Brainwashing, Europa catala, Viatges

JM a Collonhagen

Tuvalu CollonhagenHa arribat l’hora de salvar el mon i cap a Copenhagen falta gent!
Copenhagen, ciutat grisa i freda; especialment recomanable pel mes de Desembre.

Nomes arribar salten als ulls propaganda de les empreses que mes contaminen en les que ens recorden que son mes verdes que les mongetes. Exxon, Coca-Cola, Nike i companyia ens salvaran a tots. Ja podem esperar asseguts.

Vinc a Copenhagen per a presentar un grup del que a Catalunya vindrien a ser els drapaires d’abans pero provinents de la India, Brasil, Argentina, Colombia, Egipte… la idea es que aquests recicladors vinguin a explicar als representants dels seus països i del mon mundial que algunes de les idees que aquests darrers ens proposen per a salvar el planeta potser no son tan bones. Concretament idees de bomber com ara els Mecanisme de Desenvolupament Net (CDM) en que les empreses del nord si volen reduir emissions l’unic que han de fer es pagar diners a una empresa d’un pais en desenvolupament per a que o emiteixi menys o faci les reformes necessaries per a reduir emissions i aixi l’empresa del nord pot continuar contaminant.
El sistema en si es una collonada perque al final no es redueixen emissions totals sino que simplement es mareja la perdiu i s’incentiva que alguns es facin rics fent d’intermediaris.
L’exemple que venim a demostrar es que els recicladors que han vingut amb nosaltres i que s’ocupen de la gran majoria del reciclatge als països en desenvolupament no tenen acces a aquests diners del nord que van a parar a projectes per construir abocadors o incineradores que no nomes son dolents pel medi ambient sino que els hi prenen la feina i els aboquen a la pobresa. Per a veure mes sobre aquest tema podeu visitar el blog que hem creat:
http://frontlineagainstclimatechange.inclusivecities.org/index.html

Jo, com a bon occidentalitzat occidental, soc ignorant del que passa a la resta del mon i observar la interaccio entre aquests recicladors de l’India i els de llationamerica em deixa bocabadat. Aixo de l’aprenentatge intercultural es un mon infinit.

A l’hora de sopar observo com alguns dels indis mengen amb les mans, fins i tot la sopa. I us preguntareu, com s’ho fa per menjar la sopa amb la ma? Doncs fent un agil moviment (que a mi em recorda la giragonsa de canell de la dansa flamenca) i ni una gota va fora. Flipo. En parlo amb l’unic d’ells que parla angles i ella m’explica que al menjar amb les mans la teca te un altre sabor, mes autentic. No sere jo qui li discuteixi ja que sempre he defensat que les gambes o les bones patates fregides estan mes bones quan es mengen amb els dits. Sigui com sigui, per a ells es una cosa tambe cultural i aixo dels coberts es veu que es percep com una intromissio occidental. Jo de moment continuare menjant la sopa amb cullera.

Una altra cosa que em sorpren dels indis son els rots. Al principi es una mica sorprenent que els rots es considerin al nivell de les estossegades; en qualsevol moment, independentment de llur solemnitat, es pot sentir un rot alt i clar, tan definit com desvergonyit. Pero de seguida un s’hi acostuma i no dire que els trobi a faltar pero almenys em pregunto perque a occident s’accepta que la gent estossegui o esternudi pero que una cosa tan natural i fisica com l’eruptar estigui mal vista…
Ara be, si obrim la porta als rots de seguida saltem als pets i la cosa es complica i comenca a fer pudor. Que cadascu faci el que vulgui.

Pero tornem al COP15, al gran xou de la democracia mundial, aqui es on en teoria s’ha de decidir el futur del planeta, el ser o no ser, el quo vadis, etc… Mes de 130 paisos es reuneixen per a negociar com s’ho faran per a posar-se d’acord per a emetre menys gasos. Facil a dir, gairebe impossible de dur a terme. Els països “desenvolupats” (menys del 20% de la poblacio mundial) porten 2 segles carregant-se el planeta i son responsables del 80% de les emissions, els països en desenvolupament volen ser com els països desenvolupats pero, ai las!, ho han de fer sense contaminar. Aixi doncs; tururut. L’altra opcio es que els països desenvolupats redueixin les seves emissions un 80% que a la practica significa viure com els països en desenvolupament. La tercera opcio, i suposo que l’unica viable, es que cambiem el sistema economic i els metodes de produccio per a decarbonitzar l’economia i que el creixement economic es basi en l’economia immaterial mes que en la material. Es la unica manera de reinventar el capitalisme sense petar. Sino, el sistema petara i del capitalisme pasarem a totalitarismes varis i escenaris de Mad Max amb algunes llacunes de llibertat racista i democratica defensada amb ungles i dents per llurs moradors. Un panorama prometedor.

Pero encara es pot salvar. Les negociacions han de durar dues setmanes i en teoria haurien de rubricar les negociacions que s’han vingut esdevenint desde fa uns anys. A la practica tot esta per fer i les estructures de negociacio esta clar que no son les adequades cosa que provoca que alguns països espavilats busquin d’altres vies; al segon dia de la trobada es filtra que Dinamarca, els EEUU i el Regne Unit han estat treballant un document en secret en que decideixen que els països desenvolupats limitaran llurs emissions pel 2050 molt per sobre del limit que atorguen als països en desenvolupament. Com es d’imaginar, tan per la forma com pel contingut els països en desenvolupament encapçalats per la Xina els envien a fregir esparrecs i comencen a treballar per la seva banda. Al tercer dia de negociacions el sentiment es de desolacio i frustracio, sort que queden 10 dies per intentar arreglar-ho. Mentrestant, a dins del congres es multipliquen els actes espontanis i hi ha moltes reaccions de rabia i desesperacio per part d’illes del Pacific que estan comencant a ser engolides pel mar i per part de delegacions africanes a qui el canvi climatic els hi esta transformant les pastures en deserts i per tant complicant molt supervivencia.

Jo en tot aixo soc nomes un observador pero l’estar present t’ajuda a prendre el “pols” a les negociacions. Aixo del “pols” vol dir entendre el grau de carrega emocional a l’ambient, imperceptible des de fora, i que es responsable de que es prenguin moltes decisions irracionals i/o il•lògiques (a vegades per a be, a vegades per a mal).

Aquests tipus d’esdeveniments creen les circumstancies perfectes per a les situacions surrealistes, n’enumero unes quantes:
–    Predicant amb l’exemple: L’esdeveniment per a salvar el medi ambient reunira 17000 animes a Copenhagen cosa que generara 40.500 tones de CO2, equivalents a les emissions de CO2 del Marroc per tot un any,
–    Sexe gratis: Amb un intent d’evitar que els delegats a les negociacions es desconcentressin i sabedor de que les nits d’aquests esdeveniments son llargues i les paga el contribuent l’alcalde de Copenhagen va decidir enviar una carta a tots els hotels demanant-los de ser sostenibles i no oferir prostitutes als hostes. La reaccio del sindicat del sexe a Copenhagen va ser d’oferir serveis gratis a qualsevol delegat que ho pugui acreditar. Aixo es marketing i no el que fa l’ajuntament!
–    Menjada de coco: avui en dia en que esta de moda ser ecologic i que tota la propaganda va dedicada a fer un rentat de cervell al ciutada per a que es cregui que un 4×4 pot ser ecologic resulta que els organitzadors de la conferencia faciliten als qui ho desitgin visites a una incineradora veina que venen com a verda i que no produeix CO2 ni res. Per a presentar una tecnologia que te una  eficiencia maxima d’un 20% com a solucio per salvar el planeta s’ha de nassos.

Els dies se succeeixen i la historia dels nostres recicladors interesa molt als periodistes d’arreu. Des de la CNN a Al-Jazeera passant per diaris com la Vanguardia i molts d’altres els hi fan entrevistes. L’aconseguir que gent que gairebe no ha anat a l’escola, que ha viscut en barraques i que s’ha sabut organitzar en cooperatives per a recollir, separar i vendre materials arribin a poder parlar amb els delegats de llurs països i que les seves reivindicacions arribin a tenir una repercussio tan gran es quelcom que m’omple d’emocio. Al final, al quart dia acaben atraient l’atencio dels responsables d’aprobar les metodologies de concessio de subvencions els quals se sorprenen del mal que alguns dels seus projectes estan fent a països en desenvolupament.

En una de les entrevistes que els hi fan un periodista danes els hi pregunta que es el que mes els hi sorpren de Copenhagen i la recicladora els hi engega: “el que em trenca el cor es veure la quantitat de coses utils que llencen i com malgasten el menjar. Al meu pais tot aixo es reaprofitaria i aqui ho llencen i ho acaben cremant. Em pensava que els europeus eren mes intel.ligents.” La periodista es queda de pedra i acte seguit em mira amb cara d’aprovacio.

Jo he de marxar de Copenhagen el divendres 11, al bell mig de les negociacions i abans dels actes multitudinaris com ara les manifestacions i d’altres. La Unio Europea s’acaba de posar d’acord per a posar diners i propostes sobre la taula. Clarament insuficients pero que haurien de servir per a salvar-s’hi la cara. Els EEUU intenten comprometre’s al minim i els de l’arxipelag de Tuvalu estan desesperats perque veuen que ja poden preparar les escafandres.
No se que en sortira de tot aquest xou pero posaria la ma al foc que l’acord sera de minims molt minims. Tot i aixo, crec que mes important que l’acord en si es que els països es posin d’acord per a treballar junts, que comencin a confiar els uns en els altres. Aixo es molt dificil en un marc tan multilateral i tan poc institucional pero es l’unica alternativa que tenim per a que la humanitat se’n pugui sortir d’aquesta.

Jo no les tinc totes pero suposo que l’unic que podem fer es creuar els dits i fer tanta pressio com poguem en el dia a dia, consumir responsablement, elegir politics de fiar i inteligents (combinacio dificil pero algun ha de quedar) i entendre que o ens salvem tots o no se salvara ningu.

Collonades? Potser no.

PS: Copio aqui un dels parlaments d’una de les recicladores de la India anomenada Baby Mohite traduit al castella, per a llegir-ne d’altres cliqueu aqui.
Las lluvias que se supone llegan en el mes de junio, han llegado en el mes de noviembre. El tiempo y las estaciones están cambiando.

Los países desarrollados contaminan el mundo mucho más que los países en desarrollo y han causado esto.

La gente pobre como nosotros, ayuda al medio ambiente, metiendo las manos en la basura y separando los residuos a fin de poderlos reciclar y tratarlos a través del compostaje.

Debido a que reciclamos, podemos reducir la dependencia de la extracción de recursos frescos – menos tala de árboles, menos minería, menos quema, lo que significa menos contaminación.

Ahora hay varias empresas de países desarrollados que vienen y quieren tomar el control de todos los residuos en nuestros países, lo que significa que perderemos nuestros medios de subsistencia y el medio ambiente será dañado porque quieren quemar los residuos, lo que forzará la extracción de nuevos recursos.

Hay 6000 familias de recicladores en nuestra ciudad y nuestro medio de vida depende de los residuos, si nos quitan los residuos para producir combustible derivado de los mismos, ¿cómo vamos a comer?

No es sólo una cuestión de nuestros medios de subsistencia; cuando las empresas queman los residuos, éstas contaminarán nuestra tierra, aire y ríos.

En el pasado, cuando estábamos trabajando en los contenedores de basura, recogiendo residuos de aquí y allá, fuimos ignorados, menospreciados y discriminados. Tan pronto como las empresas se dieron cuenta de que había dinero por hacerse a partir de los residuos, llegaron a quitarnos nuestros medios de subsistencia.

Sabemos que nuestras condiciones de trabajo no eran buenas, y queríamos cambiar eso. Por ello, hemos creado una cooperativa para promover la separación de residuos en la fuente, organizar la recolección puerta-a-puerta y mejorar nuestras condiciones laborales.

Cuando íbamos a recoger la basura de los contenedores, nadie nos pagaba, pero ahora dirigimos un sistema de recolección puerta-a-puerta y ganamos dinero por ello. Ya no se nos discrimina, nos ven con respeto y aprecio.

Antes nos trataban como animales, ahora si no llegamos a recoger la basura nos preguntan “¿qué pasó?” Realmente se preocupan por nosotros.

En las casas en las que doy servicio cuando les expliqué que iba a estar fuera durante unos días me preguntaron “¿dónde vas?” Les dije: “Voy a Dinamarca”, entonces me preguntaron “¿Cómo vas allí?” Les dije: “me voy en avión” y se vieron felizmente sorprendidos. Les expliqué que iba a representar a la cooperativa de recicladores y me pidieron que les informara lo que sucede en Dinamarca. Y así lo haré.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *