Viatges

CRÒNIQUES FENICIANES

Dilluns 19 Juliol
Avió Bxls-Istanbul i d’Istanbul enllaço cap a Beirut. A l’avió Istanbul-Beirut em toca asseure’m al costat d’una familia libanesa que torna a casa per vacances. El pare de familia, que veu menys la dutxa que jo veug la tele, aprofitant que estic acorralat entre la finestra i ell es comença a treure les wambes. Pudor insuportable generada pels mateixos bacteris que es troben en el formatge de rocafort i el munster. Amb la fortor m’imagino que sopar em serà indigest… per sort l’home es compadeix de mi i es torna a posar les wambes així que l’avió s’ha enlairat. El mateix home no atén a raons quan li explico que no pot enviar missatges amb el mòbil quan l’avió es troba en ple vol. Mentre el deixo per troglodita reflexiono sobre el que ha arribat a ploure des de l’època de la reconquesta en que els salvatges cristians reconeixin els moros per la olor a net que feien. La tortura es repetirà a l’aterratge però ja m’he entrenat per respirar per la boca.

Arribo a Beirut a la matinada, un taxi de l’organització em ve a buscar per portar-me a un hotel on em trobo que no tinc reserva. Organització campi-qui-pugui a la oriental. Per sort arriben companys dels EEUU que també es troben sense habitació i acabem a les 4 de la matinada trucant a un dels organitzadors que ens ofereix de dormir a casa seva. Acabarem dormint al balcó –no perquè no tingui habitacions sinó per la calor i xafogor a l’interior del vuitè pis en que viu-. Entre la calor, que es fa de dia i que el gat de l’amic està en zel dormirem més aviat poc.
DIMARTS 20 Juliol

Ens despertem enmig de Beirut amb unes vistes a edificis entre mig construir, abandonats, bombardejats i acabats de luxe. Vet aquí la constant transició de l’Orient Pròxim entre guerres, caos, incomprensió i unes ganes de viure desbordants.

Els nostres hostes porten una de les poques organitzacions mediambientals i de drets humans del país. La nostra anfitriona, Soumar, ha nascut a França i ha crescut a Grècia i està totalment occidentalitzada –com gran part de la societat libanesa-. Les Guerra Civil al Líban (1975-1990) va provocar que els libanesos de la meva generació que s’ho van poder permetre creixessin a l’estranger i tornessin coincidint amb el final de les hostilitats. La tornada de noves generacions d’expatriats i el no saber quan durarà la pau expliquen també el fet que el Líban sigui tan occidentalitzat i liberal. O si més no doni aquesta imatge de primeres.

El Líban és el país més liberal del món àrab; pels carrers de Beirut es veuen dones destapades i aparadors del tot occidentals. Als cafès s’hi poden trobar noies soles fent un cafè i es veu que la nit libanesa és d’allò més salvatge i alliberada. Però cal no deixar-se enganyar per les aparences: tot i els avenços el Líban continua essent tant racista que qualsevol altre país. La majoria de families libaneses tenen criats a casa –normalment de Sri Lanka, Filipines o Ethiopia- a qui tracten gairebé com a esclaus.

Un bon exemple és el fet que en la majoria de discoteques i platges libaneses no hi deixin entrar gent de color ni criats. L’organització que ens acull, Indyact, és pionera al Líban a denunciar el racisme de la societat libanesa. Va dues setmanes van publicar el següent video en que intenten entrar a una platja amb una noia de color –dient que son la seva criada i oferint de pagar per ella- i els despatxen a gust.

Al 80% de les platges del país que van preguntar els hi van dir per telèfon que els criats no podien entrar. Només els deixen entrar per a fer-se càrrec de nens petits –mainaderes- i per a que es vegi clar que són les mainaderes els obliguen aposar-se un davantal de cuina. Us imagineu a 35graus a la platja, no poden-se banyar i obligats a portar una davantal de cuina?

Passo de dimarts 20 fins diumenge 25 en reunions de feina.

DILLUNS 26

Participo en la conferència que organitza IndyAct amb el ministeri de Medi Ambient Libanès en la que es proposa una estratègia de Residu Zero pel Líban. Tenint en compte que al Líban no hi ha cap tipus de gestió de residus i tot va a parar a abocador pensar en Residu Zero és més que utòpic però potser pot donar idees de per on començar la feina, qui sap…
DIMARTS 27

Acabats els compromissos professionals els nostres hostes i organitzadors ens obsequien amb una visita turística que durarà tot el dia i en la que no només farem el turista sinó que tindrem ocasió de parlar amb els locals sobre les seves opinions, percepcions i prediccions sobre l’estat del país i el seu complicat futur.
Sortim de Beirut en dos cotxes i agafem la carretera cap al sud. El caos circulatori és omnipresent i els hostes ens expliquen com durant la darrera guerra amb Israel (2006) aquests van bombardejar tots els ponts del país fent molt difícil la circulació, la comunicació i l’aprovisionament tant per militars com per civils. La manca total d’infrastructures i transport públic són bones raons per explicar els constants embussos de trànsit que pateix el país i que embruten, contaminen, intoxiquen i fan perdre el temps als libanesos i als que passavem per aquí. Israel amb la seva política de destruir infrastructura civil n’és en gran part responsable però la manca de govern i de propòsit del país hi ajuden.
Arran de carretera i pertot veiem grans extensions de plàtans (no els arbres sinó les plantes-palmera que fan plàtans) que són presents de Beirut fins a Tir. Ens desviem cap a l’est i comencem a enfilar-nos per les muntanyes fins arribar-nos a la zona drusa del Chouf controlada per l’abans senyor de la guerra (ara reconvertit en polític) Walid Jumlat. Ens expliquen com aquest senyor de la guerra les ha fet de l’alçada d’un campanar però que també és gràcies a ell que s’han aconseguit salvar els cedres de la zona doncs és gràcies a l’estimació que els hi tenia de l’època de la seva joventut que quan va esclatar la guerra civil el 1975 va manar minar el perímetre de tots i cada un dels arbres de manera que ningú s’hi pogués acostar. Vet aquí un altre tipus d’activisme mediambiental dut a terme per un cafre.
Els cedres del Líban són arbres símbol del país i la seva importància i fama es remunta a l’època dels faraons que feien pagar-se els tributs en fusta de cedre. Des d’aleshores fenicis, grecs, romans, àrabs, creuats i otomans n’han explotat els boscos i de l’arbre que abans cobria totes les muntanyes del Líban ara només en queden menys de deu reserves.

Visitem la reserva de cedres, ja desminada, on ens trobem exemplars de fins a 3000 anys d’edat. Aquests ja hi eren abans Jesucrist no perdés la famosa espardenya! Aquestes meravelles tenen uns troncs que necessitaria 3 vegades la llargada dels meus braços per abraçar-los. Pensar que fa 3000 anys que prossegueixen els seus rituals intemporals és quelcom que hauria de baixar els fums a qualsevol individu amb ànims de transcendència.

La visita guanya quan un té la possibilitat d’envoltar-se de destacats activistes mediambientals dels 5 continents. L’intercanvi d’experiències i d’impressions amb gent vinguda dels 4 pols enriqueix la visita substancialment.

Estem a 1750m d’altura i de sobte s’aixeca una boira que ens fa desaparèixer i deixa només a la vista les copes d’aquests gegants de la natura deixant clar qui mana aquí.

Mig encantats prosseguim fins al poble de Deir-el-Qamar (“el monestir de la lluna” en àrab) on ens trobem amb la realitat i visitem el que va ser la capital del regne dels Drusos uns segles enrera. Els drusos són un eslabó perdut de la branca xiita de l’Islam, tot i no considerar-se ni ser considerats musulmans, i es van fer famosos durant les creuades per la seva disponibilitat a lluitar pel millor postor, cosa que no ha canviat. El fet que siguin bastants tancats posa en problemes la seva supervivència i s’estima que ara mateix hi deuen quedar un milió de drusos. Curiosament durant la meva estada al Líban tindré més contacte amb drusos i cristians que no pas amb musulmans, tot i que la majoria dels libanesos són, en teoria, seguidors d’Al•là.
Visitem els palaus i mesquites d’aquesta capital del regne de les muntanyes.

Acte seguit continuem enfilant-nos fins al capdemunt de la serralada fins que davant nostre se’ns obre la Vall del Bekaa. Vet aquí el principi de la història, penso. La vall biblíca on va viure Adam, Noé, on Caín va matar Abel, on hi hauria d’haver hagut el paradís… i on ara per ara sembla que continuem a la casella número ú de la partida amb Israel barallant-se amb tots els veïns. Només l’home ensopega dues vegades amb la mateixa pedra i sembla que només el poble d’Israel li ha agafat gust a això d’ensopegar-se amb la pedra que sigui.
A la vall que s’ens obre davant els ulls les terres del Líban es troben amb les de Síria i les d’Israel però des de les muntanyes estant només es veu la vall i prou: és l’home i ningú més qui ha construit les fronteres entre els pobles i les ha pintat amb sang i nacionalismes per a que poguem continuar justificant religions per a encobrir la nostra incapacitat de viure junts… en fi, fem unes fotos la mar de xules i iniciem els descens. La davallada és bellíssima; amb el sol que comença a caure i camps de vinya que ens van engolint a mida que perdem altura.

Ens arribem a les terres del castell de Kefraya, el que vindria a ser l’equivalent de la marca de vi Torres però al Líban. Sembla que estiguem a Califòrnia, grans extensions de vinya, bona infrastructura… la cata de vi la trobo una mica decebedora, no pels vins que tot i ser cars no estàn malament, sinó per la manca de missatge. Donen per entès que el vi és un producte esnob i que el seu consum no és per a cada dia sinó per a ocasions especials, de luxe. Els preus als que es ven el vi és difícil que pugui formar part de la dieta libanesa, d’altra banda tan mediterrània com el vi mateix. Per aquí el missatge falla. Personalment trobo que els cellers libanesos haurien d’esforçar-se per a que el vi torni a la taula de cada dia però entenc que en un país de majoria musulmana i per tant en general vino-fòbica i en que la majoria del vi està pensat per a l’exportació, contemplar obrir mercats vinícoles en un mercat de menys de 1,5 milions de persones no és el més lògic. Si el vi no fos un producte de luxe pel que te’n poden demanar 20$ segurament no els hi sortiria a compte tenir aquests cellers tan xulos i en lloc de cultivar raïm segurament optarien per tornar a plantar pastanagues i enciams que no deixa de ser el que el país necessita i acaba havent d’importar de Siria, Turquia i més enllà.
D’altra banda us imagineu que els alemanys deixessin de beure cervesa? Doncs els mediterranis estem patint una deriva d’aquesta índole amb el nostre equivalent que és el vi.

Deixem enrera els cellers i recorrem la vall del Beeka. Pertot trobem hivernacles amb campaments de nòmades al costat que es guanyen la vida fent de temporers. Marcat contrast entre la pobresa i bruticia general i el luxe dels cellers i les escoles d’equitació.
Cau el vespre i l’atenció a tot plegat i la intensa xafogor fa que se’m tanquin els ulls i el cap em reboti i comenci a oscilar seguint les corves de la carretera. Em desperten quan arribem a les portes d’unes muralles. És tard i l’entrada és tancada; no sabent ben bé on sóc i encara mig en somni m’enfilo per la paret i em desperto de cop al veure una ciutat medieval sencera obrir-se davant dels meus ulls. La sol ponent tenyeix les runes d’un vermell gairebé de cine mentre recorrem els carrers deserts del que va ser la ciutat d’Anjaar. Anjaar és la única ciutat construida de zero de l’època dels Umeyes, la dinastia que partint d’Arabia va extendre l’Islam de la península ibèrica fins a la India. Anjaar va ser una ciutat estratègica perquè es trobava al bell mig de les rutes que conecten Damasc, Homs i Baalbeck amb la vall del Jordà que baixa fins a Jerusalem. El trobar-nos sols enmig d’aquestes runes colossals en plena posta de sol produeix un d’aquells moments que justifiquen un viatge.
Amb la caiguda del sol tornem cap a Beirut on molts dels companys de viatge agafen els seus avions cap a casa.

DIMECRES 28

Amb els que quedem de la conferència, un bulgar i un de San Francisco ens animem a fer el turista i organitzem la visita a les coves de Jeita, una de les principals atraccions del país. Una vegada més som victimes del problema de trànsit en aquest país. Per a fer 20km hem de menester una hora i mitja i empassar-nos una bona dosis de fums, clàxons i mala llet. Un calvari al que els pobres libanesos semblen estar acostumats.
Les coves estan a rebentar de gent i per a 30 minuts de visita haurem de fer hores de cua amb turistes professionals. Hi ha un gran nombre de families del golf pèrsic i això vol dir que elles van de negre funeral i cobertes de dalt a baix deixant a la vista diferents parts de la cara depenent de la tribu. El model de familia del golf és un home prou autoritari, segons com hospitalari però sense massa maneres, amb una dona de negre i coberta de dalt a baix i normalment amb sobrepès, un bon nombre de criatures i viatjant amb un quatre per quatre dels més grans que hi ha al mercat. Normalment no tenim opció d’interactuar amb aquesta part de la societat mundial però les cues de les coves han forçat que nosaltres occidentals haguem de coexistir durant una bona estona amb aquesta gent que sovint tractem d’extra-terrestres. N’hi ha que són macos però n’hi ha d’altres que fan por i crida l’atenció el poc respecte que tenen per les coses. Els pares llencen les escombraries a dins de coves plenes d’estalagtites, les criatures ho piquen tot davant de la pasivitat dels guardes… desesperant. La permisivitat de les autoritats davant els abusos d’aquests energumens només s’explica per la por a perdre clients o perquè als libanesos se’ls hi enfot el seu patrimoni natural i turístic.

Les coves en si valen molt la pena però si continuent explotant-les al ritme actual no crec que puguin celebrar el primer centenari de la seva descoberta. Trist.

DIJOUS 29

Només quedem el bulgar, l’Ivo, i jo. Ens animem a baixar cap al sud del Líban. Agafem un service cap a la famosa i biblica ciutat de Saïda o Sidó. Camí de Sidó passem pel costat d’una planta d’energia a base de petroli que no para de fer fum. Durant la guerra del 2006 els israelians van bombardejar-la provocant l’abocament d’una bona quantitat de les reserves de petroli al mar, es veu que els efectes d’aquest desastre encara són ben presents sobre l’ecosistema de la costa. Evidentment ni Israel va demanar perdó, ni els libanesos van demanar cap reparació ni l’estat s’ha molestat a netejar la costa doncs abans no fos net Israel tornaria a fer-ho volar tot pels aires. Què us sembla quins veïns més ben avinguts i compenetrats? 
Poc queda de l’esplendor d’altres èpoques fenicies però Sidon encara conserva un bonic castell creuat en una illa a uns 100m de terra. Just davant de la fortalesa hi ha –des de fa més de 1000 anys- l’entrada del Souq. Ens perdem pel laberint medieval amb molt de gust on hi trobem el museu del sabó i miniscules catedrals d’abans de les creuades. Anirem a sortir al barri dels pescadors que tot i tenir les barques i les xarxes esteses poc pesquen avui en dia. Veurem que a nomes 500m i a primera linea de mar s’hi eleva l’abocador de la ciutat que abans feia una alçada de 4 plantes i ara en fa només dues perquè fa dos anys es va ensorrar i la meitat de l’abocador se’n va anar a fer submarinisme… us podeu imaginar perquè els pescadors no pesquen.

Mentre esperem el bus o furgoneta per continuar el viatge l’Ivo es menja un falafel a l’entrada del Souq mentre que jo vec aigua d’una barreja entre porró i cantir que aquí s’estila bastant.

El viatge de Sidó fins a Tyr no és fàcil. La furgoneta ha d’anar esquivant controls de l’exèrcit, barricades, sots… la zona està totalment militaritzada i entre control i control de l’exèrcit libanès ens trobem controls de Nacions Unides coreans i espanyols. Amb el salero que tenen els coreans m’imagino que les nits al campament espanyol deuen ser divertides.

Només entrar a Tir la nostra tartana peta una roda i ens veiem obligats a fer la resta del trajecte a peu. Si no fos pel sol que cau a les 4 de la tarda l’experiment podria ser antropològicament interesant: ens veiem obligats a atravessar la ciutat per la part més caòtica, plena de ferralla de cotxes i tancs, amb molta criatura bruta treballant als tallers… això no es veu a la zona turística. Tota aquesta part és musulmana. Els cristians des de fa segles que es troben ubicats en la zona de l’antiga fortalesa, tenen taxes de reproducció occidentals que xoquen amb la quantitat de criatures que tenen a la part musulmana. Pasada la brutícia i el caos del principi de la ciutat ens instalem al barri cristià a l’extrem de la península artificial creada per Alexandre el Gran.

Tir és una de les ciutats mítiques de l’antiguitat. No en debades va ser una de les seves princeses, Europa, la que va donar nom al nostre continent; el famós rapte de la princesa fenicia per part d’un Zeus transformat en brau dóna un toc masclista i torero al continent que s’havia d’inventar els drets humans i tantes igualtats de tots tipus. Bona paradoxa el fet que la princesa Europa fos conquerida per unes virtuts que ara es consideren oficialment desfasades…
Un altre dels moments espatarrants de la història de Tir és la conquesta de la ciutat fenicia per part de d’Alexandre el Gran. Fins al sIII a.c. Tyr era una fortalesa construida en una illa fora de l’abast de la costa i creient-se inexpugnable va ser la única ciutat que es va atrevir a desafiar Alexandre. Aquest va convertir el mar en terra ferma utilitzant les pedres de la ciutat costanera per a fer-se un passadis i després de molts esforços subjugar la ciutat. Molts habitants de Tyr van pagar l’emprenyamenta d’Alexandre amb les seves vides. També durant les creuades hi van haver més banys de sang a mans dels cristians… però de tot això en queda poc més que pedres oblidades sota el ciment.
Però tornem al barri cristià. Allà ens han aconsellat que demanem per una iaia anomenada Soraya que lloga habitacions a casa seva. Efectivament tot el barri la coneix i hi arribem sense problema. Viu al barri de pescadors, a 50m de l’aigua així que de seguida que ens instalem anirem a treure´ns les suors al port. Parlem amb els altres cristians que de l’antic espigó del far n’han fet la seva platja i que ens expliquen peripècies i històries de la vila milenària. Molta història i moltes punyetes però mentre parlem les criatures d’aquests libanesos tan orgullosos del seu passat no paren de llençar brossa al mar. Així que acaben una llauna o una ampolla d’aigua la boten cap al mar.

Després de la capbussada entre runes, bosses de plàstic i ampolles fem una migdiada i anem a visita algunes de les runes de Tyr. Deixades de la mà de Déu està clar que el turisme no és prioritat en aquesta zona considerada de risc per la proximitat de la frontera amb Israel.

Sopem en un solitari bar de pescadors on com a peix fresc del dia tenen dues dorades i dos peixos llargs el nom dels quals ara mateix se’m escapa. Sort –o desgràcia- que no tindran altres clients en tot el vespre. L’amable cambrer-cuiner-amo del restaurant ens explica lo malament que està la cosa per culpa del caos governamental i d’infrastructures, l’amenaça constant de guerra i tot plegat. Tot i això se’l veu animat i content. A Beirut, depenent de la zona, hi ha dos o tres talls de llum al dia però a Tyr els talls de llum són molt més constants. Només durant el sopar n’hem tingut 5 o 6.

Acabem la nit en una terrassa a primera linía de mar assavorint l’arak i una pipa d’aigua. Tenim la sort que un tall de llum ens deixa dues hores amb la ciutat a les fosques per a gaudir de la remor del mar sota la llum dels estels.

DIVENDRES 30

Visitem les runes de l’Hipòdrom romà per on fa 2000 anys les quàdrigues devien correr esperitades. L’estat de conservació és molt bo i permet fer-se una bona idea de la magnitud del xou. Jo me l’imaginava més petit. Al costadet hi ha l’arc d’Alexandre amb una avinguda de mig km que si no fos per les ampolles i bosses de plàstic permetria transportar-se al passat.

Abans de marxar parlaré una estona amb la iaia Soraya, ella no parla ni anglès ni francès així que ens comuniquem en àrab cosa que fa la meva comprensió més dificil. Ella té curiositat per saber si l’Ivo és musulmà. Es veu que la nit anterior la veïna el va veure postrat al terra del carrer i es va pensar que estava resant. Jo li explico que simplement estava fent una foto amb un tripode i per això estava per terra. Ella esclata a riure de la seva ignorància, em confessa que no sap gaire cosa de les costums musulmanes tot i haver viscut a Tyr tota la seva vida i que la majoria dels seus habitants són musulmans. M’explica que ella va néixer a la casa on ens estem fa més de 70 anys i hi va viure amb els seus set germans i quatre germanes, pares i avis. La majoria de germans i germanes van acabar marxant a Beirut o a l’estranger i en queden dos a Tyr. Ella és la única que es va quedar soltera i per això es va quedar amb la casa que ara lloga per a subsistir. Soraya m’explica també com ha arribat a canviar Tyr durant el sXX. A nivell d’urbanisme m’ensenya fotos de com era als anys 50, em recorden les fotos que havia vist de Lloret abans del boom turístic. Avui la vista a la costa de Tir és una acumulació de ciment i asfalt bruta i sense gràcia. A nivell demogràfic em confirma que de ser una població mig cristiana mig musulmana els cristians van parar de reproduir-se farà cosa de 30 anys mentre que els musulmans continuen amb taxes reproductives de conills. Imagino que la pobresa i desigualtat entre comunitats a Tir es deu, entre d’altres coses, a aquest fet.
Fem un vol pel Souq de Tir que no guarda cap encant de la glòria de temps passats i ens en tornem cap a la capital.

Ja a Beirut ens pasarem la tarda de tertúlia amb la mare de Soumar que ens glossarà tots els mals del país.

M’acomiado de l’Ivo i surto corrents cap a l’estació per agafar el bus que m’ha de dur a Tripoli, al nord. Avui a Beirut tot va amb més retard de lo normal doncs es troben a la ciutat la major part dels peixos grossos del món àrab: el rei d’Arabia Saudi, l’Emir de Qatar, el president de Siria i el primer ministre libanès. Jo em pensava que el motiu de la visita és posar-se d’acord sobre quan ha de començar la propera guerra a la zona però els meus amics libanesos m’expliquen que el que estan fent és coordinar les reaccions al comunicat que es farà en 10 dies en que s’anunciarà que després de 5 anys d’investigacions hi ha proves de que els responsables de l’assassinat de l’ex-primer ministre Hariri no van ser els siris sinó l’estat d’Israel. Embolica que fa fort!

Finalment arribo a Trípoli on em retrobo amb la Valentina i el Dani, amics de Barcelona que es troben “desterrats a Tripoli” per un any. Viuen en un piset encantador a l’antic barri del port de la ciutat, en el que vindria a ser l’equivalent de la barceloneta. És la zona cristiana ortodoxa els carrers recorden de lluny al gòtic de Bcn abans de que comencés la febre de BCN “guai”.

Anem a sopar mezzes a la plaça del barri en una vetllada que hauria estat perfecte si no arriba a ser pels cotxes que, tot i ser en una mena de zona peatonal, s’encarreguen de fumar-nos l’àpat. Acte seguit anem de passeig pel que seria un passeig marítim destartalat i on les rates fan festa saltant pels munts de brossa acumulada. El racionament d’electricitat permet que des de Tripoli es puguin veure els estels cosa que vulguis que no, al mirar cap amunt, et treu la brossa i les rates del camp de visió. A casa l’aigua també va racionada, l’electricitat pública va i ve i s’ha de complementar amb generadors, la tensió de la corrent no dona per a planxar i tenir la nevera engegada a l’hora, etc… Tot plegat és tan bucòlic com dur però tot és qüestió d’acostumar-s’hi.

Dutxa i cap al llit -des d’on veig la lluna que tot i que minvant encara dóna prou llum per a que pugui escriure aquestes línies-.

DISSABTE 31

Ens llevem i anem al forn a comprar croisants. En veure el Dani el forner exclama un “Hola maco!” que em desperta de cop. Es veu que el simpàtic forner és un palestí que havia viscut una temporada a Barcelona i aquesta és una de les expressions que encara recorda. D’altra banda, els croissants bons i atapeïts.

Esmorzats anem a l’agència de lloguer de cotxes per descobrir que l’home que tenia que tornar el cotxe per naltrus s’ha tornat boig i ara els busquen a ell i al cotxe per Beirut… canvi de plans. Improvisem una sortida a les illes que es troben davant de Tripoli, les uniques 4 illes de tot el Liban. Ensopeguem un dia de mar calmada que ens permet apreciar els detalls de la brossa de tot tipus submergida al port. Anem a la illa de les palmeres on ens pasarem el dia combinant el pànxing amb les capbussades i on ens fem un fart de criticar els libanesos pel poc civisme que demostren: ampolles de vidre i plàstic, restes de menjar, caixes de porexpan, cendres de barbacoa… tot acaba al mar en una zona que la Unesco té classificada com a protegida i representa que és un parc natural. Una vegada més tenim una altra demostració flagrant que l’existència de l’estat libanès no és res més que un miratge.
Tot i això comentem com pot ser que els libanesos no s’adonin de la relació entre higiene, medi ambient i benestar present i futur.

Precisament els àrabs que són qui va introduir el sabó, la dutxa i la neteja en general al vell continent. És que el nostre futur passa per tornar-nos tots simis un altre cop?
Després de recuperar-nos de l’assoleiada ens avisen que ja podem agafar el cotxe així que anem a passar el vespre a Byblos, una altra de les joies de la corona d’orient pròxim. Byblos competeix amb Damasc per ser la ciutat que ha estat habitada continuament des de fa més temps (més de 5000 anys). A la ciutat s’hi troben vestigis de totes les èpoques i religions, les pedres del que avui és la ciutadella abans havien sigut una mesquita i abans un esglesia i abans un temple fenici i abans qui sap què. Bona metàfora que tota nova religió es constitueix sobre la base de les pors, ritus i creences que existien prèviament i com la religió també usa el sistema de destrucció-creativa i/o creació-destructiva per a perllongar-se en el temps…

Com a anècdota diré que a Byblos hi descobreixo una fantàstica esglesia ortodoxa de Sant Joan Marc. Ves per on, jo que em pensava que no tenia sant!
DIUMENGE 1 d’AGOST

Anem de ruta per les muntanyes -com no pot ser d’altra manera si un vol sortir de la costa libanesa presonera entre el mar i la muntanya-. El Líban té dues serralades paralel•les al mar, la primera de mes alçada que la segona, entre les quals s’hi troba la vall de Beeka. De Tripoli ens enfilem muntanya amunt i després de més de 1500m de desnivell ens elevem per sobre la capa de contaminació que, com a Beirut, cobreix la ciutat. Arribem a un poble grandet que s’anomena Ehdén i que molts libanesos consideren el paradís suposo que per les reminiscències bíbliques. Que diguin el que vulguin; això té de paradís el que el Vaticà té de sant. Des que arribem fins que marxem ens trobem el poble colapsat de 4x4s, clàxons i fums que fan que haguem de sortir corrents del “paradís”.

Continuem muntanya amunt fins a la reserva dels cedres del nord que es troba al costat de les pistes d’esquí de Bsharreh. Del bosc de cedres baixem a visitar el poble de Bsharreh al vell mig d’un dels feus de l’esglesia maronita al Líban i famós perquè aquí hi va néixer i hi ha el museu del més conegut escriptor libanès del s XX: Kahlil Gibran, autor del llibre “El Profeta”. Els llibres de Kahlil Gibran seran un dels descobriments del viatge, totalment recomanables.

Tot plegat molt filosòfic i tot un viatge en el temps si tenim en compte el que ha arribat a evolucionar i involucionar el Líban en els darrers 100 anys.

Acabem la visita sota la figuera del bar del poble bevent l’aigua fresquíssima de les muntanyes.

Amb el sol fonent-se en la contaminació de Trípoli tornem a baixar cap al port i arribem a nivell del mar quan ja és fosc. Aprofitant que tenim el cotxe llogat pasem pel supermercat per a fer les compres per a la setmana. Visitar els supermercats a països estrangers és sempre una experiència curiosa doncs per sort i per desgràcia és quelcom que ens iguala a tots com a consumidors; la mesura moderna de drets humans. La curiositat d’aquest gran supermercat és la zona “haram” (prohibida) que és l’apartat del supermercat on es ven l’alcohol i els productes de porc. Comprem una mica de pernil i una ampolla de vi libanès per sopar i al sortir de la zona “haram” destinada als cristians ens trobem com un grup de noies vestides de negre ens miren i riuen. Som tots uns pecadors .
D’altra banda és innegable que és d’un gran valor que comunitats cristianes i musulmanes puguin coexistir l’una al costat de l’altre durant milenis sense obrir-se el cap com hem fet a Europa.

DILLUNS 2

Pel matí en Dani i jo anem a visitar l’antiga Trípoli. Recorrem souqs centenaris –el més autèntic que he vist al Líban- i acabem pujant a la ciutadella fortificada que domina el pas entre les muntanyes i el mar. De dalt de les torres es copsa perfectament la importància geo-estratègica que històricament ha tingut la ciutat doncs des dels merlets del castell es controla el pas de qualsevol caravana que venint del nord vulgués anar cap al sud o començar a enfilar-se pel congost que portava a la vall de Bekaa.

El castell de Trípoli està molt ben conservat i paga la pena visitar-lo. La poca preparació pel turisme n’augmenta l’interès doncs ens permet que ens fiquem en passadisos i forats que en condicions normals els turistes no hi haurien de tenir accés.
Baixem pels carrerons i dinem a peu de carrer. Passem la tarda jugant al baggamon i bevent tè en el bar dels iaios del centre mentre esperem que la Valentina surti de la feina.

Quan ens retrobem els tres anem a comprar dolços i pastes al lloc que en teoria és el més famós del Líban; Abdelrahman Hallab. Després d’haver-los tastat puc confirmar que els pastissos són espectaculars –i no sóc persona de dolços- per si us interesa es veu que es poden encarregar i els envien a tot el món.

Tornem a peu cap al Mina –que vol dir port en àrab-, el seu barri. Travessem el barri musulmà on normalment hi compren el pà. És curiós constatar que el barri musulmà està notablement més brut que el cristià. També es pot veure la diferència en la taxa de fertilitat que he pogut observar en altres pobles i ciutats libanesos; mentre al barri musulmà hi ha criatures per tot arreu al barri cristià és sobretot gent gran. Travessem el carrer que separa ambdues comunitats i anem a fer una cervesa en una de les terrasses abans de fer cap a casa.
DIMARTS 3

Dia de calor insuportable. Ens el passem a casa vegetant, enganxats al ventilador.

Quan el sol amaina anem al port i ens arribem a una de les illes a que ens toqui l’aire. Una vegada més ens trobem brossa per tot arreu i desembarcar en la illa –que recordo que ha de ser un parc natural protegit per la UNESCO- sembla que arribem a un camp de refugiats. Families senceres rodejades de porqueria que elles mateixes han generat en un sol dia i plàstic per tot arreu. Fastigós. El contrast és més gran encara quan ens submergim amb les ulleres i el tub i ens trobem amb una fauna marina desbordant amb milers de peixos –petits, no comestibles- cloïses, cargols de mar i crancs que fan vida entre ampolles i plastics. A tan sols 1km de Trípoli aquests cafres tenen una mina de natura i diversitat i un filó pel turisme si algun dia el saben/poden aprofitar. Si el Líban tingués estat hauria de córrer a protegir aquests paratges perquè quan vulguin explotar la carta turistica no els hi quedarà gran cosa per ensenyar. Val a dir que el turisme que hem vist a Trípoli és més que res de libanesos que viuen a l’estranger i que tornen a casa a l’estiu per fer el porc d’una manera que no farien no a França ni als EEUU on molts d’ells fa temps que viuen.

Per acabar l’aventura tripolitana només mencionar que Trípoli és una ciutat sense pretensions cosa que contrasta vivament amb Beirut que és tot el contrari. En aquest sentit, tot i el caos –sempre relatiu- i el fet que utilitzen el mar com a abocador, m’agrada l’autenticitat de Trípoli i la calidesa de la seva gent. A Beirut tot són aparences, silicona i embussos. Cap d’ells de gran interès per a un servidor.
DIMECRES 4

M’acomiado de la Valentina i en Dani i torno cap a Beirut. Al arribar a ca’ls meus amics em trobo de nou la mare de la Soumar i la criada amb qui passarem la tarda menjant i parlant de tot i de res.

DIJOUS 5

Em llevo i pitant cap a l’estació de llançaderes direcció Baalbek, capital administrativa del Nord-Oest libanès i un dels feus de Hezbollah durant la guerra. Una vegada més toca travessar la serralada libanesa fins a la vall del Beeka, més de 1500m de desnivell. Camions i trailers de gran tonatge s’enfilen per les carenes mentre furgonetes i cotxes de tots luxes i edat se la juguen adelantant de pujada i de baixada en una carretera sense delimitacions de cap tipus. Porto més de dues setmanes al Líban i encara no he vist ni un accident. La manca de normes i senyals deu aguditzar l’esperit de supervivència, sinó jo no m’ho explico.
Travessem la vall una vegada més i arribem a Baalbek, antiga Heliopolis romana, segurament l’atracció històrica més important del Líban. Les runes dels temples romans són prou espectaculars, per més info cliqueu aquí. El que em crida l’atenció és la presència de Hezbollà a la zona, per tot arreu es poden veure banderes de Hezbollà. Durant la guerra civil Baalbek va ser el centre de comandament de Hezbollà i des d’aleshores la relació s’ha mantingut tan amb musulmans com amb cristians. Per molt que s’entengui la funció d’un grup com Hezbollà en la substitució d’un estat Libanès que és tan impotent com invisible no deixa de xocar que a l’entrada dels temples de Baalbeck hi ha una monumental exhibició en la que el líder de Hezbollà amenaça a Israel que si intenten atacar de nou Hezbollà està a punt per respondre. Literalment diu que si Israel bombardeja Beirut, Hezbollà bombardejarà Telaviv, si Israel ataca l’aeroport de Beirut, Hezbollà atacarà l’aeroport de BenGurion, etc, el clàssic ull per ull vaja. A l’entrada del temple hi tenen un museu d’allò més realista en que demostren que si volen, poden. No en va Hezbollà és l’únic grup armat que Israel respecta i es pren en serio. Es veu que en un país tan corrupte i fenici i clielentelista com el Líban Hezbollà ve a representar l’honestedat i la veritat és que tan libanesos com Israelians, independentment de les seves opinions, es creuen més les amenaces de Hezbollà que les dels seus propis polítics. Es veu que el que diu Hezbollà va a missa (valgui la contradicció religiosa).
Baalbeck és una ciutat que viu bàsicament de l’agricultura i una mica de comerç i turisme. No hi ha restaurants i a les 8-9 pm ja no hi ha res a fer pel carrer. A la pensió on m’estic hi soc l’únic ocupant –la manca de turistes hauria de preocupar a les autoritats si és que n’hi han- així que després d’un shawarma i de llegir una estona m’ensobro i fins demà.
DIVENDRES 6
Pel matí torno cap a Beirut. Visito el petit però excellent museu nacional del Líban i travesso Beirut a peu per a fer-me una idea del caos urbanístic en que viu la capital del Liban. Això és campi qui pugui. Sense ordre ni concert s’han erigit edificis i carreteres pertot, la ciutat és un caos i el cotxe té prioritat sobre qualsevol ésser animat. Hi ha zones en que sembla que la guerra civil s’hagués acabat ahir, n’hi ha d’altres que podriem ser a qualsevol altra ciutat moderna el problema és que aquestes zones estan totalment barrejades i el trànsit i el caos és gairebé omnipresent. Tot plegat, un desgavell ple de pols i soroll.
A peu arribo al pis dels meus amics libanesos que em deixen utilitzar casa seva com a base d’operacions per a explorar el país. Paso la tarda de tertúlia amb la mare de la Soumar i ella mateixa que m’expliquen les últimes noves sobre la boja política al Líban. Es veu que els darrers dies s’han estat descobrint que alts càrrecs, importants per a la seguretat del país eren espies al servei d’Israel i estant començant a rodar caps. M’expliquen com els israelians controlen les empreses privades que subministren la telefonia mòbil i fixe del país i que l’únic cable que no controlen els israelians és un de Hezbollà. Tanmateix tota trucada internacional cap o del Líban i tota trucada per mòbil està controlada per Israel. Es veu que això va ser el que va disparar la mini-guerra del 2008 (que va durar una setmana) i el tema encara cueja i han començat a rodar caps dins dels ministeris i dels serveis secrets per la seva vinculació a Israel. Una vegada més es demostra que la única institució sèria i disciplinada al Líban és Hezbollà i que el país fa temps que no té ni capità ni timó.
Un cop d’ull a la situació econòmica del país mostra la fragilitat de l’status quo. Amb un deute extern de gairebé un 170% cada nou nat al país ve al món amb un deute de 15000$ que l’estat sap que no pot pagar. En un país ple de gent rica i cotxes de luxe però amb una imposició baixissima l’estat no ingresa prou diners per invertir en res que no sigui pagar l’interès del deute. A més el tipus de canvi de la lira libanesa està lligat al dolar 1500 a 1 amb lo que es pot concloure que el país no té ni política fiscal ni monetària, fonamentals per a fer política econòmica. El Líban és un país en fallida que sobreviu gràcies al fet que per raons geo-estratègiques a ningú –principalment a Israel i EEUU- li interessa que entri en barrena per por a una nova guerra civil que podria acabar amb Hezbollà –de llarg la facció més organitzada- prenent les regnes de l’estat. Tantmateix és del tot previsible que els bancs libanesos –molts amb estretes relacions amb bancs europeus- comencin a declarar fallides aviat i en aquest cas l’estat Libanès –a diferència de França o Bèlgica- no pot garantir als ciutadans que no perdran els seus estalvis. Els libanesos ja estan avessats al risc i no seria la primera vegada que ho perden tot per la fallida de les institucions financeres però quan s’està a sobre d’una bomba de rellotgeria més val no posar-se a saltar sobre l’interruptor.
Dit això, aquest caos urbanístic, financer i polític també obre la porta a la oportunitat, a la creativitat, al frau i en definitiva a especular amb la ruleta rusa que és la vida al Líban. Els meus amics reconeixen que fins ara ells i les seves families han pogut aprofitar-se del caos per a fer calés però que tot es pot ensorrar d’un dia per l’altre. De moment ja estan començant a treure diners del país i diversificar inversions…
La tarda i el vespre se n’aniran entre conspiracions, converses futuristes, hummus, te i crema de llenties. Faig balanç de la meva estada amb els meus hostes que mantenen que encara no he conegut el Líban de veritat perquè molts llocs que he visitat eren turístics. Jo de turistes no n’he vist gairebé cap però entenc que hauria sigut interesant d’anar a fer excursions per les muntanyes i visitar les cases de turisme rural que diuen que tenen. Considero que he vist prou del país per a gaudir-ne i apreciar-ne les meravelles que, indiscutiblement, el Líban poseeix. Dit això jo trobo que per a l’aventura és més intersant d’anar a Siria, Turquia o Egipte, però això no els hi diré.
Al vespre marxo cap a l’aeroport per agafar l’avió que via Istanbul m’ha de tornar a Brussel•les.

Darreres consideracions

Què us diré? Jo m’ho he passat bé però en general es pot dir que el Líban és un país que no mata –excepte quan els israelians s’hi posen en serio -. Els antics fenicis continuen essent grans emprenedors i homes de negocis, viatjadors i vividors però la veritat és que a mi em sembla que a tot plegat li falta autenticitat.

Així com Siria té moltes coses dolentes però almenys és un lloc autèntic el Líban m’ha semblat que s’ha perdut en el materialisme i l’individualisme. La manca de govern ha obert la porta a la destrucció de gran part del patrimoni nacional i el ciment domina el que segurament eren llocs bellíssims. Beirut per exemple es pot considerar que és una barreja entre Lloret i Gaza i la mateixa consieració es pot aplicar a ciutats com Tir, Sidó o Trípoli.

Pel que he vist, tot i els diners i els cotxassos que tenen i la marxa nocturna de Beirut (nr 1 en el rànquing de vida nocturna segons no sé quina revista americana), hi falta qualitat de vida.

D’altra banda els libanesos s’estimen el seu país amb fervor sense que ells sapiguen ben bé què és això que anomenen el seu país; l’amalgama de comunitats cristianes, druses i musulmanes no formen una nació libanesa pròpiament dita. A favor del Líban s’ha de destacar les ganes de viure dels seus habitants. L’haver viscut una guerra civil de 15 anys que encara és recent i el viure constanment sota amenaça que tot salti pels aires dona una urgència a la cerca del plaer i una sang freda envers el futur que és admirable.
El futur del Líban no pinta bé. Sobre el paper tot i el seu creixement de 8 o 9% anual la veritat és que és un país amb uns problemes econòmics descomunals que tot i la seva magnitut semblen cosa fàcil si es comparen amb els seus problemes polítics. Políticament el Líban és una autèntica bomba de rellotgeria. El sistema polític està dissenyat per explotar i explotarà, el que no sabem és quan. Al Líban per llei i independentment dels resultats de les eleccions el president ha de ser un cristià maronita, el primer ministre un musulmà sunita, el portaveu del parlament un musluma xiita i el cap de les forces armades un drus (sistema polític conegut com a confessionalisme). La composició del parlament esta fixada per a que cristians i musulmans siguin representats a parts iguals independentment de la demografia del país. Aquestes normes es van crear al final de la guerra civil però no reflecteixen la demogragia actual del Líban ni permeten la flexibilitat necessària per a que un país pugui evolucionar. Això impedeix, per exemple, que es pugui fer un cens poblacional per por d’incitar revoltes. El govern, quan existeix, és molt feble i la única força creïble és Hezbollà, que tot i ser un partit polític amb representació parlamentària es considerat com a organització terrorista pels EEUU…
Curiosament el Líban és el segon receptor d’ajuda nord-americana (el primer és de llarg Israel) que condiciona la política del país i impedeix que es decompongui. De fet, el Líban és tan insostenible com Israel, només que els EEUU deixessin de cobrir-los de diners ja veuriem si no s’haurien de dedicar a buscar solucions per a viure en pau. Ara mateix el Líban no és més que una peça d’escacs en el taulell geo-estratègic mundial i el dia que convingui seràn sacrificats.

Des d’un punt de vista més de l’interior del país, si no han començat a tirar-se els plats pel cap és perquè segurament el record de la darrera guerra és massa present i tot el país viu en un estat de tensió constant, conscients que més que en pau viuen en una mena de treva i en qualsevol moment pot començar el ball.

Per això el Líban és l’expressió màxima del Carpe Diem, d’aprofitar-ho tot al màxim i no molestar-se a deixar res per les generacions futures perquè no està escrit enlloc que això del futur hagi d’existir… Carpe Diem doncs i l’últim que apagui la llum!

3 Comments

  1. La sorpresa és majúscula perquè si els països d’influència musulmana entren en el cultiu de la vinya i en la comercialització de vi, el problema de la competència s’accentua, però el desgavell discursiu és total. Per què carai hem de fer comerç amb el que ens és impropi? i per què deixem de consumir allò que ens és propi?
    La perplexitat d’aquest moment és important.

  2. Valentina

    Hei Joan Marc!!! Molt bé! M’agradat el teu relat i les teves impressions, no cal dir que les comparteixo 100 per cent:) Aquí acaba de començar el Ramadan, m’estic tornant mística, contemplativa, ensimisamda:) Els carrers estan deserts,una calma absoluta…Quan el Dani va marxar el primer dia va ser horrible, però he de reconèixer que aquesta experiència potser enriquidora, hi ha moments que seduiexen… una abraçada forta.

  3. @Oriol perplexos si però també tranquils que un projecte com el que plantegen al Líban és simplement productivista i des del punt de vista de missatge no arriba al nivell que pot tenir el vi a Catalunya. Dit això cal preguntar-se si el discurs és quelcom que interesa a algú més que no sigui la vella Europa. El temps ens donarà o ens prendrà la raó.

    @Valentina: ànim amb el Ramadà, aquí a Brussel·les també es nota encara que res comparat amb el que deveu tenir per Tripoli. Això del Ramadà trobo que és un missatge més autèntic pel Líban que el seu discurs històric sobre el vi. Pel que m’han explicat el Ramadà és dur al principi però quan un s’hi acostuma esdevé una experiència gairebé asceta. Espero que algun dia podré viure el ramadà en algun país musulmà, de moment aprofita-ho i ja ens ho explicaràs.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *