Política, Viatges

Cròniques d’ocells i ocellaires

Vet aquí les cròniques de dues setmanes fent el “pàjaru” pel món.

BERLIN

De Barcelona volo cap a Berlin amb escala a Düsseldorf. Tenia vol directe però a mida que va avançant la crisi es va fent més habitual que anulin vols i, sense explicacions, t’acabin recolocant per omplir altres vols. Les anem entomant.

A Berlin ja es comença a ensumar l’hivern. L’aire és fresquet i els carrers ja fan l’olor característica de calefaccions que comencen a funcionar. Abans no me’n doni compte se m’hauran congelat les orelles i les idees. Entro en un bar per a fer temps abans no comenci la recepció.

Soc a Berlin per participar en una conferència sobre un nou paradigma econòmic. Està clar que més enllà de l’oximoron del “creixement sostenible” tard o d’hora ens hem d’enfrontar als límits del llenguatge i del sistema; és possible de créixer indefinidament de forma sostenible?

La conferència està finançada per la Unió Europea i reuneix economistes, gent de ministeris, UE i similars. La necessitat de trobar alguna sortida al cul de sac ideològic en el que la societat actual es troba està portant al que abans diríem “gent seria i respectable” (i que han ficat la pota fins a la cintura) a plantejar-se opcions abans considerades llunàtiques i radicals. Mirat amb perspectiva un es podria espantar perfecta i legítimament; sumits en una crisi econòmica clarament sistèmica en la que si algo queda clar és que s’ha esgotat la teoria del creixement econòmic ens trobem una cinquantena de persones a Berlin per a plantejar alternatives (!). En un moment en el que hauriem d’estar a mig camí d’implementar un model econòmic diferent ens trobem en que aquest model econòmic alternatiu encara no està ni pensat.

Tim Jackson, economista i autor de “Prosperitat sense creixement” explica sense embuts com el govern britànic ha boicotejat qualsevol recerca en models econòmics que no incloguin creixement econòmic . Anders Wikjman, polític conservador i economista suec explica com és de difícil fins i tot plantejar debats sobre alternatives al sistema econòmic actual. Els economistes i polítics fonamentalismes neo-liberals, estil Sala-i-Martin, que ens ha portat fins on estem i que s’omplen la boca amb teories sobre llibertats vàries resulta que han estat censurant i impedint recerca sobre com crear un model economic de post-creixement econòmic.

Per als no iniciats en la matèria i per a resumir; la teoria economica –que després s’intenta implementar a la vida real-  funciona a base de modelitzacions i a totes les universitats del món només s’estudien models econòmics que parteixen de la base que hi ha creixement econòmic. Sense creixement econòmic no hi ha cap model que funcioni, i resulta que al “primer món” ens trobem en una etapa sense creixement econòmic i per tant no ens funcionen els models. En un món amb recursos finits i població creixent està clar que no es pot créixer per sempre –res a la natura creix per sempre; ni els arbres, ni els nens… tot s’atura algun dia- i per molta tecnologia i increment de la productivitat del treball que hi hagi arriba un moment en que la màquina no dona per més. I aquest és el moment en que ens trobem. Curiós que tot i tenir més economistes que mai entre nosaltres cap d’ells pot explicar com podem funcionar sense creixement econòmic. En definitiva, jo que venia a que m’iluminessin resulta que em passaré 3 dies fent bullir l’olla sobre com modelitzar el món partint de la base que d’un sol indicador desfassat –el creixement econòmic- ens hem de concentrar-se en indicadors de benestar i prosperitat. Tothom constata que anem amb molt de retard però és bo veure que gent dels ministeris i governs del nord es comencen a posar les piles –a la reunió no hi ha ni un espanyol…-.

A part de la part de reunió aprofito l’estada a Berlin per a trobar-me amb amics de Brussel·les i altres que s’han instalat a Berlin. Un bon lloc per viure tot i que, pel meu gust, un pèl massa gran i fred. Es veu que el cost de la vida també està augmentant i el Berlin barat en el que vaig viure ja no existeix. Una ciutat amb caràcter ben internacional i per tant poc alemana.

Un últim apunt abans de deixar Berlin; per primera vegada noto tensió entre europeus a causa de la crisi econòmica. Sembla que el nord d’Europa s’allunya del sud o si més no hi ha una certa recança per tot el tema dels rescats econòmics. Per dir-ho suaument, avui en dia els grecs no estan gaire ben vistos a Alemanya. Noto una certa prepotència del tot injustificada que es va infiltrant en alguns esperits…

TALLINN

Divendres 21 m’envolo cap a Tallinn, Estònia, fent l’habitual escala a Riga, Letònia. A l’aeroport em venen a buscar gent de l’equip organitzatiu dels TED talks, per a preparar la xerrada que he de donar el dia següent. Això del TED talks trobo que és un dels aspectes més positius de la globalització i les noves tecnologies; bones pràctiques de tot el món poden ser visionades arreu trencant així moltes barreres mentals i deixant fluir el coneixement. A mi m’han convidat per a que faci una xerrada sobre Zero Waste (Residu Zero). La organització de l’esdeveniment és tota feta per voluntaris i una vegada més destaca la professionalitat, formació i motivació d’aquest petit poble que és Estònia –ja sabeu que en aquest tema no puc ser objectiu-.

El fet que Estònia sigui un poble tan petit permet que hi hagi molta menys jerarquia i que els càrrecs públics siguin més assequibles cosa que intueixo que deu beneficiar el funcionament democràtic del país. Gràcies a la conferència em podré pasar el dia parlant amb la ministra de medi ambient que té la meva edat i dóna vàries voltes a ministres que hem vist pasar per Madrid.

Els pitjors mesos per a visitar Estònia son precisament octubre-novembre i març-abril doncs és quan el temps és més lleig; dies curts, plujosos i grisos en que la neu es desfà o es crea però sempre té un color brut de semi-transformació. A Estònia s’hi ha d’anar en ple hivern, en que els dies  son curts però la neu reflexa la llum i fa de sol, o en ple estiu, en que els boscos i llacs s’obren inmensos. Sigui com sigui en aquesta ocasió poc podré gaudir del país doncs a la matinada següent, 30h després d’haver aterrat em toca continuar el viatge cap a l’altra banda de l’atlàntic.

WASHINGTON DC

Diumenge 21 travesso la bassa per a tornar a posar els peus a la capital del món –quin riure!- mundial; Washington DC.

Han passat 12 anys des que vaig visitar la ciutat i se’m presenta ben diferent; molt més neta i agradable, fins i tot hi han posat carrils bici i un sistema similar al bicing. M’hostatjaré a casa del Marko, a Georgetown, un amic dels temps de Brussel·les que està estudiant un supermàster d’aquests famosos als EUA. M’explica com a Washington no es nota la crisi econòmica que s’està carregant el país; la ciutat no para de créixer i gairebé no hi ha atur, entre les universitats (Georgetown, John Hopkins, Washington University,etc) institucions americanes (Congrés, Senat, ministeris, reserva federal, etc), les internacionals (Banc Mundial, FMI) i tots els think-tanks i lobbistes corresponents resulta que Washington cada vegada està millor (i el país pitjor). Si els interesos econòmics funcionen bé és que el país no pot anar bé. Marko m’ensenya la ciutat i visitem els carrers on hi treballen lobbistes de l’armament, el tabac, les petroleres, el lobby israelià… tots rodejant les institucions americanes. Quan es veu el panorama no costa imaginar el perquè de les decisions que venen de Washington; totes influenciades pels interesos econòmics de les empreses que financen les campanyes dels polítics.

A Washington hi trobo una tardor càlida. És una ciutat on hi fa molta calor a l’estiu i molt fred a l’hivern, així doncs tinc sort de poguer-hi ser els dies en que la temperatura oscila entre els 10 i 20 graus. Una altra de les coses positives de Washington és que és una ciutat que es deixa caminar. Cada dia caminaré 45 min de Georgetown fins al costat de la Casa Blanca on hi tinc les reunions. Un passeig d’allò més agradable que permet que un es pugui deleitar observant els tics de la societat americana. Dimarts, caminant cap la reunió per l’avinguda Pennsilvania assistiré per casualitat a l’entrada de la caravana que porta el president Obama al seu despatx a la Casa Blanca. Deu ni dó quin xou de sirenes, llums, motos, cotxes blindats i cotxes oficials. Menys discret digue-li com vulguis.

A propòsit d’Obama; durant la setmana que passo a Washington observo les impresionants diferències racials presents arreu. Els negres son els que es dediquen al servei mentre que el 99% dels executius, estudiants, conferenciants, etc son blancs. Vist des d’aquí es troba molt més mèrit al fet que Obama hagi pogut arribar a la Casa Blanca.

El motiu de la meva visita a Washington és la participació a la trobada del Moviment Federalista Mundial. Durant la setmana debatrem amb membres i experts l’estat actual de les relacions internacionals i com anem avançant cap a un món sense fronteres però també sense govern. Analitzarem fets recents com les revolucions al món àrab i la implementació d’eines que hem dissenyat des del MFM com ara el principi de “Responsabilitat de Protegir” segons el qual quan un estat no pot protegir els seus ciutadans de la violació dels drets humans, la responsabilitat cau sobre la comunitat internacional (aquest principi s’ha utilitzat recentment en el cas de la intervenció internacional a Libia). Organitzem també la campanya per a la creació d’un parlament mundial que es va estenent a més i més països i que cada vegada guanya més actualitat amb la crisi econòmica i de governança mundial.

Mentrestant el moviment “Occupy Wall Street” –la versió americana dels indignats Europeus- s’ha estès per tot els EEUU i la versió Washingtoniana es troba ben aprop de la Casa Blanca, enmig d’edificis plens de lobbistes hi acampen els participants de “Occupy Washington”. Està per veure com sobreviuran l’arribada del fred però és innegable que al bressol del capitalisme s’hi està coent quelcom doncs feia molt de temps que no hi havia tanta mobilització popular a favor d’un canvi de sistema.

Gràcies als contactes del Marko dijous i divendres participem una trobada del més alt nivell entre la Unió Europea i els EEUU; el Washington Forum. A part d’ambaixadors i gent dels ministeris d’afers exteriors hi participen la flor i nata dels think-tanks europeus i alguns americans. Dues constatacions; tot i ser a Washington el forum està organitzat per un think-tank parisenc i la participació és sobretot europea –relació d’un americà per cada 8 o 9 europeus- senyal clar i evident que la UE ja no és una prioritat pels EEUU mentre que el lligam emocional/dependència militar dels europeus envers els ianquis és encara fortíssima. En segon lloc constatar que el món dels think-tanks és d’allò més peculiar; bàsicament son acadèmics –en teoria- que es dediquen a donar consells als governs sobre què han de fer però bàsicament es dediquen a promocionar les linies polítiques d’aquells que els financen. Evidentment cap dels think-tanks que es dediquen a estudiar les relacions internacionals va saber preveure les revoltes al món àrab o el desenllaç en l’aplicació del principi “Responsabilitat de Protegir” al consell de seguretat de Nacions Unides però continuen tan panxos donant consells sobre com s’hauria d’exigir això o allò als nous governs d’aquests països del nord d’Àfrica. Cadascú viu en la seva bombolla…

I de bombolla en bombolla he anat passant de país en país veient com cadascú s’entretén com vol i sobreviu com pot. Mentre a les solucions locals els hi veig prou potencial, les solucions globals brillen per la seva absència. Preocupa veure el desgavell que es porten entre mans a les grans instàncies mentre les solucions a peu de carrer es continuen postposant més per ignorància i/o incompetència que per mala fe –que també-. Mentre m’envolo de tornada cap a Barcelona constato que el món és un galliner en el que cada vegada hi ha més galls i menys gallines.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *