Viatges

Cròniques Bairejades

1 Octubre
Vol directe Barcelona-Buenos Aires. Arribada a les 5am, em recullen a l’aeroport i amb el trenc d’alba em condueixen cap a casa del meu amic Fernando al barri de Caballito. Primera vegada a llatino-amèrica i, així de principi, sembla prou occidental. Fernando em rep en pijama i m’explica els trucs bàsics per sobreviure a Buenos Aires. Fa fresqueta. La primavera tot just comença.

Assisteixo a la sessió inter-parlamentaria del Parlatino –una mena de parlament llatino-americà-. En contrast amb la desidía que hi ha a Europa sobre tot el que sigui més integració i obertura als llatino-americans els veig optimistes i preparats per unir-se per a enfrontar-se als reptes comuns. Hi ha membres de 13 països i un bon nombre d’observadors.

Per dinar m’assec amb el president del parlament d’El Salvador i un diputat del mateix país. D’una certa edat tots dos van estudiar a Espanya pels anys 60s i encara veuen a Franco com a un bon líder que va posar ordre al país. Conversa de sal i pebre mantinguda a ratlla pel caràcter ditxaratxeru de la gent del Salvador.

Per la tarda hi ha la presentació de la campanya per una Assamblea Parlamentària per a Nacions Unides –bàsicament el que es pretén és la creació d’un parlament mundial que superi l’obsolet sistema actual de Nacions Unides-. El projecte és a llarg termini però de moment ha aconseguit recollir suport per part de molts members de parlaments nacionals.

Sopo el meu primer bife de chorizo amb els amics del moviment federalista mundial que van arribant a Buenos Aires. L’Argentina és un país carnós i carnívor.

Dissabte 2 Octubre

Em llevo ben d’hora; m’esperen en un lloc de l’àrea metropolitana per una reunió per temes medi-ambientals. Reunió a la famosa Plaça de l’Obelisc –on es va issar la primera bandera argentina ara farà uns 200 anys- on em trobo amb activistes d’organitzacions locals per anar junts a San Justo, al terme municpal de Matanzas per assistir a la reunió de la xarxa nacional d’associacions pel reciclatge i alternatives a la incineració.

Matí de discussions vàries amb gent vinguda d’arreu de l’Argentina. Encara que només porti 24h al país ja començo a distingir els accents de les diferents regions. El més graciós és el de la regió de Rosario; tenen una cantarella ben especial. A les reunions argentines d’aquest tipus el mate no para de circular i fins i tot jo, que sempre l’havia trobat massa amarg, li acabo trobant el gust més enllà del poder de manternir-me despert. És molt interessant d’observar les xarxes socials d’altres països, els seus mites i percepcions del món. Tot i que parlem castellans molt diferents no hi ha problema per a fer-se entendre. Increible com han arribat a retorçar la llengua de Cervantes els argentins! Tot i això, per a mi l’accent argentí és el més bonic de les llengües castellanes; aquella cantarella italiana barrejada amb paraules raríssimes m’encanta.

Una cosa a destacar és que aquí tothom anomena español a la llengüa que parlen, durant la reunió del Parlatino els diputats dels països llatino-americans també ho feiein així. Jo normalment insisteixo a dir-li castellà perquè, vulguis que no, mentre Catalunya sigui dins de l’estat espanyol el català també és una llengüa espanyola i el que està clar és que aquesta gent no parla català… com pot ser que com a español s’entengui només el castellà? En què quedem; els catalans i els bascos són espanyols però les seves llengües no? Coses de països “multilingües”.

Per l’hora de dinar ja ens hem fet tots amics i això obliga a l’empatx colectiu doncs tothom ha portat empanadas, factures –que és com aquí s’anomenen a les pastetes dolçes-, pastissos i d’altres coses que tothom ha de tastar. Molt de menjar. A mi em venen a entrevistar els d’una radio local i acte seguit m’acomiado de tothom per tornar cap a Buenos Aires on hi fa una tarda esplèndida de primavera. Migdiada al parc i passejada de 2h des del barri de Palermo fins a l’avinguda del Libertador on un parell de noies m’intenten atracar tirant-me merda d’ocell per sobre –truc consistent amb tirar-te merda per sobre, acusar als ocells i mentre et netegen t’obren la cartera, etc…-. La cosa no anirà més enllà de la pluja de cagarades, la pudor i la meva emprenyamenta.

Continuo la pasejada pel fantàstic barri de la Recoleta, suposo que de classe mitja-alta, de gran semblança a Paris i Barcelona.
Torno cap a casa de l’amic Fernando. Amb ell i un grup de recentement arribats d’arreu del món anem a sopar en un restaurant de barri on la vetllada acaba amb Tango del tradicional i gens turístic. Tot plegat d’allò més autèntic. En sortirem a altes hores de la matinada.

Diumenge 3 Octubre

Després de dos dies d’allò més intensos i en vistes al que es prepara em regalo unes hores extra de son.

Per la tarda retrobo una amiga de Buenos Aires que m’ensenya la Plaza de Mayo, la Casa Rosada –l’equivalent de la moncloa d’aquí- i el famós barri de Sant Telmo. Aquest últim és de pel•licula i per tant carregat de turistes. Tanmateix l’encant és innegable.

Pel vespre hi ha el sopar inaugural de la trobada del Moviment Federalista Mundial. Una vegada més carn a dojo en un restaurant brasilè a primera linea del port Puerto Madero. En tres dies a Buenos Aires he incorporat la meva ració semestral de proteïnes.

Dilluns 4 a Dijous 7

Reunió del Moviment Federalista Mundial. Excel•lent nivell. L’assistència d’observadors a les sessions i conferències demostra una vegada mes l’interès en aquesta part del món per a una altra governança mundial. Noves tecnologies, reforma d’institucions financeres internacionals, reforma del G20… Jo hi dono una conferència sobre la necessitat de reformar la governança mundial pel que fa la lluita contra el canvi climàtic.

Dies de gran inspiració i motivació el detall del qual us estalviaré doncs es desvien del propòsit d’aquestes Cròniques Bairejades.
Només en destacaré la coneixença de l’Izay el dilluns, dia de la inauguració del congrés a la Casa de la Cultura de Buenos Aires. L’Izay és un jove de 88 anys que va ser un editor de llibres argentí de prestigi i que va ser també president dels federalistes argentins. Ell ha viscut les anades i vingudes de dictadures i democràcies, booms econòmics i crisis en aquest país boig que és l’Argentina. M’explica com la Casa de la Cultura on ens trobem, just al costat de la Plaza de Mayo i de Casa Cabildo, era on tenia la seu el diari “La Prensa” de gran tirada a llatino-amèrica, i com tant la biblioteca pública del primer pis com la fantàstica sala de la cultura on ens trobem tot va ser donació de la familia Paz, riquíssims mecenes de principis del segle passat. L’equivalent als Cambó de l’Argentina vaja. Una de les excentricitats de la familia Paz era d’emportar-se dues vaques quan anaven de viatge a Europa. Una per a tenir llet fresca a l’anada i una per a la tornada. No cal dir que en aquella època els viatges es feien en vaixell, tot i que no m’extranyaria que algun dels sonats multimilionaris d’avui en dia també es dediquin a fer volar vaques, llets i coloms.

Divendres 8

Arriba la Elina de Brussel•les amb mitja maleta –l’altra mitja se la queden els descarregadors de l’aeroport i no en sabrem mai més res-. La fico al llit i marxo a participar a la última sessió de la trobada federalista on s’aprova una interesant resolució en contra de la natura anti-democràtica i opaca del funcionament del G20.

La clausura del congrés té lloc a la recentment inaugurada càtedra Spinelli, creada per la organització Democracia Global per a promoure els principis federalistes a l’Amèrica del Sud. A la recepció faig coneixença amb el representant de la Comissió Europea a Buenos Aires, el que amb el tractat de Lisboa ha d’esdevenir l’embaixador de la UE al país. L’home no impresiona i del principi ja diu que, digui el que digui el tractat de Lisboa, farà falta temps abans els estats membres acceptin que la UE representi els seus interessos de forma conjunta. Tampoc sembla que a ell li entusiasmi la idea de tenir més responsabilitats… Suposo que ell es pensava que això de Buenos Aires era una bona manera de retirar-se i ara el volen fer treballar.

Ens acomiadem dels companys del congrés i l’Elina i jo passem la primaverenca tarda passejant per Buenos Aires. Les similituds amb Europa, i amb Barcelona, són marcadíssimes.

Pel vespre anem a sopar al restaurant Quintino del barri Caballito, res turístic però és el que queda aprop de casa d’en Fernando. El Quintino és un d’aquells indrets on sembla que el temps s’hi hagi aturat. Gent del barri hi ve a sopar i a escoltar Tango en directe, tots amb la millor muda. Tango clàssic de principis de segle passat cantat i viscut amb passió. A destacar un dels herois de la sala, un home de 87 anys que amb prou feines pot caminar però que així que s’enfila a l’escenari i comença a cantar corprèn amb una veu dolça i solida de mes de 70 anys d’experiència.

El tango és una bona descripció d’Argentina, una música mestissa per a un país –diguin el que diguin els pura-sangs d’aquí- mestís. El tango té la passió del sud d’Europa, la tècnica de l’opera, la sang dels balcans, el refinament francès i tot plegat dominat per un ritme ben sovint teutònic. A l’època de la creació del Tango, finals sXIX, tant l’Argentina com l’Uruguay –el tango és originari de Montevideo- vivien un influx constant d’immigrants provinents de la pobra Europa; italians, espanyols, irlandesos, britànics, rusos, polacs, etc… i una de les moltes coses bones que va sortir d’aquesta macedònia sanguineo-cultural va ser el tango.

Dissabte 9

Canviem de barri i anem a Palermo on hi ha botigues a dojo per a fer feliç qualsevol fan de la moda –que no soc jo-. Inevitable dia de botigues en que comprovem l’afluència brasilera del país veí. Aprofitant la fortalesa del real brasilè i la proximitat física molts brasilers venen de compres de cap de setmana. Jo n’entenc poc però jo diría que a Buenos Aires hi ha moltes tendes de disseny.

Visitem també una bodega del barri on venen vi provinent d’arreu del país. A l’Argentina s’hi fan bons vins i bé de preu, de moment arribar a l’excepcionalitat els hi costa però tot és questió de temps i constància. La varietat per excel•lència pels negres és el malbec i pels blancs el chardonnay. Durant els 20 dies que paso a l’Argentina tastaré un bon nombre de vins i tots estàn bé, més cars o més barats estàn bé i són fàcils de beure. En general tant els blancs com els negres tendeixen a tenir graduacions altes -14º o 15º- però els hi falten els detalls per a pujar al nivell de l’excel•lència. De totes maneres ara per ara busquen consolidació en el mercat internacional –que ja han aconseguit- i no és el seu objectiu ni el seu mercat el voler competir amb vins de solera europeus. Tot arribarà?

Sopem al centre cultural basc. La comunitat basca es la segona immigració espanyola més important després de la gallega. Passejant pel centre de Buenos Aires es veu un bon nombre de casals regionals com el de la Rioja, el d’Astúries, el de Catalunya… És curios aquest afany ibèric a tenir aquests casals a l’estranger doncs cap de les altres moltes nacionalitats que conformen el poti-poti argentí no té aquesta necessitat de marcar territori. La hispania canina.

Diumenge 10

Dia de primavera que compaginem amb una passejada total que ens ocuparà tot el dia. Avui els bona-aerenses corren la marató més gran de llatino-amèrica que compta –atenció- amb 6500 corredors!. Poca cosa.

Caminem per Sant Telmo on tot turista es pot sentir realitzat i ens arribem fins a la nova façana marítima de Buenos Aires, Puerto Madero. A diferència de la marítima Montevideo, Buenos Aires és una ciutat que sempre ha viscut d’esquenes al mar i ara ho intenten canviar. On eren els estibadors i magatzems portuaris i al costat d’una rica i excepcional reserva natural hi han construit una zona de l’estil de Diagonal mar que es veu que ha millorat la zona i ara els rics hi venen a viure. Continuem la façana marítima enfilant-nos pel “bajo” Buenos Aires on tradicionalment hi havien els bars de mariners i cabarets de poca monta però del que ara no en queda més que el nom. D’allà fins a l’Avinguda del 9 de julio i d’allà travessem l’afrancesat barri de la recoleta fins a arribar-nos al cementiri noucentista. Mai havia vist un cementiri tan viu. Aquí els morts hi deuen descansar poc doncs riuades de turistes van amunt i avall, fent fotos i enfilant-se per tombes i criptes… mencionar que la grandíssima Evita Perón hi té una tomba ben modesta per culpa de la seva provenença humil que contrasta amb les ganes de fardar ad eternum de la resta d’aristocràcia i burgesia.
Per sopar ens esplaiem amb l’alta valuació de l’euro per anar a un dels restaurants referència de la ciutat: “Sucre”. Demanda desmesurada pel que realment és. Més que res gent rica argentina i brasilers per a parar un tren però la oferta dista molt del que es podria trobar a Barcelona per preus similars. Una vegada més es veuen que fallen els detalls en el que vol ser còpia d’Europa i, segons l’Elina, Nova York. La carn argentina és insuperable i molts productes són boníssims i això és suficient per aguantar la cuina argentina però el grau d’elaboració de la cuina encara dista del que estem acostumats al vell continent. De mica en mica s’omple la pica.

Dilluns 11 d’Octubre

Tot tancat per a celebrar el dia de la raça (que per caure en dilluns l’han passat a avui). Us pensaveu que això només es celebrava al centre del món? Doncs no; a llatino-amèrica es veu que també celebren el tret de sortida del genocidi més gran de la història de la humanitat. Fa uns dies comentava amb un taxista el perquè de tot plegat i ell em recordava que, efectivament, la victòria va ser total i, avui en dia, exterminada tota oposició, a països com l’Argentina només hi queden els descendents de les succesives onades de colonitzadors. Així doncs és normal que celebrin el dia de la raça doncs al cap i a la fi tots la comparteixen. L’orgull no té fronteres.

En vistes all panorama pasem el dia fent el gandul fins que arriba l’hora d’enlairar-se cap a la Patagònia. Vol de tres hores fins a El Calafate, ciutat al mig de l’estepa patagònica que ha duplicat la seva població en 10 anys gràcies al turisme d’hivern i d’estiu. El canvi de Buenos Aires a aquesta ciutat al mig del no res entre l’atlantic i els andes és radical. El canvi de temperatura també; passem de primavera a hivern de cop.

Dimarts 12

El Calafate és el punt de sortida per les pistes d’esquí però sobretot per anar a visitar el famós glaciar del Perito Moreno. La reserva natural és espectacular i la riquesa de fauna i flora també, còndors, àligues, lames, estruços… però el galciar en si és espatarrant. Fa 30km de llarg per 2 d’ample i és un dels pocs glaciars al món que encara es manté i no perd més gel del que guanya –la resta estan en disminució per culpa del canvi climàtic-. Abans d’arribar-hi ja haviem vist passar algun iceberg pel llac però res feia pensar la magnitud del glaciar.

En general els argentins ho tenen prou ben muntat per a minimitzar el dany que visites com les nostres puguin causar al glaciar i a l’ecosistema en general. Ens acostem al glaciar en vaixell i a peu i sentim el tronar dels desprendiments de glaç. Vet aquí un altre recordatori de la nostra insignificància.

Dimecres 13

Matí de passejades per la riba de l’immens llac Argentina on hi trobem flamencs y d’altres ocells. Del llac estant es pot observar el ritme de construcció i expansió d’El Calafate que es va extenent per la estepa patagònica. S’entén. A El Calafate hi ha feina –i espai!- de sobres i no s’hi viu la inseguretat de les grans ciutats llatino-americanes. El temps és inclement però no es pitjor que el de les ciutats del nord d’Europa. Menys del 30% de la gent que viu a El Calafate hi ha nascut, la majoria venen de Buenos Aires i la pampa a treballar durant la temporada turística que ara s’estén a tot l’any. Al cap i a la fi, es pot dir que ningú és originari d’aquí doncs la ciutat es va crear fa nomes 60 anys prenent el nom d’un gran arbust local –anomenat Calafate, d’aquí el nom- que hi havia enmig de l’estepa.

Per la tarda deixem enrera l’estepa i ens envolem cap a Tierra del Fuego, a la part més austral del continent americà. El canvi de clima i vegetació és notable; Tierra del Fuego és tot boscos, muntanyes, rius i fiords i el temps és constantment canviant i sempre humit tirant a fred.

Aterrem a Ushuaia i l’eficient organització ens ve a buscar per a portar-nos fins a l’hostal. Ushuaia és la ciutat més austral del món i hi deuen viure unes 20.000 persones. La ciutat va ser fundada pels anglesos fa 140i fins fa només 130 anys era la terra dels Yàmanes, una tribu nativa que va ser exterminada totalment en cosa de 50 anys. Eficiència europea.

La impressió que dona Ushuaia és la d’una ciutat portuària a Escandinàvia i no deixa de ser una sensació rara que tothom aquí parli castellà.

Dijous 14

Visitem el parc natural de El Fin del Mundo on tot segueix aquesta apocalíptica nomenclatura; tren de El Fin del Mundo, restaurante d’El Fin del Mundo, etc… Lo més turístic és agafar el tren a vapor en que els presidiaris arribaven al bosc a fer treballs forçats i en el que enviaven la fusta que talaven per a construcció i calefacció de la ciutat. La presó d’Ushuaia ja no funciona però ser confinat aquí és lo més similar a ser entaforat al cul del món. Nosaltres no agafarem el tren i farem la ruta a peu observant els camps de torba i la flora particular de la zona.

Durant el dia visitarem llacs i museus, veurem multituds de conills espanyols introduits fa segles pels nostres veïns i que es van reproduïr com –valgui la redundància- conills sense depredador natural fins que es va introduir la guineu roja que a Tierra del Fuego qui se’ls menja a cor que vols. També hi ha castors i els seus dics típics, una altra animalada; naturals del Canadà se’n van introduir 20 parelles fa 80 anys per a caçar-los i exportar-ne la pell. Sense depredadors naturals s’han extès per tot arreu –se n’estima una població de 150.000- i al final l’invent no va funcionar doncs al ser el clima més càlid que al Canadà el seu pelatge no és prou gruixut per a ser comercialitzat. El dany que aquest animal està causant en els boscos és considerable i veurem planes d’arbres morts per les inundacions i tales provocades pels castors…

El mal que els occidentals han causat volent adaptar la natura a les seves necessitats és impressionant però lo més impressionant del dia és l’exterminació salvatge dels indígenes del poble Yàmana. Els Yàmanes havien habitat aquesta part de Tierra del Fuego durant 8000 anys i es dedicaven a la caça, pesca i recolecció de fruits en total harmonia amb la naturalesa. Tot i el fred, la neu i la pluja anaven despullats i dormien gairebé a l’aire lliure. Bàsicament vivíen en una mena de paleolític avançat però es veu que eren la mar de feliços, sense autoritats, ni lleis, ni propietat privada, ni patriarcats… Evidentment, de seguida que van arribar el occidentals els van considerar salvatges sub-desenvolupats i els van voler vestir, domesticar i catolitzar. El mateix Darwin que buscava justificació per les seves teories evolutives va creure haver trobat en els Yàmanes l’eslabó perdut entre l’home i el mono i va deixar escrit que els Yàmanes eren sers subdesenvolupats impossibles de civilitzar. El fet és que entre les malalties, els intents civilitzatoris i la caça lliure de l’indi –que a principis del sXX encara es remunerava- en només 50 anys de contacte la població de 4000 yàmanes va ser totalment exterminada de forma –precisament- salvatge. Només quan l’exterminació era irreversible els argentins es van adonar que els yàmanes estaven molt més desenvolupats del que semblaven; amb una llengüa pròpia més rica que el castellà o l’anglès i coneixements de la natura que ara s’han perdut per sempre. Paradoxes repetitives dels processos civilitzadors.

Sopem una mena de “centollo” local que es veu que n’hi ha una pila i estàn prou bé de preu.

Divendres 15

Pel matí anem a fer una excursió en barca per les illes pel canal de Beagle. Són les famoses illes on es reprodueixen pingüins, llops de mar, cormorans, etc, etc… passarem a pocs metres dels llops de mar i estarem a tocar d’una colònia de cormorans. En aquestes illes desertes, sense arbres i res més que ocells, algues i marisc hi vivien de tant en tant els nòmades Yàmanes i hi trobem restes d’assentaments de fa 100 anys. Realment increible que poguessin voltar per aquí despullats amb el vent i el fred que arriba a fer…

Per dinar ens regalem una de les esquisitesses de la Tierra del Fuego; el lluç negre, varietat que viu a 1200m de profunditat i que és gairebé desconeguda pels mateixos argentins degut a que gairebé tota la producció s’exporta per a restaurants de luxe. A Ushuaia es pot menjar a preu raonable i l’experiència és realment memorable. Feia temps que no tastava un peix tant especial.
Per la tarda s’acaba la nostra visita llampec i sense temps de visitar ni les balenes ens entornem cap a Buenos Aires.

Dissabte 16

Un altre salt de l’hivern a la primavera. Dia de passeig per Buenos Aires, descobrim la personalitat de Xul Solar, amic de Borges que vindria a ser –salvant les corresponents distàncies- una mena de Francesc Pujols Argentí. Val la pena donar-hi un cop d’ull.
Dinar a un restaurant Bio on comprovem que als barris bé de la ciutat, on la classes mitja viu atrinxerada darrera tanques electrificades en els seus blocs de pisos, també hi arriba la moda Bio que arrassa a Europa. S’agraeix algun àpat que no sigui a base d’animals.

Per la tarda fem un vol pel barri de botigues de Palermo on s’hi troben les típiques botigues europees però també molts disenyadors argentins.
Gaudint de la primavera de la tant Europea Buenos Aires un pot tenir la impressió de ser a Europa; gairebé tothom té pinta europea i l’arquitectura de la ciutat denota un aire ben Europeu. Tot i això, durant les tres darreres setmanes he pogut descobrir les diferències més enllà de les similituds. L’Argentina, i de fet llatino-amèrica, tenen una gran disparitat en la distribució de la riquesa i les societats són d’allò més heterogènees. L’Argentina de principis de sXX era un dels països més rics del món que va dilapidar el seu capital econòmic i humà a base de corrupció, dictadures, intervencions dels EEUU i del FMI. Al canviant de sXXI l’Argentina era un país enfonsat, endeutat i corrupte en que la classe mitja veia els seus estalvis i pensions fondre’s en qüestions de dies. Tot plegat li dona una sensació d’immediatesa i de Carpe Diem al dia a dia que, suposo que per sort, no tenim a Europa –de moment-. A l’Argentina tot és més extrem: les diferències de riquesa, les passions, la corrupció, el populisme… De seguida que es rasca una mica la superfície es veu que darrera la imatge de la nova modernitat d’aquest país hi ha unes aerolinies argentines endeutadíssimes, una gestió de residus inexistent, un ús –i abús- totalment polític del futbol per part del partit del govern, una presidenta que fa les seves declaracions diàries pel twitter, una crispació política que crema tota racionalitat, una incapacitat d’exportar la millor carn del món, i un llarguíssim etcètera. Ras i curt; som molt diferents. Els països europeus també son molt diferents entre sí però l’estat del benestar, l’estructura social i sobretot l’existència de classe mitja fa que Espanya des d’un punt de vista social que no cultural tingui més en comú amb Finlandia que no pas amb l’Argentina i això jo no m’ho imaginava. Europa, per tant, existeix.
Sopem amb amics Argentins en un mesón qualsevol on tancarem el nostre festival de colesterol devorant el darrer bife de chorizo d’aquest viatge. La nit continuarà de la forma més típica de Buenos Aires, amb una milonga de Tango que s’allargarà fins les 4 de la matinada. Això de les milongues és la sang de Buenos Aires; de forma itinerant milongues s’organitzen en diferents locals de la ciutat on la gent de totes les edats es reuneix per ballar tango. Tret d’algun europeu i algun ianqui fanàtics del ball som els únics no-argentins del ball. Jo em dedico a badar per no fer el ridicul amb un ball que encara estic intentant processar. L’Elina si que s’animarà a sortir a fer uns passets amb el meu amic Fernando, gran ballarí de Tango.
Després de la milonga es continua en una mena d’”after” de Tango però nosaltres ens retirarem per a deixar que ballin els que en saben i poden.

Diumenge 17 d’Octubre

Comiat de la fantástica experiència argentina. Vol ple de turbulències cap a Barcelona i Brussel•les.

Consideracions finals

L’Argentina i tota llatino-amèrica es troba, una vegada més, en una fase crucial i potser definitiva d’emancipació política i social. Mentre els EEUU i la UE es sumeixen en crisis financeres i econòmiques que no donen gaires expectatives de futur, l’Amèrica del Sud es troba en el moment més dolç d’integració econòmica i política regional des de fa dècades. L’emergència del Brasil de Lula, la pèrdua d’influència dels EEUU a la regió i la demanda creixent dels països asiàtics fa que totes les economies sud-americanes creixin de forma desacomplexada i es sentin prou fortes i confiades per a engegar a passeig institucions com l’FMI i el Banc Mundial que tant de mal han fet al continent.
En contrast amb el pessimisme que regna a Europa, a l’Argentina – i a la reunió del Parlatino- hi vaig veure un optimisme i una confiança que ja voldria per al nostre continent. Al mateix temps, després de les últimes experiències fallides d’integració el Carpe Diem és real i el populisme peronista d’allò més estès. Conseguirà l’Argentina posar la casa en ordre, començar a eradicar la pobresa com ho està fent el Brasil, deixar enrera el nacionalisme populista imperant i construir una societat com la que tenia el país fa 100 anys? Això està per veure. El panorama internacional obre la posibilitat per a que neixi una nova Argentina, la pregunta que ara per ara ningú pot respondre és si aquesta nova Argentina naixerà de cap o de cul.

Mentrestant el viatge a Argentina és del tot recomanable, si es prenen les precaucions adequades, sobretot aprofitant el canvi favorable euro-peso.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *