Política

Impostos del futur per pagar deutes del passat

www.sepo.net

El debat actual sobre la reintroducció de l’impost sobre el patrimoni em posa dels nervis. No només és electoralista i insuficient, és també hipòcrita i desfassat. La crisi ha estat causada per una globalització de tot -excepte de la democràcia-; el deute amb el que ens les havem avui en dia és la ressaca d’un empatx global i no nacional. Per això la mesura -estrictament nacional- de l’impost sobre el patrimoni és per desesperar-se.

L’augment de la velocitat de circulació dels diners del darrer quart de segle afegida a crèdits rebuts en funció dels -hipotètics- guanys futurs han desplaçat els estalvis del passat com a font d’inversió i creixement. Abans les inversions es pagaven amb els estalvis -guanys passats- ara les inversions es paguen amb crèdits -guanys futurs-. La globalització d’aquest mecanisme de finançar inversions va fer que l’any 2002 el deute global doblés el producte interior brut global i superés el valor del volum d’intercanvis comercials mundial. Des del 2002 el deute en relació al PIB s’ha desbocat fins al punt que avui ningú -repeteixo, ningú- sap exactament de quans diners estem parlant. L’únic que es pot dir amb certesa és que ens esperen molts anys de reajustament per a poder pagar un deute que no només és financer sinó que és moral, generacional, ecològic i social.  Em podria allargar però no cal, està clar que:

1- El desgavell com l’economia és global,

2- El deute que tenim és desconegut -ja l’anem descobrint mica en mica-,

3- Les mesures proposades tant del PSOE com pel PP son, en el millor cas, insuficients.

Tornar al discurs d’augmentar ingressos a base de gravar les rendes és tornar -o continuar- enganyant el personal. Un dels efectes principals de la globalització econòmica de les darreres dècades ha sigut el desmantellament dels sistemes de redistribució de riquesa nacionals; les rendes més altes ja no tributen al país (els paradisos fiscals son plens de patriotes estrangers). La globalització de les finances ha provocat que amb els rics evadint impostos fora de les fronteres nacionals el sistema d’impostos progressius en que els que més cobren més paguen s’ha aprimat de tal manera que els que ara mantenen el que queda d’estat del benestar son bàsicamentla cada vegada més exigüa classe mitja. Ens agradi o no, mentre no hi hagi un govern mundial capaç de gravar als ciutadans allà on siguin i amb capacitat de tancar paradisos fiscals la única manera d’aconseguir incrementar els ingressos necessaris per a perpetuar l’estat del benestar és augmentant els impostos indirectes -és a dir, impostos sobre bens de consum que paguem tots per igual-. Ara bé, no es tracta d’apujar els impostos sobre aquells bens que consumeixen els més necessitats -productes bàsics- sinó de gravar aquells bens de luxe, els bens més contaminants o aquells bens que normalment consumeixen els rics. Bàsicament ens trobem amb la necessitat de gravar emissions de carboni i de capitals. Ni els pobres ni la major part de la classe mitja no es dedica a especular a la borsa ni es pasen l’any viatjant de continent en continent.

Però per a implementar qualsevol mesura sigui de taxa, sigui de prohibició, sigui de solidaritat a nivell supranacional és imprescindible que hi hagi una infrastructura política que s’elevi per sobre de l’economia i la controli, la reguli i li faci complir les normes. El problema és que aquesta estructura política supranacional no pot ser duta a terme pels polítics actuals en les situacions actuals doncs tos es troben sota la tutela de banquers, brokers, empresaris, etc… la única manera que les polítics -aquests o els que vinguin- puguin fer quelcom és si tenen els ciutadans al darrera empenyent-los i donant-los-hi la legitimitat i la força necesàries per a canviar el sistema.

Avui 27 de setembre és el “Earth Overshoot Day”, és a dir, que quan falten 3 mesos per a final d’any la humanitat ja s’ha polit el “capital natural” que la terra ens presta pel 2011. Així doncs, vivim una quarta part de l’any a “crèdit” ecològic. EL problema és que aquest no és un crèdit normal. A diferència dels crèdits amb les entitats financeres que es poden no pagar o es poden deixar a les generacions futures per a que se’n recordin de nosaltres; el capital natural no és fàcilment restituible. És a dir capital com ara la biodiversitat i els manantials una vegada han desaparegut és molt més difícil de reemplaçar. Les generacions futures tindran molt difícil -i sovint impossible- tornar el deute ecològic que generem cada any.

Per tot això, quan d’una banda ens mirem la magnitud del problema i de l’altra veiem que tots els partits majoritaris del país es pasen el dia parlant de la reintroducció de l’impost sobre el patrimoni és per convencer-se que o es mobilitza la societat civil i posa els polítics entre l’espasa i la paret o no només pagarem justos per pecadors sinó que per fi es podrà anunciar “el final de la història” no com el marcava Fukuyama sinó com el que, efectivament, vivirem.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *