Plea for a swap: Barroso for president of the E. Council and Van Rompuy for president of the E. Commission

 Europe english  No Responses »
Nov 302009
 

Fuer ein foderals EuropaApparently, Van Rompuy is an European federalist (see Jean Quatremer’s post). This is great news albeit bizarre ones… Isn’t it weird that the first president of the European Council, who is meant to represent the interests of the member states is more federalist than the president of the European Commission (meant to represent the European interest)???

So far, if there is anything that Barroso has  proven to be capable of is to listen and obey the European Council. He has never dared to call himself a federalist. In small circles he has even mentioned that he is not sure of what he really is! In fact, he is probably the less federalist Commission president that I can recall…

On the other hand Van Rompuy comes from Belgium, a country that knows what federalism is and hence knows what he is talking about when he says that he is a “non-fundamentalist” federalist. It is excellent that we have a federalist presiding the European Council because this will allow him to shape the position in the right way; i.e. not wanting to be the head of the executive or use a kind of a prime minister approach that probably someone like Tony Blair would have taken on.

However, I still believe that it would be good (or even mandatory) if the president of the most communitarian body of the EU would be a federalist. History tends to put people in strange positions but such a contradiction of vocations in the two top jobs of the EU is quite remarkable.

Wouldn’t it make more sense that Barroso becomes the president of the European Council and Van Rompuy the president of the European Executive?

If there is common agreement between the two a swap could be arranged. I believe they would sleep better at night if they would know that during the day their political beliefs match their political roles.

 Posted by admin at 16:04  Tagged with: , , ,

SEPARATING ENVIRONMENT AND CLIMATE CHANGE: THE RIGHT WAY TO KILL EITHER OF THEM?

 Environment, Europe english  2 Responses »
Nov 282009
 
In its new European Commission JM Barroso has decided to separate environment from Climate Change; Environment portfolio goes to Janez Potocnik (Slovenia), who wad Research in the last Commission, the new ‘Climate Action’ nominee is Connie Hedegaard from Denmark.
Is this the result of member states short-sightedness and not understanding the system when amending the Constitutional treaty so that the new Lisbon treaty would have an European Commission (representing the European interest) with 27 commissioners?
Could be…
But what is for sure is that Barroso is using this illogical increase in the name of portfolios to divide and rule. It is understandable, this is politics.
The field of Environment has been a pain during the last 5 years; one of the policy fields that more legislation has produced, that more cases has brought in front of the European Court of Justice and with one of the stronger commissioners: Stavros Dimas.
Stavros Dimas, outgoing Environment Commissioner, has been one of the positive surprises of the last commission. Nobody expected the greek conservative to take environment seriously, hence he was the perfect candidate to keep Environment low profile. This didn’t work and luckily for the environment he has been a pain; he has never hesitated in contradicting his president and the member states.
But Barroso is learning; he doesn’t want to have a strong profile on Environment (remember his cutting red-tape obsession) so he separated Environment from Climate Change first and then put Potocnik, a profile with proven record of uncontroversiality, ahead of it. This should help him keep things under control…
But is this good for Europe? The problem with separating dossiers is that when producing policy it is often the case that different DGs of the Commission produce contradictory policies. For instance; the industry DG deciding push for more cars when environment DG says we should have less or Environment DG deciding on policies that reduce employment, contradicting what is preached by DG Employment.
So far, it has been very useful (and logical) to have Environment DG dealing with climate change because it assured that all environmental policies were intended to fight climate change. This might seem obvious but it is not. Even now DG environment has promoted legislation that does not help to fight climate change. For instance; instead of pushing for recycling the EU is effectively promoting incineration. The argument of climate change was useful to make the case that destroying resources and having to start with extraction and production cycle again is worst than recycling. Still the EU chose incineration because of one more example of the power of industrial lobbies. This is one of the exceptions, but generally speaking DG Environment has been consistent in policies that link environmental protection with climate change.
By splitting the Enviroment portfolio and giving it to low profilers we will have more examples of uncoordinated action to fight climate change. More contradiction means less action, less action means less trouble. We can continue to play the role of the naked emperor with the aggravation of using climate change as an excuse to justify anything, even what is not good for the environment. There is a danger that the new Climate Action DG might become the newest greenwashing tool at supranational level.
Barroso is showing he is willing to manage power and it is to be welcomed that he is now taking own decisions under his sole responsibility. But is this emergence of a real head of the European executive good for the environment and, at the end of the day, good for Europe?

climate change heartIn its new European Commission JM Barroso has decided to separate environment from Climate Change; Environment portfolio goes to Janez Potocnik (Slovenia), who wad Research in the last Commission, the new ‘Climate Action’ nominee is Connie Hedegaard from Denmark.

Is this the result of member states short-sightedness and not understanding the system when amending the Constitutional treaty so that the new Lisbon treaty would have an European Commission (representing the European interest) with 27 commissioners?

Could be…

But what is for sure is that Barroso is using this illogical increase in the name of portfolios to divide and rule. It is understandable, this is politics.

The field of Environment has been a pain during the last 5 years; one of the policy fields that more legislation has produced, that more cases has brought in front of the European Court of Justice and with one of the stronger commissioners: Stavros Dimas.

Stavros Dimas, outgoing Environment Commissioner, has been one of the positive surprises of the last commission. Nobody expected the greek conservative to take environment seriously, hence he was the perfect candidate to keep Environment low profile. This didn’t work and luckily for the environment he has been a pain; he has never hesitated in contradicting his president and the member states.

But Barroso is learning; he doesn’t want to have a strong profile on Environment (remember his cutting red-tape obsession) so he separated Environment from Climate Change first and then put Potocnik, a profile with proven record of uncontroversiality, ahead of it. This should help him keep things under control…

But is this good for Europe? The problem with separating dossiers is that when producing policy it is often the case that different DGs of the Commission produce contradictory policies. For instance; the industry DG deciding push for more cars when environment DG says we should have less or Environment DG deciding on policies that reduce employment, contradicting what is preached by DG Employment.

So far, it has been very useful (and logical) to have Environment DG dealing with climate change because it assured that all environmental policies were intended to fight climate change. This might seem obvious but it is not. Even now DG environment has promoted legislation that does not help to fight climate change. For instance; instead of pushing for recycling the EU is effectively promoting incineration. The argument of climate change was useful to make the case that destroying resources and having to start with extraction and production cycle again is worst than recycling. Still the EU chose incineration because of one more example of the power of industrial lobbies. This is one of the exceptions, but generally speaking DG Environment has been consistent in policies that link environmental protection with climate change.

By splitting the Enviroment portfolio and giving it to low profilers we will have more examples of uncoordinated action to fight climate change. More contradiction means less action, less action means less trouble. We can continue to play the role of the naked emperor with the aggravation of using climate change as an excuse to justify anything, even what is not good for the environment. There is a danger that the new Climate Action DG might become the newest greenwashing tool at supranational level.

Barroso is showing he is willing to manage power and it is to be welcomed that he is now taking own decisions under his sole responsibility. But is this emergence of a real head of the European executive good for the environment and, at the end of the day, good for Europe?

 Posted by admin at 10:28  Tagged with: , , , , , , ,

ECONOMY – ECOLOGY = 0

 Economics, Environment  No Responses »
Nov 262009
 

Filipines - ManilaJust came back from the Philippines and I could see with my own eyes a very clear example of how the environment is the basis of the economy.

Manila suffered severe floods a month ago: 4 typhoons visited the archipelago and almost all the city (20million hab) was flooded.  Water and mud reached three-stories high. This might sound like the typical climate change story (and it partly is): unusual intense rains blocked the sewers, not used to such big flows. However, the fact is that when being there I could see how the high intensity of torrential waters was only responsible for 50% of the damage; the truth is that sewers were blocked by the huge amounts of waste, mainly plastic bags, dumped in the streams across the city. If the damage that these plastic bags caused had been included in their prices they would have been so expensive that they had not been able to be sold. The price of the plastic bags only reflected part of the cost of production but in no way its environmental cost.

On the top of that, the mud that covered the city was dragged by the waters from the hills surrounding the city. This had not happened in the past because the forests were keeping the soils in place (40 years ago similar storms struck Manila but the mud stayed in the hills) . During the last 20 years all these trees have been cut to build residential complexes and gulf fields. It is now clear that those trees, because of its function, had a lot higher value than what economists and developers thought and what prices reflected. And the top of the paradox is that those paying most of the price of removing the trees are now the poor people living downtown who have seen their households covered with mud. Those who live in the hills only paid a marginal cost for cutting the trees.

All in all; man-made climate change, man-produced plastic bags and forests cut by men are all three the living demonstration of bad economics. The prices didn’t tell the truth; most of the costs (that should have been included in the price) were to be paid after the products were sold and the profit was made by some whilst costs had to be shouldered by many.

Economic theory is useful to nurture philosophical discussions and make one’s ego feel good but seeing with my eyes the effects of getting things wrong (and it’s been 200 years of bad economics) is as humbling as it is infuriating. Being “green” is not a trend, not even a matter of political choice; it is about understanding that the real meaning of economics is the efficient management of today’s and future’s resources in a world of scarcity.

 Posted by admin at 14:04  Tagged with: , , , , , ,

CRONIQUES FILIPETES

 Environment, Viatges  No Responses »
Nov 252009
 
CRONIQUES FILIPETES
00.30h Dimarts 17 Novembre 2009, aterro a Manila despres de mes de 20i-tantes hores de viatge. Arribo a l’hotel a les 2AM amb una dosis de jet-lag considerable. Nit en blanc que s’acaba rapid perque per sort, o per desgracia, el programa del dia comenca d’hora. Retrobo amics de la xarxa Zero Waste d’arreu del planeta per esmorzar i acte seguit els organitzadors filipins ens coloquen en un autobus per anar a visitar una escola.
A l’escola ens reben a la hawaiana, amb collarets de flors, discursos… els professors de l’escola ens fan el passadis a l’entrada del pavello on ens hi esperen mes de 1000 (!!!) alumnes. La trobada comenca amb una pregaria (aqui tot comenca amb pregaries) en que es demana a Jesucrist que ens ajudi en la gestio de residus. No se si aquesta era la seva especialitzacio pero qualsevol ajuda es benvinguda sobretot si ve del cel. Segueix l’himne de Filipines i despres ens presenten a la delegacio d’internacionals com si fossim estrelles del rock. Flipo.
Despres dels nostres discursos ens obsequien am danses locals la musica de la qual recorda moltissim a la musica mariachi, els gestos a una jota i les cançons acaben amb un “ole!” general. El que poden fer tres segles d’ocupació espanyola!
Filipines va ser “descoberta” pels espanyols l’any 1571  i el nom de filipines ve del rei Felip II que reinava aleshores en aquell fantastic imperi “en el que no se pone el sol”. Els espanyols van ocupar l’archipelag durant 4 segles, imposant la religio catolica pero en aquest cas no la llengua. El 1898 els americans van fer fora les restes de l’imperi espanyol i s’hi van estar fins al 1946. D’aqui el fet que els filipins parlin molt be l’angles, l’educacio sigui bastant a l’americana i tot estigui senyalitzat en angles. La llengua local es el tagalog, el dialecte majoritari, pero hi ha unes 180 altres llengües indigenes aixi com el xines, de sempre les filipines han tingut colonies de comerciants xinesos, i l’arab que es parla cap al sud, reminiscencia de quan els arabs controlaven els mars fa uns mil anys.
Tornant a l’escola: els 1000 alumnes entomen les presentacions sobre el tema de gestio de residus, la importancia de separar, reciclar i compostar, etc amb un interes sorprenent i per les seves intervencions es pot veure que el tema no es gens nou per a ells. Es ben trist que aquesta gent que no te gairebe res (a nivell material), sapiga i es preocupi mes pel medi ambient que nosaltres que som els que portem mes de 100 anys promovent  destruccio mediambiental, consumisme i que, al cap i a la fi, ens estem carregant el seu futur… Esta clar que la justicia no s’imposara per si sola.
Despres de l’escola anem a visitar l’alcalde de Manila a l’ajuntament. Ens rep la banda municipal amb honors d’ambaixadors. La trobada es d’allo mes interessant. L’alcalde –un ex-general- es sorprenentment receptiu i coneix el problema dels residus i llur relacio amb la inmundicia i la pobresa. Companys de sud-africa i la India li donen consells que son molt ben rebuts pels gestors municipals i pel mateix alcalde.
Mes tard ens reunim amb el vice-alcalde de nomes 35 anys que el primer que ens diu es que ell coneix el tema dels residus molt be perque dels 9 als 15 anys va haver de fer de drapaire per a sobreviure, despres va compaginar l’escola amb fer de taxista a pedals i d’alla es va aconseguir muntar la seva campanya per a ser elegit i vet-el aqui amb 35 anys i essent la segona maxima autoritat en una ciutat de 20 milions d’habitants. Coneix la pobresa i la importancia del sector informal en el reciclatge i ens entenem la mar de be. Comentem entre la delegacio internacional la diferencia en coneixement del tema entre els politics a Europa o als EEUU i aquests de països menys “desenvolupats”.
Una cosa esta clara: La politica –sigui democratica o no- funciona quan els politics tenen els ciutadans al darrera. Com hem vist a Catalunya, a Espanya i mes enlla, de seguida que els politics nomes tenen diners i empreses al darrera no nomes explota la corrupcio sino que la credibilitat del sistema es desmorona i els ciutadans es comencen a preguntar per a que paguen impostos. A Filipines la societat civil es ben viva i ben propera als politics cosa que ajuda a que el seu rudimentari sistema democratic funcioni.
Despres de l’exitosa trobada a l’ajuntament ens porten a l’aeroport on volem cap a la illa de Palawan, al bell mig de les filipines. Arribem a Puerto Princesa, la capital, on ens hi estarem una setmana en un simposi nacional sobre la gestio alternativa de residus. La ciutat no s’ha triat a l’atzar. Es un dels exponents del desenvolupament sostenible a Filipines. 20 anys enrera les Filipines tenien un 90% del pais cobert de boscos i selves, a l’actualitat la tala d’arbres per a l’exportacio i per a fer lloc a l’agricultura ha reduït la superficie arborea a un 12%. L’illa de Palawan es la unica que ha augmentat llur massa forestal (60%). Des dels 90s que basen el seu desenvolupament en la sostenibilitat mediambiental; prohibicio de talar arbres, proteccio d’especies animals i tribus indigenes, agricultura organica… El seu alcalde ens explica com aquesta aposta els ha permes creixer economicament i invertir en educacio i mes desenvolupament sostenible. L’alcalde es un altre exemple d’heroi local i mireu si ha anat lluny que ha imposat a totes les parelles que es casin que despres del casament plantin un arbre.
El temps s’ha encarregat de demostrar que aixo de plantar arbres i conservar ecosistemes no es un caprici del moviment hippy sino la base per a una economia amb futur; a Manila ho van patir a la carn quan un mes enrera el 80% de la metropolis es va inundar per culpa dels 4 tifons que van visitar l’illa. L’aigua i el fang van arribar a 3 pisos d’altura i al nord del pais es va emportar per davant la collita anual d’arros just abans de la collita (en un pais en que es menja arros per esmorzar, dinar i sopar i es la base de la dieta). Ara s’han adonat que si no haguessin talat boscos sencers dels turons de la periferia per a construir-hi zones residencials i camps de golf, els boscos haurien pogut aturar les riades de fang que van inundar camps i ciutats. A mes, es veu que la meitat de la culpa de la inundacio de Manila es de les bosses de plastic que s’acumulen en els rierols i que van bloquejar les clavegueres impedint el drenatge. Un desastre. Vet aqui un exemple clarissim de com l’ecologia es la base de l’economia i els que planifiquen l’economia sense tenir en compte principis de sostenibilitat mediambiental estan construint un edifici sense fonaments que fa anys que no para d’esfondrar-se.
Vaig a sopar amb amics filipins a un restaurant tipic. Bevem aigua de coco i mengem peixos locals rarissims. La cuina filipina es riquissima. No mengen pa, nomes arros per tot i a tot hora. Tindre temps de cansar-me’n.
Dimecres18 Novembre
Els amics filipins em proposen d’anar visitar illes properes pel mati. Ens llevem a les 5AM i saltem en unes motos amb sidecar en els que s’hi poden encabir fins a 5 persones i que son el metode de transport a l’illa. Lentes, pero segures.
Anem amb aquests sidecars fins a un port on hi lloguem unes barques d’aquestes polinesies amb bambus estabilitzadors a cada costat. Salpem amb la sortida del sol despres d’haver esmorzat arros amb tonyina. Pasarem el mati visitant illes on podem fer capbusades i observar-ne el corall i una gran varietat de peixos, cloïsses, estrelles de mar i altres coses rares. Un peix particularment curios es un de verd, quadrat i amb banyes que es veu que s’infla quan se li fa no se que. Rarissim.
Feia temps que no veia tanta varietat i riquesa marina. Fins i tot em trobo amb el peix “clown”, el Nemo de la pelicula! Per desgracia molt dels coralls son morts per culpa de la pesca amb dinamita que es practicava abans i que encara de forma ilegal algun pescador fa servir. Hi ha cada troglodita…
(Es fantastic aixo d’estar a 25 graus a ple sol, capbussant-me en aigües calides a finals de novembre!)
Per la tarda tornem cap a Puerto Princesa on comença la trobada.
Sopem amb l’alcalde de Puerto Princesa que ens explica lo ve que li ha anat a l’illa per haver apostat per la sostenibilitat des de fa 15 anys. Un tio molt dinamic. Despres indigenes de l’illa ens fan una demostracio de danses tradicionals.
Dijous 19 Novembre
Ens passem tot el dia de simposi. A la conferencia hi participen uns 1.000 participants vinguts de tot el pais, hi ha alcaldes, politics, religiosos, mestres, gestors, filosofs, estudiants d’instituts… deu ni do!
L’ambient a la trobada es molt bo i parlo molt amb els participants filipins que s’interesen en la situacio dels residus a Europa i em meravellen amb les seves experiencies que, sovint sense recursos, duen a terme. El Romualdo per exemple m’explica com a l’escola on treballa (barri pobre) els alumnes aprenen a fabricar el seu propi paper reciclat, a fer compostatge i com els alumnes poden pagar part de la matricula portant materials per reciclar de casa que l’escola els hi compra a preu de mercat. Han aconseguit reduir els residus en un 90% i la repercusio d’educacio els fills per a que aquests eduquin els seus pares ja es deixa veure al barri.
Vaig a sopar amb els meus amics filipins que em porten a un lloc tradicional on l’aperitiu son cucs en una mena d’escabetx. En tasto un, te un regust a ostres pero la textura i el fet de saber que aquesta cosa llargaruda (10cm) i viscosa que tinc a la boca es un cuc em regira l’estomac una mica. S’ha de provar de tot en aquesta vida.
Divendres 20 Novembre
Esmorzo el meu peix amb arros i vaig cap al simposi. De cami em trobo amb un grup de monges que participen a la trobada. Hi parlo. Quan saben d’on vinc em recorden els temps de l’ocupacio espanyola i em demostren que saben algunes paraules en castella (de fet, la llengua oficial filipina, el tagalog, te moltes paraules en castella) comencen amb “abrelatas”, “puerta”, “luego” i quan s’animen pasen a “atras satanas” i entre mil rialles diuen “conyo!”. Quin fart de riure amb les monges. Precisament Sor Arcelita parlara despres de mi el mateix mati sobre la seva gestio de residus a un hospital que gestionen les monges i com han aconseguit millorar la qualitat mentre rebaixaven els costos gracies a una gestio mes sostenible. Admirable.
A la conferencia tambe hi apareixeran alguns politics a practicar l’autobombo. Les eleccions son d’aqui 6 mesos i tothom va  escalfant motors. Pel que em diuen els meus amics filipins les eleccions normalment es desenvolupen de forma prou lliure a les ciutats pero es al camp on exercits privats coaccionen als camperols a votar per uns o altres. La situacio pel que fa a normalitat democratica dista de ser optima pero com he explicat abans, la xarxa social es ben densa i trobo que els ciutadans son mes propers als politics (i/o viceversa) que a Catalunya. Es nomes una impressio.
Pel vespre s’acaba la trobada amb una declaracio sobre el canvi climatic en la que es demana als representants a la cimera de Copenhagen que tinguin en compte els sols per lluitar l’escalfament global. Si tota la materia organica dels nostres residus es compostes i acabes tornant als sols enlloc de ser cremada en incineradores (alliberant carboni a l’atmosfera) o podrint-se a abocadors (generant gas meta) s’aconseguirien efectes importants. Es important tornar el carboni als sols.
Sopar de comiat i festa.
Dissabte 21 Novembre
Anem a visitar la joia natural de Filipines: el riu subterrani de Palawan, candidat a ser una de les 7 meravelles de la natura http://www.vote7.com/n7w/nature/finalists . Arribar fins al paratge natural on es troba el riu subterrani es una odissea que ja paga el viatge per si sol: jungla, camps d’arros, palmeres, bufals, micos… de pel•lícula, jo no m’hauria pensat mai que visitaria paratges com aquests i la veritat es que no els ubicava a les filipines.
Despres de dues hores de jungla sortim a un embarcador des d’on agafem barques polinesies que ens arriben fins a la cala on es troba l’entrada del riu subterrani. Mes jungla, micos i llangardaixos llarguissims i arribem a l’entrada. Muntem en canoes i ens escorten cap a dins. 8km de riu navegable dins les entranyes d’una muntanya de roca massissa. Ratpenats i mosquits a mansalva. En sortim uns hora mes tard i refem el cami fins a l’embarcador inicial on mengem sota les palmeres a primera de linia de mar. Cocos, peix fresc, porc, platans i, com no, arros i mes arros.
Tornem cap a Puerto Princesa i amb uns quants anem a visitar les entranyes de la ciutat; mercats, drapaires, botigues… Els mercats no passarien cap regla d’higiene europea, no perque estiguin bruts, sino perque no hi ha refrigeracio i tant el peix com la carn s’ofereixen a temperatura ambient (mes de 20 graus). Aixo si, els productes son fresquissims i la varietat de peix i marisc deixaria en ridicul a la Boqueria.
Acabem la passejada sopant a una pizzeria local farts de menjar arròs a tots els àpats des que vam arribar. Tota la cervesa local es San Miguel, aquella que alla on va triomfa, pero tot i que te el mateix logo que la marca catalana els locals diuen que la versio filipina es de propietat nacional. Per la varietat i sabor crec que deu ser cert.
Diumenge 22 Novembre
En el darrer dia a Puerto Princesa decideixo embarcar-me sol a visitar el complex de “Dos Palmas” http://www.dospalmas.com.ph/corporate_profile.php on a part d’un ambient paradisiac hi tenen uns coralls protegits de fa temps i que per tant em permeten veure com era el fons mari de les filipines abans la pesca en massa en fes malbe una gran part.
L’experiencia val la pena; capbussant-me nomes amb ulleres d’aigua i tub assisteixo a l’espectacle mari mes bell que hagi vist mai. Es de National Geographic; coralls de mil colors i formes, cloïsses gegants (1 metre de llarg i tones de pes), marisc, anemones, tortugues i peixos de tota mena. Torno a veure el peix pallasso “clownfish” http://www.aquariumbcn.com/AQUARIUM/exhi_acu_tropical.php?id=cw42f0f820e3296&id2=cw42f0f997be8a6  (el Nemo de la pelicula) en el seu medi.
Despres de dues hores de capbussades vaig a explorar coralls amb kayak. Despres de l’esport matinal dino en el complex i acte seguit vaig a fer la migdiada en una hamaca entre dues palmeres arran de platja.
Per la em reuneixo amb els amics que queden a Puerto Princesa i anem a sopar a un restaurant xines (de la comunitat xinesa de Filipines).
Dilluns 23 Novembre
Pel mati volem de Puerto Princesa a Manila on amics Filipins ens ensenyen parts de la ciutat i les experiencies veïnals mes reeixides en la gestio de residus. Hi ha barris de Manila en els que es recicla i/o composta gairebe el 90% dels residus (a Catalunya no es superem el 30% tot i que hi ha municipis que si que arriben a mes de 80% de recollida selectiva). El millor es que durant els darrers 10 anys amb els diners que han guanyat i s’han estalviat gestionant els residus correctament el barri que visitem ha aconseguit finançar una escola i un poliesportiu i donar feina a mes de 20 persones.
Manila es una ciutat caotica i monstruosa (20 milions d’hab), amb molt de transit i molta gent (molta miseria). Tanmateix te racons que valen molt la pena. Jo no tinc temps de veure’n gaire coses perque pel vespre em toca envolar-me’n cap a Europa.
En total una experiencia del tot recomanable tot i que potser no apte per a turistes cercant comoditats i tranquilitats. Les filipines tenen molts paraisos terrenals pero s’han de buscar, a primera vista Manila es un horror pero despres tot millora rapid.
Els filipins son gent petita (en comparacio als europeus), simpatica, educada, xerraire i extremadament agradable. Com la majoria d’asiatics, els filipins son gent que no s’enfada i que no diuen mai que no. Quan parlen tenen un to de veu dolcissim i la manera de dir bon dia transmet ganes de viure. Com tothom tenen els seus quès pero fet i fet, les filipines es un pais amb una temperatura tropical tot l’any (l’estiu es d’Abril a Juny i es quan fa mes calor), una paratges meravellosos i tothom parla o enten l’angles. Aixi doncs, un lloc que val la pena visitar.
A la matinada del 24 m’envolo cap a Bahrain, d’alla cap a Londres i de Londres agafo el tren eurostar fins a Brussel.les. Mitja volta al mon en 24h, suficient per descolocar al mes colocat. Tornada a la “normalitat”.

Filipines - transit ManilaDimarts 17 Novembre

00.30h, aterro a Manila despres de mes de 20i-tantes hores de viatge. Arribo a l’hotel a les 2AM amb una dosis de jet-lag considerable. Nit en blanc que s’acaba rapid perque per sort, o per desgracia, el programa del dia comenca d’hora. Retrobo amics de la xarxa Zero Waste d’arreu del planeta per esmorzar i acte seguit els organitzadors filipins ens coloquen en un autobus per anar a visitar una escola.

A l’escola ens reben a la hawaiana, amb collarets de flors, discursos… els professors de l’escola ens fan el passadis a l’entrada del pavello on ens hi esperen mes de 1000 (!!!) alumnes. La trobada comenca amb una pregaria (aqui tot comenca amb pregaries) en que es demana a Jesucrist que ens ajudi en la gestio de residus.

Filipines - Numero Uno

No se si aquesta era la seva especialitzacio pero qualsevol ajuda es benvinguda sobretot si ve del cel. Segueix l’himne de Filipines i despres ens presenten a la delegacio d’internacionals com si fossim estrelles del rock. Flipo. L’organitzador de tot plegat es un electe municipal de 30 anys amb un futur prometedor i membre de la nostra xarxa de Residu Zero, el seu nom ho diu tot: Numero Uno (“Numero” es el nom i “Uno” es el cognom). La majoria de noms i cognoms de la gent son castellans.

Despres dels nostres discursos ens obsequien am danses locals la musica de la qual recorda moltissim a la musica mariachi, els gestos a una jota i les cançons acaben amb un “ole!” general. El que poden fer tres segles d’ocupació espanyola!

Filipines va ser “descoberta” pels espanyols l’any 1571  i el nom de filipines ve del rei Felip II que reinava aleshores en aquell fantastic imperi “en el que no se pone el sol”. Els espanyols van ocupar l’archipelag durant 4 segles, imposant la religio catolica pero en aquest cas no la llengua. El 1898 els americans van fer fora les restes de l’imperi espanyol i s’hi van estar fins al 1946. D’aqui el fet que els filipins parlin molt be l’angles, l’educacio sigui bastant a l’americana i tot estigui senyalitzat en angles. La llengua local es el tagalog, el dialecte majoritari, pero hi ha unes 180 altres llengües indigenes aixi com el xines, de sempre les filipines han tingut colonies de comerciants xinesos, i l’arab que es parla cap al sud, reminiscencia de quan els arabs controlaven els mars fa uns mil anys.

Filipines - alumnes

Tornant a l’escola: els 1000 alumnes entomen les presentacions sobre el tema de gestio de residus, la importancia de separar, reciclar i compostar, etc amb un interes sorprenent i per les seves intervencions es pot veure que el tema no es gens nou per a ells. Es ben trist que aquesta gent que no te gairebe res (a nivell material), sapiga i es preocupi mes pel medi ambient que nosaltres que som els que portem mes de 100 anys promovent  destruccio mediambiental, consumisme i que, al cap i a la fi, ens estem carregant el seu futur… Esta clar que la justicia no s’imposara per si sola.

Filipines - alumnes 2

Filipines - banda municipalDespres de l’escola anem a visitar l’alcalde de Manila a l’ajuntament. Ens rep la banda municipal amb honors d’ambaixadors. La trobada es d’allo mes interessant. L’alcalde –un ex-general- es sorprenentment receptiu i coneix el problema dels residus i llur relacio amb la inmundicia i la pobresa. Companys de sud-africa i la India li donen consells que son molt ben rebuts pels gestors municipals i pel mateix alcalde.

Filipines - AjuntamentMes tard ens reunim amb el vice-alcalde de nomes 35 anys que el primer que ens diu es que ell coneix el tema dels residus molt be perque dels 9 als 15 anys va haver de fer de drapaire per a sobreviure, despres va compaginar l’escola amb fer de taxista a pedals i d’alla es va aconseguir muntar la seva campanya per a ser elegit i vet-el aqui amb 35 anys i essent la segona maxima autoritat d’una ciutat de 20 milions d’habitants. Coneix la pobresa i la importancia del sector informal en el reciclatge i ens entenem la mar de be. Comentem entre la delegacio internacional la diferencia en coneixement del tema entre els politics a Europa o als EEUU i aquests de països menys “desenvolupats”.

Una cosa esta clara: La politica –sigui democratica o no- funciona quan els politics tenen els ciutadans al darrera. Com hem vist a Catalunya, a Espanya i mes enlla, de seguida que els politics nomes tenen diners i empreses al darrera no nomes explota la corrupcio sino que la credibilitat del sistema es desmorona i els ciutadans es comencen a preguntar per a que paguen impostos. A Filipines la societat civil es ben viva i ben propera als politics cosa que ajuda a que el seu rudimentari sistema democratic funcioni.

Filipines -aeroport puerto princesaDespres de l’exitosa trobada a l’ajuntament ens porten a l’aeroport on volem cap a l’illa de Palawan, al bell mig de les filipines. Arribem a Puerto Princesa, la capital, on ens hi estarem una setmana en un simposi nacional sobre la gestio alternativa de residus. La ciutat no s’ha triat a l’atzar. Es un dels exponents del desenvolupament sostenible a Filipines. 20 anys enrera les Filipines tenien un 90% del pais cobert de boscos i selves, a l’actualitat la tala d’arbres per a l’exportacio i per a fer lloc a l’agricultura ha reduït la superficie arborea a un 12%. L’illa de Palawan es la unica que ha augmentat llur massa forestal (60%). Des dels 90s que basen el seu desenvolupament en la sostenibilitat mediambiental; prohibicio de talar arbres, proteccio d’especies animals i tribus indigenes, agricultura biologica… El seu alcalde ens explica com aquesta aposta els ha permes creixer economicament i invertir en educacio i mes desenvolupament sostenible. L’alcalde es un altre exemple d’heroi local i mireu si ha anat lluny que ha imposat a totes les parelles que es casin que despres del casament plantin un arbre.

El temps s’ha encarregat de demostrar que aixo de plantar arbres i conservar ecosistemes no es un caprici del moviment hippy sino la base per a una economia amb futur; a Manila ho van patir a la carn quan un mes enrera el 80% de la metropolis es va inundar per culpa dels 4 tifons que van visitar l’illa. L’aigua i el fang van arribar a 3 pisos d’altura i al nord del pais es va emportar per davant la collita anual d’arros (en un pais en que es menja arros per esmorzar, dinar i sopar i es la base de la dieta). Ara s’han adonat que si no haguessin talat boscos sencers dels turons de la periferia per a construir-hi zones residencials i camps de golf, els boscos haurien pogut aturar les riades de fang que van inundar camps i ciutats. A mes, es veu que la meitat de la culpa de la inundacio de Manila es de les bosses de plastic que s’acumulen en els rierols i que van bloquejar les clavegueres impedint el drenatge. Un desastre. Vet aqui un exemple clarissim de com l’ecologia es la base de l’economia i els que planifiquen l’economia sense tenir en compte principis de sostenibilitat mediambiental estan construint un edifici sense fonaments que fa anys que no para d’esfondrar-se.

Vaig a sopar amb amics filipins a un restaurant tipic. Bevem aigua de coco i mengem peixos locals rarissims. La cuina filipina es riquissima. No mengen pa, nomes arros per tot i a tot hora. Tindre temps de cansar-me’n.

Dimecres 18 Novembre

Filipines - Honda bayEls amics filipins em proposen d’anar visitar illes properes pel mati. Ens llevem a les 5AM i saltem en unes motos amb sidecar en els que s’hi poden encabir fins a 5 persones i que son el metode de transport a l’illa. Lentes, pero segures.

Anem amb aquests sidecars fins a un port on hi lloguem unes barques d’aquestes polinesies amb bambus estabilitzadors a cada costat. Salpem amb la sortida del sol despres d’haver esmorzat arros amb tonyina. Pasarem el mati visitant illes on podem fer capbusades i observar-ne el corall i una gran varietat de peixos, cloïsses, estrelles de mar i altres coses rares. Un peix particularment curios es un de verd, quadrat i amb banyes que es veu que s’infla quan se li fa no se que. Rarissim.

Filipines - peix quadratFeia temps que no veia tanta varietat i riquesa marina. Fins i tot em trobo amb el peix “clown”, el Nemo de la pelicula! Per desgracia molt dels coralls son morts per culpa de la pesca amb dinamita que es practicava abans i que encara de forma ilegal algun pescador fa servir. Hi ha cada troglodita…

(Es fantastic aixo d’estar a 25 graus a ple sol, capbussant-me en aigües calides a finals de novembre!)

Per la tarda tornem cap a Puerto Princesa on comença la trobada.

Sopem amb l’alcalde de Puerto Princesa que ens explica lo ve que li ha anat a l’illa per haver apostat per la sostenibilitat des de fa 15 anys. Un tio molt dinamic. Despres indigenes de l’illa ens fan una demostracio de danses tradicionals.

Dijous 19 Novembre

Filipines - conferenciaEns passem tot el dia de simposi. A la conferencia hi participen unes 1.000 persones vingudes de tot el pais, hi ha alcaldes, politics, religiosos, mestres, gestors, filosofs, estudiants d’instituts… embolica que fa fort.

L’ambient a la trobada es molt bo i parlo molt amb els participants filipins que s’interesen en la situacio dels residus a Europa i em meravellen amb les seves experiencies que, sovint sense recursos, duen a terme. El Romualdo per exemple m’explica com a l’escola on treballa (barri pobre) els alumnes aprenen a fabricar el seu propi paper reciclat, a fer compostatge i com els alumnes poden pagar part de la matricula portant materials per reciclar de casa que l’escola els hi compra a preu de mercat. Han aconseguit reduir els residus en un 90% i la repercusio d’educacio els fills per a que aquests eduquin els seus pares ja es deixa veure al barri.

Vaig a sopar amb els meus amics filipins que em porten a un lloc tradicional on l’aperitiu son cucs en una mena d’escabetx. En tasto un, te un regust a ostres pero la textura i el fet de saber que aquesta cosa llargaruda (10cm) i viscosa que tinc a la boca es un cuc em regira l’estomac una mica. S’ha de provar de tot en aquesta vida.

Divendres 20 Novembre

Esmorzo el meu peix amb arros i vaig cap al simposi. De cami em trobo amb un grup de monges que participen a la trobada. Hi parlo. Quan saben d’on vinc em recorden els temps de l’ocupacio espanyola i em demostren que saben algunes paraules en castella (de fet, la llengua oficial filipina, el tagalog, te moltes paraules en castella) comencen amb “abrelatas”, “puerta”, “luego” i quan s’animen pasen a “atras satanas” i entre mil rialles diuen “conyo!”. Quin fart de riure amb les monges. Precisament Sor Arcelita parlara el mateix mati sobre la seva gestio de residus a un hospital que gestionen les monges i com han aconseguit millorar la qualitat mentre rebaixaven els costos gracies a una gestio mes sostenible. Admirable.

Filipines - Zero Waste

A la conferencia tambe hi apareixeran alguns politics a practicar l’autobombo. Les eleccions son d’aqui 6 mesos i tothom va  escalfant motors. Pel que em diuen els meus amics filipins les eleccions normalment es desenvolupen de forma prou lliure a les ciutats pero es al camp on exercits privats coaccionen als camperols a votar per uns o altres. La situacio pel que fa a normalitat democratica dista de ser optima pero com he explicat abans, la xarxa social es ben densa i trobo que els ciutadans son mes propers als politics (i/o viceversa) que a Catalunya. Es nomes una impressio.

Pel vespre s’acaba la trobada amb una declaracio sobre el canvi climatic en la que es demana als representants a la cimera de Copenhagen que tinguin en compte els sols per lluitar l’escalfament global. Si tota la materia organica dels nostres residus es compostes i acabes tornant als sols enlloc de ser cremada en incineradores (alliberant carboni a l’atmosfera) o podrint-se a abocadors (generant gas meta) s’aconseguirien efectes importants. Es important tornar el carboni als sols.

Sopar de comiat i festa.

Dissabte 21 Novembre

Filipines - selvaAnem a visitar la joia natural de Filipines: el riu subterrani de Palawan, candidat a ser una de les 7 meravelles de la natura . Arribar fins al paratge natural on es troba el riu subterrani es una odissea que ja paga el viatge per si sol: jungla, camps d’arros, palmeres, bufals, micos… de pel•lícula, jo no m’hauria pensat mai que visitaria paratges com aquests i la veritat es que no els ubicava a les filipines.

Filipines - mono

Despres de dues hores de jungla sortim a un embarcador des d’on agafem barques polinesies que ens arriben fins a la cala on es troba l’entrada del riu subterrani. Mes jungla, micos i llangardaixos llarguissims i arribem a l’entrada. Muntem en canoes i ens escorten cap a dins. 8km de riu navegable dins les entranyes d’una muntanya de roca massissa. Ratpenats i mosquits a mansalva. En sortim uns hora mes tard i refem el cami fins a l’embarcador inicial on mengem sota les palmeres a primera de linia de mar. Cocos, peix fresc, porc, platans i, com no, arros i mes arros.

Filipines - JM

Tornem cap a Puerto Princesa i amb uns quants anem a visitar les entranyes de la ciutat; mercats, drapaires, botigues… Els mercats no passarien cap regla d’higiene europea, no perque estiguin bruts, sino perque no hi ha refrigeracio i tant el peix com la carn s’ofereixen a temperatura ambient (mes de 20 graus). Aixo si, els productes son fresquissims i la varietat de peix i marisc deixaria en ridicul a la Boqueria.

Acabem la passejada sopant a una pizzeria local farts de menjar arròs a tots els àpats des que vam arribar. Tota la cervesa local es San Miguel, aquella que alla on va triomfa, pero tot i que te el mateix logo que la marca catalana els locals diuen que la versio filipina es de propietat nacional. Per la varietat i sabor crec que deu ser cert.

Filipines - transit

Diumenge 22 Novembre

Filipines - Dos PalmasEn el darrer dia a Puerto Princesa decideixo embarcar-me sol a visitar el complex de “Dos Palmas” on a part d’un ambient paradisiac hi tenen uns coralls protegits de fa temps i que per tant em permeten veure com era el fons mari de les filipines abans la pesca en massa en fes malbe una gran part.

L’experiencia val la pena; capbussant-me nomes amb ulleres d’aigua i tub assisteixo a l’espectacle mari mes bell que hagi vist mai. Es de National Geographic; coralls de mil colors i formes, cloïsses gegants (1 metre de llarg i tones de pes), marisc, anemones, tortugues i peixos de tota mena. Torno a veure el peix pallasso “clownfish” (el Nemo de la pelicula) en el seu medi.

Despres de dues hores de capbussades vaig a explorar coralls amb kayak. Fet l’esport matinal dino en el complex i acte seguit vaig a fer la migdiada en una hamaca entre dues palmeres arran de platja.

Per la tarda em reuneixo amb els amics que queden a Puerto Princesa i anem a sopar a un restaurant xines (propietat de la comunitat xinesa de Filipines).

Dilluns 23 Novembre

Pel mati volem de Puerto Princesa a Manila on amics Filipins ens ensenyen parts de la ciutat i les experiencies veïnals mes reeixides en la gestio de residus. Hi ha barris de Manila en els que es recicla i/o composta gairebe el 90% dels residus (a Catalunya no es superem el 30% tot i que hi ha municipis que si que arriben a mes de 80% de recollida selectiva). El millor es que durant els darrers 10 anys amb els diners que han guanyat i s’han estalviat gestionant els residus correctament el barri que visitem ha aconseguit finançar una escola i un poliesportiu i donar feina a mes de 20 persones.

Manila es una ciutat caotica i monstruosa (20 milions d’hab), amb molt de transit i molta gent (molta miseria). Tanmateix te racons que valen molt la pena. Jo no tinc temps de veure’n gaire coses perque pel vespre em toca envolar-me’n cap a Europa.

Resumint; una experiencia del tot recomanable tot i que potser no apte per a turistes cercant comoditats i tranquilitats. Les filipines tenen molts paraisos terrenals pero s’han de buscar, a primera vista Manila es un horror pero despres tot millora rapid.

Els filipins son gent petita (en comparacio als europeus), simpatica, educada, xerraire i extremadament agradable. Com la majoria d’asiatics, els filipins son gent que no s’enfada i que no diuen mai que no. Quan parlen tenen un to de veu dolcissim i la manera de dir bon dia transmet ganes de viure. Com tothom tenen els seus quès pero fet i fet, les filipines es un pais amb una temperatura tropical tot l’any (l’estiu es d’Abril a Juny i es quan fa mes calor), una paratges meravellosos i tothom parla o enten l’angles. Aixi doncs, un lloc que val la pena visitar.

A la matinada del 24 m’envolo cap a Bahrain, d’alla cap a Londres i de Londres agafo el tren eurostar fins a Brussel.les. Mitja volta al mon en 24h, suficient per descolocar al mes colocat. Tornada a la “normalitat”.

Filipines - coco al cap

 Posted by admin at 18:02  Tagged with: , , , ,

Lost Generation

 Environment, Filosofia, world governance  No Responses »
Nov 202009
 

I am part of a lost generation
and I refuse to believe that
I can change the world
I realise this may be a shock but
“Happiness comes from within.”
is a lie, and
“Money will make me happy.”
So in 30 years I will tell my children
they are not the most important thing in my life
My employer will know that
I have my priorities straight because
work
is more important than
family
I tell you this
Once upon a time
Families stayed together
but this will not be true in my era
This is a quick fix society
Experts tell me
30 years from now, I will be celebrating the 10th anniversary of my divorce
I do not concede that
I will live in a country of my own making
In the future
Environmental destruction will be the norm
No longer can it be said that
My peers and I care about this earth
It will be evident that
My generation is apathetic and lethargic
It is foolish to presume that
There is hope.

And all of this will come true unless we choose to reverse it.
Read the message, then read it again in reverse.

By Jonathan Reed

 Posted by admin at 10:57  Tagged with: , ,

PRETORIA I CARABASSES – PER FI SURTEN ELS NUMEROS!

 Uncategorized  No Responses »
Nov 152009
 
Des dels principis de l’especulacio immobiliaria a Barcelona que jo em preguntava:
1- Perque els politics no fan la seva feina i aturen l’especulacio?
2- Qui s’acaba embutxacant tots els cales (ficticis) generats per increments del preu en relacions de 1.000% o 10.000%.
De la meva poltrona brusselenca estant des de la qual em miro la llunyana (o no) Catalunya finalment veig que es resol l’entrellat. Per dir-ho ras i curt; els politics que tenien en les seves mans aturar l’especulacio n’eren els principals instigadors doncs era la seva principal font d’ingressos, sigui directament o indirectament (rebent les ensabonades dels bancs).
Ara em direu que aixo estava cantat, que era obvi que els politics i els bancs s’enriquien a costa dels ciutadans. Discrepo. Durant uns quants anys reputats economistes catalans (il.luminats tant de dretes i com d’esquerres) van defensar que aixo era l’oferta i la demanda, que si els preus pujaven era perque algu els podia pagar, que aixo genera creixement i ocupacio… d’aqui fins al Zapatero treien pit per Europa per la capacitat de l’economia espanyola de generar ocupacio (del totxo).
Ara es l’hora de recollir els fruits d’una decada de desproposits i disbarats i d’obsolescencia politica i economica.
I d’aqui podria comencar a divagar sobre el perque de tot plegat i que si aquest, que si aquell, que si tots els politics son iguals, que si tenim el que ens mereixem. No ho fare, i no per falta de ganes ni d’arguments sino per falta de temps.
Nomes dos punts:
Un, aixo es podria haver evitat:
A Belgica, pais desenvolupat, europeu i caotic pero amb un sistema politic curios pero serios la especulacio immobiliaria no ha existit perque els politics van fer i van mantenir lleis que impedien que la gent comences a acumular propietats que no necessitaven, amb impostos que incentivaven el lloguer (lloguer de veritat, no com a Catalunya), amb incentius per a la primera compra i desincentius per a vendre la vivenda pocs anys despres d’haver-la comprat, amb lleis que impedien que els bancs es llancessin a especular amb els estalvis i el futur dels ciutadans… resultat: els preus de l’habitatge durant els darrers 15 anys ha pujat mes o menys seguint la inflacio.
Un exemple molt grafic es d’una amiga belga amb un bon sou i contracte que veient que tothom comprava pisos va anar al banc (l’equivalent de la Caixa de Pensions a Belgica) a demanar una hipoteca i mentre que un banc iberic l’hauria entabanat, hipotencant-la pels següents 40 anys aquest banc belga li va dir que no era bona epoca per comprar… La satisfaccio i la confianca del client per davant del diner facil. A Catalunya politics i banquers van triar el “pan para hoy, hambre para manyana” sabent que la gana la passaran els ciutadans i no ells.
Dos, el rerafons:
El cas Pretoria i d’altres casos de corrupcio que hem vist a l’estat denoten un altre problema real: el financament de partits politics. El que han fet gent com en Millet & cia es gravissim i imperdonable pero s’ha de reconeixer que el sistema de financament dels partits a Catalunya i a Espanya incentiva la corrupcio: un partit nomes pot creixer si obte financament i si els grans partits a Catalunya i Espanya no haguessin arrambat diners d’aqui i d’alla potser ara no serien tan “grans”. S’esta demostrant que la “grandeur” d’un partit es proporcional als diners que s’han sabut arrambar.
Ara be, els partits politics i els politics son necessaris perque de politica, ens agradi o no, n’hi haura sempre (la faci un dictador, un politic o un futbolista) i per aixo ens cal un sistema que sigui transparent i equilibrat per financar els partits. Sino tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra. D’aixo els catalans en sabem molt. Ens agrada repetir-nos, pero uns minims de serietat son imprescindibles per a continuar amb la paradeta encara que se’ns caigui a trocos.
Lo important, ara per ara, es que ja surten els comptes. Ja sabem perque van pujar els preus i qui s’ha endut els quartos… mes important encara es que ara que ja sabem que va passar es important treballar per a que no torni a passar. De moment no s’ha fet RES per a canviar un sistema que incentiva l’especulacio i la usura en lloc de la inversio productiva i l’honestedat. Jo entenc que els nostres politics estiguin ocupats amb Pretories, Victories i Cabories pero des de la meva poltrona brusselenca convido als partits catalans a venir a aprendre del model belga.
Sino n’aprenem aixi que la cojuntura es recuperi la tornarem a ballar. I per ballar ja en tenim prou amb les cancons del PoloniCarabasses, pretorianesa.

Carabasses, pretorianesDes dels principis de l’especulacio immobiliaria a Barcelona que jo em preguntava:

1- Perque els politics no fan la seva feina i aturen l’especulacio?

2- Qui s’acaba embutxacant tots els cales (ficticis) generats per increments del preu en relacions de 1.000% o 10.000%.

De la meva poltrona brusselenca estant des de la qual em miro la llunyana (o no) Catalunya finalment veig que es resol l’entrellat. Per dir-ho ras i curt; els politics que tenien en les seves mans aturar l’especulacio n’eren els principals instigadors doncs era la seva principal font d’ingressos, sigui directament o indirectament (rebent les ensabonades dels bancs).

Ara em direu que aixo estava cantat, que era obvi que els politics i els bancs s’enriquien a costa dels ciutadans. Discrepo. Durant uns quants anys reputats economistes catalans (il.luminats tant de dretes i com d’esquerres) van defensar que aixo era l’oferta i la demanda, que si els preus pujaven era perque algu els podia pagar, que aixo genera creixement i ocupacio… d’aqui fins al Zapatero treien pit per Europa per la capacitat de l’economia espanyola de generar ocupacio (del totxo).

Ara es l’hora de recollir els fruits d’una decada de desproposits i disbarats i d’obsolescencia politica i economica.

I d’aqui podria comencar a divagar sobre el perque de tot plegat i que si aquest, que si aquell, que si tots els politics son iguals, que si tenim el que ens mereixem. No ho fare, i no per falta de ganes ni d’arguments sino per falta de temps.

Nomes dos punts:

Un, aixo es podria haver evitat:

A Belgica, pais desenvolupat, europeu i caotic pero amb un sistema politic curios pero serios la especulacio immobiliaria no ha existit perque els politics van fer i van mantenir lleis que impedien que la gent comences a acumular propietats que no necessitaven, amb impostos que incentivaven el lloguer (lloguer de veritat, no com a Catalunya), amb incentius per a la primera compra i desincentius per a vendre la vivenda pocs anys despres d’haver-la comprat, amb lleis que impedien que els bancs es llancessin a especular amb els estalvis i el futur dels ciutadans… resultat: els preus de l’habitatge durant els darrers 15 anys ha pujat mes o menys seguint la inflacio.

Un exemple molt grafic es d’una amiga belga amb un bon sou i contracte que veient que tothom comprava pisos va anar al banc (l’equivalent de la Caixa de Pensions a Belgica) a demanar una hipoteca i mentre que un banc iberic l’hauria entabanat, hipotencant-la pels següents 40 anys aquest banc belga li va dir que no era bona epoca per comprar… La satisfaccio i la confianca del client per davant del diner facil. A Catalunya politics i banquers van triar el “pan para hoy, hambre para manyana” sabent que la gana la passaran els ciutadans i no ells.

Dos, el rerafons:

El cas Pretoria i d’altres casos de corrupcio que hem vist a l’estat denoten un altre problema real: el financament de partits politics. El que han fet gent com en Millet & cia es gravissim i imperdonable pero s’ha de reconeixer que el sistema de financament dels partits a Catalunya i a Espanya incentiva la corrupcio: un partit nomes pot creixer si obte financament i si els grans partits a Catalunya i Espanya no haguessin arrambat diners d’aqui i d’alla potser ara no serien tan “grans”. S’esta demostrant que la “grandeur” d’un partit es proporcional als diners que s’han sabut arrambar.

Ara be, els partits politics i els politics son necessaris perque de politica, ens agradi o no, n’hi haura sempre (la faci un dictador, un politic o un futbolista) i per aixo ens cal un sistema que sigui transparent i equilibrat per financar els partits. Sino tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra. D’aixo els catalans en sabem molt. Ens agrada repetir-nos, pero uns minims de serietat son imprescindibles per a continuar amb la paradeta encara que se’ns caigui a trocos.

Lo important, ara per ara, es que ja surten els comptes. Ja sabem perque van pujar els preus i qui s’ha endut els quartos… mes important encara es que ara que ja sabem que va passar es important treballar per a que no torni a passar. De moment no s’ha fet RES per a canviar un sistema que incentiva l’especulacio i la usura en lloc de la inversio productiva i l’honestedat. Jo entenc que els nostres politics estiguin ocupats amb Pretories, Victories i Cabories pero des de la meva poltrona brusselenca convido als partits catalans a venir a aprendre del model belga.

Sino n’aprenem aixi que la cojuntura es recuperi la tornarem a ballar. I per ballar ja en tenim prou amb les cancons del Polonia.

 Posted by admin at 3:00  Tagged with: , , , , ,

FANTASMES A LA JUNGLA D’ASFALT – NYC 2009

 Viatges  No Responses »
Nov 062009
 

tardor-bronxDe Berlin volo cap a Dusseldorf on faig el transfer cap a Nova York on he de participar a la trobada anual del Moviment Federalista Mundial. Tinc la sort d’arribar de dia i poder observar l’aproximacio a Nova York. El final d’octubre, i la tardor en general tenyeix els boscos americans amb una gama de colors infinita; vermells, grocs, taronges, marrons, verds… Espatarrant.

Aterro a l’aeroport JFK, 9 anys despres de la meva darrera visita. Tot i que l’idioma ja no es barrera la veritat es que els primers contactes amb els EEUU son xocants. Per a ser cultures tan properes i estar tan influenciats pels ianquis la veritat es que em sorpren el fet que no entenc la logica de les coses. Em perdo per l’aeroport, no entenc els transport public… m’haure tornat ruc? Mes endavant amics novaiorquesos m’explicaran que no es culpa meva sino que els sistema de transport de l’aeroport a Manhattan realment no te cap logica… comencem be.

La trobada de federalistes mundials te lloc en un centre catolic del Bronx. Per la imatge que en donen a les pelicules al principi el barri em fa mitja cosa pero la veritat es que la Nova York dels 60s i 70s no te res a veure amb la d’avui i el Bronx te prou bona pinta. Sigui com sigui poc veure del barri doncs ens passem 3 dies tancats debatent prospectes de democratitzacio de les Nacions Unides i les accions a seguir per a pressionar els estats per a “internacionalitzar la democracia i l’estat de dret”.
El Moviment Federalista Mundial (WFM) du a terme campanyes colossals per a promoure unes relacions internacionals mes transparents, justes i democratiques. Va ser el WFM qui va impulsar la creacio de el Tribunal Penal Internacional a la Haia i el que va comencar com una campanya d’una organitzacio idealista va acabar unint 2500 associacions de tot el mon en una coalicio que va aconseguir acabar amb la impunitat de criminals del Congo, Uganda o Darfur.
Un altre projecte que fa poc que funciona i que donara de parlar es el de Responsibility to Protect que vol fer responsable a qualsevol govern per permetre crims o genocidis a casa pero tambe de no actuar si aixo passa en un altre pais. L’empresa es monumental pero si ens en sortim basicament estarem acabant amb la impunitat dins de les barreres estatals. Si el Tribunal Penal Internacional es ara una realitat qui sap que podem aconseguir si aconseguim unir gent de tot el mon.
Una altra campanya es per a la creacio d’una Assamblea Parlamentaria de les Nacions Unides, una mena de parlament mundial. En fi, una pila de coses que tot i que se succeeixen fora dels mitjans i la gent en sap ben poc, la veritat es que constituteixen passes de gegant en la democratitzacio de les relacions internacionals i per tant protegeixen els ciutadans sense que se n’adonin. Aquests moviments intergalactics de reforma institucional son tan fascinants com importants.

L’acte public de la trobada de federalistes mundials es amb ASG Sundaram assesor economic del SG de Nacions Unides, Ban Ki-moon. El tema es la reforma del sistema economic i financer mundial i la veritat es que l’exposicio del Sr Sundaram (que es pot trobar aqui) em meravella. Membre de la comissio Stiglitz i economista de renom enumera culpables i descriu solucions al sistema economico-financer. Basicament ve a proposar construir una estructura paral•lela a Breton Woods (FMI, Banc Mundial…) que sigui democratica i eficient. Mai un funcionari o ministre nacional o comissari europeu s’atreviria a proposar el que Sundaram ens proposa … . Seria fantastic que els que manegen el timo s’adonin aviat que es en l’interes de la grandissima majoria que s’ordeni i es reguli el sistema economic i financer. Per desgracia els que s’enriqueixen amb tot plegat ho tenen tot ben lligat i emparaulat amb governs i funcionaris.

Acabada la trobada federalista aprofito que he creuat l’atlantic per a passar dos dies mes a Nova York a casa d’uns amics noruecs. Tenen el pis al vell mig de Manhattan a 5 minuts de Times Square cosa que representa una base d’operacions immillorable.
Ells treballen a Nacions Unides i aprofito l’avinentesa per a visitar la seu de l’organitzacio a Nova York. Passejo per les sales del Consell de Seguretat, l’assamblea de Nacions Unides i acabem la tarda al bar dels delegats (venen a ser com membres del parlament pero sense ser carrecs electes).
pistola-nacions-unidesTot plegat, les NU em recorden molt a la Unio Europea i particularment l’estructura del Parlament Europeu. La gran diferencia es que el Parlament Europeu es una institucio supranacional directament elegida pels ciutadans mentre que l’organitzacio de Nacions Unides no es mes que una reunio de delegats (ambaixadors i funcionaris) nomenats a dit.
Discuteixo aquest fet amb els amics noruecs i parlem de com tanta gent critica la Unio Europea quan almenys es una estructura democratica mentre que Nacions Unides es l’antitesis de l’expressio de la humanitat amb un consell de seguretat en que 5 paisos tenen el dret a veto sobre questions que adrecen la seguretat de tothom; l’assamblea de NU no es representativa ni elegida democraticament i els procesos d’eleccio d’alts carrecs com ara el SG de NU son d’allo mes obscurs.

Nacions Unides es un mon en si mateix i es impossible acabarse-la en un dia pero al cap i a la fi, com totes les institucions no deixen de ser muntanyes de ciment plenes de bones paraules, bones intencions i entre tanta burocracia sempre hi ha un grapat de persones de bona voluntat que fan el que poden per flotar entre la marea de ganduleria i corrupcio que avui en dia rodeja la politica. Jo crec que els politics son un bon reflex de la societat aixi que qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra…

Deixem Nacions Unides i anem a sopar a l’”East Village”, una zona mes d’oci de l’estil que seria Gracia a Barcelona. Anem a un restaurant frances que toquen jazz en directe. Tots els cambrers diuen “bonjour” i “allo” i “merci” i fan el possible per donar un toc frances a l’ambient. Davant tanta voluntat d’europeitzar-se els hi segueixo la corrent i els hi responc en frances. Al final acabo tornant a l’angles perque en demanar on son els serveis en frances m’han respost en angles si la volia natural o amb gas. El sopar i el vi carets pero per sort el dolar esta en minims historics respecte l’euro i aixo acaba d’equilibrar la balança.

Despres anem a fer uns beures per l’East Village i visitem bars tots plens de teles d’aranya i calaveres per celebrar la festa del Halloween que sera dema. Que us dire! aixo del Hallowen ho trobo una mica gore…

Es dissabte 31 d’octubre i em desperto al bell mig de la ciutat dels gratacels. No se perque pero avui em sento novaiorques (cada vegada em costa menys aclimatar-me als puestus) aixi que em calço les wambes i me’n vaig a fer footing; travesso Times Square i pujo fins a Central Park on s’ultimen els preparatius per a la famosa Marato de Nova York que tindra lloc dema. Jo m’invento la meva marato particular perdent-me per Central Park i acabant al Harlem, sortint pel riu Hudson retrobo l’orientacio i ressegeixo el riu fins a l’alcada de Times Square. Una bona patejada.

Despres descobrire que mentre jo recorro els carrers de Manhattan no lluny d’on m’estic els de Reagrupament.cat han presentat l’associacio. Si que han arribat lluny… espero que tambe es presentin a Madrit a veure que tal.

A casa els meus amics dinen pizza mentre miren una d’aquestes series americanes de dones super-emancipades que tenen problemes per trobar homes a l’alçada i acaben amb joves lampistes i fusters. “Lipstick Jungle” es diu. Es prou distreta.

empire-statePer la tarda surto a passejar per Manhattan i em dedico a badar i comparar preus de tecnologia i vins. Segons l’home de la botiga de vi tots els estats americans excepte Alaska ara produeixen vi, (me n’ensenya un quants) els vins de Long Island i Nova York tots van a consum local pero es curios com els venen al mateix preu que bons priorats o bourgognes. En compro una ampolla de Long Island que tastare a Brussel.les per acabar comprobant que el preu era exagerat, els vins de California son una mica millors. No soc, ni sere, cap expert de vins americans.

Dedico una horeta a perseguir, disimuladament, els turistes amb cara de compradors compulsius per a observar-ne el comportament. Curiossisim!
Acabare la tarda perdent en una botiga d’instruments musicals on passo una bona estona jugant amb un sintetitzador d’aquests que fa sorolls rarissims. No hi ha com tenir temps.

A Nova York la dimensio temporal es diferent. D’alguna manera es pot dir que tot va depressa pero res canvia, allo tipic i tant de moda de correr molt per a no arribar a enlloc.

Als carrers de Manhattan hi ha arabs que venen Gossos Calents “Hot Dogs” i castanyes. Essent avui la castanyada me’n compro un paquet.

Pel vespre sortim a celebrar el Halloween amb mascares i fets uns esperpentos. Els carrers son plens de gent que vol fer(-se) por pero tothom va prou tranquil. Fent la broma macabra es pot dir que a Nova York estan curats d’espants…

La veritat es que Nova York per Halloween, amb tants fantasmes i calaveres, em dona la impressio que estigui en el videoclip del difuncionat Michael Jackson “Thriller”.

Anem de festa privada en festa privada i em trobo amb gent de tota mena, des de hippies a treballadors de Nacions Unides, gent d’ONGs internacionals, gent normal (interpreteu aixo de “normal” com us sembli). De tornada a casa agafem un taxi que condueix un senegales que feta la broma de rigor sobre el futbol (a la madrit!) ens explica les peripecies que va tenir que passar fa 10 anys per arribar als EEUU. Entranyable.

Diumenge mati, 1er de Novembre, dia esportista de l’any a NYC: la MARATO! Carrers tallats, busos que no funcionen, gent que torna de la farra de halloween amb les disfresses destrossades (ara si que fan por) i jo que m’he d’obrir pas entre tanta cosa rara cap a l’aeroport. Donant mil voltes i canviant 4 vegades de metros i trens acabo (de xiripa) en el tren correcte que em porta a l’aeroport.

L’avio s’envola i des dels aires veig la marea de gent que corre la marato que ens retransmeteixen a la tele de l’avio. Quina deria! Fugim de NYC cap a Boston, de Boston cap a Dublin, i de Dublin cap a Brusse.les on arribo descomposat de tant pujar i baixar d’avions, mala digestio, jetlag i veure aprenents a monstruitus!

 Posted by admin at 9:56  Tagged with: , , , , ,

Stories of the belgian mafia in healthcare

 Brussels  1 Response »
Nov 052009
 

Someone once told me “If the mafia is not outside the system, then it is inside the system”. My experience with the Belgian healthcare makes me think of the second option.

My girlfriend had to be operated of an infection and because of language issues and lack of knowledge of the Belgian system she decided to go for the private sector, choosing an English-speaking doctor recommended by a friend working in the European institutions.

The first checkings were quite expensive but considering the gravity of the situation we didn’t want to look at the prices and focus on getting the operation done. This private/independent doctor operated her in the Clinique Edith Cavell which is supposed to be among the best in Brussels.

The doctor was leaving the same day for holidays so we had to rush to operate or we risked having to wait one month –aren’t there other surgeons in the most expensive hospital in Brussels?-. Anyway, the day of the operation came and we went to this fantastic private hospital. We had to wait 2 hours more than scheduled, and when the operation finally took place my girlfriend was sent back half-unconscious to the room where I was waiting. The doctor didn’t show up to explain how it went so I had to ask a nurse to call her to get a briefing of the situation. The doctor doesn’t work for the hospital which means that it took more time to find her mobile number. We finally managed to talk to the doctor who was already on her way to the airport eager to start her holidays, luckily the operation went well. The only personnel I saw that day apart from the nurse was the anaesthetist who showed up 1h later…

We went home and she started the recovering of the surgery. Some days after the operation my girlfriend started bleeding. We called the bureau of the doctor who operated her but not a single doctor was left for urgencies; all the doctors were on holidays. We had no other choice than going to urgencies in the same expensive private Clinique of Edith Cavell, the waiting room was empty and yet they had us 1,5h waiting with her close to fainting due to the haemorrhage. Exercising extra pressure we managed to find a bed where she could lay down. Then a very nice nurse informs us that they have no urgency doctors available in the hospital but they are trying to find someone, hence the delay. 45 minutes later a kind doctor appears telling us from the start that he is a surgeon and not a generalist and hence he doesn’t know much about these kinds of operations but he will have a look anyway. Luckily the haemorrhage is nothing serious and it can be stopped. 2h later we go back home.

We start to find this scandalous.

The story continues when I have to go visit a doctor in the same hospital to check that I have not been contaminated by the infection of my girlfriend. My girlfriend’s doctor before leaving on holidays had asked her to have me seen by a doctor friend of hers who is also working as independent in the facilities of the Clinique Cavell. Full of suspicion I follow the instructions. I go see the doctor, the visit happens normally, except from the fact that he uses his own laptop and not the computer or the hospital facilities. The surprise comes when is time to pay: he asks me to pay cash the arbitrary amount of 50eur. I’ve been to other doctors so I know that this price is quite expensive; I ask why is 50eur and he tells me that independent doctors are free to charge us whatever extra to the regular amount for their honoraries. Weird. I don’t have 50eur in cash so I ask if I can pay by card to the secretary outside. No, he charges customers directly and he wants it cash so he asks me to go to withdraw money in the ING ATM machine which is in the ground floor of the Clinique. I find this very awkward. Before leaving he asks me to put the 50eur in an envelope and slide it under the door of his room later on because he will be with another visit.

Before leaving I ask for the voucher for the “mutualite” so that I can get some money reimbursed, he agrees but refuses to write down the amount of 50eur. It is not necessary, he says. Right, so he doesn’t want to declare the expenses; perfectly visible black market operations in the healthcare jetset…

Puzzled by the experience I leave the room to go withdraw money. The ING ATM inside the hospital doesn’t work so I end up having to go to another bank 5 minutes walk.

When 15 minutes later I slide the envelope under the door of the room of the “doctor” I ask myself how it can be that in a developed country such as Belgium:

- I can’t pay by bankcard in a hospital,

- I get charged random amounts that don’t appear in the receipt,

- Payment is done sliding an envelope with cash under the door?

All in all, how can it be that the Belgian tax authorities don’t stop this legal black market taking place in their semi-private hospitals?

In order to find out whether the system is weird or it is me that I’m special I go directly to my mutualite with the voucher from the doctor. When I explain them the situation they recognise it immediately: these are the famous rip-offs of private hospitals such as Edith Cavell or Park Leopold, they employ independent doctors who are free to charge whatever they feel like and are not accountable to the hospital, they make good money with EU civil servants and internationals. They work as a network so they send customers from one another for different kinds of checks. This way they work in parallel to the normal system.

They explain me that the price of the visits is regulated and the official price for my visit was 23.7eur (the basis on which I get reimbursed by the mutualite) and they charged me twice as much and it’s ok, they are free to do so. The Belgian system allows this. If I would be an EU civil servant and the mutualite of the European Commission (taxpayers money) would be paying the bill for me I could chose not to care but as an average person with a normal salary the issue really shocked me.

Perplexed and irritated I went home and think of moving to Siria…

 Posted by admin at 11:38  Tagged with: , , , ,
© 2012 JM Simon Suffusion theme by Sayontan Sinha