Viatges

Cròniques Sicilianes 2a part

Segona visita a Sicilia. Després de la meva visita del 2009 a la part oriental de l’illa, aquesta vegada voltaré pel nord, centre i l’est. Aterro a Palerm el dijous i de seguida em recoloco mentalment. Soc al sud d’Europa, amb tot el que té de bo i tot el que té de dolent. El tren fins a l’estació de Palermo centrale triga 1h per a fer un recorregut que un metro faria en 15min. A l’estació de Palerm ningú hi dona indicacions, tranquilitat i poca pressa.

Faig un vol pel monumental centre de Palerm fent temps per agafar el tren que m’ha de portar a Campofelice on em venen a buscar per a portar-me fins a Collessano, on hi passaré la nit en una bucòlica caseta al mig del camp que normalment s’utilitza per a fer classes de yoga. Quina tranquilitat!

Em desperto amb el so de les ovelles que pasturen al voltant, les vistes des de la casa són espectaculars; heus aquí la Sicilia interior i rural. Amb petites parceles on s’hi practica l’agricultura de subsistència i on els ramats van passant entre valls i muntanyes. Tot un espectacle.

Pel matí del divendres recorrem les sinuoso carreteres de la Sicilia interior per a arribar fins a Castelbuono. Una vila medieval amb moltíssimes atraccions –per a mi que tinc aficions rares- on hem quedat amb l’alcalde per a que ens ensenyi una experiència molt exitosa de reintroducció d’ases Ragusa –familia del burro català-. Quan aquest ase estava a punt de desaparèixer l’alcalde va decidir subsitutir els camions de recollida de residus per burros –que duren més i costen i s’espatllen molt menys-.  A més els ases s’utilitzen per a reintroduir gent amb problemes a la societat i se n’utlitza la llet que es la més semblant a la llet materna. Una experiència molt interesant que agrada també als turistes que visiten aquesta vila pel seu castell medieval i d’altres meravelles com ara una resina d’abre anomenada Manna que només creix aquí i és una cosa dolça amb efectes laxants que poden menjar fins i tot els diabètics. L’alcalde és tot un personatge en el bon sentit de la paraula i ha sabut transformar un municipi en franca decadència creant ocupació de qualitat i local. Imatge ben distant d’aquella Sicilia mafiosa que a vegades es vol vendre.

Per la tarda anem cap a la part occidental de l’illa on passem la nit a casa d’uns amics a Terrassini. Tastem especialitats palermitanes amb vi local. Hi ha tantes coses noves que no me’n recordo de cap. Coses de l’edat…

Dissabte paso el dia a Alcamo, una ciutat de 40.000hab on s’hi celebra una conferència sobre Rifiuti Zero on hi ha el personal del que depèn el futur de la sostenibilitat de l’illa. Impressionant com ha millorat el panorama de la gestió dels recursos des de la meva darrera visita el 2009. Encara dista de ser perfecte però va en la bona direcció. Dinem productes típics de diferents parts de Sicilia oferts pels alcaldes dels municipis. Com a Catalunya, cada poble té aquell formatge, licor, pasta o pasteta que el distingeix. Una sana competència entre els municipis per a fer-se veure que contribueix al meu sobrepes.

Després d’una passejada per la tarda i visita a un castell construit pels catalano-aragonesos fa 700 anys sopem en una pizzeria al mig del camp. Memorables els raviolis de Ricota que ens porten per postre.  Hi somiaré.

Diumenge anem a Trapani, la ciutat amb forma de falç aprop de la punta de la banya de Sicilia. Tot i que els bombardejaments de la segona guerra mundial i la corrupció i/o incompetència de la política local encara té llocs que val la pena visitar.

Anem amb uns amics Toscans a visitar la ciutat greco-cartagineso-romana de Segesta on fa més de 2000 anys que s’hi aguanta un inmens temple sense que hagi hagut de ser reconstruit –com és el cas del Partenó-. Vet aquí una de les atraccions de Sicilia. Visitem també les runes de Segesta i un magnífic amfiteatre on encara s’hi fan obres i concerts coincidint amb les postes i sortides de sol. Deu valer ben bé la pena… de moment ens en emportem una bona dutxa causada per un aigüat d’aquells que en 5 minuts et deixa xop de cap a peus. Ben batejats tornem a Trapani a menjar peix fresc en un restaurant del centre. No és barat però val la pena. Els restaurants de peix aquí tenen la carta pública i la carta “fora de menú” de pesca prohibida. A mi no m’avisen fins al final del dinar quan ja m’he menjat uns deliciosos espaguetis amb eriçons de mar capturats clandestinament a la costa tunisiana. Ja ho sabem per una altra vegada.

Dilluns agafem el telefèric cap a Erice, una ciutat fantastica que també data d’abans dels grecs i que ve a ser un monument a la divina fertilitat –els romans acabarien construint dos temples en honor a la Venus d’Erice a la capital de l’imperi-. Per a que ens enteguem, el “monte Venus” era una casa de barrets tan carnal com espirtual  per als excursionistes que peregrinaven aquest centre d’adoració a la fertilitat. Comentem com ha canviat la història i que és com si ara la gent que anés al vaticà hi fossin recompensats amb una sessió de llit amb un capellà per a reconstituir-se espiritualment… curiositats de l’evolució humana. Sigui com sigui Erice és ara lliure de pecat amb una població bàsicament de la tercera edat, molts turistes i amb una quantitat d’esglesies medievals per càpita més que considerable. Si tornéssin a obrir el bourdel a dins del castell arago-normand trobo que es rejuveniria la població atraient peregrins excursionistes que trobarien recompensa a enfilar-se a la muntanya. Al cap i a la fi Erice ve a ser una mena d’Olimp que s’eleva per sobre dels núvols de la muntanya a la falda de la qual Trapani s’allarga fins al mar. Experiències celestials…

Per acabar visitem el port pesquer de Trapani on barquetes de pescadors  es preparen per  afer-se a la mar la matinada següent. És trist com el “lumbreres” de l’alcalde ha decidit treure el mercat del peix de la magnífica plaça del peix perquè deia que feia pudor –la veritat és que hi volia construir un hotel de 4 estrelles al davant i no volia que els turistes veiessin el peix fresc-. Comportament totalment retrògrad i llunàtic per part d’un d’aquests típics alcaldes corruptes i passats de voltes que no entenen l’atracció que un mercat de peix tradicional suposa per a turistes d’arreu del món. Enlloc d’això el mercat del peix –per a dir-li d’alguna manera- és ara en una nau desangelada fora del centre històric. Ens hi passegem. Peix acabat de pescar de tots tipus i a molt bon preu, l’equivalent a les gambes de palamós 4 o 5 vegades més barates, peix de roca, tonyina, rap… tot pescat a les illes de davant de Trapani amb les embarcacions tradicionals. Parlem amb els pescadors que ens expliquen com els hi agrada la feina que fan i les dificultats que els hi posa la Comissió Europea obligant-los a canviar les xarxes cada dos per tres mentre deixen que els japonesos pesquin tonyina amb avions… què hi farem!

Una cosa que dona de pensar de la cultura Siciliana és una certa tendència a un anarquisme combinat amb la submissió. D’una banda són gent afable i passional, també individualista, que no creu en l’estat ni en els poders més enllà. Això permet que estructures informals com ara la màfia s’hi hagin pogut fer fortes. D’altra banda és cert que Sicilia ha estat sempre sotmesa a uns o altres, ded de la magna Grècia al regne de les dues Sicilies, tot i la seva localitació privilegiada al vell mig del mediterrani mai ha pogut/volgut desenvolupar tendències imperialistes. Sempre s’ha adaptat al que passava i si les coses no anaven bé doncs s’emigrava i punt. Això es tradueix en una relativa poca consciència siciliana; tot i tenir una llengua pròpia –que els italians insisteixien a anomenar dialecte però que no ho és- barreja de grec, italià, àrab i amb d’altres influències, les noves generacions de Sicilians ja no la parlen. De fet és una llengua totalment discriminada a l’escola fins al punt que els professors renyen als alumnes que utilitzen el Sicilià perquè dona imatge d’incultura i provincianisme. Dins de la UE del respecte a les minories és un fet que Italia veurà desaparèixer unes quantes llengües en les properes dècades però ningú ho veu com un problema. Quan Garibaldi va unificar Italia només un 7% dels Italians parlaven italià; seguint el model francès d’un estat una llengua es va començar un procés d’uniformització lingüística i cultural que encara dura.

El Sicilià com a llengüa aviat serà una reliquia però –contrastant amb com ens prenem el tema a la península- gairebé ningú se’n lamenta. Això és bo o dolent? La manca de conflicte denota que potser no n’hi ha de conflicte. És curiós que a només a uns quants km de Sicilia hi ha Malta, una illa minúscula que fa bandera del maltès, una llengüa oficial a la UE amb menys de 350.000 parlants. Al cap i a la fi suposo que tot es tracta de la voluntat de ser com a colectivitat; els maltesos son pocs però volen ser maltesos, els sicilians son molts però ja els hi està bé ser italians. Fins a quin punt la uniformització cultural és un problema quan aquesta es acceptada pels subjectes?…

Sense temps per a més, dimarts matí agafo el vol directe Trapani-Girona. De tornada sobrevolem Sardenya que des del cel em recorda Sicilia i que, de fet, no es diferencia molt de les terres gironines en que aterrarem.  El mediterrani és un bressol de cultura que durant la història ha vist processos uniformitzadors i localitzadors a parts iguals. I és que els que hem nascut a la seva riba tenim molt més comú que el que als nostres polítics els hi interesa que sapiguem.

1 Comment

  1. Maria

    Un plaer llegir-te!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *