Comentaris llibres

Pujall vs Maragol, comentaris de memòria

maragall-i-pujolUn bon parell de volums per entendre els típics “qui som” i “d’on venim” però sobretot el “que ha passat!!” son les memòries que els dos expresidents de la generalitat han publicat el 2008.

Dues maneres de fer, de viure, de veure el mon, d’entendre i/o inventar-se aquesta cosa complexa que és la Catalunya contemporània.

J. Pujol (1930) mig de Barcelona amb forta influencia de Premia de Mar, família catalana, creient fervorós, de formació germànica, tradicionalista: passió i disciplina.

P. Maragall (1941) de Barcelona, de família barrejada, urbanita commensurat, formació anglosaxona, transgressor, “bonrollista”: idees i rauxa assenyada.

Pels poc entesos en la matèria sorprèn el veure que els dos van passar per l’escola Virtelia –escola mare de la classe política que ens ha governat els darrers 30 anys-, que els dos van compartir cercles i lluites antifranquistes, els dos son europeistes de soca-rel…

Les diferencies son, tanmateix, més que notables:

Encara que avui costi de creure, segons les seves memòries Pujol va ser un raro: quan en la transició les esquerres estaven organitzades, comptaven amb més efectius i semblava que s’ho endurien tot per davant, el 1980 el partit d’en Pujol es va fer amb la Generalitat i el que semblava que havia de ser un accident es va allargar mes de 20 anys. 20 anys en els que va bastir una institució que el 1978 no tenia res més que el nom i el 2002 va tenir un pressupost de país normal i un reconeixement fora de l’estat. Pujol va ser un líder de bon principi, ell va crear i va ser el partit durant 25 anys.

Maragall va ser mes aviat el contrari: un jugador d’equip a l’ombra de Narcís Serra o Raimon Obiols, entrant a l’ajuntament de Barcelona com a funcionari es va trobar un bon dia essent alcalde sense tenir-ne massa ganes i s’hi va quedar 15 anys transformant la ciutat completament i “posant Barcelona al mapa”. Més tard, i també a mig voler, va esdevenir president de la Generalitat. Maragall poques vegades va controlar el seu propi partit amb qui va acabar malament. Al contrari que a Pujol, a Maragall les circumstancies el van portar a exercir de líder.

El servei que ambdós han fet al país des de les seves dues filosofies és innegable. Sigui per convicció o per exigències del guió –resultats electorals- Pujol va voler potenciar el territori i concentrar poder en el govern autonòmic, oposant-se sempre a un model de ciutats fortes. Maragall veu el futur en les ciutats –no es estrany, venint d’un alcalde- i la forca de Catalunya en l’Area Metropolitana que no va aconseguir reinstaurar quan va ser president de la Generalitat.

Tot i haver fet avançar el país, es pot dir que els projectes que ambdós han tingut per Catalunya essent radicalment diferents, tenen en comú que –objectivament a dia d’avui- els dos han fracassat:

Pujol va implementar una aproximació mes clàssica, més Westfaliana, al projecte de reconstrucció de Catalunya; construir un país dins l’estat espanyol. El resultat va ser que tractant Catalunya com a país es van crear unes expectatives que nomes es podien acomplir si al final del camí hi ha la independència respecte l’estat espanyol. La generació de catalans crescuts en democràcia s’està despertant d’aquest somni i el sentiment de descol•locació i frustració actual és patent. Els estats son estructuralment mes forts i estables que els nacionalismes i al nacionalisme català se li esta acabant la corda almenys que s’opti per una via clarament sobiranista.

Amb Pujol Catalunya va ser respectada a Espanya però també va ser temuda i això ha col•locat a Catalunya en una situació difícil a l’hora de passar el platet.

Maragall va tenir una visió més moderna, si més no superant la idea de l’estat en vistes a una integració de Catalunya en una Espanya federal. En lloc de la opció defensiva i protectivista del nacionalisme, Maragall opta per prendre la iniciativa i, obertament i per la cara, intentar transformar Catalunya en la locomotora d’Espanya, partint de la base que només obtindrem el que volem si ens veuen com a part activa del grup i no es pensen que qualsevol dia els catalans fotrem el camp. Aquesta aproximació, la substancia de la qual es troba també en el nou estatut, està fracassant en part per culpa de la manca d’identificació de molts catalans amb el projecte espanyol però sobretot per la manca de confiança per part d’Espanya en les bones intencions de Catalunya. L’Espanya federal sembla avui més lluny que mai.

Així doncs, per raons diferents la opció del nacionalisme dins d’Espanya i de la Espanya Federal es podrien considerar opcions esgotades i correspondrà als líders actuals del país d’elaborar una formula que pugui funcionar de cara al futur.

El pensament de Pujol i Maragall tornen a coincidir en el seu europeisme, en veure la UE com a una oportunitat, quan no la única escapatòria al cul de sac espanyol. Com amb Catalunya, Pujol crea unes falses expectatives sobre el que Europa pot oferir a Catalunya, bàsicament el que no podem aconseguir d’Espanya, i això encara ens passa factura avui en dia.

Pel que fa a Maragall i seguint la visió que utilitza amb la relació amb Espanya de superació de l’estat nació, però també de única sortida endavant en vistes als pobres resultats de les gestions amb Espanya, planteja una visió més pragmàtica de cooperació d’infraestructures, de construcció de vies i canals de comunicació i transport, l’arc mediterrani…la visió d’una UE on cauen les fronteres però també on es superen la concepció tradicional de partits politics.

Resumint; Pujol ha personificat la tradició catalana del treballador incansable, del botiguer de l’auca, del St Pancrac, del sofriment i mistificació catòlica i ha estat potser el darrer exponent del nacionalisme català tal i com es va entendre al canviant del s XIX and XX. Ha estat un líder clàssic.

Per la  seva part, Maragall ha personificat més aviat l’esperit de l’artista transgressor i rebel del maig del 68, desenfadat, il•luminat a voltes però sorprenent i meravellador. Amb les olimpíades i fòrums varis, ha estat clau per entendre l’aplicació practica del “socialisme” dels 60s i 70s… Ha estat un líder modern.

Han sigut politics moguts per conviccions i principis que han funcionat amb maneres de fer i programes politics diferents però que han aconseguit treure Catalunya del malson franquista i col•locar-la en el sXXI.

El projecte i les idees dels “líders” catalans actuals son més confosos i difícils d’entendre i és que ja sabem que a “toro passat” tot es veu més clar… Al meu parer ni Pujol, ni Maragall, ni Montilla, ni Mas han presentat projectes creïbles per fer front als nous reptes econòmics, ecològics, socials i culturals que se’ns presenten en el sXXI… sigui com sigui, de moment aquí queden en “Pujall i en Maragol” per al judici de la historia!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *