries o hamburgueseries sera kebab, arros, pollsatre, iogurt i poca cosa mes. Demanar una amanida es demanar massa i els restaurants no serveixen postres o fruita. No se si es la crisi economica que fa que no venguin res mes o l’austeritat imposada pels imams pero el fet es que menjar a l’Iran es repetitiu i avorrit. Curios venint d’una cultura tan rica.

Curiositats que anem trobant:

1- Vehicle familiar pel transport de cada dia, per casaments, per batejos, vacances… => la moto!
Es normal veure families senceres o grups d’amics tots sobre la matiexa moto, sense casc i anant contra direccio. Les motos es troben pels parcs, pels bazaars, per la carretera, per l’acera… sort que son de poca cilindrada i fan poc soroll.

2- Es impossible treure diners dels caixers automatics iranians aixi com pagar amb targeta de credit enlloc. El que si que es pot fer als caixers es mirar la tele. Quan ningu treu diners la patalla del caixer s’utilitza com a televisor. Quina imaginacio.

Dimecres 13, Esfahan

El mati se’ns en va entre el bazaar i visites a mesquites de l’any de la picor. Una trista caracteristica dels bazars d’Esfahan es que les motos poden entrar-hi. Tot i que no son de massa cilindrada no deixa de ser molest; imagineu-vos que aneu a comprar a la plaça i cada dos per tres us passa fregant una moto carregada amb una familia, quatre pollastres o 2 catifes. Sera questio d’acosumar-s’hi.

Per variar dinem pollastre amb arros i anem a fer la migdiada al parc.

Per la tarda Irene ha quedat amb una noia que vam coneixer ahir al parc, jo no hi vaig per a que puguin parlar de les famoses “coses de noies”. Quan ens retrobem al vespre la Irene ve amb una experiencia reveladora. Es veu que quan es van trobar amb l’amiga i de cami cap a una famosa teteria a la riba de riu, 3 dones de negre venen a queixar-se a les amigues que no haurien de permetre que la Irene anes tant “curta” de roba –ella porta pantalons llargs, maniga llarga bambes i el cap tapat-. Pel que es veu la censura a l’Iran ve de les mateixes dones que sigui per enveja, sigui per encegament religios seran les primeres a denunciar a la policia que algu va massa destapat. Nosaltres que teniem una imatge estranyament idilica de la policia iraniana descobrim el que s’amaga darrera de les bones cares als turistes, les noies explicaran a la Irene els abusos de la policia. Elles els hi tenen por perque qualsevol persona que es queixi de que qualsevol altre persona no segueix les lleis islamiques, sense necesitat d’altres testimonis la policia intervindra implacablement. M’explica que mentre estaven fent el te a la taula del costat la policia va venir a recriminar a un grup de nois que se n’haguessin enrigut d’unes noies de negre, o aixo els hi ha semblat a elles. L’incident es va saldar amb lapolicia clavant un cop de puny a un dels nois, tot aixo per una simple acusacio d’una de les de negre.

D’altra banda les amigues li van explicar a la Irene lo ganduls que arriben a ser els homes a l’Iran i les poques ganes que tenen de convertir-se en les seves esclaves… vet aqui una revolucio d’aquelles que demanen temps, paciencia i sobretot constancia.

Anem a sopar al barri armeni on encara hi viuen uns 7000 cristians i s’hi poden visitar varies esglesies. La majoria de la comunitat cristiana ha marxat cap als EEUU a finals del sXX, farts de la discriminacio islamica. Per exemple, davant de la llei islamica iraniana el testimoni d’un cristia o d’una dona muslmana val la meitat que el testimoni d’un home musulma. Davant d’aquesta perspectiva els armenis van decidir de marxar i els iranians van perdre part de la seva poblacio mes qualificada –arquitectes, enginyers…-. Vet aqui un dels preus de la religio.

Per lo demes, el barri armeni es el mateix que la resta d’Esfahan pero una mica mes modern. Dit amb altres paraules: vam sopar arros amb pollastre com cada dia i com a tot arreu pero en un ambient mes modern.

De tornada cap a l’hotel passem per una festa religiosa amb centenars de fidels –tots homes- repetint a crits els que un imam-telepredicador exclama. Es com una “rave” tecno d’aquestes modernes, amb volum a tot drap, grans pantalles de video pero sense musica i tota dedicada a Alah. Depen de com es miri pot fer una mica de basarda. D’altra banda jo m’imagino per la fila que fa la gent que en un pais on no hi ha bars ni discoteques ni res a fer perque tot es “haram” aquestes “raves” religioses deuen ser una manera de passar les nits d’estiu i torbar els amics. Si mes no aixi ho espero…

Dijous 14

Una mica embafats de tant turisme –per estandars iranians- deixem Esfahan per anar cap a Yazd, la ciutat del desert. Abans de marxar tenim l’experiencia curiosa de que quan intentem canviar diners al banc, el mateix banc ens aconsella d’anar a una oficina de canvi doncs ells cobren molta comissio. La mateixa honradesa que a la caixa de pensions, penso jo.

Despres de 5h d’autobus arribem a Yazd, la ciutat mes a l’est que visitarem en aquest viatge i una de les ciutats mes velles del mon. De Yazd s’estima que van sortir els 3 reis mags cap a Betlem. Gelida a l’hivern i sufocant a l’estiu, Yazd es un oasis entre el desert Dash-e Kavir i Dash-e Lut. Per sort aquest es l’agost mes agradable que es recorda a la zona i les temperatures no pugen dels 40 graus –fa tres setmanes van arribar a 58 graus a la ombra-.

Yazd es una ciutat de cases baixes rebossades amb adob i fang per a protegir de la duresa del clima. Utilitzen un enginyos sistema de ventilacio natural ancestral equivalent a l’aire acondicionat dels nostres dies i que consisteix en torres de ventilacio encarregades de fer circular el poc aire que passa, allibrant l’aire calent i captant el vent. Aquest sistema “d’aire acondicionat” ha inspirat el diseny de moltes cases ecologiques que gracies a una bona gestio de les corrents d’aire i dels sistemes d’aillament no necesiten aire acondicionat.

Comprant fruits secs al bazar hi descobrim una pedra dolça i grogosa que ve a ser com un sucre cristalitzat que va be pel mal d’estomac, es diu “nebot”. Simpatic nom.

Ens allotgem en un antic palau del desert acabat de renovar on el propietari ha viscut a Italia i comunicant-nos en italia li podem demanar que ens prepari una menestra de verdures per sopar. Increible que una cosa tant simple no es pugui trobar enlloc. Per una nit no somiarem en pollastres.

Divendres 15

Matinem per anar a fer ruta pel desert visitant indrets zoroastrics amb un leto, una parella d’eslovens i un italia. Durant el dia descobrirem que durant la visita a persepolis, el guia oficial no ens havia explicat, on ens havia explicat malament, el significat de la simbologia persa. Suposo que per pressio del govern islamic els guies no poden explicar que la religio dels grans reis perses com Darius o Xerxes va ser Zoroastrica i no musulmana. A Yazd el Zoroastrisme es troba pertot. Aquesta religio va ser dominant a Persia fins que l’Islam hi va entrar al sVIII, aleshores, mentre la poblacio es pasava a l’Islam, la cupula religiosa i la corona zoroastrica es refugiaren a Yazd. Quan l’Islam hi va arribar va obligar als zoroastrics a marxar, convertir-se o quedar-se pagant mes impostos. Els que va marxar van emigrar cap a la India, sobretot a Mombai. Dels que es van quedar avui en dia en queden uns 10.000 en aquesta ciutat de 500.000hab.

L’excursio comença amb la visita a una “torre de silenci” que es troba dalt d’una muntanya i que es on fins fa 30 anys hi colocaven els difunts zoroastrians per a que se’ls mengessin els voltors. Aquesta antiquissima religio considera que enterrar els cadavers contamina la terra i cremar-los contamina l’atmosfera. Vet aqui una de les primeres religions ecologistes?

Visitem Kharanaq una ciutat-fortalesa de fang i adob, semblant a l’espectacular Bam –destruida per un terratremol el 2003-, amb enginyosos sistemes per treure aigua del mig del desert –qanat-.

Dinem a Chak-Chak, una mena de Monserrat pels Zoroastrics, on la darrera princesa persa zoroastrica va buscar refugi dels arabs. Diuen que la porta d’”Obre’t Sesam” d’Alibaba podria ser per aqui. Les vistes son espectaculars i el lloc te un aire mistic. Dinem arros amb pollastre.

Desert amunt desert avall anem visitant els enginys del desert. Des de telers de catifes voladores a monumentals neveres en forma d’ou on s’hi conserbava gel durant tot l’estiu, passant per torres de recoleccio d’excrements d’ocells, sobretot coloms; en aquestes torres de nius preparats pels ocells hi vivien uns 4000 exemplars i se’n recollia el guano per a fer d’adob als camps. Aixo feia l’economia de la zona totalment sostenible. Avui en dia no en queda cap en funcionament i tot el que es produeix es fa amb fertilitzants quimics. Els locals ens diuen que el gust de la fruita era ben diferent quan feien servir l’adob natural. Hem arribat tard.

Pel que vaig veient, l’Iran, aixi com d’altres paissos de l’orient proxim i mitja no s’acaben d’acostumar a les tecniques modernes; d’una banda s’han abandonat practiques tradicionals com l’adob o els sistemes de ventilacio naturals i d’altra banda al adoptar les noves tecniques encara no han sabut tractar les externalitats. Per exemple, l’arribada de les bosses de plastic sense una politica d’educar la gent ni un sistema de gestio de residus mes o menys civilitzat ha provocat que per tot arreu on es miri es trobin plastics; al bell mig del desert, als rius i a les muntanyes. Costa trobar una posta de sol en que no hi brillin les bosses de plastic llençades indiscriminadament pels esclaus de la modernitat.

Tornem a Yazd i anem a fer un vol amb la parela d’eslovens. Passejant pel centre coneixem l’Ayub, un professor d’angles kurd que ens guiara pels terrats de Yazd fins a enfilar-nos dalt d’una mesquita per veure com es pon el sol sobre la ciutat del desert i fer les fotos de rigor.

A primera vista Yazd es una ciutat tranquila i sense pretensions, amb la bellesa de les ciutats que viuen en clima hostil i que s’han de recollir cap endins, amb mil racons, places i carrers laberintics que fa que fins hi tot els locals s’hi perdin. Tantmateix, si gratem una mica mes trobarem la grandesa de Yazd i l’explicacio a moltes incomprensions dels nostres dies. Yazd a sigut un dels centres culturals i religiosos mes importants de la zona i fins fa poc els jueus i zoroastrians convivien amb els musulmans. Al sXX tot es va girar i les revolucions islamiques junt amb la creacio de l’estat d’Israel van provocar que la diversitat religiosa desapareixes. El cas dels jueus iranians que van emigrar cap a Israel o cap als EEUU es clau per entendre la politica exterior iraniana. D’una banda la minoria mes rica als EEUU son els iranians –amb la comunitat mes gran a Los Angeles on poseeixen canals de televisio i diversos holdings- dels quals la meitat son jueus pero tambe n’hi ha de musulmans i cristians. D’altra banda entre els jueus mes ben posicionats a Israel s’hi troben molts iranians. Sense anar mes lluny el darrer president d’Israel, Motse Kashav, era de Yazd, igual que el president d’Iran de l’epoca i precedent a Ahmadinejad: Mohammad Khatami. Per aquesta rao molts iranians es pregunten perque els seu pais fa costat a hezbollah i Siria quan etnicament no tenen res en comu.

La resposta de tot plegat consisteix en lligar el fet identitari a la religio. La religio com a fet indentitari a Europa fa temps que no s’utilitza, segurament des dels temps de la reforma protestant. Amb la revolucio francesa i la creacio de l’estat nacio la nostra identitat es sobretot marcada pel fet nacional. A l’Iran, com a republica islamica, el primer fet identitari es el ser musulma, l’etnia o nacionalitat es troben en un segon pla. L’Ayub ens explica que a l’escola els professor pregunten als alumnes si se senten iranians o musulmans i renyen als que optin per la primera opcio. Primer de tot son musulmans i despres son iranians, per aixo esta totalment justificat donar suport als “germans” de hezbolah encara que aixo signifiqui lluitar contra els iranians jueus.

Aixi s’explica que tantes “nacionalitats” puguin viure a l’Iran sense grans tensions nacionalistes. Els azeris, els kurds, els armenis, els jueus, els farsis, els arabs i els afgans iranians no tenen problemes per considerar-se iranians. Si s’apliques una perspectiva nacionalista europea al tema segur que l’Iran no durava ni 5 minuts.

Tot i l’exili, els iranians rics continuen portant grans empreses de mineria, material de construccio, fundicio, vidreria, catifes… el dia que els iranians posin la nacionalitat per davant de la religio l’Iran sera un pais de primer ordre. Mentre continui amb la religio com a fet identitari cotinuara essent incompres per occident i patint-ne les consequencies.

De tot aixo i molt mes parlem amb Ayub i els eslovens en una teteria que es troba en un palau jueu del centre de Yazd. De tornada cap a casa l’Ayub ens porta a la Irene i a mi en moto. Jo que feia fotos a aquestes motos carregades amb 3, 4, 5 o 6 persones i ara em trobo pels carrers de Yazd en la moto-autobus.

Dissabte 16

Pel mati anem a visitar el panteo zoroastric on s’hi troba la flama eterna d’Ahura Mazda. El barri zoroastric destaca per la seva netedat. Les escoles zoroastriques tenen reputacio de ser millors que les islamiques i es que es nota el nivell economic d’aquesta classe social.

La passejada pels carrerons ens porta fins a la casa de l’Ayub. De familia kurda, els seus pares tenien negocis a l’Iraq abans de la primera guerra del golf, van tenir que immigrar i comencar de zero. A casa parlen arab i farsi pero els nostres intents de comunicar-nos en arab amb sa mare, que no para de portar-nos te i fruita, i sa germana no acaben de reeixir. Pasem hores escoltant musica arab i persa i parlant una mica de tot mentre esperem que el sol baixi per poder sortir al carrer. Aixi, atrapats pel sol, acabem mirant videoclips i concerts de la Britney Spears. L’amor cap a la Britney es el punt flac de l’Ayub, no hi ha manera de fer-li entendre que a occident hi ha musica millor. Acabem en la surrealista situacio d’haver d’aconsellar-li escolti l’Enrique Iglesias o la Shakira per obrir-se les mires… els viatges tenen aquest tipus de coses inverosimils.

Com era de suposar, tot i la repressio a l’Iran no poden evitar que els joves es baixin d’internet pelicules i videos d’allo mes calentets. L’Ayub ens explica com funciona el mercat negre d’aquest tipus de documents. Vet aqui la revolucio silenciosa que el govern no pot aturar. Amb el 50% de la poblacio entre 15 i 30 anys el regim no pot posar a tothom a la garjola. Gairebe tots tenen acces a la parabolica, veuen el que passa pel mon i hi volen participar. Ja veurem si la generacio d’aiatolas cada vegada mes vells podra aguantar l’empenta d’una generacio que puja amb el somni de viure com un europeu o un nord-america.

Deixem l’Ayub amb la Britney i les seves calentures i anem a perdre’ns pels carrerons on ens trobem una parella d’eslovens –Iran te un alt percentatge de turistes eslovens, no em pregunteu perque- que vam coneixer al principi del viatge. Passem la tarda comentant la jugada en un pati d’un altre palau del centre i sopem camell amb patates. La carn de camell ve a ser com una mena de de vedella pero amb mes gust. A tenir en compte si algu vol criar camells.

Avui es la vigilia de la celebracio del naixement del 12e imam, una de les festes mes importants del xiisme. Encuriosits sobre com s’ho faran per celebrar res en un pais on es prohibit l’alcohol, ballar i fer musica en public sortim al carrer amb els eslovens i l’amic de letonia.

Com m’imaginava la celebracio consisteix en bloquejar els carrers amb cotxes i motos i, ja que no es pot cantar ni posar musica, fer tant soroll com es pugui amb el motor. Escenes de deliri d’allo mes surrealista; amb els carrers colapsats per cotxes i fums les motos van a tota velocitat per les voreres amb les banderes islamiques. Es com una festa de motards pero amb motos atrotinades en lloc de harley-davidsons. Veient l’espectacle donem gracies que l’alcohol sigui prohibit a l’Iran. Les maniobres impossibles a les que assistim acabarien en tragedia si els conductors no estiguessin ben serens.

Estava fent fotos a una moto portant tota la familia i una cabra mentre va tranquilament contra-direccio quan em trobo l’Ayub que em convida a pujar a la moto. Abans de que pugui dir que no ja em trobo a cavall de l’andromina recorrent els carrers a tota velocitat i jugant a anar contradireccio entre la marabunta de cotxes. Jo, que em pensava que ja no tenia edat per aquestes coses, li dic que a veure si ens posaran una multa er anar massa rapid –per questio de temps omiteixo les altres 23 infraccions que deviem estar cometent-. L’Ayub es pensa que faig broma “a l’Iran la policia no posa multes per exces de velocitat” diu.

La festa, per dir-ho d’alguna manera, s’acabara cap a la mitjanit amb el sarifici de besties com ara camells. Dema sera festa a tot l’Iran i jo no entenc res.

Diumenge 17

Comenca la tornada. Volem de Yazd a Teheran amb Air-Iran. A l’aeroport de Teheran coneixem el guitarrista de flamenc irania mes famos que hi ha, si mes no aixo es el que diu la seva dona. El fet que ens interesa es que ens porta amb cotxe fins a la parada de metro mes propera. Es increible que no hi hagi transport public per anar als aeroports iranians, obligant a la gent a agafar un taxi.

El metro de Teheran es nou, dues linies, net i funciona prou be. Fins i tot te vagons mixtos on homes i dones poden anar barrejats, tot i aixo continua tenint vagons per nomes dones per aquelles que busquin mes privacitat o fugir de les olors masculines.

Teheran es monstruosament gran. Amb mes de 13 milions d’animes es una de les ciutats mes contaminades del mon. Sense massa historia, Teheran es fruit del sXX, de la construccio desenfrenada i deslligada de l’urbanisme, decisiva per les succesives revolucions i revoltes que ha anat patint el pais fins a convertir-lo en lo que es.

Ens instalem a casa d’uns coneguts de la Irene, al nord de Teheran. El centre i sud es la part “antiga” i pobre, el nord, a la falda de les muntanyes, hi ha la zona “moderna” i de diners. Anant a fer un vol pel barri observem l’opulencia de la zona. Aixo es holywood.

Sembla Europa pero amb edificis molt mes alts, 4×4 per tot arreu i amb gent molt mes acostumada a l’estil occidental. Gairebe ningu ens saluda quan anem pel carrer. Hem perdut protagonisme i no ens sap greu.

Deixeu-me que ressalti un fet sorprenent i significatiu que observo amb mes intensitat a Teheran; la falera per canviar de nas. Una de les coses mes sorprenents de l’Iran es la quantitat de gent amb el nas operat.

La cirurgia estetica ha entrat amb força en aquest pais on el nas, en el cas de les dones, es una de les poques coses que el chador deixa veure. Jo normalment no em fixo en aquest tipus de coses pero davant de la quantitat d’Iranians que porten el nas embolicat em vaig veure obligat a interrogar-me sobre el perque de tot plegat. Pel carrer en zones pijes o pel centre, de tot el pais, es veura un/a de cada 30 o 40 persones amb una tirita al nas, tenint en compte que els que ja han estat “retocats” ja no la porten es facil pensar que entre un 20 i un 40 dels joves i no tan joves iranians han passat pel quirofan.

L’Armin, un noi d’Esfahan que s’esta amb nosaltres al luxos pis on ens allotgem ens explica el fet diferencial del nas. L’operacio costa entre 2000 i 4000€ i canviar el nas arrodonit, i sovint en forma de martell, irania pel nas cleopatric a l’estil Isabel Preysler es sobretot un simbol de classe social, d’identificacio amb occident. Un signe gairebe de revolucio liberal. Es significatiu de veure que la revolucio liberal a l’Iran es faci, en part, a cops de bisturi.

O a cops de tirita! Segons l’Armin molts dels que van amb el nas embenat no es poden permetre pagar el cost de l’operacio, 10 vegades el sou mensual mig a l’Iran, aixi que opten per portar la tirita sense operar-se i mostrar aixi que s’ho poden permetre. Un curios signe d’ostentacio dels temps en que vivim. I qui dia passa any empeny.

L’Armin, que sembla el geni de la lampara tan rodonet, calb i amb perilla, es un fan de conspiracions i sobre el tema de l’Iran se les sap totes. Va creixer a Paris i ara porta no se quantes empreses familiars a Esfahan. De familia rica pero sense que li hagin pujat els fums ens ajuda a respondre les darreres preguntes que ens queden sobre el pais.

Si ahir vam passar la sobretaula parlant de la Britney Spears avui acabarem el dia mirant la nova pelicula de l’Indiana Jones al barri mes occidental del pais. Estem fets uns intelectuals.

Dilluns 18

Intentem moure’ns per Teheran a peu. Impossible. Teheran esta fet a la mida del cotxe. A tall d’exemple, un dels carrers principals fa 25km de llarg. Ens passem el mati caminant sense poder arribar gaire lluny. Ho rematem amb el que potser sera l’ultim pollastre amb arros a l’Iran.

Teheran es tan gran i el transport public tan dificil d’entendre que se’ns treuen les ganes d’anar enlloc. L’Armin ens acaba ficant a un taxi i anem a sopar a un restaurant xines on fan coses rares com ara sushi de salmo amb formatge. Experiencia prescindible pero que agraim per sortir de la rutina de l’arros amb pollastre.

Acte seguit continuarem muntanya amunt fins al peu del telecadira que porta al cim de l’equivalent al Tibidabo de Teheran, tot i que la serralada que ens separa del caspi puja fins als 5760m.

L’afany dels rics per separar-se dels pobres i de la contaminacio fa que s’hagi edificat fins on la roca i el desnivell han permes. Per a donar-vos una idea; a 1h estant hi tenim les pistes d’esqui.

En els jardins de la muntanya, asseguts fent un te amb pipa d’aigua al costat del riu que baixa de ben amunt l’Armin vol tancar el nostre viatge amb la tradicio persa de llegir-nos un text de Hafez, el mes gran poeta persa que va conseguir que els seus versos fossin una mena de segon alcora per aquest poble. Hi ha nens que venen sobres a l’interior dels quals hi ha uns versos del poeta i que representa que ens han de guiar espiritualment. Coses del desti, o de la poesia, els versos que ens llegeixen encaixen totalment en la situacio personal en que ens trobem. La magia de Hafez?

Dimarts 19

Hora de fer les maletes. Pel mati aprofitarem per anar al gran bazar de Teheran des d’on es controlen els preus de la majoria de les mercaderies del pais i des d’on s’han iniciat i planejat moltes de les revolucions del sXX. Hi anem amb el Viesturs, de Letonia, que haviem conegut a Yazd. Fem les compres protocolaries de pistatxos, petals de rosa, “nebot” i d’altres i anem al Museu d’Historia Nacional de l’Iran on s’hi poden observar peces com el codi Hammurabi escrit en cuneiforme.

Es al museu on ens acomiadem de la Irene que es queda un parell de dies amb uns eslovens que vam coneixer a Alamut i el Viesturs i jo anem cap a l’aeroport.

L’aeroport internacional de Teheran esta a 66km de la ciutat. Els aiatolas no van tenir millor idea que plantar l’aeroport al mig del desert per a que no molesti ningu i per a que el taxi surti ben car.

Viatgem amb la Turkish Airlines cap a Istanbul des d’on ell volara cap a Riga i jo cap a Brussel.les. Nomes pujar a l’avio, encara en territori irania, algunes dones es comencen a treure la hijab. Durant el vol algunes es maquillen i algunes van al WC per a canviar-se de roba. El fet es que quan aterrem a Istanbul el passatge que ha pujat a Teheran ha canviat completament.

Curiosament la referencia que el Viesturs i jo utilitzem per identificar les dones i noies que portaven el chador a Teheran i ara van amb tops i pantalons curts, es el nas operat. El que abans era la unica part visible es ara la referencia per a identificar la gent.

No se que es ni com explicar-ho pero el posar els peus a Istanbul em dona una sensacio de tornar a la “normalitat”. M’adono que 20 dies veient dones tapades gairebe les havia com eliminat del meu subconscient i el retrobar-les a Istanbul ve a ser com redescobrir la pell.

Dormirem a Istanbul i dema em toca agafar el vol cap a Brussel.les on m’hi esperen els 18 graus de torn amb una mica de solet i una mica de pluja, comme d’habitude!

Consideracions finals

Vet aqui uns pensaments en veu alta sobre l’estat del pais en general comparat amb la percepcio que en tenim des d’occident.

Crec que hi ha un interes politic i economic des d’occident en descriure l’Iran com a enemic quan des del punt de vista historic haurien de ser els iranians qui ens haurien de veure com un perill; americans, rusos, anglesos i francesos els han traicionat i enganyat les vegades que ha calgut i han financat i impulsat cops d’estat. Poques vegades el pais ha anat a millor despres de la intervencio occidental. Mirant als aconteixements dels darrers anys; ni un sol dels terroristes de Nova York, Madrid o Londres venia d’Iran i pocs iranians s’han trobat a les files d’Al-Qaeda. D’altra banda trobo vergonyosa la doble moral d’occident a l’acusar a l’Iran d’incomplir drets humans i discriminar a les dones mentre continua tancant els ulls a les violacions de drets molt mes flagrants de l’Arabia Saudi. L’estat de les dones a l’Iran es vergonyos pero encara poden treballar –es ben normal trobar que el cap d’una oficina bancaria sigui una dona-, tenen pasaport, poden conduir… a l’Arabia Saudi ni tenen pasaport, ni poden conduir ni res. El wahabisme saudi es el que esta darrera de les doctrines d’Al-Qaeda pero occident no ha fet res contra aquesta secta d’on han sorgit personatges com Bin Laden, tan amics de la familia Bush.

Les consequencies de la politica d’accio preventiva a l’Iran crec que estan tenint el paper contrari que el que EEUU volia. Si ve l’embargament contra l’Iran ha provocat que els preus s’encarissin, fent patir la poblacio mes pobre i animant el mercat negre, tambe ha permes que la investigacio i la industria local es poguessin desenvolupar en lloc de ser comprada i substituida per la industria estrangera. El resultat es que l’Iran te una bona industria pesada, capacitat de fer recerca, un sistema bancari desenvolupat i en mans de bancs locals i en general un infrastructura que no esta gens malament. Si a aixo hi afegim els recursos energetics, petrolers i miners, sumats al fet que la societat iranina esta ben estructurada i que la majoria de la poblacio te entre 20 – 40 anys, ben formada i amb la transicio demografica superada el resultat es un pais amb un potencial enorme. No en va la setmana vinent posaran en orbita el seu primer satelit propi. Esta clar que l’Iran vol i pot jugar en la primera divisio mundial i aixo no fa cap gracia als poders establerts, d’una banda perque gran part esta en mans de religiosos pero sobretot pel fet de tenir que afegir un competidor mes al ja dificil mercat mundial.

Mes enlla de consideracions generals la percepcio al carrer es d’estar en temps dificils. Com heu vist en aquestes croniques, la gent menja basicament arros i pollastre. La gran dependencia de productes com l’arros fa que el pais sencer pugui passar a passar gana si els preus de l’arros continuent pujant com ho estan fent –el kg d’arros a l’Iran esta a com a minim a preus europeus i he arribat a veure l’arros mes bo de l’Iran a 5€/kg al mercat-. La broma de l’arros i pollastre no es tan broma.

Aixo fa que la gent es giri contra Ahmadinejad a qui identifiquen amb la crisis economica. El discurs d’Ahmadinejad es d’acusar a l’embargament i les politiques d’occident dels mals del pais, que no es del tot fals pero majoritariament la culpa es de la mala politica del govern i de la crisis financera i d’aliments a nivell mundial. En aquest sentit el principal beneficiat d’una intervencio americana a l’Iran, pel tema de les centrals nuclears, seria el govern islamic d’Ahmadinejad. Esta en el interes dels EEUU de Bush de demonitzar l’Iran? Si es que si pot ser que abans de les eleccions americanes de novembre algunes bombes caiguin en territori irania. Si realment volen treballar per l’estabilitat de la zona el millor que poden fer es aixecar l’embargament i comencar a construir ponts. No crec que els iranians els refusin. La gent en aquest pais frisa per ser acceptada al mon.

Pel que fa al tema de les llibertats, estic bastant convencut que a poc a poc i una canya, almenys que des d’occident fem alguna bestiesa de les nostres, l’Iran trobara la via cap al canvi. La poblacio jove esta ben formada i conectada amb la resta del mon via internet o la parabolica i si tot segueix el seu curs en 20 anys crec que aquest pais sera un pais com qualsevol altre. La llibertat es un dret pero es sobretot i encara mes un deure. Per aprendre be els deures es requereix temps. Donem-los-hi temps, la seva gent s’ho mereix.

FI

Vet aqui les croniques del viatge a l’Iran del 29 de Juliol al 20 d’Agost de 2008.

Dimarts 29 Juliol

Com que els vols cap a Iran son carissims planegem d’entrar a Iran per Turquia. Aterrem a Istanbul per la tarda. Com que els dos hem estat varies
vegades a Turquia ens saltem les visites turistiques “obligatories” i anem a pulular per la ciutat. Fent un vol pels carrers on tant llargament hi
havia passejat ara fa tres anys experimento una estranya sensacio de ser com a casa. Per anar cap a Iran ens decidim per l’Orient-Express Istanbul-Teheran.. Un viatge mes classic que l’avio pero que ens ha de permetre observar la transformacio d’Europa a Asia.
Es curios lo petit que es el mon, a l’estacio de tren de Haydar-Pasa em trobo amb el turc de la tenda de la cantonada a qui compro la fruita, verdura i ous a Brussel.les i que es a casa visitant la familia. L’Irene tambe es troba coneguts de la facultat i aixi anem passant el dia passejant per Istanbul com qui passeja per les rambles.

Dimecres 30 Juliol

El dia es un agradable compte enrera per agafar el tren. Finalment a les 22.55h surt l’Orient-Express -repeteixo lo d’Orient-Express perque d’Express ja veureu que no en te res- de la riba asiatica de l’anttiga Constantinopla.
El tren es net i espaios. Enloc de les 6 o 8 lliteres dels trens europeus, els compartiments son de 4 llits i aconseguim un compartiment per nosaltres sols. Comodissim, tenint en compte que aixo es un tren. Paguem uns 40eur cadascu per tot el trajecte.

Dijous 31 Juliol

Istanbul-Ankara es un tram que es fa curt perque el fem de nit i per que el tren va rapid. A partir de la capital turca la velocitat es redueix notablement.
Durant el dia anem coneixent la gent del tren; iranians, turistes… com en qualsevol activitat social en aquesta part del mon es facil de fer comunitat.
Travessar Turquia en tren ajudar a copsar la vasta superficie d’aquest pais. Amb zones desertiques seguides de regadius, inmenses planes i estepes que es converteixen en zones muntanyoses… a Turquia tenen de tot.
A partir d’Ankara la densitat de poblacio baixa i deixa entreveure les possibilitats demografiques d’aquest gegant asiatic-europeu.
El dia transcorre mirant per la finestra, jugant al baggamon i de tertulia amb els companys de viatge. Els Iranians ens expliquen amb que ens trobarem a l’altre costat de la frontera.
Com el calendari es diferent, que celebren el cap d’any el 20 de marc, que si fara calor i d’altres cosetes.

Dia 1 d’Agost

Ens despertem a la part kurda de Turquia, el que hauria d’haver estat el Kurdistan si les potencies occidentals no se n’haguessin oblidat de la nacio kurda quan van adjudicar la terra a mitjans del segle XX. Amb el tema de Palestina, vet aqui errades “tecnico-estrategico-diplomatico-politiques” que em temo que continuaran fent pagar un preu elevat els propers anys.
L’amplia presencia militar de l’exercit turc mostra que algu no esta a gust amb la situacio actual -especialment depres dels atemptats a Istanbul de principis de setmana que a falta de culpables el govern turc a acabant adjudicant al PKK kurd-. Simples moviments com entrar en un tunel o creuar un pont es converteixen en delicades operacions per por a un atac o que tot salti pels aires.

Em sorpren gratament la politica del govern turc pel que fa a la lluita cotra la desertitzacio. Pertot es veu plantacions d’arbres joves enmig de l’estepa amb sofisticats sistemes de regadiu i gota-a gota. Mencionar tambe que la majoria de cases i masos enmig del no res i a les ciutats tenen plaques solars per escalfar l’aigua -les temperatures a l’hivern poden baixar fins alas -20 graus per aqui-. Tant de bo aquest sistema de plaques solars estigues tant estes a casa nostra.
Es entranyable veure com els pastors i nens dels masos surten a saludar el tren quan passem -alguns, pocs, ens tiren pedres…-. Es podria pensar que som la unica atraccio ue tenen pero entre les cabres, els estels i sobretot dels sobretots la parabolica entendre que el seu gest es mes un acte d’hospitalitat i educacio que una altra cosa.

El paisatge no es l’unica cosa que es va transformant. De fet, a mida que ens acostem a l”iran la transformacio mes important te lloc dins del tren; tot i la calor observo com els pantalons curts i samarretes de tirants comencen a allargar-se fins cobrir tota la carn visible. La repressio comenca a fer acte de pressencia.

Arribem a Vat-Van, ciutat a la riba del llac Van on deixem el tren turc per pujar al ferri que ens ha de portar a l’altre extrem d’aquesta gran bassa. El creuer comenca amb una posta de sol que ha de marcar l’inici de les celebracions de comiat que vull interpretar com adeu a la llibertat per part dels iranians que tornen al seu pais. Sota un mar d’estels, grupets d’homes, dones, vells i nens canten cancons en farsi – idioma majoritari a I’Iran-. Parlant amb els amics perses que hem anat fent ens adonem del gran significat d’aquest acte aparentment tant simple; des de fa 30 anys -la revolucio va comencar el 79- cantar en public esta prohibit i reunions d’homes i dones tambe.
La felicitat amb la que canten te un impressionant toc de nostalgia i tristor; en dues o tres hores totes aquestes dones i noies s’hauran de cobrir de dalt a baix i acceptar el lloc que els homes els hi han reservat en la societat iraniana en altre temps tan igualitaria.
Tot i aixo de mica en mica la gent s’anima i la nostalgia dona pas a l’alegria, el nostre cecrle de proa es va fent mes gran i la gent comenca a animar-se i picar de mans i ballar, les dones fumen en public i beuen cervesa per darrer cop en qui sap quan temps. Al final tot el passatge i fins i tot la tripulacio s’acaben afegint a la festa. Catarsis colectiva!

L’arribada a la ciutat de Van a una hora X de la matinada marca el final de la festa i la gent, despres d’aver-se desfogat com cal, es comenca a tapar per entrar a l’Iran com cal.

Que us dire! El tren a Vat-Van portava mes de 6 hores de retras, i entre el ferri, el canvi horari -l’Iran va 2.30h pe davant de Barcelona- i sobretot la festa he acabat de perdre la nocio del temps. Les ganes d’arribar es barregen amb la tristor/incognita d’imaginar el que ens espera a l’altre costat de la nit.

Dia 2 d’Agost – Dissabte

El dia no comenca pel mati sino per la matinada. Al sortir del ferri el tren Irania encara no havia arribat -tot i l’inmens retard que portem-. La tartana iraniana arriba tard, bruta i amb la maquina gemegant de mala manera. Sense cap organitzacio, l’ocupacio de les lliteres i compartiments es un slavatge campi-qui-pugui, perfecte introduccio als metodes iranians. Us estalviare les vicisituds de creuar la frontera turco-iraniana. Dire nomes que varem dormir molt poc i que experiencies com aquestes son recomanables a aquells que vulguin abolir la UE i tornar a l’epoca dels visats, les cues interminables, les decisions aleatories del personal fronterer i en general als qui defensin les fronteres de qualsevol tipus.

[Despres dels tres dies i mig sense dutxa ni menjar decent deixeu-me que destaqui nomes el plaer de, una vegada a l'hotel, poder anar de ventre sobre un blanc que no es mogui i sense por que una corva o un bony a la via et pugui desviar la punteria en un d'aquests tradicionals forats al terra que en aquestes latituds anomenen waters.]

Cap al migdia arribem a Tabriz, la ciutat mes poblada -2 milions- del nord de l’Iran. La historia ha donat a l’antic oasis de Tabriz un lloc privilegiat que malauradament no s’ha pogut conservar fins als nostres dies. Per exemple, es diu que el paradis que es menciona en la biblia s’hauria inspirat en la plana on es troba Tabriz. De paradis poc en queda. L’arca de Noe es diu que hauria ancallat al cim del mon Ararat, no lluny d’aqui.

Com diu un frances que hem conegut, el primer que fem a Tabriz es convertir-nos en milionaris -200eur representen al canvi 3 uns millions de rials-. Vet aqui la primera sorpresa que ens reserva l’Iran; una clara crisis economica que es deixa veure en forma d’una inflacio galopant. Totes les nostres referencies sobre preus i presupostos que ens haviem fet i que ens havien dit els iranians del tren han de ser revisades a l’alca doncs els preus son entre 3 i 20 vegades mes del que ens imaginavem; molts preus son ben europeus. Si aixo es dur per nosaltres no em vull imaginar com s’ho deuen prendre la majoria d’iranians amb un sou mig d’uns 300eur al mes…

L’altra sorpresa, que despres de l’experiencia del tren-tot-terreny i del que ehm vist per Orient Proxim no es sorpresa, es que l’Iran es un perfecte caos per als nostres ulls occidentals. Creuar el carrer es una aventura que transporta la meva primera impressio de Damasc ara fara 7 anys, coneixem un jove angles que hem arreplegat a l’estacio i s’allotja en el nostre hotel que camina com una anima en pena pel carrer i que quan li preguntem que li passa diu que porta 20 minuts anant i tornant el mateix costat de l’acera i que no veu com podra travessar el carrer sense que la marea de cotxes se l’endugui per davant. L’adoptem i l’entrenem en l’art de creuar el carrer.

Tabriz, com tot l’Iran, pateix talls de corrent constants degut a la sequera que ha buidat els pantans i que redueix la capacitat de generar electricitat. D’aqui la idea de contruir centrals nuclears per suplir aquesta mancanca que tant preocupa a occident per la possibilitat de desenvolupar armament nuclear. Em falta informacio per dir si aquesta necesitat de l’iran es justificada o una gestio mes eficient dels ingents recursos naturals seria suficient. Des del punt de vista de sobriania del poble irania trobo inacceptable la pressio d’occident per dir-lis com han de gestionar la seva energia. Suposo que tambe hi ha una part d’arma politica per part del president d’aquest pais per mostrar al poble que les potencies colontzadores no els deixen desenvolupar-se… com a ciutada del mon trobo que seria fantastic si les parts interesades es poguessin posar d’acord en quin es el problema de fons i solucionar-lo de la forma que fos millor per tothom i pel medi ambient. Per aquesta descabellada darrera opcio sera necessari treure’s l’abonament de miracles per Lourdes.

Passejant per la ciutat experimentem l’esperada repressio; totes les dones van tapades de dalt a baix en negre i les mirades cap a Irene, que tot i anar coberta, porta una camisa blanca i un mocador de colors son prou explicites. Curiosament son les dones les que mes semblen desaprobar la vestimenta.

Mes tard anirem a fer un suc amb l’Afshi, un noi que hem conegut al tren qui ens explicara que la gent ens mira tant perque som estrangers i no perque desaprovin la nostra manera de vestir i comprotament. Potser si que en fem un gra massa i encara som victimes de la manipulacio dels medis… ja veurem en els dies que venen.
Acabem un dia fent un batut de fruita que acaba sent una de les millors coses que ens aporta aquesta llarga jornada.

Dia 3 d’Agost – Dilluns

Ens despertem amb ganes. Amb l’amic angles i l’Afshi anirem a voltar pel gran Bazaar -diuen que te fins a 25km de carrerons- i visitem la mesquita blava de Tabriz. No trobem l’antiga esglesia armenia dels sXI. Tabriz ha tingut una comunitat cristiana des dels inicies del cristianisme. Sembla que tambe hi queden alguns jueus treballant en el tema de la joieria…

Ens crida l’atencio el silenci -comparativament parlant- entre el bazaar i en general el carrer irania i el que es pot trobar al mon arab o turc. El poc turisme que reben fa que sisguin molt poc pesats amb nosaltres. Mengem en un dels mejadors del bazaar on creem un petit conflicte quan ens asseiem -seguint indicacions de l’amo- a la zona d’homes. Les dones seuen a la mateixa sala pero darrera una cortina. L’angles no s’entera de res pero les mirades desaprovadores -o envejoses- de les dones fan que Irene vugliu anar a seure amb elles. Finalment l’amo em sembla que opta per la diplomatica solucio de deixar a les dones i aprelles de seure tambe a la zona d’homes i tots contents.

La comunicacio no es facil. Molt poca gent parla angles, frances, alemany o arab i tot esta escrit en alfabet arab -que Irene i jo podem llegir pero no entendre-. Algunes lletres i numeros aixi com i la caligrafia son diferents de l’arab pero fem el que podem.

Per la tarda anem a Kandovan, a 60km de Tabriz, la Capadocia iraniana. Kandovan significa literalment “rusc d’abelles” i pren el nom per les pedres foradades pel temps i per l’home que donen la impressio que els habitants visquin en un rusc. La diferencia amb Turquia es que a l’iran encara hi ha gent que viu en els forats fets a les pedres i coves i tots els turistes son locals, ni un estranger. Despres d’aguns malenetsos amb els locals per culpa de l’idioma, una familia de Teheran ens presta la seva filla que esta estudiant traduccio per a que ens guii una mica pel poblat. Realment impressionant com viuen aquestsa gent, es com saltar 1000 anys enrera en el temps.

La carretera de Kandovan cap a Tabriz te de curios que tots els peraltes de les corves estan al reves, cosa que afegida a la temeritat de la conduccio i els triples adelantaments fan totalment prescindible una visita a Port Aventura.

Marxem de Tabriz amb la idea d’agafar l’autobus de nit cap a Qazvin, a mig cami de Teheran. Experiencia horrible. L’autobus es un vell volvo que ha servit possiblement ja un 15 anys a Europa i que va ple fins la bandera, els conductors son uns descerebrats que fumen, escriuen sms i preparen el te mentre adelanten cotxes a 140 per l’autopista. A mes posen muica tota la nit que fa ben dificil aclucar l’ull.

Dia 4 d’Agost – Dimarts

Seguim al bus. Deduim que la figura del conductor d’autobus en aquest pais deu ser com una especie d’equivalent a les vaques sagrades de la India. Tot i els excessos ningu s’atreveix a dir-los res. El colmo del desastre arriba quan tot i tenir el bitllets i haver-ho dit a tothom el conductor decideix no parar a Qazvin i tirar milles cap a Teheran. Acabem tenint que baixar al seguent peatge on ens diuen que agafem un taxi -a l’autopista a les 6 del mati-. Quan demanem per fer una denuncia els pocs que parlen angles al bus ens miren amb cara de curiositat.
En fi, doncs alla estem creuant l’autopista pel mig -cosa habitual a l’Iran, les cabres tambe ho fan- i abans d’anar a demanar preus a taxis optem per interntar comunicar a la policia el que ens ha passat. Anem al cotxe de policia on tres simpatics soldats seuen dins d’un mercedes que deu ni do i ens escolten amb atencio. Ens entenem lo suficient per a que entenguin que estem penjats i que volem anar a Qazvin a agafar el bus cap a Alamut, amb l’amabilitat persa i per sorpresa nostra ens diuen que pugem que ens portaran fins a Qazvin. Despres d’indicar-li si podia treure el kalashnikov del seient de darrera per a que poguessim seure pugem i “parlem” del barca i de l’osasuna -es veu que hi ha un persa que hi juga-. Ens acomiadem dels simpatics policies a l’estacio de Qasvin pensant en la guardia civil.

A la terminal de busos hi comencem una ratxa surrealista de desproposits. Durant 3hores rebrem informacio contradictoria sobre quan i com els minibusos surten cap a Alamut. Ningu sap res. Ni a informacio, ni el director -amb qui tenim el gust d’esmorzar-, ni els conductors, ni la policia… impressionant. La infrastructura turistica iraniana funcionant a ple ritme.
Sense gairebe haver dormit i amb el sol que comenca a cremar decidim deixar-ho per dema i instalar-nos a Qazvin. Fem un excellent dinar a Qazvin provant em famos arros irania i ens concedim una migdiada com cal. Dema sera un altre dia.

Dimarts 5 d’Agost

Ens llevem decidits a aconseguir arribar a Alamut peti qui peti. Esmorzem en una pastisseria d’aprop del bazaar on a les pastetes, te i gelat casola de pistatxo i safra l’amo ens acaba tractant com a hostes i ens deleita amb els pastissos tradicionals de Kashvin. Aquesta dolca manera de comencar el dia es seguida per un tractament exquisit per part del taxista que ens condueix a l’estacio i, tot i no parlar una paraula de cap idioma conegut, no para d’explicar-nos lo dificil que es el divorci a l’Iran i com la dona li havia posat les banyes, etc… al final no nomes no ens cobra sino que negocia el taxi compartit que ens ha de dur
a la vall d’Alamut. Tot aixo sense entendren’s ni una paraula. El dia pinta hospitalari.

Som al taxi compartit, “savari” que li diuen aqui, amb un jove, un iaio i el xofer de la nostra edat. La plana on es troba Qashvin es va transformant en la serralada de 4000m que separa Teheran del mar caspi. Escoltem musica iraniana re-mixada, hits de l’estiu, etc… l’Irene els hi pregunta si volen escoltar musica “espanyola” i quan jo em pensava que em trauria un CD de la Pantoja veig que l’exemple que portem de la musica peninsular son els dusmiguet. El xofer que agafa el CD para en un estacio de servei, el renta amb aigua i sabo -diu que “aixi sonara mes net”- i a la carretera de nou. Per culpa del sabo el CD no va massa fi pero esta clar que els dusmiguet no triunfarien entre els joves iranians. Tot i aixo, per sorpresa de tots li agraden molt al iaio que seu al meu costat per la semblanca a la musica kurda -ves a saber…-. Ell, que no deia res, comenca a parlar-nos en farsi. L’home esta tant content que ens vol convidar a casa seva a dormir, li diem que volem arribar a Alamut avui i diu que parem si mes no per dinar. El xofer va amb pressa i abans que ens en adonem es massa tard per acceptar l’invitacio i sense adonar-nos’en el iaio es fora del cotxe.
3h despres d’haver deixat Qashvin arribem a Alamut, la famosa vall dels “Assassins”. Per mes informacio sobre la fascinant secta del sX dels “Assassins” us recomano que llegiu “Alamut” de Vladimir Bartol o “Samarkanda” d’Amin Maalouf.

Per fer-ne 5 centims: la paraula “assassi” en catala, castella, angles, frances, italia, arab, etc ve precisament d’aquesta secta fundada el sX a l’Iran, imperi aleshores dominat per la tribu turca dels Seljoukides. Ideologicament els assassins eren ismaelites -una branca del xiisme- i van ser la secta mes perillosa i respectada de l’edat mitja. Era una xarxa de persones que es dedicaven a assassinar sultans, vizirs, reis, imams i el que fes falta a cara descoberta i amb un somriure. Uns kamikaze-martirs vaja. Els Assassins creien que totes les altres formes de religions eren unes “venudes” al servei del poder. La seva redempcio consistia doncs en sembrar el caos del mediterrani a l’Indic. Hi ha d’haver gent per tot.

La seva base des d’on planejaven les operacions era la vall d’alamut i el seu lider Hassan Sabbah va viure confinat al castell mes inxepugnable durant gairebe tota la vida. El castell d’alamut s’erigeix sobre una roca pelada amb precipicis per tots costats i no va poder ser mai conquerit per la forca durant l’edat mitja.

La secta prohibia qualsevol tipus de plaer i era d’allo mes estricta. Aixo va propiciar que en aquest castell, en la quarta generacio d’assassins, es pronuncies el que segurament va ser un dels discursos mes revolucionaris del s XII. El lider dels assassins va proclamar que despres de dos segles de privacions i fer el bestia els assassins s’havien guanyat el paradis i que per tant la redempcio ja no era necessaria. Alamut era el paradis i a partir d’aleshores l’home ja podia ser felic, beure alcohol, fer musica, etc… imagineu-vos que el papa anuncies dema que l’home s’ha guanyat el paradis i que a partir d’ara ja no s’ha de guanyar el cel i que ja no cal sacrificar-se i tot plegat. Tot el xiringuitu de l’esglesia catolica per terra. El lider dels assassins de l’epoca devia ser una gran persona pero no se si era massa bon politic…

Finalment els mongols van acabar amb la Sodoma i Gomorra que devia ser la vall d’Alamut al sXIII.

Tornant al viatge: arribem al poble de Khador Khan -nom del Khan mongol que va acabar conquerint Alamut- i anem a instalar-nos amb una familia que viu en un turonet amb vistes a la roca sobre la que s’erigeix les runes del mitic castell.

Pugem a veure la posta de sol des del castell. L’ambient es realment magic, sembla mentida que 3000persones poguessin haver viscut dalt d’aquesta tros de roc durant tant de temps. Amb la posta de sol escoltem la crida a la pregaria xiita fins que les ombres acaben engolint tota la vall i el cel s’omple d’estels. Una nit inspirada.

Dia 6 d’Agost, Dimecres

Matinem i anem a fer senderisme per les abruptes valls que envolten el castell. Com suposo que els hi va passar als exercits que en el passat volien arribar a conquerir Alamut ens acabem perdent irremediablement per aquestes valls bibliques. Despres de fer la cabra per barrancs i tarteres una estona i d’haver-me trobat una serp d’un metre i mig acabo retrobant la Irene que descansava sota un arbre. Assedegats i acalorats emprenem la tornada cap al poble. De baixada ens trobem amb un grup de dues families amb amics. Despres del tipics “where are you from? I’m from Barcelona” i en vistes que amb paraules poc mes ens entendrem les dones comencen a picar de mans i un noi s’anima a ballar sobre una pedra. Ja la ballem. Uns canten, d’altres riuen i despres d’haver fet el ruc una estona baixem cap a la vall on en cara no se com, la Irene i jo, assedegats de mala manera fem entendre als nous amics que matariem per una sindria fresca. Magia dels viatges; quan arribem al poble descobrim que el pare de familia se’ns havia avancat i ja tenia la sindria a refrescar en el rierol. Moment de llagrimes de felicitat i de reconfirmacio que aquest es el poble mes hospitalari amb que m’he trobat.

La festa amb la familia continuara i ens faran regals i obsequiaran amb fruita i d’altres abans de que ells marxin cap a Qashvin.

La tarda la passarem fent migdiades i jugant al baggamon i als escacs amb la familia que ens acull, i amb la que nomes ens entenem per signes. El grau de confianca arriba a l’extrem de que permetin a la Irene de treure’s el mocador del cap.

Tanquem el dia amb una espectacular pluja d’estels a la falda del castell.

Dia 7, Dijous

Comencem els 3er i darrer dia a Alamut amb l’esmorzar caracteristic de la zona: pa sec, formatge de cabra saladissim, mantega, mel i te. Es de destacar la intensitat del sabor que tenen la mel i el formatge de veritat. La familia te els seus propis ruscs de mel i ens podem menjar la mel a mossegades. Vet aqui el meu redescobriment de la mel.

Ens acomiadem de la familia i despres de poc buscar trobem un taxi que ens baixara a la civilitzacio. Tornem a Qashvin on arribem a mitja tarda. Ens refugiem de la calor mirant telenoveles iranianes de sobretaula al hall de la pensio on ens allotjem. Que us dire! Les telenoveles son telenoveles i gairebe que no cal entendre el que diuen. Les iranianes tenen un toc de “boliwood” que les fa una mica mes insofribles.
Sobrevivim el culebron i ens anem a perdre pels bazaars de Qashvin. Alfombres, jois i fruits secs a dojo. Fent temps per anar a sopar anem a parar a una tenda de mobles on hi descobrim un home d’uns 65 anys que parla un excellent frances apres en una beca a la sorbona amb qui podem discutir l’estat del mon i de l’Iran:
Ens pregunta si veiem els joves iranians molt diferent dels europeus. Responem que ens sorpren no veuregrups de nois i noies junts, que si les dones hagin d’anar tant tapades amb la calor que fa… en definitiva, impressions superficials de prejudicis que anem superant. Ell esta convencut que sota dels mocadors, cofies i sotanes els joves iranians mai han sigut tant europeus. Gracies, o per culpa, de la tecnologia aixo es molt probable que sigui veritat; Al cap i a la fi tots coneixem la Britney Spears.
Com tants d’altres que hem conegut, desprova totalment la politica del seu president Ahmadinejad. D’una banda argumento que es facil estar en contra del president quan el pais es troba en crisis economica, patint embargaments, talls de llum, inflacio… pero ell m’explica que la rao per la que el poble irania n’esta fart d’ell es la manca de llibertat. Segons ell un 70% dels iranians esta contra l’obligacio que les dones s’hagin de cobrir i tantes altres lleis discriminatories. Em recorda que l’Iran l’emancipacio va comencar abans i va arribar mes lluny que a la majoria de paisos europeus.
Pel que fa al tema de la capacitat de produir energia nuclear i la politica exterior del president el poble li dona suport, cosa que trobo ben coherent. Ell diu que si l’energia nuclear es dolenta hi hauria d’haver una moratoria mundial i si es bona tothom hi hauria de tenir acces. El principi de sobirania nacional dona el mateix dret de produir energia nuclear a l’Iran que als EEUU o Franca. La politica de doble moral que utilitza occident amb aquest tema crec que ens acabara pasant factura.
Ell, com tots els iranians amb que parlem, entenen que aixo del tema nuclear es una excusa com les armes de destruccio massiva a l’Iraq per a impedir que l’Iran es desnvolupi i tingui poder. Em recorda com abans del 1979, quan el Shah, els EEUU eren els primers a promoure l’energia nuclear a l’Iran. Des que l’Iran es va convertir en republica islamica i va comencar a trencar els contractes d’explotacio que occident tenia dels seus recursos, EEUU, sota pressio d’Israel, i Europa no paren d ebuscar excuses per poser l’Iran a ratlla. A occident no li interesa que un pais com Iran pugui decidir per si sol. A aixo se li en deia imperialisme.

Lo curios de tot plegat es que el poble irania veu i enten clarament el que esta passant mentre que a occident els mitjans, amb la politica de la por, no paren de repetir-nos un missatge confus i contradictori que no hi ha qui l’entengui. Amb rao, perque no s’aguanta per enlloc.
Mentre que a l’imaginari occidental comencem a veure l’iran amb por, desconfianca i mala llet, la gran majoria dels iranians, amb una actitud molt mes adulta, continuen admirant els nostre futbol,la nostra llibertat, cultura, art… Tot i haver sigut traicionats i expoliats una i altra vegada els iranians encara ens estimen i idealitzen, en canvi nosaltres que mai n’hem patit cap mal tendim mes a odiar-los i aviat direm que cal bombardejar-los per evitar mals majors. El mon va a l’inreves.

Dia 8, Divendres

Bus cap a Teheran on volem agafar un vol intern cap a Shiraz, al sud del pais. L’alternativa serien 24 hores d’autobus.

El paisatge irania es ben sec. Fins i tot les muntanyes son pelades. Observo que, com a Turquia, s’estan fent esforcos per reforestar la zona; pertot es veuen plantacions de pins i d’altres.
L’avio surt amb 3h de retras. Ningu s’estranya ni protesta. Nosaltres pasem el temps jugant al baggamon i xerrant amb els esponatnis de torn que venen a practicar el seu angles, o fer-se una foto per a poder ensenyar als amics. Nem tard pero de bon humor.
Aterrem a Shiraz a alguna hora de la matinada.

Dia 9, Dissabte

Shiraz es orient. Des del principi aquesta ciutat amb nom de raim ens sorpren gratament. Ens deixem perdre per l’inmens bazaar de Shiraz com marquen les regles: sense rumb ni pressa, seguint la inercia i la intuicio.
La manca de turisme per aquestes latituds fa que encara ressaltem mes; tothom ens saluda educadament, ens dona la benvinguda, ens pregunten d’on som… tot sense interes comercial, nomes per hospitalitat. Shiraz es una ciutat historica. Com Esfahan va ser el centre de la ciencia, el pensament i la innovacio durant l’edat mitja i despres els sXVI i XVII. A l’Iran central, l’antiga persia es mastega la inmensa cultura de la gent.
De la Shiraz del sXII no en queda res. El que els mongols i els terratremols no van destruir -una de les poques ciutats que es va salvar- se la van carregar les ansies de modernitat malentesa dels especuladors immobiliaris dels sXX.
Tot i estar a la mateix latitud que Kuwait a Shiraz no hi fa la calor asfixiant de Teheran. La vall en que es troba dona un clima temperat a aquesta regio que tant vi va arribar a exportar abans de la revolucio del 79.
Shiraz disposa de mesquites, banys i atraccions varies per a distreure’s d’allo mes pero el que mes destaca i meravella d’aquesta ciutat es la gent. Ni un sol intent d’estafa, la gent amabilissima que t’ho dona tot sense fer-se pesada. Jo em pensava que aquest grau d’amabilitat no existia.

Un exemple prou ilustratiu l’experimentem quan visitant la tomba del poeta sufi “Hafez”, el mes gran poeta persa de tots els temps, hi coneixem un parell de noies que ens acaben portant a menjar gelat d’arros i llimona tipic de la zona i que s’ofereixen a ensenyar-nos la ciutat a l’endema.

L’unic punt negre sera l’hotel. Pagare el caprici de menjar-me un granisat de sindria en dubtos estat amb multiples visites al lavabo on descobrire que estem essent envaits per una horda d’escarbats desitjosos de menjar-se els platans que la Irene guardava a la bossa. Entre una cosa i altra, nit en blanc per preparar l’excursio cap a Persepolis.

Dia 10, Diumenge

Matinem per anar a visitar la necropolis de Darius I i II i Xerxes aixi com la famosa Persepolis que es troben a 60km de Shiraz. Les tombes dels grans emperadors perses son impressionants, a l’estil de Petra consisteixen en inmensos mausoleus escolpits a les roques. Monuments del nivell de les Piramides d’Egipte.
Persepolis es el nom grec de Pars, la capital d’hivern de Darius i Xerxes que Alexandre el Gran va decidir cremar totalment. Curios que el que per nosaltres va ser Alexandre “El Gran” per aqui se’l recordi com un salvatge que va venir a cremar i destruir les coses mes maques que tenien. La veritat es que jo m’esperava mes de Persepolis, impressiona menys de Palmyra o Luxor. Tot i aixo, pensar el que devia haver sigut mirant els gravats, relleus i columnes fa posar la pell de gallina.
A tall personal, la veritat es que sense haver dormit, amb el sol que cau i l’estomac revolucionat retrobo la felicitat tornant a Shiraz i submergint-me en una profunda migdiada.

Per la tarda quedem amb Shelda i Reyhaneh, les noies que vam coneixer ahir i que volem que ens expliquin com es la vida dels joves a l’Iran.

Tal i com hem anat veient, la joventut iraniana esta prou preparada i desperta, saben en quin mon viuen. Les seves ambicions son les de qualsevol jove europeu. Ens expliquen que tot i que les coses van millorant, tot va molt mes a poc a poc del que voldrien; un noi i una noia no es poden abracar ni fer petons en public. Elles voldrien viatjar i viure soles o en pisos compartits abans de deixar casa els pares per convertir-se en “la dona de” pero tenen tots els numeros per haver de casar-se aviat i comencar a tenir fills… tantes coses que a la nostra societat tenim assumides i que fa que no valorem els fets mes simples que composen la nostra llibertat.

Dia 11, Dilluns

Deixem Shiraz per fer els 450km que ens separen d’Esfahan amb el cotxe d elinea. Clarament l’Iran central, el que era l’antiga persia es mes civilitzat i ordenat que la part del nord del pais.

Arribem a Esfahan amb les darreres llums del dia. Els bus ens deixara als afores i en lloc d’agafar un taxi aquesta vegada optem per jugarnos-la amb l’aparentment indesxifrable transport public. Ens en sortim prou be i per quatre xavos arribem fins al centre. Els busos urbans a l’Iran tenen una valla de separacio al bell mig del vehicle. A la part de davant hi van els homes i a la part del darrera les dones. Com que el 90% de les dones porten el xador negre els busos iranians acaben recordant els temps de l’apartheid als EEUU o Sud-Africa quan els blancs seien al davant de l’autobus i els negres al darrera.

Ja la centre un policia simatiquissim ens aconsella llocs on passar la nit. Costa acostumar-se a l’amabilitat dels militars que amb una ma t’asssenyalen la direccio i amb l’altra juguen amb el kalashnikov…
Quan som instalats a l’hotel anem a fer un vol pel riu. L’ambient es magnific, perfecte aperitiu per la ciutat que s’amaga a l’altre extrem de la nit.

Dia 12, Dimarts

Esmorzant coneixem dues noies italianes que han estat resseguint la ruta de la seda des de Beijing fins a Esfahan, passant per Tajikistan, Uzbekistan, Turkmenistan i volen anar fins a Istanbul. Ens expliquen les meravelles de Samarkanda, ara a l’Uzbekistan, o Merv, al Turkmenistan. Es veu que quan van ser a Mashhad, la ciutat mes important del nord-est irani, se la van ben jugar quan disfressant-se amb el xador negre i aprofitant la nit es van colar amb un amic traductor a les pregaries i discursos dels imams, prohibides per als infidels. Ens expliquen que l’imam de torn cridava a l’aixecament per esclafar els americans i Israel. El traductor no els hi va voler dir el que l’imam va dir sobre Europa…
Portant ja dues semanes a l’iran i havent parlat amb estudiants, militars, comerciants, enginyers d’ambdos sexes queda fora de dubte les intencions d’aquest poble. Amb l’unic estament amb el que no hem tingut cap contacte tot i les mesquites que hem visitat es l’estament religios. Precisament, l’estament que governa el pais.
A principis del sXX un parlamentari de l’aleshores primer parlament persa va escriure respecte als reptes que s’enfrontava la jove democracia persa: “A l’Iran, o els mollahs -religiosos- es transformen en democrates o els democrates s’hauran de convertir en mollahs.” A principis del sXX la tendencia apuntava cap a la primera opcio pero a les potencies colonials rusa i anglesa no els hi interesava que l’Iran s’emancipes massa per l’exemple que podia donar a d’altres colonies, aixi que van forcar el Shah a prendre el poder i van tallar la opcio de desenvolupament democratic. Un segle despres, sembla que la segona opcio, la que es temien els primers democrates autoctons, s’ha acabat fent realitat: per a fer politica a l’Iran s’ha de ser un religios. Els imams son els que marquen la ideologia i moral a seguir i el cap del govern es un religios. L’Iran es avui en dia una republica islamica. No es per casualitat que la revolucio francesa advoques per un estat laic. Barrejar republica i islamisme es com jugar a futbol amb les regles del tenis. Acabaras trencant les raquetes i no marcant cap gol.

Parlant amb la gent hem constatat que molts ja n’estan farts de barrejar religio amb politica. La questio es si aquests molts son prous i suficientment organitzats com per girar la truita.
He arribat a sentir gent que diu que donaria suport a una intervencio armada americana que enderroques el regim actual. Vist el resultat a l’Iraq potser no es una bona idea.

Tornem al tema: Esfahan. La descoberta de la ciutat comenca de la manera mes espectacular; visitem la placa de l’Imam, visita que per si sola ja justifica el viatge a l’Iran. Erigida a principis del sXVII es la segona placa mes gran del mon (darrera Tiananmen)i amb tota seguretat una de le smes boniques. Dues mesquites amb rajola de blau mediterrani son les perles de la placa. Una d’elles es considera la mes bella del mon. Jo no n’he vist tantes pero les dues posen la pell de gallina. Davant de manifestacions arquitectoniques com aquestes un es pregunta on son els limits de l’esser huma.

http://en.wikipedia.org/wiki/Naghsh-i_Jahan_Square

Quan ens recuperem de l’impacte inicial procedim a prendre el pols de la ciutat perden-nos pels bazaars. Tot i ser mes turistica que Shiraz, sobretot turisme interior, el bazar demostra que la ciutat es autentica, que no es nomes un aparador turistic. Com a Shiraz la gent no para de dir-nos coses, sempre educadament, amb una hospitalitat que no para de sorprendre’ns i que ratlla l’exageracio. Un espontani ens agafa pel carrer i ens porta al riu en un taxi que no ens vol cobrar on ens diu que hi passegem que hi estarem be. Ens convida a dinar a casa la iaia a lo que renunciem per no abusar. Fent el gandul sota els arbres en les hores de maxima calor coneixem a una familia kurda que ens estan passant les vacances al parc en questio, ens ofereixen l’unic que tenen: te. Fem la migdiada i al despertar-nos una altra familia ens acull i ens afarta a begudes i dolcos i fins i tot ens preparen la pipa d’aigua irani, feta totalment de fusta i de preparacio diferent a l’arab.
Acabem obligant-nos a nosaltres mateixos a marxar per veure coses perque amb l’hospitalitat iraniana ens podriem passar tota la tarda de gorrons.
Anem a veure la posta de sol a la placa de l’Imam. Aixo s’ha de veure!

Ens regalem un sopar en un “bon” restaurant als terrats amb vistes a l’inmensa placa de l’Imam. La cuina es el punt feble de l’Iran; tot i tenir tot tipus de productes i de qualitat l’unic que podreu trobar en els excasos restaurants que no siguin pizzeries o hamburgueseries sera kebab, arros, pollsatre, iogurt i poca cosa mes. Demanar una amanida es demanar massa i els restaurants no serveixen postres o fruita. No se si es la crisi economica que fa que no venguin res mes o l’austeritat imposada pels imams pero el fet es que menjar a l’Iran es repetitiu i avorrit. Curios venint d’una cultura tan rica.

Curiositats que anem trobant:

1- Vehicle familiar pel transport de cada dia, per casaments, per batejos, vacances… => la moto!
Es normal veure families senceres o grups d’amics tots sobre la matiexa moto, sense casc i anant contra direccio. Les motos es troben pels parcs, pels bazaars, per la carretera, per l’acera… sort que son de poca cilindrada i fan poc soroll.

2- Es impossible treure diners dels caixers automatics iranians aixi com pagar amb targeta de credit enlloc. El que si que es pot fer als caixers es mirar la tele. Quan ningu treu diners la patalla del caixer s’utilitza com a televisor. Quina imaginacio.

Dimecres 13, Esfahan

El mati se’ns en va entre el bazaar i visites a mesquites de l’any de la picor. Una trista caracteristica dels bazars d’Esfahan es que les motos poden entrar-hi. Tot i que no son de massa cilindrada no deixa de ser molest; imagineu-vos que aneu a comprar a la plaça i cada dos per tres us passa fregant una moto carregada amb una familia, quatre pollastres o 2 catifes. Sera questio d’acosumar-s’hi.

Per variar dinem pollastre amb arros i anem a fer la migdiada al parc.

Per la tarda Irene ha quedat amb una noia que vam coneixer ahir al parc, jo no hi vaig per a que puguin parlar de les famoses “coses de noies”. Quan ens retrobem al vespre la Irene ve amb una experiencia reveladora. Es veu que quan es van trobar amb l’amiga i de cami cap a una famosa teteria a la riba de riu, 3 dones de negre venen a queixar-se a les amigues que no haurien de permetre que la Irene anes tant “curta” de roba –ella porta pantalons llargs, maniga llarga bambes i el cap tapat-. Pel que es veu la censura a l’Iran ve de les mateixes dones que sigui per enveja, sigui per encegament religios seran les primeres a denunciar a la policia que algu va massa destapat. Nosaltres que teniem una imatge estranyament idilica de la policia iraniana descobrim el que s’amaga darrera de les bones cares als turistes, les noies explicaran a la Irene els abusos de la policia. Elles els hi tenen por perque qualsevol persona que es queixi de que qualsevol altre persona no segueix les lleis islamiques, sense necesitat d’altres testimonis la policia intervindra implacablement. M’explica que mentre estaven fent el te a la taula del costat la policia va venir a recriminar a un grup de nois que se n’haguessin enrigut d’unes noies de negre, o aixo els hi ha semblat a elles. L’incident es va saldar amb lapolicia clavant un cop de puny a un dels nois, tot aixo per una simple acusacio d’una de les de negre.

D’altra banda les amigues li van explicar a la Irene lo ganduls que arriben a ser els homes a l’Iran i les poques ganes que tenen de convertir-se en les seves esclaves… vet aqui una revolucio d’aquelles que demanen temps, paciencia i sobretot constancia.

Anem a sopar al barri armeni on encara hi viuen uns 7000 cristians i s’hi poden visitar varies esglesies. La majoria de la comunitat cristiana ha marxat cap als EEUU a finals del sXX, farts de la discriminacio islamica. Per exemple, davant de la llei islamica iraniana el testimoni d’un cristia o d’una dona muslmana val la meitat que el testimoni d’un home musulma. Davant d’aquesta perspectiva els armenis van decidir de marxar i els iranians van perdre part de la seva poblacio mes qualificada –arquitectes, enginyers…-. Vet aqui un dels preus de la religio.

Per lo demes, el barri armeni es el mateix que la resta d’Esfahan pero una mica mes modern. Dit amb altres paraules: vam sopar arros amb pollastre com cada dia i com a tot arreu pero en un ambient mes modern.

De tornada cap a l’hotel passem per una festa religiosa amb centenars de fidels –tots homes- repetint a crits els que un imam-telepredicador exclama. Es com una “rave” tecno d’aquestes modernes, amb volum a tot drap, grans pantalles de video pero sense musica i tota dedicada a Alah. Depen de com es miri pot fer una mica de basarda. D’altra banda jo m’imagino per la fila que fa la gent que en un pais on no hi ha bars ni discoteques ni res a fer perque tot es “haram” aquestes “raves” religioses deuen ser una manera de passar les nits d’estiu i torbar els amics. Si mes no aixi ho espero…

Dijous 14

Una mica embafats de tant turisme –per estandars iranians- deixem Esfahan per anar cap a Yazd, la ciutat del desert. Abans de marxar tenim l’experiencia curiosa de que quan intentem canviar diners al banc, el mateix banc ens aconsella d’anar a una oficina de canvi doncs ells cobren molta comissio. La mateixa honradesa que a la caixa de pensions, penso jo.

Despres de 5h d’autobus arribem a Yazd, la ciutat mes a l’est que visitarem en aquest viatge i una de les ciutats mes velles del mon. De Yazd s’estima que van sortir els 3 reis mags cap a Betlem. Gelida a l’hivern i sufocant a l’estiu, Yazd es un oasis entre el desert Dash-e Kavir i Dash-e Lut. Per sort aquest es l’agost mes agradable que es recorda a la zona i les temperatures no pugen dels 40 graus –fa tres setmanes van arribar a 58 graus a la ombra-.

Yazd es una ciutat de cases baixes rebossades amb adob i fang per a protegir de la duresa del clima. Utilitzen un enginyos sistema de ventilacio natural ancestral equivalent a l’aire acondicionat dels nostres dies i que consisteix en torres de ventilacio encarregades de fer circular el poc aire que passa, allibrant l’aire calent i captant el vent. Aquest sistema “d’aire acondicionat” ha inspirat el diseny de moltes cases ecologiques que gracies a una bona gestio de les corrents d’aire i dels sistemes d’aillament no necesiten aire acondicionat.

Comprant fruits secs al bazar hi descobrim una pedra dolça i grogosa que ve a ser com un sucre cristalitzat que va be pel mal d’estomac, es diu “nebot”. Simpatic nom.

Ens allotgem en un antic palau del desert acabat de renovar on el propietari ha viscut a Italia i comunicant-nos en italia li podem demanar que ens prepari una menestra de verdures per sopar. Increible que una cosa tant simple no es pugui trobar enlloc. Per una nit no somiarem en pollastres.

Divendres 15

Matinem per anar a fer ruta pel desert visitant indrets zoroastrics amb un leto, una parella d’eslovens i un italia. Durant el dia descobrirem que durant la visita a persepolis, el guia oficial no ens havia explicat, on ens havia explicat malament, el significat de la simbologia persa. Suposo que per pressio del govern islamic els guies no poden explicar que la religio dels grans reis perses com Darius o Xerxes va ser Zoroastrica i no musulmana. A Yazd el Zoroastrisme es troba pertot. Aquesta religio va ser dominant a Persia fins que l’Islam hi va entrar al sVIII, aleshores, mentre la poblacio es pasava a l’Islam, la cupula religiosa i la corona zoroastrica es refugiaren a Yazd. Quan l’Islam hi va arribar va obligar als zoroastrics a marxar, convertir-se o quedar-se pagant mes impostos. Els que va marxar van emigrar cap a la India, sobretot a Mombai. Dels que es van quedar avui en dia en queden uns 10.000 en aquesta ciutat de 500.000hab.

L’excursio comença amb la visita a una “torre de silenci” que es troba dalt d’una muntanya i que es on fins fa 30 anys hi colocaven els difunts zoroastrians per a que se’ls mengessin els voltors. Aquesta antiquissima religio considera que enterrar els cadavers contamina la terra i cremar-los contamina l’atmosfera. Vet aqui una de les primeres religions ecologistes?

Visitem Kharanaq una ciutat-fortalesa de fang i adob, semblant a l’espectacular Bam –destruida per un terratremol el 2003-, amb enginyosos sistemes per treure aigua del mig del desert –qanat-.

Dinem a Chak-Chak, una mena de Monserrat pels Zoroastrics, on la darrera princesa persa zoroastrica va buscar refugi dels arabs. Diuen que la porta d’”Obre’t Sesam” d’Alibaba podria ser per aqui. Les vistes son espectaculars i el lloc te un aire mistic. Dinem arros amb pollastre.

Desert amunt desert avall anem visitant els enginys del desert. Des de telers de catifes voladores a monumentals neveres en forma d’ou on s’hi conserbava gel durant tot l’estiu, passant per torres de recoleccio d’excrements d’ocells, sobretot coloms; en aquestes torres de nius preparats pels ocells hi vivien uns 4000 exemplars i se’n recollia el guano per a fer d’adob als camps. Aixo feia l’economia de la zona totalment sostenible. Avui en dia no en queda cap en funcionament i tot el que es produeix es fa amb fertilitzants quimics. Els locals ens diuen que el gust de la fruita era ben diferent quan feien servir l’adob natural. Hem arribat tard.

Pel que vaig veient, l’Iran, aixi com d’altres paissos de l’orient proxim i mitja no s’acaben d’acostumar a les tecniques modernes; d’una banda s’han abandonat practiques tradicionals com l’adob o els sistemes de ventilacio naturals i d’altra banda al adoptar les noves tecniques encara no han sabut tractar les externalitats. Per exemple, l’arribada de les bosses de plastic sense una politica d’educar la gent ni un sistema de gestio de residus mes o menys civilitzat ha provocat que per tot arreu on es miri es trobin plastics; al bell mig del desert, als rius i a les muntanyes. Costa trobar una posta de sol en que no hi brillin les bosses de plastic llençades indiscriminadament pels esclaus de la modernitat.

Tornem a Yazd i anem a fer un vol amb la parela d’eslovens. Passejant pel centre coneixem l’Ayub, un professor d’angles kurd que ens guiara pels terrats de Yazd fins a enfilar-nos dalt d’una mesquita per veure com es pon el sol sobre la ciutat del desert i fer les fotos de rigor.

A primera vista Yazd es una ciutat tranquila i sense pretensions, amb la bellesa de les ciutats que viuen en clima hostil i que s’han de recollir cap endins, amb mil racons, places i carrers laberintics que fa que fins hi tot els locals s’hi perdin. Tantmateix, si gratem una mica mes trobarem la grandesa de Yazd i l’explicacio a moltes incomprensions dels nostres dies. Yazd a sigut un dels centres culturals i religiosos mes importants de la zona i fins fa poc els jueus i zoroastrians convivien amb els musulmans. Al sXX tot es va girar i les revolucions islamiques junt amb la creacio de l’estat d’Israel van provocar que la diversitat religiosa desapareixes. El cas dels jueus iranians que van emigrar cap a Israel o cap als EEUU es clau per entendre la politica exterior iraniana. D’una banda la minoria mes rica als EEUU son els iranians –amb la comunitat mes gran a Los Angeles on poseeixen canals de televisio i diversos holdings- dels quals la meitat son jueus pero tambe n’hi ha de musulmans i cristians. D’altra banda entre els jueus mes ben posicionats a Israel s’hi troben molts iranians. Sense anar mes lluny el darrer president d’Israel, Motse Kashav, era de Yazd, igual que el president d’Iran de l’epoca i precedent a Ahmadinejad: Mohammad Khatami. Per aquesta rao molts iranians es pregunten perque els seu pais fa costat a hezbollah i Siria quan etnicament no tenen res en comu.

La resposta de tot plegat consisteix en lligar el fet identitari a la religio. La religio com a fet indentitari a Europa fa temps que no s’utilitza, segurament des dels temps de la reforma protestant. Amb la revolucio francesa i la creacio de l’estat nacio la nostra identitat es sobretot marcada pel fet nacional. A l’Iran, com a republica islamica, el primer fet identitari es el ser musulma, l’etnia o nacionalitat es troben en un segon pla. L’Ayub ens explica que a l’escola els professor pregunten als alumnes si se senten iranians o musulmans i renyen als que optin per la primera opcio. Primer de tot son musulmans i despres son iranians, per aixo esta totalment justificat donar suport als “germans” de hezbolah encara que aixo signifiqui lluitar contra els iranians jueus.

Aixi s’explica que tantes “nacionalitats” puguin viure a l’Iran sense grans tensions nacionalistes. Els azeris, els kurds, els armenis, els jueus, els farsis, els arabs i els afgans iranians no tenen problemes per considerar-se iranians. Si s’apliques una perspectiva nacionalista europea al tema segur que l’Iran no durava ni 5 minuts.

Tot i l’exili, els iranians rics continuen portant grans empreses de mineria, material de construccio, fundicio, vidreria, catifes… el dia que els iranians posin la nacionalitat per davant de la religio l’Iran sera un pais de primer ordre. Mentre continui amb la religio com a fet identitari cotinuara essent incompres per occident i patint-ne les consequencies.

De tot aixo i molt mes parlem amb Ayub i els eslovens en una teteria que es troba en un palau jueu del centre de Yazd. De tornada cap a casa l’Ayub ens porta a la Irene i a mi en moto. Jo que feia fotos a aquestes motos carregades amb 3, 4, 5 o 6 persones i ara em trobo pels carrers de Yazd en la moto-autobus.

Dissabte 16

Pel mati anem a visitar el panteo zoroastric on s’hi troba la flama eterna d’Ahura Mazda. El barri zoroastric destaca per la seva netedat. Les escoles zoroastriques tenen reputacio de ser millors que les islamiques i es que es nota el nivell economic d’aquesta classe social.

La passejada pels carrerons ens porta fins a la casa de l’Ayub. De familia kurda, els seus pares tenien negocis a l’Iraq abans de la primera guerra del golf, van tenir que immigrar i comencar de zero. A casa parlen arab i farsi pero els nostres intents de comunicar-nos en arab amb sa mare, que no para de portar-nos te i fruita, i sa germana no acaben de reeixir. Pasem hores escoltant musica arab i persa i parlant una mica de tot mentre esperem que el sol baixi per poder sortir al carrer. Aixi, atrapats pel sol, acabem mirant videoclips i concerts de la Britney Spears. L’amor cap a la Britney es el punt flac de l’Ayub, no hi ha manera de fer-li entendre que a occident hi ha musica millor. Acabem en la surrealista situacio d’haver d’aconsellar-li escolti l’Enrique Iglesias o la Shakira per obrir-se les mires… els viatges tenen aquest tipus de coses inverosimils.

Com era de suposar, tot i la repressio a l’Iran no poden evitar que els joves es baixin d’internet pelicules i videos d’allo mes calentets. L’Ayub ens explica com funciona el mercat negre d’aquest tipus de documents. Vet aqui la revolucio silenciosa que el govern no pot aturar. Amb el 50% de la poblacio entre 15 i 30 anys el regim no pot posar a tothom a la garjola. Gairebe tots tenen acces a la parabolica, veuen el que passa pel mon i hi volen participar. Ja veurem si la generacio d’aiatolas cada vegada mes vells podra aguantar l’empenta d’una generacio que puja amb el somni de viure com un europeu o un nord-america.

Deixem l’Ayub amb la Britney i les seves calentures i anem a perdre’ns pels carrerons on ens trobem una parella d’eslovens –Iran te un alt percentatge de turistes eslovens, no em pregunteu perque- que vam coneixer al principi del viatge. Passem la tarda comentant la jugada en un pati d’un altre palau del centre i sopem camell amb patates. La carn de camell ve a ser com una mena de de vedella pero amb mes gust. A tenir en compte si algu vol criar camells.

Avui es la vigilia de la celebracio del naixement del 12e imam, una de les festes mes importants del xiisme. Encuriosits sobre com s’ho faran per celebrar res en un pais on es prohibit l’alcohol, ballar i fer musica en public sortim al carrer amb els eslovens i l’amic de letonia.

Com m’imaginava la celebracio consisteix en bloquejar els carrers amb cotxes i motos i, ja que no es pot cantar ni posar musica, fer tant soroll com es pugui amb el motor. Escenes de deliri d’allo mes surrealista; amb els carrers colapsats per cotxes i fums les motos van a tota velocitat per les voreres amb les banderes islamiques. Es com una festa de motards pero amb motos atrotinades en lloc de harley-davidsons. Veient l’espectacle donem gracies que l’alcohol sigui prohibit a l’Iran. Les maniobres impossibles a les que assistim acabarien en tragedia si els conductors no estiguessin ben serens.

Estava fent fotos a una moto portant tota la familia i una cabra mentre va tranquilament contra-direccio quan em trobo l’Ayub que em convida a pujar a la moto. Abans de que pugui dir que no ja em trobo a cavall de l’andromina recorrent els carrers a tota velocitat i jugant a anar contradireccio entre la marabunta de cotxes. Jo, que em pensava que ja no tenia edat per aquestes coses, li dic que a veure si ens posaran una multa er anar massa rapid –per questio de temps omiteixo les altres 23 infraccions que deviem estar cometent-. L’Ayub es pensa que faig broma “a l’Iran la policia no posa multes per exces de velocitat” diu.

La festa, per dir-ho d’alguna manera, s’acabara cap a la mitjanit amb el sarifici de besties com ara camells. Dema sera festa a tot l’Iran i jo no entenc res.

Diumenge 17

Comenca la tornada. Volem de Yazd a Teheran amb Air-Iran. A l’aeroport de Teheran coneixem el guitarrista de flamenc irania mes famos que hi ha, si mes no aixo es el que diu la seva dona. El fet que ens interesa es que ens porta amb cotxe fins a la parada de metro mes propera. Es increible que no hi hagi transport public per anar als aeroports iranians, obligant a la gent a agafar un taxi.

El metro de Teheran es nou, dues linies, net i funciona prou be. Fins i tot te vagons mixtos on homes i dones poden anar barrejats, tot i aixo continua tenint vagons per nomes dones per aquelles que busquin mes privacitat o fugir de les olors masculines.

Teheran es monstruosament gran. Amb mes de 13 milions d’animes es una de les ciutats mes contaminades del mon. Sense massa historia, Teheran es fruit del sXX, de la construccio desenfrenada i deslligada de l’urbanisme, decisiva per les succesives revolucions i revoltes que ha anat patint el pais fins a convertir-lo en lo que es.

Ens instalem a casa d’uns coneguts de la Irene, al nord de Teheran. El centre i sud es la part “antiga” i pobre, el nord, a la falda de les muntanyes, hi ha la zona “moderna” i de diners. Anant a fer un vol pel barri observem l’opulencia de la zona. Aixo es holywood.

Sembla Europa pero amb edificis molt mes alts, 4×4 per tot arreu i amb gent molt mes acostumada a l’estil occidental. Gairebe ningu ens saluda quan anem pel carrer. Hem perdut protagonisme i no ens sap greu.

Deixeu-me que ressalti un fet sorprenent i significatiu que observo amb mes intensitat a Teheran; la falera per canviar de nas. Una de les coses mes sorprenents de l’Iran es la quantitat de gent amb el nas operat.

La cirurgia estetica ha entrat amb força en aquest pais on el nas, en el cas de les dones, es una de les poques coses que el chador deixa veure. Jo normalment no em fixo en aquest tipus de coses pero davant de la quantitat d’Iranians que porten el nas embolicat em vaig veure obligat a interrogar-me sobre el perque de tot plegat. Pel carrer en zones pijes o pel centre, de tot el pais, es veura un/a de cada 30 o 40 persones amb una tirita al nas, tenint en compte que els que ja han estat “retocats” ja no la porten es facil pensar que entre un 20 i un 40 dels joves i no tan joves iranians han passat pel quirofan.

L’Armin, un noi d’Esfahan que s’esta amb nosaltres al luxos pis on ens allotgem ens explica el fet diferencial del nas. L’operacio costa entre 2000 i 4000€ i canviar el nas arrodonit, i sovint en forma de martell, irania pel nas cleopatric a l’estil Isabel Preysler es sobretot un simbol de classe social, d’identificacio amb occident. Un signe gairebe de revolucio liberal. Es significatiu de veure que la revolucio liberal a l’Iran es faci, en part, a cops de bisturi.

O a cops de tirita! Segons l’Armin molts dels que van amb el nas embenat no es poden permetre pagar el cost de l’operacio, 10 vegades el sou mensual mig a l’Iran, aixi que opten per portar la tirita sense operar-se i mostrar aixi que s’ho poden permetre. Un curios signe d’ostentacio dels temps en que vivim. I qui dia passa any empeny.

L’Armin, que sembla el geni de la lampara tan rodonet, calb i amb perilla, es un fan de conspiracions i sobre el tema de l’Iran se les sap totes. Va creixer a Paris i ara porta no se quantes empreses familiars a Esfahan. De familia rica pero sense que li hagin pujat els fums ens ajuda a respondre les darreres preguntes que ens queden sobre el pais.

Si ahir vam passar la sobretaula parlant de la Britney Spears avui acabarem el dia mirant la nova pelicula de l’Indiana Jones al barri mes occidental del pais. Estem fets uns intelectuals.

Dilluns 18

Intentem moure’ns per Teheran a peu. Impossible. Teheran esta fet a la mida del cotxe. A tall d’exemple, un dels carrers principals fa 25km de llarg. Ens passem el mati caminant sense poder arribar gaire lluny. Ho rematem amb el que potser sera l’ultim pollastre amb arros a l’Iran.

Teheran es tan gran i el transport public tan dificil d’entendre que se’ns treuen les ganes d’anar enlloc. L’Armin ens acaba ficant a un taxi i anem a sopar a un restaurant xines on fan coses rares com ara sushi de salmo amb formatge. Experiencia prescindible pero que agraim per sortir de la rutina de l’arros amb pollastre.

Acte seguit continuarem muntanya amunt fins al peu del telecadira que porta al cim de l’equivalent al Tibidabo de Teheran, tot i que la serralada que ens separa del caspi puja fins als 5760m.

L’afany dels rics per separar-se dels pobres i de la contaminacio fa que s’hagi edificat fins on la roca i el desnivell han permes. Per a donar-vos una idea; a 1h estant hi tenim les pistes d’esqui.

En els jardins de la muntanya, asseguts fent un te amb pipa d’aigua al costat del riu que baixa de ben amunt l’Armin vol tancar el nostre viatge amb la tradicio persa de llegir-nos un text de Hafez, el mes gran poeta persa que va conseguir que els seus versos fossin una mena de segon alcora per aquest poble. Hi ha nens que venen sobres a l’interior dels quals hi ha uns versos del poeta i que representa que ens han de guiar espiritualment. Coses del desti, o de la poesia, els versos que ens llegeixen encaixen totalment en la situacio personal en que ens trobem. La magia de Hafez?

Dimarts 19

Hora de fer les maletes. Pel mati aprofitarem per anar al gran bazar de Teheran des d’on es controlen els preus de la majoria de les mercaderies del pais i des d’on s’han iniciat i planejat moltes de les revolucions del sXX. Hi anem amb el Viesturs, de Letonia, que haviem conegut a Yazd. Fem les compres protocolaries de pistatxos, petals de rosa, “nebot” i d’altres i anem al Museu d’Historia Nacional de l’Iran on s’hi poden observar peces com el codi Hammurabi escrit en cuneiforme.

Es al museu on ens acomiadem de la Irene que es queda un parell de dies amb uns eslovens que vam coneixer a Alamut i el Viesturs i jo anem cap a l’aeroport.

L’aeroport internacional de Teheran esta a 66km de la ciutat. Els aiatolas no van tenir millor idea que plantar l’aeroport al mig del desert per a que no molesti ningu i per a que el taxi surti ben car.

Viatgem amb la Turkish Airlines cap a Istanbul des d’on ell volara cap a Riga i jo cap a Brussel.les. Nomes pujar a l’avio, encara en territori irania, algunes dones es comencen a treure la hijab. Durant el vol algunes es maquillen i algunes van al WC per a canviar-se de roba. El fet es que quan aterrem a Istanbul el passatge que ha pujat a Teheran ha canviat completament.

Curiosament la referencia que el Viesturs i jo utilitzem per identificar les dones i noies que portaven el chador a Teheran i ara van amb tops i pantalons curts, es el nas operat. El que abans era la unica part visible es ara la referencia per a identificar la gent.

No se que es ni com explicar-ho pero el posar els peus a Istanbul em dona una sensacio de tornar a la “normalitat”. M’adono que 20 dies veient dones tapades gairebe les havia com eliminat del meu subconscient i el retrobar-les a Istanbul ve a ser com redescobrir la pell.

Dormirem a Istanbul i dema em toca agafar el vol cap a Brussel.les on m’hi esperen els 18 graus de torn amb una mica de solet i una mica de pluja, comme d’habitude!

Consideracions finals

Vet aqui uns pensaments en veu alta sobre l’estat del pais en general comparat amb la percepcio que en tenim des d’occident.

Crec que hi ha un interes politic i economic des d’occident en descriure l’Iran com a enemic quan des del punt de vista historic haurien de ser els iranians qui ens haurien de veure com un perill; americans, rusos, anglesos i francesos els han traicionat i enganyat les vegades que ha calgut i han financat i impulsat cops d’estat. Poques vegades el pais ha anat a millor despres de la intervencio occidental. Mirant als aconteixements dels darrers anys; ni un sol dels terroristes de Nova York, Madrid o Londres venia d’Iran i pocs iranians s’han trobat a les files d’Al-Qaeda. D’altra banda trobo vergonyosa la doble moral d’occident a l’acusar a l’Iran d’incomplir drets humans i discriminar a les dones mentre continua tancant els ulls a les violacions de drets molt mes flagrants de l’Arabia Saudi. L’estat de les dones a l’Iran es vergonyos pero encara poden treballar –es ben normal trobar que el cap d’una oficina bancaria sigui una dona-, tenen pasaport, poden conduir… a l’Arabia Saudi ni tenen pasaport, ni poden conduir ni res. El wahabisme saudi es el que esta darrera de les doctrines d’Al-Qaeda pero occident no ha fet res contra aquesta secta d’on han sorgit personatges com Bin Laden, tan amics de la familia Bush.

Les consequencies de la politica d’accio preventiva a l’Iran crec que estan tenint el paper contrari que el que EEUU volia. Si ve l’embargament contra l’Iran ha provocat que els preus s’encarissin, fent patir la poblacio mes pobre i animant el mercat negre, tambe ha permes que la investigacio i la industria local es poguessin desenvolupar en lloc de ser comprada i substituida per la industria estrangera. El resultat es que l’Iran te una bona industria pesada, capacitat de fer recerca, un sistema bancari desenvolupat i en mans de bancs locals i en general un infrastructura que no esta gens malament. Si a aixo hi afegim els recursos energetics, petrolers i miners, sumats al fet que la societat iranina esta ben estructurada i que la majoria de la poblacio te entre 20 – 40 anys, ben formada i amb la transicio demografica superada el resultat es un pais amb un potencial enorme. No en va la setmana vinent posaran en orbita el seu primer satelit propi. Esta clar que l’Iran vol i pot jugar en la primera divisio mundial i aixo no fa cap gracia als poders establerts, d’una banda perque gran part esta en mans de religiosos pero sobretot pel fet de tenir que afegir un competidor mes al ja dificil mercat mundial.

Mes enlla de consideracions generals la percepcio al carrer es d’estar en temps dificils. Com heu vist en aquestes croniques, la gent menja basicament arros i pollastre. La gran dependencia de productes com l’arros fa que el pais sencer pugui passar a passar gana si els preus de l’arros continuent pujant com ho estan fent –el kg d’arros a l’Iran esta a com a minim a preus europeus i he arribat a veure l’arros mes bo de l’Iran a 5€/kg al mercat-. La broma de l’arros i pollastre no es tan broma.

Aixo fa que la gent es giri contra Ahmadinejad a qui identifiquen amb la crisis economica. El discurs d’Ahmadinejad es d’acusar a l’embargament i les politiques d’occident dels mals del pais, que no es del tot fals pero majoritariament la culpa es de la mala politica del govern i de la crisis financera i d’aliments a nivell mundial. En aquest sentit el principal beneficiat d’una intervencio americana a l’Iran, pel tema de les centrals nuclears, seria el govern islamic d’Ahmadinejad. Esta en el interes dels EEUU de Bush de demonitzar l’Iran? Si es que si pot ser que abans de les eleccions americanes de novembre algunes bombes caiguin en territori irania. Si realment volen treballar per l’estabilitat de la zona el millor que poden fer es aixecar l’embargament i comencar a construir ponts. No crec que els iranians els refusin. La gent en aquest pais frisa per ser acceptada al mon.

Pel que fa al tema de les llibertats, estic bastant convencut que a poc a poc i una canya, almenys que des d’occident fem alguna bestiesa de les nostres, l’Iran trobara la via cap al canvi. La poblacio jove esta ben formada i conectada amb la resta del mon via internet o la parabolica i si tot segueix el seu curs en 20 anys crec que aquest pais sera un pais com qualsevol altre. La llibertat es un dret pero es sobretot i encara mes un deure. Per aprendre be els deures es requereix temps. Donem-los-hi temps, la seva gent s’ho mereix.

FI

L’email no s’ha pogut enviar

De visita pel pais basc aquesta setmana, m’han transmes la trista noticia que una persona amb la que havia treballat durant els darrers 2 anys ha passat a millor vida.

Mes enlla de la tristor que la mort d’algu que coneixes pot causar el que em va cridar l’atencio del fet es que la mort el trobes assegut davant de l’ordinador. No entrare a detallar les causes de la mort perque en aquest mon exageradament cientific i racional sembla que el saber la causa justifiqui el fet, d’altra banda ben natural, de morir-se.

Dire nomes que la persona en questio tenia encara molt cami per recorrer i moltes ganes de canviar el mon.

Pero, anant al gra, el fet que trobo curios/preocupant es l’imaginari de la situacio en que la nostra anima i el nostre cos se separen: amb la d’hores que ens arribem a passar davant l’ordinador avui en dia tenim molts numeros de que una gran nombre de moments importants de la vida se succeixin a la pantalla de l’ordinador.

Abans els fets importants es comunicaven boca a boca i en moments dificils l’interlocutor sempre era de carn i ossos. Amb la revolucio de la comunicacio les noticies ens arriben per email, les fotos dels nous nats en arxius adjunts i la coordinacio per accions populars i revolucions varies s’organitzen a l’internet…

Es questio de fer numeros, si entre feina i hobbies ens pasem una mitja, diguem, de 8-10 hores davant de pantalles d’ordinador o de televisio –alguns ens en passem mes- aixo vol dir que gairebe un 40% del nostre temps total i entre un 50 i un 60% del nostre temps desperts estem davant la pantalla magica.

No es d’estranyar doncs, que la mort ens pugui arribar obrint un arxiu adjunt…

Si aquest fet malaurat ens arribes, pot ser que el nostre company ordinador, sense fer massa escandol davant de l’escena mes o menys patetica que poguem representar, optara com a maxim per entrar en estat “d’hivernacio”. Potser fins i tot ens preguntara, abans d’apagar-se automaticament, si volem guardar el treball que estavem fent…

Estalviem-nos el drama.

Tecnologia punta – El pal-enganxa-xiclets

De visita per Sint Truiden, a Flanders, l’est de Belgica, just sortir de l’estacio de tren em vaig trobar amb aquest gracios enginy que vaig batejar com a pal-enganxa-xiclets.

Em pregunto que s’ha de fer per esdevenir inventor d’aquests artilugis. A l’epoca del bluetooth, el wireless i conyes marineres es fantastic que amb un pal i quatre sabates velles es pugui muntar un dispositiu de neteja.

La politica de re-utilitzacio de productes a Flanders es una joia.

Pagina web no-official del Parlament Europeu en catala

Tot i que paguem impostos igual que la resta d’europeus es trist que hagin de ser iniciatives individuals per traduir la pagina web del Parlament Europeu a una de les llengues europees amb mes historia i desena llengua mes parlada de la UE.

Sembla que la volen tancar pero el nombre de visites la mante on-line. Que duri fins que la UE es comprometi a obrir la pagina oficial!

www.europarl.cat