Financial crisis, Política

APRENDRE A COMPARTIR UN PASTÍS ENCONGIT

La crisis de l’estat Espanyol ja no és només financera i econòmica, és ara també política i social i com a tal no es pot solucionar només amb mesures econòmiques.

 

El que va començar com a crisis financera ha aterrat amb tota la virulència sobre l’economia real fet que ha provocat que es dispari l’atur i la pobresa i l’estat del benestar se’n ressenti notablement. A més a més, mentre milers de persones perdien la feina i a vegades també la casa per haver fet cas al que els havien aconsellat governs i economistes, els causants de la crisis no només guardaven la feina sinó que rebien uns bonus escandalosos. Això està provocant una fractura social que està afectant els fonaments de l’estat de dret espanyol doncs un estat que legalitza i defensa el que és percebut com a injust té bastants números per perdre la confiança dels ciutadans. I un estat de dret que no compti amb la confiança dels ciutadans es troba en un perillós procés de deslegitimització.

 

Per acabar de reblar el clau hem de tenir en compte que ningú coneix la magnitud de la tragèdia cosa que complica el trobar-hi una solució. Quan la crisi va esclatar ningú sabia si la bombolla era dues, tres, cinc o deu vegades el tamany de l’economia real i a hores d’ara encara no sabem quin és el volum real de la nostra economia en relació a la magnitud del deute. El problema de no saber la grandaria real del pastís és que complica la preparació d’un sistema redistributiu adequat. L’únic que podem afirmar amb seguretat és que el sistema actual penalitza als pobres i classe mitja més que a les classes més benestants.

 

Sigui com sigui, si fem un exercici de simplificació les preguntes a fer-se son dues; primera, quin és el tamany del pastís? Està clar que és més petit del que ens pensàvem però tot i això ens hauria de permetre de viure frugalment bé -si ho comparem amb els nostres avantpassats-. La segona pregunta és; quan sapiguem el tamany del pastís, com ens el repartirem? De com ens el repartim dependrà que la societat es descomposi i radicalitzi o que sentem les bases per una economia més social i ecològicament sostenible, menys intensiva en l’ús de recursos i capaç de viure en certa harmonia. Així doncs la crisis representa una oportunitat per a assajar un canvi de model. Si no ens sabem repartir el nou pastís el conflicte serà inevitable i no hi ha garanties que la situació es pugui corregir si el trencament i descrèdit d’una part del sistema arriba a un punt de no retorn.

 

Així doncs està clar que ens cal un pacte social de forma urgent; un pacte social que reparteixi els recursos disponibles entre els ciutadans d’acord amb els drets que marca la constitució. El problema actual és tan econòmic com polític; els dos partits majoritaris tenen linies calcades quan es tracta de reformes del sistema econòmic. Tant el PSOE com el PP no volen canviar la redistribució de la riquesa i semblen disposats a fer ulls grossos amb el frau fiscal mentre redueixen el dèficit amb retallades a classes mitges i baixes. Si la situació no canvia ens trobem asseguts sobre una bomba de rellotgeria; la degeneració de la situació és qüestió de temps i quan això passi potser serà tard per a implementar les mesures adecuades. Un problema afegit és que no podem saber quan lluny estem d’una situació de trencament social, però el cost d’oportunitat que comportaria l’arribar massa tard ens hauria de disuadir de tensar massa la corda.

 

La única solució és acceptar l’obligació de compartir el pastís que hi ha, valorar molt més la cohesió social i construir un nou sistema social centrat en maximitzar una felicitat basada en la frugalitat i la sostenibilitat. El repte real a llarg termini al qual ens hem d’enfrontar és tan senzill com reaprendre a viure dins de les nostres possibilitats; valorar molt més els recursos que tenim i escollir reaprendre a compartir la riquesa. En definitiva, fer un pas enrera per a poder continuar avançant.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *