JM Simon

Croniques Sicilianes

Dijous 26

L’avio aterra a Sicilia on hi brilla un sol de primavera que a Brussel.les encara trigarem a veure. En Paolo em ve a buscar a l’aeroport de Catania en una furgoneta destartalada que normalment utilitza per fer el repartiment de taronges biologiques “Tarocco” (la varietat de toronja vermella de la zona) que cultiva a la granja en que viu.

Pasem per l’hotel on deixo els bartuls i anem cap a la universitat on he de donar una conferencia sobre gestio de residus a Europa a un apassionat grup d’activistes locals desitjosos d’aprendre possibles alternatives a la incineracio de residus en massa proposada pel govern Berlusconi. Hi dono un parell d’entrevistes a mitjans locals una d’elles ben curiosa perque el periodista es tan xerraire que gairebe es pot dir que l’entrevista se l’ha feta a si mateix. Afany de protagonisme?

L’universitat de Catania es un edific barroc precios construit per monjos benedictins al sXVII al costat de la que segon els locals es l’esglesia mes gran d’Europa. L’edifici en questio es tan gran com lleig pero es veu que conte l’organ mes gran construit al sXVII i que diuen que tan impressiona a Goethe quan va venir d’Alemanya nomes per escoltar-lo.

Doncs aixo, Catania es una ciutat Barroca no per eleccio sino com a resultat del terratremol que al sXVII arrasa la ciutat i que va fer que la reconstruccio es fes en l’estil de l’epoca. Els edificis son fets de pedra negra volcanica provinent del volca Etna que es troba a 30km de la ciutat.
Un dels hostes resulta que es professor d’historia i em comenca a explicar la historia de Sicilia, les runes… abrumador. Sicilia te runes gregues i romanes de qualitat superior a les d’Efes i una historia inacabable. Veient que per a coneixer una mica l’illa hi haure de tornar a passar-hi mes temps li pregunto al al professor:
“Quan de temps necessito per a veure l’illa, mes o menys?” i ell em respon amb un posat del qui creu posseir la veritat: “una vida”.
Si que anem be…

La conferencia va be, la sala es a rebentar. L’interes es justificat; l’illa es un bocador a cel obert, sense recollida selectiva de cap tipus tota la brossa es recull conjuntament i es abocada en abocadors controlats i/o incontrolats. Els parcs naturals tan importants pel turisme de la zona son plens de bosses de plastic i porqueria i com de costum la solucio de Berlusconi es cremar-ho tot. Segons ell aixo de separar, reciclar i compostar es massa dificil per a un poble com l’italia, poc avessat a treballar. Es interesant veure com les alternatives que els hi explico son totament noves per als Sicilians i la passio i indignacio que hi posen al veure com estan essent enganyats pel seu govern.

Sopar en un restaurant tipic a les catacombes de la ciutat, a varis metres sota terra envoltats per estalagtites naturals amb un riu subterrani que ens passa pel costat.

Divendres 27
Cambio de barret i assisteixo al Congres del Moviment Federalista Europeu italia. Un viatge en el temps als principis de la Unio Europea. Dino amb un enginyer de ports i camins de Mila que va viure la Segona Guerra Mundial i que va passar del 1965 al 1977 a Madrid disenyant infrstructures espanyoles. L’home m’explica mil anecdotes de la transicio i em dona una repassada pel que fa a cultura espanyola –que mai a sigut el meu fort-. M’explica com quan van volar el Carrero Blanco pels aires ell es trobava a una oficina a 100 metres de l’explosio i em parla dels grans cantants d’opera catalans i de la seva teoria perque les sopranos han de ser grasses per aguantar l’esforc… Curios les situacions en les que et posa la vida.
Aprofito que l’home es un pou de ciencia per demanar-li que en pensa de la davallada economica i politica d’Italia. De la politica no n’es gaire optimista pero de l’economia m’explica que Italia va prou be. Que enten que les autoritats espanyoles celebrin que el PIB per capita espanyol estigui per sobre de l’italia pero que la rao per la que els italians no n’estan massa preocupats es perque entre un 40% de l’economia italiana es submergida. La mafia, el segon poder –o primer segons com es vulgui entendre- del pais es la principal forca del pais i ha sabut aprofitar la globalitzacio mes que ningu. Aixo del mercat comu europeu els hi ha permes ampliar mercat d’italia a espanya, Alemanya, Escocia… Val lapena llegir Gomorrah de Saviano per entede fins on arriba el poder de la mafia. En fi, que el pais va la mar de be.

Per la tarda retrobo l’amic Paolo amb qui anem a l’”enoteca” de Catania a veure la produccio de vi local. El propietari, colaborador del moviment “Slow Food”i amic del Paolo em mostra vins de petitissima produccio que nomes comercialitzen ells. Me n’enduc dues ampolles que son dues joies de les varietats locals: Nero d’Avola i Nero …
La varietat Nero d’Avola es l’equivalent a garnatxa o l’ull de llebre a Catalunya, varietats locals i tradicionals que gracies al clima sec i amb gran diferencia de temperatura entre dia i nit donen vins forts i d’alta graduacio. Som com els priorats que fa 20 anys no volia ningu i que ara es redescobreixen i representen el potencial del vi Sicilia.
A l’enoteca, ara que venen pasques, hi tenen uns dolcos que la dona del propietari ha anat a recollir per convents perduts per les muntanyes i que preparen unes monjes seguint receptes secretes de l’any de la quica. L’ofici de monja sembla que comenca a anar de baixa al pais del Papa i els convents es comencen a buidar cosa que provoca la desaparicio d’aquestes receptes. La dona ens explica com despres de 30 anys de coneixenca una monja, la darrera del convent, quan semblava que s’anava a endur la recepta a la tomba va acceptar de revelar-li el secret despres d’haver-li fet jurar de genolls i davant un crucifix que mai faria publica la formula. Deu ni do quines histories.
Tasto un d’aquests dolcos rarissims: son atapeits i dolcissims on es pot veure clarament la influencia de la pastisseria arab. Nomes la historia de secretisme que porten al darrera ja fa que siguin bons.

Despres de l’enoteca; carretera i manta cap a Siracusa, ciutat a 70km on hi tenim una reunio pel forum alternatiu al G8 de medi ambient que s’ha de celebrar a finals d’abril.

Siracusa, al contrari que Catania es una ciutat feta de pedra calcarea blanca cosa que ara que s’estan afanyant a rentar-li la cara per quedar be amb els caps d’estat presenta una imatge bellissima. Seguint tambe l’estil barroc del regne de les dues Sicilies la ciutat d’Arquimedes es un plaer pels ulls tot i que l’empremta de la Italia actual malauradament es deixa veure massa.
Sopem canoli –una mena de canelons de ricota o xocolata- al costat de les runes d’un fantastic temple a l’illa d’Ortiggia.
Entrada la matinada tornem cap a Catania. Per l’autopista passem pel costat de les gran refineries de petroli que causen que Sicilia tingui les taxes de tumors mes altes d’Europa. Aqui s’hi produeix tot el querose que s’utilitza a italia i se n’exporta electricitat cap al continent. Lo curios es que deixin tot l’impacte mediambiental i sobre la salut a l’illa pero els impostos vagin a empreses del nord d’Italia. Igual que la crisi dels residus de Napols, l’accio del nord d’Italia envres al sud que tan critiquen es realment vergonyosa.

Dissabte 28

De cami cap a la sala de conferencies pregunto a un amic meu el perque els motoristes sicilians no porten casc? Ho preguntem a un carabinieri i la rao que ens dona es que la policia vol veure sempre la cara de qui condueix i pel tema de control de mafiosos prefereixen que la gent no porti casc. La paradoxa total es el fet que si vols portar casc es segur que et para la policia per la sospita que puguis ser un mafios que es vulgui camuflar… el mon al reves.
Confesso al meu amic que l’excusa dels carabinieri augmenta encara mes la meva admiracio per la creativitat italiana. Acte seguit li pregunto al carabinieri quina excusa s’han inventat per a que la gent no es posi el cinturo al cotxe… Em mira i rient em diu que encara se l’estant pensant…

Pel mati dono una conferencia al Congres de l’historic Moviment Federalista Italia.
En congressos d’aquest tipus es coneixen gent interesantissima que ajuden a valorar la imatge que de Catalunya tenen els de fora. En les meves visites a trobades federalistes per Europa he tingut ocasio de conversar amb gent d’arreu sobre politics catalans moderns i els mes destacats son obviament Maragall pels italians i Pujol pels alemanys.
Maragall es una persona coneguda i apreciada entre el mon de la politica i de la intelectualitat italiana de la mateixa manera que en les meves visites a Alemanya tothom diu meravelles d’en Pujol –escola alemanya-. En contrast amb les figures d’en Maragall o en Pujol, quan, aquí o on sigui d’europa, he demanat que en pensen del Montilla em miren amb cara com si parles xines. Es una bona manera de mesurar el nivell en el que es troba el pais quan despres d’una tradicio de tenir liders locals de nivell Europeu hem passat a tenir delegats del poder central sense visio internacional. Es molt trist i preocupant que tant en Montilla com en Zapatero no parlin idiomes i que no tinguin experiencia internacional. Vet aqui quelcom important que els electors no poden saber quan voten pero que marca l’efectivitat i representativita efectiva que pot tenir el lider del pais.

El congres continua per la tarda pero jo tinc el cap a punt de petar de tant sentir italia i vaig a fer un vol per Catania. Passo tres hores caminant amunt i avall aquesta ciutat que podria ser preciosa si li treguessin els cotxes –o els moderessin- i la netegessin una mica. Catania, igual que la resta d’Italia posseix aquella bellesa que te la decadencia d’aquell que la viu amb ignorancia. Els que viuen el dia a dia no son conscients de com tot es va deteriorant i mentre continúen essent manipulats pel criminal del Berlusconi viuen en el somni d’un pais que es l’ombra del que va ser. El potencial no els hi treu ningu. El dia que arreglin els sistema politic i posin els lladres que els manen al lloc que els pertoca Italia tornara a ser un pais brillant. De moment aquesta decadencia de la que parlo resta un dels encants.

Pels carrers de Catania em dedico a la degustacio de sucs de diferents taronges, aqui la taronja valenciana, una mica mes enlla la taronja Tarocco –la classica taronja vermella local, una mica mes acida que la valenciana-. Tarda reconfortant i rica en vitamina C.

Em retrobo amb els amics federalistes italians per sopar en un restaurant de peix fresquissim dels tipics de les pelicules italianes. Entrants, dos primers plats, segon plat, postres, fruits secs amanits amb Sauvignon blanc sicilia i Amaro dil Capo per ajudar la digestio. Despres de l’afartamenta encara ho anem a rematar a una patisseria amb els tipics canolis de ricota amb pistatxo. Embafadissim, rodolo cap a l’hotel on la digestio sera dificil.

Diumenge 29

A les 9.30h l’amic Sebastiano em ve a buscar per mostrar-me una mica dels voltants de Catania. Anem a visitar un castell normand del sXI extraordinariament ben conservat i visitem tambe un parell d’esglesies barroquissimes el capella de les quals es amic seu –com a les pelicules…- i que ens parla de lo preocupant que es aixo dels residus…

Acte seguit ens enfilem cap al volca Etna. El dia no acompanya i fa un gris d’aquells bruselencs amb xiri-miri continuat per culpa dels nuvols baixos. Ens anem enfilant amb el cotxe. Es com anar amb avio, travessem els nuvols on la visibilitat es pobrissima i de sobte en sortim per sobre i se’ns apareix un espectacle de pedra volcanica negra totalment llunar. Amb els nuvols per sota i el volca per sobre sembla que estiguem arribant a l’olimp. Amb el temps justissim arribem fins on es pot arribar amb el cotxe i on comenca el teleferic que porta fins al crater. Ho haurem de deixar per una altra ocasio pero val a dir que es impressionant que en 45 min es pugui passar de clima mediterrani i platja a clima d’alta muntanya, neu i fred. 3000m de desnivell.

Emprenem la tornada cap a Catania. Abans de marxar faig una sessio fotografica de la inmundicia –estil napols- que es troba a numerosos indrets de la ciutat. En Sebastiano m’explica com les autoritats retrassen la recollida expressament per a fer emprenyar als ciutadans i convencer a l’opinio publica sobre la necesitat de construir incineradores i cremar-ho tot. Es una vergonya.

La visita acaba felicment en un restaurant especialitzat en carn de cavall amb vistes a la impressionant fortalesa de Catania, antiga ciutadella. Em porten un bistec de cavall de dos pams que m’aporta la meva racio de carn mensual i d’alla corrents cap a l’aeroport.