Europa catala, Viatges

Kosovo – un estat nou de trinca

El saben aquell que diu que hi ha una belga, un angles i un catala que decideixen anar a pasar un cap de setmana a Kosovo a celebrar l’aniversari d’una Noruega? Doncs vet aqui el meu darrer cap de setmana.

Sortim de Brussel.les dijous mati per anar a Liege a agafar l’unic vol directe entre Belgica i Pristina -capital del Kosovo-. Aeroport nou pero minuscul -dos vols al dia- en que mentre ens esperem per embarcar ens anuncien que el vol ha hagut de ser anulat per culpa que el camio de carrega de maletes ha fet una mala maniobra i ha envestit l’unic avio en pista, el nostre. Ho acceptem amb una ressignacio made in Belgium, demanar un altre avio en un aeroport sense avions seria com demanar que no plogues en un mes. Impensable a Nrussel.les Proper vol: diumenge.

Tornem cap a Brussel.les maleint-nos els ossos i per sort trobem una altra combinacio per divendres que fent escala a Liubljana ens portara a Kosovo, amb 24h de retard pero mes val tard que mai -i amb Kosovo hi ha el risc que sigui mai-.

Divendres. A la segona aconseguim arribar al nostre desti. Fa mal temps i aixi que baixem per sota els nuvols ens trobem sobrevolant una mina de carbo de proporcions considerables. Les mines de carbo i altres minerals es la font de riquesa mes important de la regio mes pobre de l’Ex-iugoslavia. Tanmateix la major part d’ingresos del PIB ve de les remeses de la disapora kosovar i de les donacions de la comunitat internacional.

Kosovo es el pais mes pobre d’Europa -mes que Moldavia o Albania- amb uns ingresos de 1400eur per capita a l’any. Es un pais nou de trinca que l’unic que te es futur.  El present no pinta massa agradable a Kosovo…

L’amiga noruega ens ve a recollir a l’aeroport amb el tipic jeep blanc de Nacions Unides. La carretera entre l’aeroport i Pristina no esta asfaltada i amb el desgel de la neu que ha cobert la zona durant l’hivern el pais es un gran fangar. Es el primer pais que veig en que tenir un 4×4 te una mica de sentit. Tanmateix els locals nomes es poden permetre velles ferralles i la gran majoria de jeeps i 4×4 pertanyen a la comunitat internacional que regeix aquest troc de terra.

Ja a l’apartament ens expliquen quan ens podem esperar el tall d’aigua i el tall d’electricitat. Cosa d’intuicio perque aixo va com va. Anem a fer un vol per la capital. Arquitectura d’estil sovietic, sense cap mes encant que el que la gent li sap donar. Una curiositat son les floristeries que venen flors de plastic. Ja a l’avio haviem vist un parell de senyores amb flors de plastic i ara descobrim que TOTES les flors que es gasten per aqui son de plastic. Coses de l’hivern.

A Pristina hi trobem la delegacio de la OSCE, la delegacio de la missio de nacions unides completament fortificada, igual que la representacio de la Unio Europea. Aquestes tres administracions son basicament les que tallen el bacalla en aquest nou pais. La situacio es ben esquizofrenica: el poder esta essent transferit de les Nacions Unides a mans de la Unio Europea. Els kosovars no les tenen totes i amb rao. La UE ha desplegat la seva missio a la zona pero sense una politica exterior comuna el poder politic es ben complicat. Mentre paisos com Franca o Alemanya han reconegut la independencia de Kosovo, paisos de la mateixa UE com Espanya continuen sense reconeixer-la -per por a que senti precedent per futures demandes independentistes catalanes o vasques- creant una manca de coherencia considerable en les politiques a implementar.

Per tota la ciutat es poden veure pintades “EULEX Made in Serbia” fent alusio al fet que la missio legal de la Unio Europea esta supeditada a Serbia -govern amic de l’espanyol-. ELs kosovars no se n’acaben de fiar de la UE… I es que pel que em diuen la missio de Nacions Unides esta molt mes ben organitzada -sense ser res de l’altre mon- que la de la UE. ENd efensa de la UE s’ha de dir que es la primera missio exterior que la UE assumeix plenament en contra s’ha de dir que aixo no justifica que enviin funcionaris sobre-remunerats i sense formacio ni coneixement de que s’hi cou al Kosovo.

Despres de fer un vol i prendre algo per bars -amb forta personalitat balcanica- del centre anem a sopar a un restaurant dels bons on pagarem 13 eur per menjar i vi a dojo. Provem el vi kosovar; pobre en tot pero se li ha de donar suport. Provem tambe el vi macedoni, molt mes reconegut que el kosovar, i que ens satisfa molt mes. La cuina es tan balcanica com la cuina serbia o croata.

Despres de sopar anem a un bar on un grup toca musica en directe. A Pristina, gairebe tots els bars tenen musica en directe cada dia. Aixo permet a una generacio de musics de guanyar-se la vida. Cocktails a 2,5 eur. Aixo s’ha d’aprofitar.

Dissabte ens llevem, anem a esmorzar al bar on ens sentim malament perque tothom passa hores amb una tassa de cafe que han buidat fa estona pero per culpa de l’atur per sobre del 40% i els baixos sous l’unic que poden fer es seure als bars i esperar temps millors. Als bars nomes hi ha homes. Kosovo es un pais musulma, de creences relaxades, i alguna dona de tant en tant va coberta pero es una gran minoria. Les mesquites criden a la pregaria amb un exit que ignoro.

Despres d’esmorzar anem a muntar a cavall als afores de Pristina. Es veu que els “pobres internacionals” l’unic esport que poden fer es muntar a cavall, esquiar o jugar al tenis, no hi ha cap gimnas on puguin anar. Desgraciats. Per 10eur fem una bona cavalcada i visitem la torre des de la qual Milosevic va pronunciar un dels seus discursos mes famosos davant una massa ingent de serbis portats de serbia en el que va incitar fer una crida al nacionalisme serbi per imposar-se als altres pobles de la Iugoslavia. El resultat dels plans de Milosevic estan a la vista, no nomes han perdut Iugoslavia sino que en dos anys Serbia a perdut Montenegro i Kosovo quedant-se amb miseria del que va arribar a tenir en el passat. Per compensar la perdua i la independencia de Kosovo la UE esta mirant d’accelerar l’entrada de Serbia a UE, pero aixo es una altra historia que ja veurem quan i si toca…

Durant la passejada a cavall veiem a distancia una monstruosa central electrica que funciona amb el carbo mes brut i emet tots els gasos imaginables a l’atmosfera. A Europea ja no queden monstres d’aquest tipus pero a Kosovo, tota l’electricitat que usen a Pristina es generada per aquest fagocitador de recursos.

La gota que fa vessar el got es el fet que no hi ha comptadors d’electricitat i la gent en pot consumir el que vulgui, el mateix que amb l’aigua. Cap incentiu a economitzar i al mateix temps hi ha talls a de llum a diari…

L’estat del pais es tant primari que encara ha d’utilitzar el prefix per les linies de telefon fixe de Serbia i el prefix dels telefons mobils es -no ho dirieu mai- de Monaco!! Es diu que Kosovo es el centre de distribucio de droga cap a Europa. Pel que veig aixo no arriba als treballadors internacionals.

El que si que arriba als internacionals es la pirateria. La participacio de la comunitat internacional encarregada de, precisament, portar la llei i l’ordre al pais al mercat negre es entranyable. Hi ha grans magatzems en que tots els productes son falsos i els internacionals-predicant amb l’exemple- van a comprar-hi les pelicules de video -a Pristina nomes hi ha un cine al que no va ningu perque tothom compra les pelicules pirates-. Mireu el video que en van fer uns que vam coneixer:

A favor de la comunitat internacional s’ha de dir que el mercat negre es tan gran que, per exemple, es impossible trobar botigues on comprar DVDs originals -almenys que es vulgui fer 3h de carretera fins a Grecia-.

Seguidament anem a Mitrovica, la ciutat centre de disputes en que els albaneso kosovars son al sud i els serbis al nord des del 1999 i on un famos pont separa dos mons que sempre havien viscut junts. A aixo porta el nacionalisme. Travessem el pont -carregat d’alambrades i forces de la KFOR- i pasem 15 minuts al costat serbi. Curios el canvi d’ambient i la sensacio de que les coses no estan sota control. L’amic angles fa una foto i un home ve i ens escridassa. Passejem carrer amunt, carrer avall i cap a l’altre costat del pont.  Plou i no sembla que ens i vulgiun.

De tornada observo el caos d’infrstructures existent al project de pais: cases a mig construir pertot, bruticia, fang… Alla on miris veus els plastics de les escombraries brillar abans de ser engolits per algun cavall o alguna gallina que pulul.len pels camps…

Despres de la visita als magatzems pirates i a Mitrovica tornem cap al cenre de Pristina on assistim a la festa d’aniversari per la que, en teoria, hem vingut a Kosovo. Internacionals de tot arreu hi assisteixen, algun local enxufat al nivell de diplomat i dins del bar/restaurant s’hi colen nens kosovars que es dediquen a vendre des d’encenedors a coses irreconeixibles. Aixo fins a les tantes de la matinada.

Una cosa que sorpren d’aquest ambient internacional a Kosovo es que la majoria de la gent es prou jove i rapidament se li dona prou responsabilitat. Un america de 25 anys m’explica que per arribar al nivell de responsabilitat que te a Kosovo als EEUU necesitaria 15 anys i molta sort. L’amiga Noruega va venir com a stagiaire fa un any i es dedica a escriure informes que son llegits pel Secretari General de Nacions Unides.  Deu ni do! Cada persona es una historia diferent i en certa manera al.lucinant: gran part d’aquests porten ja anys rondant pel mon de pais en pais, sovint fills de diplomatics, i sense arrels enlloc… estan per sobre -i per sota- de tot. Es una altra galaxia de persones humanes. En aquests ambients a d’altres paisos es normal trobar-hi gent arrogant i creguda pero potser perque a Kosovo no hi vol anar ningu que la gent que hi conec semblen bastant compromesos amb el que estant fent.

El problema amb Kosovo es el problema de qualsevol pais ocupat i en el que les institucions i funcionaris han estat desplacades -Iraq, Afganistan, Bosnia…-:  el cercle vicios que crea el fet que el poder es en mans d’estrangers cosa que genera tota una inercia economica i de poder al voltant d’una administracio forana dificil de canviar. Una vegada re-establides les relacions de poder, a una minoria de locals que coneixen el nou sistema i se n’aprofiten no els hi interesa correr el risc de veure les coses canviar perque algu podria venir i prendre-ls’hi el xiringuito. Una demostracio mes que els kosovars son tan persones humanes com els bosnis, els francesos, els americans o els tibetans.

La festa s’allargara i anem a dormir tard. Pel mati, un taxi ens porta a l’aeroport de Pristina. Amb l’avio de tornada -un avio canadenc model bombardier, lent- fem una volta considerable; com que esta prohibit volar de Pristina cap al nord per sobre de Serbia l’avio ha de fer volta i pasar per Albania, l’Adriatic, Italia i cap amunt. Nota curiosa del vol : ple de nens. Tot i la son que portem no aclucarem ull durant el vol perque a cada renglera com a minim hi ha dos nens que es van tornant latasca de cridar o plorar. No es d’estranyar si pensem que Kosovo es el pais mes jove d’Europa, amb taxes de natalitat de pais en desenvolupament -40% de la poblacio per sota de 25 anys-. Kosovo no te un duro -depen de les trameses de kosovars a l’exterior i donacions internacionals per sobreviure- i no te gairebe cap recurs natural o avantatge comparativa que no sigui un ma d’obra tan mal pagada com poc qualificada. L’unic que pot sa;ar a Kosovo es invertir en el futur: infrastructura pero sobretot educacio. Un pais tan jove te el potencial de fer un canvi generacional total en 10 anys i si les coses es fan be Kosovo pot tenir un futur. De moment tenen a la UE i les Nacions Unides.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *