Els resultats de les eleccions europees demostren dues coses: d’una banda la oportunitat perduda per fer pedagogia i avançar en el procés d’integració Europea – la participació ha tornat ha caure respecte el 2004 del 45% al 43%- i de l’altra la parcial incoherència del resultat amb el moment històric en que vivim.
Sobre el primer punt res a dir. Per a qualsevol que hagi seguit la campanya electoral la participació era d’esperar. Estem elegint els nostres representants al parlament europeu -més poderós que el congres dels diputats- i tant el PSOE com el PP es dediquen a parlar d’avions privats, de política nacional, d’atacs personals entre Zapatero i Rajoy quan cap dels dos es candidat a les eleccions que votem… Tant de bo pogués dir que això denota que “Spain is different… malauradament”, pero la veritat es que a d’altres països europeus com el Regne Unit o Itàlia les eleccions han sigut plebiscits nacionals de diferent sort.
Així doncs, per començar donar les gracies al president del govern i al cap de l’oposició pel trist espectacle ofert i pel compromís europeu que han demostrat. Amb gent formada, poliglota i responsable com ells arribarem lluny.
Sobre el segon punt, no deixa de ser curiós que en temps de crisis del neoliberalisme, d’atur galopant, de deslocalitzacions… qui pugi al PE sigui la dreta i qui baixi espectacularment siguin els socialistes. Quan, teòricament, toca fer política keynesiana amb forta despesa social resulta que la gent no troba que els socialistes siguin els mes adients per dur-la a terme. Significatiu. Això pot ser per dues coses: o be és cert que la dreta fa -o ven- millor política social o bé als socialistes els hi ha fallat l’estratègia que tot bon contingut necessita per a guanyar.
Al meu parer els socialistes europeus han sigut víctimes del seu propi conservadorisme. Quan tocava prendre la iniciativa i impulsar un projecte socialista europeu i aprofitar la feblesa d’un president de la Comissió Europea per a proposar un candidat alternatiu que personifiqués el canvi i la il·lusió -i de passada despistés l’atenció de l’economia nacional- els socialistes espanyols i Europeus van optar per no arriscar.
El resultat d’aquesta opció representa una oportunitat perduda per a ells i sobretot una oportunitat perduda per a la Unió Europea. Era el moment de polititzar les eleccions europees amb un candidat fort que personifiques el ideal del projecte socialista per Europa; l’Obama Europeu. Si a tota Europa els socialistes no van poder trobar ni un líder per al seu projecte quan tothom menys els conservadors els hi ho demanava potser és que no mereixen marcar l’agenda Europea. Qui no arrisca no guanya.
Finalment, un darrer comentari respecte al fet “espanyol”: és curiós que mentre que els verds han pujat ostensiblement a Europa amb resultats espectaculars a Alemanya, Franca, Grècia o el Regne Unit, a l’estat Espanyol, tot i la creixent presa de consciencia de la població en temes ecològics i de canvi climàtic, els resultats no han canviat. Per que no podem tenir uns verds com Deu mana? A Franca s’han inventat un partit que verd que gracies al savoir-faire de Cohn-Bendit ha aconseguit gairebé 1/4 dels diputats disponibles. A veure si n’aprenem.
En fi, que una vegada més podem exclamar orgullosos que “Spain is different, malauradament” tot i que per sort no som tan diferents com els italians de Berlusconi o els anglesos de Brown… hi ha un eslògan del Consell d’Europa que diu: ”Tots diferents, tots iguals!”. Doncs això.
Shortly after the results of the European Parliament elections have been made public the most astonishing thing is the defeat of the socialist parties in Europe.
Today I assisted to a session to learn to do compost at home with worms -