Català, Viatges

Cròniques Winnipegues

Algu sap on està Winnipeg? Doncs goita, al bell mig del Canadà. He de reconèixer que jo mateix vaig haver de buscar-la al mapa quan em van dir que és en aquesta ciutat al mig del no res que hauria d’anar per a la trobada del Congrés del MFM.

Lo més conegut i habitat dels voltants de Winnipeg és Minneapolis, EEUU –a 900km-, sinó, aquesta ciutat es pot dir que es troba ben bé on el veí de dalt va perdre l’espardenya. Hi aterro un divendres vespre quan ja és massa fosc per poder apreciar les “famoses” planures característiques d’aquesta zona més avait esteparia on a l’hivern arriben a -45 i a l’estiu hi fa una calor seca. Clima continental.

Val a dir que pel que fa a latitud Winnipeg es troba més al sud de Barcelona però les corrents de l’àrtic fa que les temperatures s’enfilin com a les muntanyes russes.

A primera vista Winnipeg dona la impressió de ser una ciutat típica del mid-west americà però mica en mica vaig descobrint que les aparences enganyen. Em trobaré en que Winnipeg és una ciutat de l’estil que ens volen vendre els ianquis però amb la diferència que no té la majoria de coses negatives característiques que els EEUU ens amaguen en el seu bombardeig peliculero.

Un exemple revelador en son les banderes canadenques; les justes i imprescindibles. Als EEUU a qualsevol forat hi claven una bandera per a recordar a tothom –i sobretot a ells mateixos- que la nació americana és espatarrant. Al Canadà, potser perquè tenen coses de les que estar realment orgullosos, no necessiten d’aquesta reafirmació continuada.

Paso el cap de setmana recorrent la ciutat a peu –té un centre que és caminable- on hi vaig trobant participants al congrés. Passejant, passejant em trobo a l’altra banda del riu on curiosament els rètols canvien i la majoria donen preferència al francès davant l’anglès. Arribo fins al Fort Gibraltar que tot i les reminiscències britàniques es troba del costat francòfon de la ciutat i sembla que s’hi hagin inspirat per a fer-ne el fort de l’oest dels clicks de playmobil.

Vet aquí una altra cosa que em sorprèn, al Canadà la llengua francesa i l’anglesa conviuen prou bé; hi ha parts del país on es parla més anglès –la majoria- i hi ha parts del pais on es parla més el francès –bàsicament el Quebec- però arreu es pot emprar una d’ambdues llengües i tot està en els dos idiomes. A la pràctica segur que hi ha gent de Vancouver que no parlen francès o immigrants acabats d’arribar que es queden amb l’anglès però diria que la convivència entre les dues llengües dona la impressió de ser exemplar. Dit això, el francès que parlen té un accent tan fort que em costa bastant entendre’l. L’anglès té un accent més ianqui al que ja estic més acostumat.

Més enllà de les llengües oficials al Canadà a tot arreu se senten llengües de tot el món i sembla que la globalització que estem vivim a Catalunya els hi va arribar abans. Un amic de la meva edat m’explica que quan anava a l’escola a la seva classe s’hi parlaven 17 llengües diferents. Deu ni dó! També descobriré que hi ha poblets a Manitoba on encara s’hi parla alemany de quan van arribar fa dos segles. Una demostració més de que l’aïllament ajuda a preservar llengües.

La regió del Manitoba –de la que Winnipeg n’és la capital- la va “descobrir” un francès a mitjans segle 17 i des de l’aleshores hi ha anat venint gent de totes les races, primer anglesos, escocesos i francesos, després alemanys i escandinaus, més tard ucraïnesos i durant les darreres dècades gent de la resta del món. La convivència pels dies que hi soc sembla prou bona i és que en un país dels més grans del món, amb potència de recursos i un bon estat del benestar dona per a que hi visquin els 34 milions de canadencs i més i tot. Evidentment, abans que hi arribés tota aquesta gentada aquí hi havia les tribus autòctones o com els hi diuen aquí “the 1st nations”. Bon eufemisme per a deixar clar que després de la primera nació en van venir d’altres… Els nadius canadencs, tot i haver sigut massacrats com era costum a una època no tant llunyana, crec que han tingut millor sort que els dels EEUU. De fet el govern del Canadà fins i tot va demanar formalment perdó a les “1st nations” pel genocidi primer i pel culturicidi després a que van ser sotmesos durant gairebé 3 segles. Avui en dia una bona part viuen en reserves de millors condicions que els seus companys als EEUU, una altra part més al nord –els inuits- continua vivint en llibertat i la part restant deambula per les poques ciutats de Manitoba drogats i deprimits, buscant-li un sentit a la vida. Els amics canadencs m’expliquen que tot i l’esforç que s’ha fet i l’estat del benestar canadenc la destrucció moral i cultural a que s’ha sotmès aquests pobles fa que molts no vegin sentit a la vida i s’abandonin al crac, una droga l’ús del qual és prou estès pels carrers d’aquestes contrades i les consequències del qual és visible pel carrer.

I els canadencs? Doncs la veritat és que la meva experiència és d’allò més positiva, durant el congrés i fora del congrés en coneixeré bastants i la impressió sempre és de gent molt oberta i simpàtica a l’estil més europeu que no pas ianqui. Pels carrers de Winnipeg, tot i ser una ciutat de 700,000 habitants, la gent es somriu i es diu hola i allà on vas tothom interacciona de forma prou relaxada i agradable, fins i tot per a estandards mediterranis. L’estat de paranoia constant que hi ha als EEUU aquí no hi és, cosa que ho fa tot molt més simpàtic. És una mica com gent de poble però a la ciutat.

Tot i el seu aïllament, o potser gràcies a ell, Winnipeg té prou personalitat i la vida cultural és d’allò més dinàmica i interessant. A moltíssims bars i centres de trobada hi ha música en directe, molt jazz, folk i rock. Tots els concerts a que assisteixo tenen molt bona qualitat. No en va músics com Neil Young son de Winnipeg. Una grata sorpresa.

El que si que no té remei és el menjar. És una llàstima que tots els emigrants europeus que van venir cap aquí no s’enduguessin els llibres de cuina i que hagin acabat deixant-se influenciar tant pel model d’hamburguesa, barabacoa i pancakes ianqui. La qualitat dels productes és bona –excepte verdura i fruita que s’ha de portar de molt lluny degut a les condicions climatològiques locals- però les receptes son millorables. Tot i això hi menjo prou bé. La gent es mira molt més el tema de sucres i greixos saturats que als EEUU; físicament els canadencs semblen més “europeus” en el sentit que no s’en veuen d’inflats ni obesos a punta pala com al país veí.

En certa manera, excepte pels cotxassos i 4×4 que es veuen per aquí, a nivell d’actitud i de societat jo diria que és prou similar al nord d’Europa, països com Suècia, Estònia o Finlandia. Carreteres amples, poca densitat de població, alimentació basada en gra, carn i peix però amb molta més “il·lusió”.

En els 10 dies que soc a Winnipeg no em trobo ni un català ni un espanyol, cosa que no deixa de ser curiosa tenint en compte que entre turisme i emigració ara estiguem per tot arreu. No me’n queixaré.

El temps passa volant i se’m passaran els dies sense que pugui sortir de la ciutat a observar les famoses planures per on fins fa 100 anys s’hi passejaven manades de bisons, o els fantàstics llacs on fins fa 80 anys encara s’hi trobaven esturions de 3 metres. Com que tots els cotxes de lloguer estaven ocupats els dies que m’anaven bé i el transport públic en països amb tant poca població no els hi surten a compte m’he de conformar en imaginar-m’ho tot en base a les visites a museus d’història i biologia de la regió. Impressionant la quantitat de bèstioles que els humans han fet desaparèixer durant els darrers segles en aquesta regió… tot un exemple de “civilització”!

El que si que tenen els canadencs –a bones hores!- és una notable consciència ambiental que supera de llarg la dels seus veïns ianquis. Tot està d’allò més net i els percentatges de reciclatge son destacables. Per exemple a la universitat de Winnipeg s’ha prohibit la venta d’aigua embotellada i s’han instalat fonts públiques per tot arreu. A propòsit de la universitat, l’aposta per l’educació en aquests llocs remots és d’allò més òbvia. Les condicions per estudiar aquí son d’allò més favorables i com a resultat la comunitat universitària atrau gent d’arreu del món. Tot un “centre of excellence” d’aquells de veritat i sense res a veure amb el que es veu per l’estat dels iaioflautes.

En fi, vet aquí les cròniques d’una visita a un lloc d’aquells als que un hi va a fer quelcom concret però que sinó fos per això no vindria de passada per a res més. Per tant no crec que, almenys que s’aliniin els estels, hagi de tornar per aquests racons de món. Tot i això he de dir que m’ha sorprès positivament i gairebé que ho recomanaria, sobretot en el temps que va de juny a juliol en que la climatologia acompanya. El Canadà, tot i les últimes astracanades d’un govern incompetent i populista i de l’escàndol de les sorres bituminoses, que no crec que acabi en res, es mereix el lloc que ocupa en la llista de qualitat de vida i el més important, la gent és d’allò més simpàtica cosa que sempre facilita les coses.

2 Comments

  1. Mercè

    Tornanat a la llengua, francès i ànglès són cooficials a tot el Canadà i d’aquí el bilingüísme d’arreu. Tot i que després la majoria de províncies són anglòfones. Desconeixia, però, que fora del Quebec hi perdurés el francès. M’ha agradat molt llegir el teu post. Aquesta descripció que em retorna al Montréal que vaig viure fa deu anys i a la captació de les mateixes sensacions culturals, de convivència i de manera de ser, de vegades fins hi tot una mica naïf. Gràcies.

  2. Deu ni dó 10 anys! I sembla que va ser ahir que marxaveu amb la tenda de campanya 🙂

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *