Medi ambient

Desmaterialització!

rogersHeu vist que a les pelicules del futur no hi ha papereres? Ni residus? Si recordeu el Buck Rogers, Alien, Star trek o pelicules similars totes les habitacions de la gent tenen en comú el minimalisme i la sobrietat. Bàsicament comparteixen habitació amb una pantalla que segueix ordres i no cal tenir una pila d’objectes que teniem als 80s o 90s.
En certa manera el futur ja és aquí perquè amb coses minúscules com el mòbil hem aconseguit substituir coses com ara els diaris, la tele, la càmera de fotos, l’escàner, l’ordinador, el bloc de notes, l’agenda, els mapes, el rellotge, la col·lecció de música, el reproductor de música, l’afinador, les cartes i postals, l’album de fotos, sembla que va camí de substituir el paper-moneda… i per alguns fins i tot ha arribat a substituir-los el telefon!

Un aparell de menys de 200gr ha substituit una pila d’elements cosa que clarament representa un pas endavant en la desmaterialització… O no? El telèfon mòbil té una petjada de carboni que va més enllà dels 200gr que pesa i pot arribar a centenars de kg i si hi afegim que té una esperança de vida d’entre 1 i 2 anys i que estan dissenyats per no ser actualizables, ni reparables, ni reciclables i que per tant en els 10 o 15 anys que abans durava una càmera de fotos nosaltres haurem tingut  entre 5 i 10 mòbils amb els seus centenars de kg de motxila ecològica –per tant ens trobem ja en magnituds de tones-… veiem que la desmaterialització ja no és tan bona idea… O si?

El problema amb que ens trobem no és el de si renunciar o no al telèfon “inteligent”sinó que es tracta de com redissenyar aquests ordinadors de butxaca de manera que puguin se actualizables, reparables, reutilitzables i, quan no hi hagi més remei, reciclables.

Si ens fixem en la majoria de presentacions sobre el concepte d’economia circular, i sense anar més lluny en la proposta legislativa de la Comissió Europea, l’èmfasi es continua posant en la recollida i el reciclatge però si vau veure economía en colors ja sabeu que si trinxeu un I-Phone i recicleu els materials que conté n’obtindreu 1,4eur. En canvi si el veneu de segona mà n’obtindreu centenars d’euros i a més retrassareu que s’hagi de produir un móvil nou amb tot l’impacte ambiental associat.
El reciclatge doncs és una part vital de l’economia circular però no és on hi ha el potencial de veritat. El veritable filó per la preservació de la vàlua econòmica, de l’energia i els materials és en la reutilització i la prevenció que són maneres de desmaterialitzar i fins i tot REmaterialitzar.
Innovació tecnológica vs/amb innovació social

Això de la desmaterialització sona tan sofisticat que de seguida ve al cap artilugis super tecnificats. I és que la tecnología juga un paper vital en el món que vivim. Gràcies a aplicacions als mòbils i amb l’ajuda del GPS podem obtenir millores substancials en la productivitat de procesos i fer-nos la vida més fàcil. Exemples com el bicing, avancar o bla-bla car són exemples reals de com podem optimitzar l’ús de productes “tradicionals” sense haver-los de redissenyar, es tracta simplement de redissenyar la nostra relació amb el producte. Tanmateix la solució no sempre és tecnològica o exclusivament tecnològica.

Per exemple, amb el marc econòmic i d’incentius actual la desmaterialització ha portat a que els envasos hagin vist com el seu pes es reduia de forma espectacular; empreses com Coca-Cola o Pepsico es vanten d’haver reduit el pes dels envasos en un 20% o més. En principi això son bones notícies; menys materials en els envasos significa menys costos de producció, transport i gestió de residus per l’empresa. Però una vegada més tot depèn de com ens vulguem mirar el tema de la desmaterialització. Amb el sistema de responsabilitat ampliada del productor els envasadors i distribuidors paguen segons el pes dels envasos que es recullen; així doncs amb aquest –i d’altres- incentius el que es facilita és un sistema basat en que els envasos s’utilitzin només una vegada i després acabin majoritariament en abocadors o incineradores.

Si els envasos només s’han de fer servir una vegada i acte seguit han d’acabar essent incinerats, abocats o mal reciclats –ja que el plàstic de la inmensa majoria d’envasos que es separen mai acaben formant part de nous envasos, és el que es coneix com a downcycling- té tota la lògica del mon que en reduim el pes i la qualitat dels materials. Això explica l’èxit dels nous envasos de plàstic multicapa, els “pouch-ups” que tot i no ser reciclables si que són la millor solució per satisfer l’objectiu de la política actual. Ara bé, si l’objectiu és que els envasos es reciclin de veritat s’hauran de mirar un marc normatiu i uns incentius diferents que primin els monomaterials, desincentivin els aditius i els tòxics, es millori la traçabilitat de cara a garantir la reciclabilitat de veritat.

Envàs reciclable de plàstic (esquerra), envàs no reciclable de plàstic "pouch-up" a la dreta

Envàs reciclable de plàstic (esquerra), envàs no reciclable de plàstic “pouch-up” a la dreta

És més, si l’objectiu és una economia circular de residu zero haurem d’anar més enllà d’incentivar la reciclabilitat i aspirar a la reutilització dels envasos. Així doncs els envasos que resulten els més eficaços pel sistema actual, els envasos flexibles multi-capa, seran els menys adients per a una economia circular basada en la reutilització. Es pot donar la “paradoxa” que la millor manera de desmaterialitzar un envàs de plàstic en algunes ocasions sigui tornar a l’envàs de vidre…
Així doncs, en un món on de mitja es recicla un 14% del envasos de plàstic poden tenir sentit les solucions “pouch-up”. Ara bé, si volem reciclar un 80% dels envasos que és el que es planteja la proposta de la comissió europea segurament el millor són els envasos de plàstic monomaterials, i si volem un món residu zero cap de les dues solucions tecnològiques ens ajuden perquè més que redissenyar l’envàs –que també- haurem de redissenyar la nostra relació amb el producte optant per envasos reutilitzables.

És per això que la reacció espontànea que observem en grups i municipis residu zero és la d’optar per desmaterialitzar en base a la venda a granel, amb sistemes de reutilització i logística inversa d’envasos. Ara a Catalunya aquesta pràctica va a l’alça però quan el 2009 Capannori va ser la primera ciutat a declarar l’objectiu residu zero a Europa una de les primeres coses que van passar va ser que s’obris un supermercats sense envasos –effecorta-. Des d’aleshores les iniciatives de venda de productes locals sense envasos han vist un creixement exponencial a Europa. A França, pàtria dels grans supermercats, Zero Waste France coordina una xarxa de més de 300 comerços que han obert els darrers dos anys venent productes de proximitat, sense envasos.

Aquestes botigues no només venen productes de proximitat a granel sinó que venen una cosa que també ven Nespresso; i no és cafè! sinó l’experiència de que fer la compra pugui ser quelcom agradable. Si hi aneu veureu que son més maques i menys estressants que els supermercats.

Però sortim dels envasos que això del plàstic sempre se’ns endú la major part de la presentació. Si mireu quin és el material que té més potencial d’estalvi d’emissions via la desmaterialització veureu que no són els metalls sinó el tèxtil!

The Potential contribution of waste management to a low carbon economy

The Potential contribution of waste management to a low carbon economy – Eunomia 2015

Aquí la solució no passa per anar més lleugers de roba sinó per fer les coses de forma diferent amb més innovació social. El model de fast fashion en que vivim és extremadament insostenible i ha de ser replantejat. Ara mateix costa imaginar-se un món sense zara però hem de fer l’esforç d’imaginar un model que permeti a la gent de canviar de roba sovint sense haver de passar per la roba d’usar i llençar.

Tot i la manca de suport institucional hi comencen a haver iniciatives per llogar roba per aquelles ocasions especials; si voleu un esmoking per una festa que només us posareu un dia segurament l’anireu a llogar i és amb aquest mateix concepte que tendes que lloguen roba de qualitat per nadons i futures mares estan sorgint ; Tale me a Brussel·les i Vigga a Copenhagen lloguen roba de qualitat de manera que pugui ser reutilitzada. Les tendes de reparació i upcycling de roba cada vegada son més presents al nord d’europa. Projectes com els de l’holandès Mud Jeans de moment son excepcions però hem de veure com es poden convertir en la norma.

Encara no hi ha model alternatiu al fast fashion però és urgent inventar-se algo. Precisament si la gent vol portar la roba poc temps i variar sovint potser té més sentit que les empreses de fast-fashion lloguin roba en lloc de vendre-la.

No deixant el tema dels nadons tenim el tema dels bolquers. Municipis Residu Zero que arriben a reciclar més del 80% dels residus es troben en que aquest producte pot arribar a representar més del 40% del rebuig. Els bolquers d’un sol ús han experimentat una desmaterialització similar a la dels envasos; un bolquer actual pesa molt menys i utilitza molt menys material que el que utilitzava un disseny dels anys 80 però tot i això el seu impacte ambiental en termes absoluts continua creixent de forma gairebé exponencial a mida que la classe mitja mundial augmenta. Redissenyar-los per que utilitzin menys material és bo però és insuficient per avançar cap a una economia circular. Ens cal una bona barreja d’innovació tecnològica i innovació social.

Per això aquests municipis subsidien els bolquers de roba i els que aposten en serio pel RZ donen suport o faciliten serveis de recollida i neteja de bolquers. Contarina que és el campió europeu fins i tot està mirant com recollir-los i reciclar-los. El tema és complex i encara falta per trobar una solució però està clar que s’ha d’avançar en aquesta direcció.

Si tornem als envasos pensem que hi ha un acció relativament fàcil que significaria alliberar el medi i el contribuent dels costos de gestionar una pila d’envasos. Consisteix simplement en donar un suport decidit a l’aigua de l’aixeta de qualitat.

El subministrador d’aigua de la ciutat de Barcelona, AGBAR, presumeix que l’aigua de BCN és bonísima. I penso jo, si és cert que l’aigua de Barcelona és tan bona perquè no fem una campanya de promoció com deu mana per que la gent se n’adoni? Si la marca “Barcelona” ven tant perquè privar-ne el gaudi als barcelonins que han de veure aigua embotellada a centenars quan no milers de km de distància?

Als municipis Residu Zero d’Italia i del Pais Basc hem vist com s’han obert fonts d’aigua i fins i tot sortidors d’aigua amb gas. La ciutat de San Francisco ha prohibit la venta d’aigua embotellada en edificis públics…

De fet, heu vist les màquines de “re-fill” dels fast-foods i de l’ikea? Perquè no fer-les més atractives i colocar-les al carrer com si fossin caixers automàtics? De fet ja hi ha una pila de màquines expenedores de begudes envasades, perquè no oferir les mateixes begudes a granel?

Durant la meva presentació he volgut ilustrar que això de la desmaterialització sovint té més a veure amb la voluntat de modificar la nostra relació amb els recursos que no pas amb el redisseny dels productes. En tot cas fa falta una bona dosi d’ambdues opcions.

Els principis de l’economia circular no són nous. El professor Walter Stahel fa ja 40 anys que predica el mateix i no se li ha fet cas tot i tenir estar acompanyat d’una aclaparadora lògica econòmica i un savi sentit comú. Ha calgut que ens trobem a la vora del precipici per començar a actuar, i massa gent confia en que la resposta es troba en el canvi tecnològic. Com explico en el meu llibre “Residu Zero – com reactivar l’economia sense carregar-se el planeta” cal canviar el sistema d’incentius legals i econòmics per que fer-ho bé sigui més fàcil i més barat que fer-ho malament. El repte no és tècnic, és polític.

Xerrada donada el 24-11-2015 a Barcelona en el marc la ornada de desmaterialització organitzada per l’Agència Catalana de Residus.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *