La creixent manca de confiança en els polítics, a tots nivells, es deu a la seva incapacitat de solucionar els problemes de la gent. Al contrari del que interesa fer-nos creure; això no és degut –en la seva major part- a que els nostres polítics actuals siguin més incompetents que els polítics d’abans sinó que és culpa de la obsolescència del sistema de presa de decisions.
Els problemes creats per la crisi econòmica, la degradació dels ecosistemes, les crisis humanitàries, fins i tot les crisis de governança interna a l’estat espanyol són problemes sistèmics, que no han estat creats directament pels nostres polítics sinó que són fruit del sistema polític imperant en els estats-nació europeus des de fa dècades.
Els problemes nacionals i de nacionalismes són importants però no són la raó principal del desconcert actual. L’estat espanyol, igual que els altres estats europeus i mundials, és incapaç de complir la seva funció última: proveir de seguretat i progrés social a llurs ciutadans. Aquesta és la verdadera raó de ser d’un estat.
El ciutadà espanyol, francès, lituà i/o suec se sent indefens davant les amenaces actuals; crisis financeres iniciades als EEUU poden devaluar un 50% els seus estalvis; crisis ecològiques com les inundacions al Pakistan o els incendis a Russia poden doblar el preu dels productes de primera necessitat; milions d’immigrants es dirigeixen cap a Europa escapant d’un món que s’enfonsa… Enfront d’aquest panorama quina és la solució dels polítics nacionals: multiplicar les reunions i trobades de líders mundials d’on no en surten res més que fotos, bones intencions i injeccions d’ego per a polítics desgastats per la seva incapacitat de solucionar els problemes a que s’enfronten.
Davant de la crisis de credibilitat dels polítics a diversos estats europeus –estat espanyol, Bèlgica, Italia…- sorgeix la proposta de trencar els estats-nació actuals i crear més micro-estats en el si de la UE. Per legítima, i potser útil, que pugui ser la secessió, l’experiència demostra que l’atomització dels estats, en un mercat globalitzat, només beneficia al poder de les grans lobbies i les màfies i, tot i que pot solucionar problemes a nivell micro, no contribueix en res a solucionar els problemes globals a que ens referíem abans.
La sortida a la crisis actual de les democràcies nacionals és la constitució d’un democràcia supranacional. El funcionament actual de les institucions i organitzacions internacionals no és res més que una farsa la credibilitat de la qual és al mateix nivell que la seva legitimitat i democràcia interna.
La solució no és nova. La Unió Europea és un bon exemple de com superar una situació en la que la sortida nacional és obsoleta. Ara fa 60 anys que Schumann en la seva històrica declaració del 9 de maig, que s’havia de convertir en el dia d’Europa, va declarar la constitució de la Comunitat del Carbó i l’Acer, que posant en comú els recursos miners de la conca del Ruhr, sentava les bases d’un projecte federalitzant per a Europa. Després de dues guerres mundials, quan el 1949 es tornaven a exaltar els ànims entre francesos i alemanys, en aquell 9 de maig de 1950 es van sentar les bases per trencar l’espiral nacionalista que tan mal havia fet al vell continent. Gràcies a la progressiva expansió de la CECA a d’altres dominis es va acabar donant llum a l’actual Unió Europea; un dels garants indiscutibles de 60 anys de progrés al vell continent. 60 anys en que els estats europeus i la UE han pogut proveir a llurs ciutadans amb seguretat, progrés i pau social. La globalització ecònomica i l’amenaça ecològica han superat les antigues eines de governança; és necessari avançar cap a una democràcia global.
La idea no és nova però la implementació no és fàcil. El fracàs continu de Nacions Unides, les fallides de dècades de Conferències de Canvi Climàtic, la creixent lluita –i guerres- per recursos cada cop més escassos i el continu increment de d’”estats fallits” marca una tendència clara. La lluita contra els problemes globals es continua fent des del nivell nacional amb uns polítics cada cop més desprestigiats i frustrats precisament pel seu fracàs a fer front a problemes que no podran mai gestionar perquè els hi manquen les eines adequades.
L’estabilitat financera i la transparència dels mercats, la lluita contra l’escalfament global i la perdua de biodiversitat i tants d’altres són bens globals, no nacionals. Com a tals han de ser gestionats a nivell global. Això vol dir que és necessari construir institucions internacionals amb legitimitat i poder d’acció –a nivell de recursos humans i econòmics-; institucions democràtiques amb poder de controlar la massa monetària mundial, desplegar missions de seguretat i humanitàries,conservar la biodiversitat existent, gestionar una explotació responsable i sostenible dels recursos, etc… Això no es pot fer d’un dia per l’altre però és important començar a sentar les bases. Seguint l’exemple de la UE es podria començar creant una Comunitat Mundial d’Emissions de Carboni per a gestionar el problema comú de les emissions de CO2 que causen el canvi climàtic –causa d’inundacions, incendis, etc…- i progressivament anar ampliant el desplegament de les institucions internacionals allà on sigui necessari. Tot això sense necessitat de desposeïr els estats nacionals d’allò que poden fer i ja fan millor. Es tracta, una vegada més, de buscar la manera de proveir als ciutadans amb allò que esperen dels poders polítics i que els estats actuals són incapaços de garantir; seguretat, progrés i pau social.
Només cal llegir la premsa per adonar-se que les relacions internacionals no van en la bona direcció; els reptes als que s’enfronta la humanitat s’escapen a la coordinació entre estats i la diplomàcia tradicional. El sistema de presa de decisions global actual facilita la discussió però bloqueja la decisió. És necessari refundar el sistema per a tractar els problemes globals des d’un prisma global i no nacional. És necessari que una nova generació de ciutadans i polítics que siguin capaços de mirar més enllà i contruir les institucions capaces d’analitzar i decidir en funció de les necessitats globals. Hi ha iniciatives en aquesta direcció; un exemple n’és la Campanya per a l’Establiment d’una Assamblea Parlamentària en el si de les Nacions Unides, que vol ser l’embrió d’un parlament mundial. D’idees no en falten. Falta voluntat ciutadana i política.
És, per tant, legítim preguntar-se on són els nostres polítics en el debat de governança mundial actual. Perquè la necessitat és cada dia més urgent i el teatre no se salvarà mentre els espectadors renunciem a ser actors.
