Uncategorized

PRETORIA I CARABASSES – PER FI SURTEN ELS NUMEROS!

Des dels principis de l’especulacio immobiliaria a Barcelona que jo em preguntava:
1- Perque els politics no fan la seva feina i aturen l’especulacio?
2- Qui s’acaba embutxacant tots els cales (ficticis) generats per increments del preu en relacions de 1.000% o 10.000%.
De la meva poltrona brusselenca estant des de la qual em miro la llunyana (o no) Catalunya finalment veig que es resol l’entrellat. Per dir-ho ras i curt; els politics que tenien en les seves mans aturar l’especulacio n’eren els principals instigadors doncs era la seva principal font d’ingressos, sigui directament o indirectament (rebent les ensabonades dels bancs).
Ara em direu que aixo estava cantat, que era obvi que els politics i els bancs s’enriquien a costa dels ciutadans. Discrepo. Durant uns quants anys reputats economistes catalans (il.luminats tant de dretes i com d’esquerres) van defensar que aixo era l’oferta i la demanda, que si els preus pujaven era perque algu els podia pagar, que aixo genera creixement i ocupacio… d’aqui fins al Zapatero treien pit per Europa per la capacitat de l’economia espanyola de generar ocupacio (del totxo).
Ara es l’hora de recollir els fruits d’una decada de desproposits i disbarats i d’obsolescencia politica i economica.
I d’aqui podria comencar a divagar sobre el perque de tot plegat i que si aquest, que si aquell, que si tots els politics son iguals, que si tenim el que ens mereixem. No ho fare, i no per falta de ganes ni d’arguments sino per falta de temps.
Nomes dos punts:
Un, aixo es podria haver evitat:
A Belgica, pais desenvolupat, europeu i caotic pero amb un sistema politic curios pero serios la especulacio immobiliaria no ha existit perque els politics van fer i van mantenir lleis que impedien que la gent comences a acumular propietats que no necessitaven, amb impostos que incentivaven el lloguer (lloguer de veritat, no com a Catalunya), amb incentius per a la primera compra i desincentius per a vendre la vivenda pocs anys despres d’haver-la comprat, amb lleis que impedien que els bancs es llancessin a especular amb els estalvis i el futur dels ciutadans… resultat: els preus de l’habitatge durant els darrers 15 anys ha pujat mes o menys seguint la inflacio.
Un exemple molt grafic es d’una amiga belga amb un bon sou i contracte que veient que tothom comprava pisos va anar al banc (l’equivalent de la Caixa de Pensions a Belgica) a demanar una hipoteca i mentre que un banc iberic l’hauria entabanat, hipotencant-la pels següents 40 anys aquest banc belga li va dir que no era bona epoca per comprar… La satisfaccio i la confianca del client per davant del diner facil. A Catalunya politics i banquers van triar el “pan para hoy, hambre para manyana” sabent que la gana la passaran els ciutadans i no ells.
Dos, el rerafons:
El cas Pretoria i d’altres casos de corrupcio que hem vist a l’estat denoten un altre problema real: el financament de partits politics. El que han fet gent com en Millet & cia es gravissim i imperdonable pero s’ha de reconeixer que el sistema de financament dels partits a Catalunya i a Espanya incentiva la corrupcio: un partit nomes pot creixer si obte financament i si els grans partits a Catalunya i Espanya no haguessin arrambat diners d’aqui i d’alla potser ara no serien tan “grans”. S’esta demostrant que la “grandeur” d’un partit es proporcional als diners que s’han sabut arrambar.
Ara be, els partits politics i els politics son necessaris perque de politica, ens agradi o no, n’hi haura sempre (la faci un dictador, un politic o un futbolista) i per aixo ens cal un sistema que sigui transparent i equilibrat per financar els partits. Sino tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra. D’aixo els catalans en sabem molt. Ens agrada repetir-nos, pero uns minims de serietat son imprescindibles per a continuar amb la paradeta encara que se’ns caigui a trocos.
Lo important, ara per ara, es que ja surten els comptes. Ja sabem perque van pujar els preus i qui s’ha endut els quartos… mes important encara es que ara que ja sabem que va passar es important treballar per a que no torni a passar. De moment no s’ha fet RES per a canviar un sistema que incentiva l’especulacio i la usura en lloc de la inversio productiva i l’honestedat. Jo entenc que els nostres politics estiguin ocupats amb Pretories, Victories i Cabories pero des de la meva poltrona brusselenca convido als partits catalans a venir a aprendre del model belga.
Sino n’aprenem aixi que la cojuntura es recuperi la tornarem a ballar. I per ballar ja en tenim prou amb les cancons del PoloniCarabasses, pretorianesa.

Carabasses, pretorianesDes dels principis de l’especulacio immobiliaria a Barcelona que jo em preguntava:

1- Perque els politics no fan la seva feina i aturen l’especulacio?

2- Qui s’acaba embutxacant tots els cales (ficticis) generats per increments del preu en relacions de 1.000% o 10.000%.

De la meva poltrona brusselenca estant des de la qual em miro la llunyana (o no) Catalunya finalment veig que es resol l’entrellat. Per dir-ho ras i curt; els politics que tenien en les seves mans aturar l’especulacio n’eren els principals instigadors doncs era la seva principal font d’ingressos, sigui directament o indirectament (rebent les ensabonades dels bancs).

Ara em direu que aixo estava cantat, que era obvi que els politics i els bancs s’enriquien a costa dels ciutadans. Discrepo. Durant uns quants anys reputats economistes catalans (il.luminats tant de dretes i com d’esquerres) van defensar que aixo era l’oferta i la demanda, que si els preus pujaven era perque algu els podia pagar, que aixo genera creixement i ocupacio… d’aqui fins al Zapatero treien pit per Europa per la capacitat de l’economia espanyola de generar ocupacio (del totxo).

Ara es l’hora de recollir els fruits d’una decada de desproposits i disbarats i d’obsolescencia politica i economica.

I d’aqui podria comencar a divagar sobre el perque de tot plegat i que si aquest, que si aquell, que si tots els politics son iguals, que si tenim el que ens mereixem. No ho fare, i no per falta de ganes ni d’arguments sino per falta de temps.

Nomes dos punts:

Un, aixo es podria haver evitat:

A Belgica, pais desenvolupat, europeu i caotic pero amb un sistema politic curios pero serios la especulacio immobiliaria no ha existit perque els politics van fer i van mantenir lleis que impedien que la gent comences a acumular propietats que no necessitaven, amb impostos que incentivaven el lloguer (lloguer de veritat, no com a Catalunya), amb incentius per a la primera compra i desincentius per a vendre la vivenda pocs anys despres d’haver-la comprat, amb lleis que impedien que els bancs es llancessin a especular amb els estalvis i el futur dels ciutadans… resultat: els preus de l’habitatge durant els darrers 15 anys ha pujat mes o menys seguint la inflacio.

Un exemple molt grafic es d’una amiga belga amb un bon sou i contracte que veient que tothom comprava pisos va anar al banc (l’equivalent de la Caixa de Pensions a Belgica) a demanar una hipoteca i mentre que un banc iberic l’hauria entabanat, hipotencant-la pels següents 40 anys aquest banc belga li va dir que no era bona epoca per comprar… La satisfaccio i la confianca del client per davant del diner facil. A Catalunya politics i banquers van triar el “pan para hoy, hambre para manyana” sabent que la gana la passaran els ciutadans i no ells.

Dos, el rerafons:

El cas Pretoria i d’altres casos de corrupcio que hem vist a l’estat denoten un altre problema real: el financament de partits politics. El que han fet gent com en Millet & cia es gravissim i imperdonable pero s’ha de reconeixer que el sistema de financament dels partits a Catalunya i a Espanya incentiva la corrupcio: un partit nomes pot creixer si obte financament i si els grans partits a Catalunya i Espanya no haguessin arrambat diners d’aqui i d’alla potser ara no serien tan “grans”. S’esta demostrant que la “grandeur” d’un partit es proporcional als diners que s’han sabut arrambar.

Ara be, els partits politics i els politics son necessaris perque de politica, ens agradi o no, n’hi haura sempre (la faci un dictador, un politic o un futbolista) i per aixo ens cal un sistema que sigui transparent i equilibrat per financar els partits. Sino tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra. D’aixo els catalans en sabem molt. Ens agrada repetir-nos, pero uns minims de serietat son imprescindibles per a continuar amb la paradeta encara que se’ns caigui a trocos.

Lo important, ara per ara, es que ja surten els comptes. Ja sabem perque van pujar els preus i qui s’ha endut els quartos… mes important encara es que ara que ja sabem que va passar es important treballar per a que no torni a passar. De moment no s’ha fet RES per a canviar un sistema que incentiva l’especulacio i la usura en lloc de la inversio productiva i l’honestedat. Jo entenc que els nostres politics estiguin ocupats amb Pretories, Victories i Cabories pero des de la meva poltrona brusselenca convido als partits catalans a venir a aprendre del model belga.

Sino n’aprenem aixi que la cojuntura es recuperi la tornarem a ballar. I per ballar ja en tenim prou amb les cancons del Polonia.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *