Viatges

Califòrnia existeix

Si. La Califòrnia dels surfers Beach Boys, les rosses despampanants i els “vigilantes de la playa” no és una invenció de Hollywood. Existeix.

 

Una cosa que crida l’atenció a l’arribar a San Diego és que a diferència d’altres parts dels EUA no hi ha obessos a punta pala. Al contrari, el perfil mig és de persona bastant escultural i ben cuidada. Què us diré! Jo me’ls esperava més grassos…

 

Passo els primers dies a casa del meu amic Rick, que viu a dos carrers de les platges de Pacific Beach. Hi anirem a fer un vol amb bicicleta pel matí amb uns amics suecs i filipins vinguts també per a la conferència a la que assisteixo. Les platges son plenes de musculitos i gent fent esport. La proporció de rosses esculturals és exagerada. Gent fent surf, jugant a volley-platja, a basket… ambient de vacances en un dia de feina.

 

A San Diego hi ha la base de la Navy americana del Pacífic i de tant en tant pasen avions i helicòpters de combat que s’entrenen per a qui sap què. Al barri del costat és on es va rodar la peli Top Gun i la presència de militars de civil és ben apreciable per tot arreu. La meva “veueta” canta la canço del Soldadet dels Manel.

 

A part de l’exèrcit, San Diego és una ciutat de chiuaues. No sé si és la proximitat amb Mèxic o la portabilitat d’aquesta raça de gos però aquí és el gos per antonomasia. N’hi ha una pila.

 

Els amics suecs i filipins volen anar de compres i jo m’hi apunto per a conèixer una de les coses més americanes que hi ha: els “Shopping Malls”; anem a un dels més grans de l’estat, és un centre comercial d’outlets immens i que, per més inri, està colocat just al costat de la frontera amb Mèxic. A darrera del centre comercial s’hi pot veure una tanca metàlica electrificada de 4 metres d’alt que separa San Diego de Tijuana amb l’objectiu d’aturar el fluxe migratori de mexicans cap als EEUU. Una bona imatge dels temps que vivim; els uns matant el temps comprant compulsivament i just al costat les màfies despatxant i explotant gent en busca d’un futur millor. Decadència? Segurament. A les autopistes i carreteres de la zona hi ha senyals de “perill immigrants” que segurament deuen ser atropellats de tant en tant creuant carreteres cap al seu Dorado.

Existeix el Dorado americà? Depèn. Una ilustració: Després de la visita al centre comercial l’amic filipí vol que anem a veure la part de la seva familia que s’ha establert als EEUU. El típic exemple d’immigrants que han “triomfat” en el somni americà: el seu tiet va venir de Filipines amb una mà al davant i l’altre al darrera i ara té una empresa immobiliària, té tres cases en una urbanització al mig del desert de nova contrucció i també té pisos a Manila on no ha tornat mai més. Viu amb la seva mare que tot i portar 25 anys a Califòrnia només sap dir Hello i Thank You. El seu objectiu continua siguent comprar més i més, edificar tot el desert… bestieses. Desgraciadament als EEUU m’he trobat amb molts d’aquests nous rics que com a Catalunya s’han cregut que la felicitat es compra amb diners i que tot i viure en el luxe salta a la vista una infelicitat d’allò més punyent. Sopem a casa seva menjar per encàrrec doncs fa dècades que no cuinen perquè son rics i fins i tot sa mare no recorda què és el cuinar. Xoca trobar-nos menjant “fast food” amb plats i coberts de plàstic d’un sol ús en una casa on tot és luxe. Clarament, algo grinyola en aquest sistema.

 

Tornant cap a casa observem valls i més valls de nova edificació feta a base d’una especulació immobiliària que ha causat la crisis actual. L’impacte mediambiental de tot plegat ha d’haver sigut descomunal. Milers i milers de cases unifamiliars amb jardins al mig del desert que ara son buides perquè la demanda s’ha evaporat com els estalvis del que era la classe mitja americana.

 

El tercer dia comença la conferència que m’ha portat fins aquí. Té lloc en un hotel espectacular de Coronado, al costat del famós hotel del Coronado on s’hi han rodat pelicules històriques com ara “Con faldas y a lo loco”.

El primer dia de conferència m’embarco amb el famós Capità Charles Moore  a navegar pel Pacífic on ens ha d’ensenyar com pren mostres de l’aigua i el sòl marí de cara a investigar com el plàstic s’està inflitrant en al nostra cadena alimentària. Charles Moore ha sortit pels mitjans de tot el món pel descobriment de la bossa gegant del Pacífic; una massa de residus plàstics del tamany de Texas que es paseja pel pacific contaminant el medi i introduint el plàstic a la nostra dieta. En Charles ha navegat per tot el món analitzant l’impacte de l’home sobre el medi marí. Durant la sortida a la conca del riu Tijuana veurem delfins i foques i algun eriçó. Ens ensenya com pren mostres i la quantitat de plàstic que hi ha a l’aigua. També comenta la despararició de vida de l’oceà. Igual que al mediterrani on gairebé no queden peixos, la resta de mars i oceans es troben en un estat similar. I els peixos que queden estan contaminats… quin panorama!

Després de la conferència anem a visitar Temecula, la única vall on es fa vi a la baixa Califòrnia. Hi ha uns 30 cellers disposats a ambdós costats del carrer principal i s’hi fan tastos que poden costar entre 10 i 15$. Els vins son prou bons i el markéting és encara millor. La producció és petita però hi ha alguns cellers que destaquen pel seu caràcter. D’altres que intenten imitar els vins europeus trobo que fan una mica de pena però aquí deuen vendre.

 

Sopem en un restaurant italià regentat per Sicilians i que serà el menjar més Europeu del meu viatge –bàsicament l’alimentació del dia a dia aquí és a base de tacos i hamburgueses-. Després anem a visitar un dels 6 Casinos de la vall que son propietat de les tribus locals de la zona. No és Las Vegas però gairebé. Una munió d’infeliços majoritàriament dones asiàtiques es deixa el sou en les màquines de joc. Tots els beneficis dels Casinos van a les tribus originàries de la zona que han passat de ser marginades en una reserva a viure en la més gran abundància. En Larry, un amic del Rick que és de la tribu, ens explica que ara tenen més diners dels que poden gastar. Que els joves de la tribu quan compleixen 18 anys reben un milió de dòlars i que ningú ha de treballar per res. Ell que ha vist com eren abans les coses i que va créixer en la pobresa, com la majoria de nadius americans, comenta com les noves generacions de la seva tribu han perdut la noció dels diners, no estudien ni treballen i es dediquen exclusivament a consumir a lo bèstia. Vet aquí com s’ha girat la truita pels pobres indis; abans confinats en reserves i ara atontats pels diners. Trist.

 

L’últim dia a San Diego el passo fent vols per la platja amb el Rick que m’explica com va començar això del surf i com era Califòrnia del Sud aleshores. Històries de pelicula; ell va anar a l’escola amb un dels Beach Boys i va ser de la primera generació de surfers i hippies dels 60-70s. Conèixer a algú que va assistir a concerts de la Janis Joplin, els The Doors o el Jimi Hendrix, que va ser un dels organitzadors del festival de Monterrey, etc dona la sensació d’entrar una mica el món de la ficció. Per a nosaltres, que tot això ho coneixem per pelicules i documentals, que algú t’expliqui com va ser viure aquesta època és una experiència curiosa doncs et fa entrar en un món que sembla d’historieta. Califòrnia ha canviat molt però encara hi queda molt d’aquell esperit que ha fet somniar a gent d’arreu. Durant la conferència he conegut una pila de gent que treballen amb un esperit d’allò més internacionalista, humanista i fins a cert punt hippie, la majoria provinents de la zona de San Francisco, la zona més progressista dels EEUU. Vet aquí els brots verds americans?

 

Els EEUU en una crisi irreversible?

 

Durant la meva estada a San Diego el Congrés i el Senat dels EEUU han aconseguit posar-se d’acord sobre l’extensió del límit d’endeutament de l’estat gringu. Tot i això la situació és més que preocupant. Els sonats del Tea Party es dediquen a boicotejar qualsevol iniciativa de forma sistemàtica. La desigualtat social augmenta cada vegada més ràpidament i més analistes veuen en la desaparició de la classe mitja la causa i no la consequència de la crisis actual. En un país on els rics gairebé no paguen impostos i els pobres cada vegada son més, més endeutats amb menys recursos i amb menys prestacions socials està clar que el poder de consum intern s’ha de reduir i amb ell l’activitat econòmica. La càrrega impositiva als EEUU és de riure per a un país desenvolupat que gasta com si els diners no fossin seus –de fet no ho son, els EEUU fa temps que viu de prestat-. La meva experiència amb els serveis públics americans en general és que el país es troba en un estat de deteriorament constant i que l’espiral en la que està entrant comença a ser irreversible, amb una fractura social i política cada vegada més insalvable.

 

La decadència dels EEUU és un fet i la pregunta que el temps ha de respondre és si Europa serà arrossegada per la debacle ianqui. És evident, per molt que diguin, que no tornarem mai a la situació que coneixíem abans de la crisi; els recursos s’esgoten, més i més països son cada vegada més afluents i, en definitiva, el pastís es va fent més petit quan cada dia som més a taula. Jo personalment li auguro més futur a Europa que als EEUU; menys dependents del petroli, amb unes infrastructures socials i econòmiques que encara aguanten, amb un sentiment de comunitat més preparat que l’individualisme americà i amb sistemes polítics que no estan tant polaritzats com el dels EEUU.

 

Una vegada més, mirant Europa des de fora soc més optimista que quan visc el dia a dia de despropòsits al nostre continent. I és que entre la incompetència/ignorància dels nostres líders i la mala fe d’una bona part de la classe política americana em quedo amb la primera.

 

Mentre brilli el sol a Califòrnia continuarem somniant i/o dormint. “California Dreaming!”

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *