Viatges

Croniques Persianes

Vet aqui les croniques del viatge a l’Iran del 29 de Juliol al 20 d’Agost.

Dimarts 29 Juliol

Com que els vols cap a Iran son carissims planegem d’entrar a Iran per
Turquia. Aterrem a Istanbul per la tarda. Com que els dos hem estat varies
vegades a Turquia ens saltem les visites turistiques “obligatories” i
anem a pulular per la ciutat. Fent un vol pels carrers on tant llargament hi
havia passejat ara fa tres anys experimento una estranya sensacio de ser com a
casa. Per anar cap a Iran ens decidim per l’Orient-Express Istanbul-Teheran.. Un viatge mes classic que l’avio pero que ens ha de permetre observar la transformacio d’Europa a Asia.
Es curios lo petit que es el mon, a l’estacio de tren de Haydar-Pasa em trobo amb el turc de la tenda de la cantonada a qui compro la fruita, verdura i ous a Brussel.les i que es a casa visitant la familia. L’Irene tambe es troba coneguts de la facultat i aixi anem passant el dia passejant per Istanbul com qui passeja per les rambles.

Dimecres 30 Juliol

El dia es un agradable compte enrera per agafar el tren. Finalment a les 22.55h surt l’Orient-Express -repeteixo lo d’Orient-Express perque d’Express ja veureu que no en te res- de la riba asiatica de l’anttiga Constantinopla.
El tren es net i espaios. Enloc de les 6 o 8 lliteres dels trens europeus, els compartiments son de 4 llits i aconseguim un compartiment per nosaltres sols. Comodissim, tenint en compte que aixo es un tren. Paguem uns 40eur cadascu per tot el trajecte.

Dijous 31 Juliol

Istanbul-Ankara es un tram que es fa curt perque el fem de nit i per que el tren va rapid. A partir de la capital turca la velocitat es redueix notablement.
Durant el dia anem coneixent la gent del tren; iranians, turistes… com en qualsevol activitat social en aquesta part del mon es facil de fer comunitat.
Travessar Turquia en tren ajudar a copsar la vasta superficie d’aquest pais. Amb zones desertiques seguides de regadius, inmenses planes i estepes que es converteixen en zones muntanyoses… a Turquia tenen de tot.
A partir d’Ankara la densitat de poblacio baixa i deixa entreveure les possibilitats demografiques d’aquest gegant asiatic-europeu.
El dia transcorre mirant per la finestra, jugant al baggamon i de tertulia amb els companys de viatge. Els Iranians ens expliquen amb que ens trobarem a l’altre costat de la frontera.
Com el calendari es diferent, que celebren el cap d’any el 20 de marc, que si fara calor i d’altres cosetes.

Dia 1 d’Agost

Ens despertem a la part kurda de Turquia, el que hauria d’haver estat el Kurdistan si les potencies occidentals no se n’haguessin oblidat de la nacio kurda quan van adjudicar la terra a mitjans del segle XX. Amb el tema de Palestina, vet aqui errades “tecnico-estrategico-diplomatico-politiques” que em temo que continuaran fent pagar un preu elevat els propers anys.
L’amplia presencia militar de l’exercit turc mostra que algu no esta a gust amb la situacio actual -especialment depres dels atemptats a Istanbul de principis de setmana que a falta de culpables el govern turc a acabant adjudicant al PKK kurd-. Simples moviments com entrar en un tunel o creuar un pont es converteixen en delicades operacions per por a un atac o que tot salti pels aires.

Em sorpren gratament la politica del govern turc pel que fa a la lluita cotra la desertitzacio. Pertot es veu plantacions d’arbres joves enmig de l’estepa amb sofisticats sistemes de regadiu i gota-a gota. Mencionar tambe que la majoria de cases i masos enmig del no res i a les ciutats tenen plaques solars per escalfar l’aigua -les temperatures a l’hivern poden baixar fins alas -20 graus per aqui-. Tant de bo aquest sistema de plaques solars estigues tant estes a casa nostra.
Es entranyable veure com els pastors i nens dels masos surten a saludar el tren quan passem -alguns, pocs, ens tiren pedres…-. Es podria pensar que som la unica atraccio ue tenen pero entre les cabres, els estels i sobretot dels sobretots la parabolica entendre que el seu gest es mes un acte d’hospitalitat i educacio que una altra cosa.

El paisatge no es l’unica cosa que es va transformant. De fet, a mida que ens acostem a l”iran la transformacio mes important te lloc dins del tren; tot i la calor observo com els pantalons curts i samarretes de tirants comencen a allargar-se fins cobrir tota la carn visible. La repressio comenca a fer acte de pressencia.

Arribem a Vat-Van, ciutat a la riba del llac Van on deixem el tren turc per pujar al ferri que ens ha de portar a l’altre extrem d’aquesta gran bassa. El creuer comenca amb una posta de sol que ha de marcar l’inici de les celebracions de comiat que vull interpretar com adeu a la llibertat per part dels iranians que tornen al seu pais. Sota un mar d’estels, grupets d’homes, dones, vells i nens canten cancons en farsi – idioma majoritari a I’Iran-. Parlant amb els amics perses que hem anat fent ens adonem del gran significat d’aquest acte aparentment tant simple; des de fa 30 anys -la revolucio va comencar el 79- cantar en public esta prohibit i reunions d’homes i dones tambe.
La felicitat amb la que canten te un impressionant toc de nostalgia i tristor; en dues o tres hores totes aquestes dones i noies s’hauran de cobrir de dalt a baix i acceptar el lloc que els homes els hi han reservat en la societat iraniana en altre temps tan igualitaria.
Tot i aixo de mica en mica la gent s’anima i la nostalgia dona pas a l’alegria, el nostre cecrle de proa es va fent mes gran i la gent comenca a animar-se i picar de mans i ballar, les dones fumen en public i beuen cervesa per darrer cop en qui sap quan temps. Al final tot el passatge i fins i tot la tripulacio s’acaben afegint a la festa. Catarsis colectiva!

L’arribada a la ciutat de Van a una hora X de la matinada marca el final de la festa i la gent, despres d’aver-se desfogat com cal, es comenca a tapar per entrar a l’Iran com cal.

Que us dire! El tren a Vat-Van portava mes de 6 hores de retras, i entre el ferri, el canvi horari -l’Iran va 2.30h pe davant de Barcelona- i sobretot la festa he acabat de perdre la nocio del temps. Les ganes d’arribar es barregen amb la tristor/incognita d’imaginar el que ens espera a l’altre costat de la nit.

Dia 2 d’Agost – Dissabte

El dia no comenca pel mati sino per la matinada. Al sortir del ferri el tren Irania encara no havia arribat -tot i l’inmens retard que portem-. La tartana iraniana arriba tard, bruta i amb la maquina gemegant de mala manera. Sense cap organitzacio, l’ocupacio de les lliteres i compartiments es un slavatge campi-qui-pugui, perfecte introduccio als metodes iranians. Us estalviare les vicisituds de creuar la frontera turco-iraniana. Dire nomes que varem dormir molt poc i que experiencies com aquestes son recomanables a aquells que vulguin abolir la UE i tornar a l’epoca dels visats, les cues interminables, les decisions aleatories del personal fronterer i en general als qui defensin les fronteres de qualsevol tipus.

[Despres dels tres dies i mig sense dutxa ni menjar decent deixeu-me que destaqui nomes el plaer de, una vegada a l’hotel, poder anar de ventre sobre un blanc que no es mogui i sense por que una corva o un bony a la via et pugui desviar la punteria en un d’aquests tradicionals forats al terra que en aquestes latituds anomenen waters.]

Cap al migdia arribem a Tabriz, la ciutat mes poblada -2 milions- del nord de l’Iran. La historia ha donat a l’antic oasis de Tabriz un lloc privilegiat que malauradament no s’ha pogut conservar fins als nostres dies. Per exemple, es diu que el paradis que es menciona en la biblia s’hauria inspirat en la plana on es troba Tabriz. De paradis poc en queda. L’arca de Noe es diu que hauria ancallat al cim del mon Ararat, no lluny d’aqui.

Com diu un frances que hem conegut, el primer que fem a Tabriz es convertir-nos en milionaris -200eur representen al canvi 3 uns millions de rials-. Vet aqui la primera sorpresa que ens reserva l’Iran; una clara crisis economica que es deixa veure en forma d’una inflacio galopant. Totes les nostres referencies sobre preus i presupostos que ens haviem fet i que ens havien dit els iranians del tren han de ser revisades a l’alca doncs els preus son entre 3 i 20 vegades mes del que ens imaginavem; molts preus son ben europeus. Si aixo es dur per nosaltres no em vull imaginar com s’ho deuen prendre la majoria d’iranians amb un sou mig d’uns 300eur al mes…

L’altra sorpresa, que despres de l’experiencia del tren-tot-terreny i del que ehm vist per Orient Proxim no es sorpresa, es que l’Iran es un perfecte caos per als nostres ulls occidentals. Creuar el carrer es una aventura que transporta la meva primera impressio de Damasc ara fara 7 anys, coneixem un jove angles que hem arreplegat a l’estacio i s’allotja en el nostre hotel que camina com una anima en pena pel carrer i que quan li preguntem que li passa diu que porta 20 minuts anant i tornant el mateix costat de l’acera i que no veu com podra travessar el carrer sense que la marea de cotxes se l’endugui per davant. L’adoptem i l’entrenem en l’art de creuar el carrer.

Tabriz, com tot l’Iran, pateix talls de corrent constants degut a la sequera que ha buidat els pantans i que redueix la capacitat de generar electricitat. D’aqui la idea de contruir centrals nuclears per suplir aquesta mancanca que tant preocupa a occident per la possibilitat de desenvolupar armament nuclear. Em falta informacio per dir si aquesta necesitat de l’iran es justificada o una gestio mes eficient dels ingents recursos naturals seria suficient. Des del punt de vista de sobriania del poble irania trobo inacceptable la pressio d’occident per dir-lis com han de gestionar la seva energia. Suposo que tambe hi ha una part d’arma politica per part del president d’aquest pais per mostrar al poble que les potencies colontzadores no els deixen desenvolupar-se… com a ciutada del mon trobo que seria fantastic si les parts interesades es poguessin posar d’acord en quin es el problema de fons i solucionar-lo de la forma que fos millor per tothom i pel medi ambient. Per aquesta descabellada darrera opcio sera necessari treure’s l’abonament de miracles per Lourdes.

Passejant per la ciutat experimentem l’esperada repressio; totes les dones van tapades de dalt a baix en negre i les mirades cap a Irene, que tot i anar coberta, porta una camisa blanca i un mocador de colors son prou explicites. Curiosament son les dones les que mes semblen desaprobar la vestimenta.

Mes tard anirem a fer un suc amb l’Afshi, un noi que hem conegut al tren qui ens explicara que la gent ens mira tant perque som estrangers i no perque desaprovin la nostra manera de vestir i comprotament. Potser si que en fem un gra massa i encara som victimes de la manipulacio dels medis… ja veurem en els dies que venen.
Acabem un dia fent un batut de fruita que acaba sent una de les millors coses que ens aporta aquesta llarga jornada.

Dia 3 d’Agost – Dilluns

Ens despertem amb ganes. Amb l’amic angles i l’Afshi anirem a voltar pel gran Bazaar -diuen que te fins a 25km de carrerons- i visitem la mesquita blava de Tabriz. No trobem l’antiga esglesia armenia dels sXI. Tabriz ha tingut una comunitat cristiana des dels inicies del cristianisme. Sembla que tambe hi queden alguns jueus treballant en el tema de la joieria…

Ens crida l’atencio el silenci -comparativament parlant- entre el bazaar i en general el carrer irania i el que es pot trobar al mon arab o turc. El poc turisme que reben fa que sisguin molt poc pesats amb nosaltres. Mengem en un dels mejadors del bazaar on creem un petit conflicte quan ens asseiem -seguint indicacions de l’amo- a la zona d’homes. Les dones seuen a la mateixa sala pero darrera una cortina. L’angles no s’entera de res pero les mirades desaprovadores -o envejoses- de les dones fan que Irene vugliu anar a seure amb elles. Finalment l’amo em sembla que opta per la diplomatica solucio de deixar a les dones i aprelles de seure tambe a la zona d’homes i tots contents.

La comunicacio no es facil. Molt poca gent parla angles, frances, alemany o arab i tot esta escrit en alfabet arab -que Irene i jo podem llegir pero no entendre-. Algunes lletres i numeros aixi com i la caligrafia son diferents de l’arab pero fem el que podem.

Per la tarda anem a Kandovan, a 60km de Tabriz, la Capadocia iraniana. Kandovan significa literalment “rusc d’abelles” i pren el nom per les pedres foradades pel temps i per l’home que donen la impressio que els habitants visquin en un rusc. La diferencia amb Turquia es que a l’iran encara hi ha gent que viu en els forats fets a les pedres i coves i tots els turistes son locals, ni un estranger. Despres d’aguns malenetsos amb els locals per culpa de l’idioma, una familia de Teheran ens presta la seva filla que esta estudiant traduccio per a que ens guii una mica pel poblat. Realment impressionant com viuen aquestsa gent, es com saltar 1000 anys enrera en el temps.

La carretera de Kandovan cap a Tabriz te de curios que tots els peraltes de les corves estan al reves, cosa que afegida a la temeritat de la conduccio i els triples adelantaments fan totalment prescindible una visita a Port Aventura.

Marxem de Tabriz amb la idea d’agafar l’autobus de nit cap a Qazvin, a mig cami de Teheran. Experiencia horrible. L’autobus es un vell volvo que ha servit possiblement ja un 15 anys a Europa i que va ple fins la bandera, els conductors son uns descerebrats que fumen, escriuen sms i preparen el te mentre adelanten cotxes a 140 per l’autopista. A mes posen muica tota la nit que fa ben dificil aclucar l’ull.

Dia 4 d’Agost – Dimarts

Seguim al bus. Deduim que la figura del conductor d’autobus en aquest pais deu ser com una especie d’equivalent a les vaques sagrades de la India. Tot i els excessos ningu s’atreveix a dir-los res. El colmo del desastre arriba quan tot i tenir el bitllets i haver-ho dit a tothom el conductor decideix no parar a Qazvin i tirar milles cap a Teheran. Acabem tenint que baixar al seguent peatge on ens diuen que agafem un taxi -a l’autopista a les 6 del mati-. Quan demanem per fer una denuncia els pocs que parlen angles al bus ens miren amb cara de curiositat.
En fi, doncs alla estem creuant l’autopista pel mig -cosa habitual a l’Iran, les cabres tambe ho fan- i abans d’anar a demanar preus a taxis optem per interntar comunicar a la policia el que ens ha passat. Anem al cotxe de policia on tres simpatics soldats seuen dins d’un mercedes que deu ni do i ens escolten amb atencio. Ens entenem lo suficient per a que entenguin que estem penjats i que volem anar a Qazvin a agafar el bus cap a Alamut, amb l’amabilitat persa i per sorpresa nostra ens diuen que pugem que ens portaran fins a Qazvin. Despres d’indicar-li si podia treure el kalashnikov del seient de darrera per a que poguessim seure pugem i “parlem” del barca i de l’osasuna -es veu que hi ha un persa que hi juga-. Ens acomiadem dels simpatics policies a l’estacio de Qasvin pensant en la guardia civil.

A la terminal de busos hi comencem una ratxa surrealista de desproposits. Durant 3hores rebrem informacio contradictoria sobre quan i com els minibusos surten cap a Alamut. Ningu sap res. Ni a informacio, ni el director -amb qui tenim el gust d’esmorzar-, ni els conductors, ni la policia… impressionant. La infrastructura turistica iraniana funcionant a ple ritme.
Sense gairebe haver dormit i amb el sol que comenca a cremar decidim deixar-ho per dema i instalar-nos a Qazvin. Fem un excellent dinar a Qazvin provant em famos arros irania i ens concedim una migdiada com cal. Dema sera un altre dia.

Dimarts 5 d’Agost

Ens llevem decidits a aconseguir arribar a Alamut peti qui peti. Esmorzem en una pastisseria d’aprop del bazaar on a les pastetes, te i gelat casola de pistatxo i safra l’amo ens acaba tractant com a hostes i ens deleita amb els pastissos tradicionals de Kashvin. Aquesta dolca manera de comencar el dia es seguida per un tractament exquisit per part del taxista que ens condueix a l’estacio i, tot i no parlar una paraula de cap idioma conegut, no para d’explicar-nos lo dificil que es el divorci a l’Iran i com la dona li havia posat les banyes, etc… al final no nomes no ens cobra sino que negocia el taxi compartit que ens ha de dur
a la vall d’Alamut. Tot aixo sense entendren’s ni una paraula. El dia pinta hospitalari.

Som al taxi compartit, “savari” que li diuen aqui, amb un jove, un iaio i el xofer de la nostra edat. La plana on es troba Qashvin es va transformant en la serralada de 4000m que separa Teheran del mar caspi. Escoltem musica iraniana re-mixada, hits de l’estiu, etc… l’Irene els hi pregunta si volen escoltar musica “espanyola” i quan jo em pensava que em trauria un CD de la Pantoja veig que l’exemple que portem de la musica peninsular son els dusmiguet. El xofer que agafa el CD para en un estacio de servei, el renta amb aigua i sabo -diu que “aixi sonara mes net”- i a la carretera de nou. Per culpa del sabo el CD no va massa fi pero esta clar que els dusmiguet no triunfarien entre els joves iranians. Tot i aixo, per sorpresa de tots li agraden molt al iaio que seu al meu costat per la semblanca a la musica kurda -ves a saber…-. Ell, que no deia res, comenca a parlar-nos en farsi. L’home esta tant content que ens vol convidar a casa seva a dormir, li diem que volem arribar a Alamut avui i diu que parem si mes no per dinar. El xofer va amb pressa i abans que ens en adonem es massa tard per acceptar l’invitacio i sense adonar-nos’en el iaio es fora del cotxe.
3h despres d’haver deixat Qashvin arribem a Alamut, la famosa vall dels “Assassins”. Per mes informacio sobre la fascinant secta del sX dels “Assassins” us recomano que llegiu “Alamut” de Vladimir Bartol o “Samarkanda” d’Amin Maalouf.

Per fer-ne 5 centims: la paraula “assassi” en catala, castella, angles, frances, italia, arab, etc ve precisament d’aquesta secta fundada el sX a l’Iran, imperi aleshores dominat per la tribu turca dels Seljoukides. Ideologicament els assassins eren ismaelites -una branca del xiisme- i van ser la secta mes perillosa i respectada de l’edat mitja. Era una xarxa de persones que es dedicaven a assassinar sultans, vizirs, reis, imams i el que fes falta a cara descoberta i amb un somriure. Uns kamikaze-martirs vaja. Els Assassins creien que totes les altres formes de religions eren unes “venudes” al servei del poder. La seva redempcio consistia doncs en sembrar el caos del mediterrani a l’Indic. Hi ha d’haver gent per tot.

La seva base des d’on planejaven les operacions era la vall d’alamut i el seu lider Hassan Sabbah va viure confinat al castell mes inxepugnable durant gairebe tota la vida. El castell d’alamut s’erigeix sobre una roca pelada amb precipicis per tots costats i no va poder ser mai conquerit per la forca durant l’edat mitja.

La secta prohibia qualsevol tipus de plaer i era d’allo mes estricta. Aixo va propiciar que en aquest castell, en la quarta generacio d’assassins, es pronuncies el que segurament va ser un dels discursos mes revolucionaris del s XII. El lider dels assassins va proclamar que despres de dos segles de privacions i fer el bestia els assassins s’havien guanyat el paradis i que per tant la redempcio ja no era necessaria. Alamut era el paradis i a partir d’aleshores l’home ja podia ser felic, beure alcohol, fer musica, etc… imagineu-vos que el papa anuncies dema que l’home s’ha guanyat el paradis i que a partir d’ara ja no s’ha de guanyar el cel i que ja no cal sacrificar-se i tot plegat. Tot el xiringuitu de l’esglesia catolica per terra. El lider dels assassins de l’epoca devia ser una gran persona pero no se si era massa bon politic…

Finalment els mongols van acabar amb la Sodoma i Gomorra que devia ser la vall d’Alamut al sXIII.

Tornant al viatge: arribem al poble de Khador Khan -nom del Khan mongol que va acabar conquerint Alamut- i anem a instalar-nos amb una familia que viu en un turonet amb vistes a la roca sobre la que s’erigeix les runes del mitic castell.

Pugem a veure la posta de sol des del castell. L’ambient es realment magic, sembla mentida que 3000persones poguessin haver viscut dalt d’aquesta tros de roc durant tant de temps. Amb la posta de sol escoltem la crida a la pregaria xiita fins que les ombres acaben engolint tota la vall i el cel s’omple d’estels. Una nit inspirada.

Dia 6 d’Agost, Dimecres

Matinem i anem a fer senderisme per les abruptes valls que envolten el castell. Com suposo que els hi va passar als exercits que en el passat volien arribar a conquerir Alamut ens acabem perdent irremediablement per aquestes valls bibliques. Despres de fer la cabra per barrancs i tarteres una estona i d’haver-me trobat una serp d’un metre i mig acabo retrobant la Irene que descansava sota un arbre. Assedegats i acalorats emprenem la tornada cap al poble. De baixada ens trobem amb un grup de dues families amb amics. Despres del tipics “where are you from? I’m from Barcelona” i en vistes que amb paraules poc mes ens entendrem les dones comencen a picar de mans i un noi s’anima a ballar sobre una pedra. Ja la ballem. Uns canten, d’altres riuen i despres d’haver fet el ruc una estona baixem cap a la vall on en cara no se com, la Irene i jo, assedegats de mala manera fem entendre als nous amics que matariem per una sindria fresca. Magia dels viatges; quan arribem al poble descobrim que el pare de familia se’ns havia avancat i ja tenia la sindria a refrescar en el rierol. Moment de llagrimes de felicitat i de reconfirmacio que aquest es el poble mes hospitalari amb que m’he trobat.

La festa amb la familia continuara i ens faran regals i obsequiaran amb fruita i d’altres abans de que ells marxin cap a Qashvin.

La tarda la passarem fent migdiades i jugant al baggamon i als escacs amb la familia que ens acull, i amb la que nomes ens entenem per signes. El grau de confianca arriba a l’extrem de que permetin a la Irene de treure’s el mocador del cap.

Tanquem el dia amb una espectacular pluja d’estels a la falda del castell.

Dia 7, Dijous

Comencem els 3er i darrer dia a Alamut amb l’esmorzar caracteristic de la zona: pa sec, formatge de cabra saladissim, mantega, mel i te. Es de destacar la intensitat del sabor que tenen la mel i el formatge de veritat. La familia te els seus propis ruscs de mel i ens podem menjar la mel a mossegades. Vet aqui el meu redescobriment de la mel.

Ens acomiadem de la familia i despres de poc buscar trobem un taxi que ens baixara a la civilitzacio. Tornem a Qashvin on arribem a mitja tarda. Ens refugiem de la calor mirant telenoveles iranianes de sobretaula al hall de la pensio on ens allotjem. Que us dire! Les telenoveles son telenoveles i gairebe que no cal entendre el que diuen. Les iranianes tenen un toc de “boliwood” que les fa una mica mes insofribles.
Sobrevivim el culebron i ens anem a perdre pels bazaars de Qashvin. Alfombres, jois i fruits secs a dojo. Fent temps per anar a sopar anem a parar a una tenda de mobles on hi descobrim un home d’uns 65 anys que parla un excellent frances apres en una beca a la sorbona amb qui podem discutir l’estat del mon i de l’Iran:
Ens pregunta si veiem els joves iranians molt diferent dels europeus. Responem que ens sorpren no veuregrups de nois i noies junts, que si les dones hagin d’anar tant tapades amb la calor que fa… en definitiva, impressions superficials de prejudicis que anem superant. Ell esta convencut que sota dels mocadors, cofies i sotanes els joves iranians mai han sigut tant europeus. Gracies, o per culpa, de la tecnologia aixo es molt probable que sigui veritat; Al cap i a la fi tots coneixem la Britney Spears.
Com tants d’altres que hem conegut, desprova totalment la politica del seu president Ahmadinejad. D’una banda argumento que es facil estar en contra del president quan el pais es troba en crisis economica, patint embargaments, talls de llum, inflacio… pero ell m’explica que la rao per la que el poble irania n’esta fart d’ell es la manca de llibertat. Segons ell un 70% dels iranians esta contra l’obligacio que les dones s’hagin de cobrir i tantes altres lleis discriminatories. Em recorda que l’Iran l’emancipacio va comencar abans i va arribar mes lluny que a la majoria de paisos europeus.
Pel que fa al tema de la capacitat de produir energia nuclear i la politica exterior del president el poble li dona suport, cosa que trobo ben coherent. Ell diu que si l’energia nuclear es dolenta hi hauria d’haver una moratoria mundial i si es bona tothom hi hauria de tenir acces. El principi de sobirania nacional dona el mateix dret de produir energia nuclear a l’Iran que als EEUU o Franca. La politica de doble moral que utilitza occident amb aquest tema crec que ens acabara pasant factura.
Ell, com tots els iranians amb que parlem, entenen que aixo del tema nuclear es una excusa com les armes de destruccio massiva a l’Iraq per a impedir que l’Iran es desnvolupi i tingui poder. Em recorda com abans del 1979, quan el Shah, els EEUU eren els primers a promoure l’energia nuclear a l’Iran. Des que l’Iran es va convertir en republica islamica i va comencar a trencar els contractes d’explotacio que occident tenia dels seus recursos, EEUU, sota pressio d’Israel, i Europa no paren d ebuscar excuses per poser l’Iran a ratlla. A occident no li interesa que un pais com Iran pugui decidir per si sol. A aixo se li en deia imperialisme.

Lo curios de tot plegat es que el poble irania veu i enten clarament el que esta passant mentre que a occident els mitjans, amb la politica de la por, no paren de repetir-nos un missatge confus i contradictori que no hi ha qui l’entengui. Amb rao, perque no s’aguanta per enlloc.
Mentre que a l’imaginari occidental comencem a veure l’iran amb por, desconfianca i mala llet, la gran majoria dels iranians, amb una actitud molt mes adulta, continuen admirant els nostre futbol,la nostra llibertat, cultura, art… Tot i haver sigut traicionats i expoliats una i altra vegada els iranians encara ens estimen i idealitzen, en canvi nosaltres que mai n’hem patit cap mal tendim mes a odiar-los i aviat direm que cal bombardejar-los per evitar mals majors. El mon va a l’inreves.

Dia 8, Divendres

Bus cap a Teheran on volem agafar un vol intern cap a Shiraz, al sud del pais. L’alternativa serien 24 hores d’autobus.

El paisatge irania es ben sec. Fins i tot les muntanyes son pelades. Observo que, com a Turquia, s’estan fent esforcos per reforestar la zona; pertot es veuen plantacions de pins i d’altres.
L’avio surt amb 3h de retras. Ningu s’estranya ni protesta. Nosaltres pasem el temps jugant al baggamon i xerrant amb els esponatnis de torn que venen a practicar el seu angles, o fer-se una foto per a poder ensenyar als amics. Nem tard pero de bon humor.
Aterrem a Shiraz a alguna hora de la matinada.

Dia 9, Dissabte

Shiraz es orient. Des del principi aquesta ciutat amb nom de raim ens sorpren gratament. Ens deixem perdre per l’inmens bazaar de Shiraz com marquen les regles: sense rumb ni pressa, seguint la inercia i la intuicio.
La manca de turisme per aquestes latituds fa que encara ressaltem mes; tothom ens saluda educadament, ens dona la benvinguda, ens pregunten d’on som… tot sense interes comercial, nomes per hospitalitat. Shiraz es una ciutat historica. Com Esfahan va ser el centre de la ciencia, el pensament i la innovacio durant l’edat mitja i despres els sXVI i XVII. A l’Iran central, l’antiga persia es mastega la inmensa cultura de la gent.
De la Shiraz del sXII no en queda res. El que els mongols i els terratremols no van destruir -una de les poques ciutats que es va salvar- se la van carregar les ansies de modernitat malentesa dels especuladors immobiliaris dels sXX.
Tot i estar a la mateix latitud que Kuwait a Shiraz no hi fa la calor asfixiant de Teheran. La vall en que es troba dona un clima temperat a aquesta regio que tant vi va arribar a exportar abans de la revolucio del 79.
Shiraz disposa de mesquites, banys i atraccions varies per a distreure’s d’allo mes pero el que mes destaca i meravella d’aquesta ciutat es la gent. Ni un sol intent d’estafa, la gent amabilissima que t’ho dona tot sense fer-se pesada. Jo em pensava que aquest grau d’amabilitat no existia.

Un exemple prou ilustratiu l’experimentem quan visitant la tomba del poeta sufi “Hafez”, el mes gran poeta persa de tots els temps, hi coneixem un parell de noies que ens acaben portant a menjar gelat d’arros i llimona tipic de la zona i que s’ofereixen a ensenyar-nos la ciutat a l’endema.

L’unic punt negre sera l’hotel. Pagare el caprici de menjar-me un granisat de sindria en dubtos estat amb multiples visites al lavabo on descobrire que estem essent envaits per una horda d’escarbats desitjosos de menjar-se els platans que la Irene guardava a la bossa. Entre una cosa i altra, nit en blanc per preparar l’excursio cap a Persepolis.

Dia 10, Diumenge

Matinem per anar a visitar la necropolis de Darius I i II i Xerxes aixi com la famosa Persepolis que es troben a 60km de Shiraz. Les tombes dels grans emperadors perses son impressionants, a l’estil de Petra consisteixen en inmensos mausoleus escolpits a les roques. Monuments del nivell de les Piramides d’Egipte.
Persepolis es el nom grec de Pars, la capital d’hivern de Darius i Xerxes que Alexandre el Gran va decidir cremar totalment. Curios que el que per nosaltres va ser Alexandre “El Gran” per aqui se’l recordi com un salvatge que va venir a cremar i destruir les coses mes maques que tenien. La veritat es que jo m’esperava mes de Persepolis, impressiona menys de Palmyra o Luxor. Tot i aixo, pensar el que devia haver sigut mirant els gravats, relleus i columnes fa posar la pell de gallina.
A tall personal, la veritat es que sense haver dormit, amb el sol que cau i l’estomac revolucionat retrobo la felicitat tornant a Shiraz i submergint-me en una profunda migdiada.

Per la tarda quedem amb Shelda i Reyhaneh, les noies que vam coneixer ahir i que volem que ens expliquin com es la vida dels joves a l’Iran.

Tal i com hem anat veient, la joventut iraniana esta prou preparada i desperta, saben en quin mon viuen. Les seves ambicions son les de qualsevol jove europeu. Ens expliquen que tot i que les coses van millorant, tot va molt mes a poc a poc del que voldrien; un noi i una noia no es poden abracar ni fer petons en public. Elles voldrien viatjar i viure soles o en pisos compartits abans de deixar casa els pares per convertir-se en “la dona de” pero tenen tots els numeros per haver de casar-se aviat i comencar a tenir fills… tantes coses que a la nostra societat tenim assumides i que fa que no valorem els fets mes simples que composen la nostra llibertat.

Dia 11, Dilluns

Deixem Shiraz per fer els 450km que ens separen d’Esfahan amb el cotxe d elinea. Clarament l’Iran central, el que era l’antiga persia es mes civilitzat i ordenat que la part del nord del pais.

Arribem a Esfahan amb les darreres llums del dia. Els bus ens deixara als afores i en lloc d’agafar un taxi aquesta vegada optem per jugarnos-la amb l’aparentment indesxifrable transport public. Ens en sortim prou be i per quatre xavos arribem fins al centre. Els busos urbans a l’Iran tenen una valla de separacio al bell mig del vehicle. A la part de davant hi van els homes i a la part del darrera les dones. Com que el 90% de les dones porten el xador negre els busos iranians acaben recordant els temps de l’apartheid als EEUU o Sud-Africa quan els blancs seien al davant de l’autobus i els negres al darrera.

Ja la centre un policia simatiquissim ens aconsella llocs on passar la nit. Costa acostumar-se a l’amabilitat dels militars que amb una ma t’asssenyalen la direccio i amb l’altra juguen amb el kalashnikov…
Quan som instalats a l’hotel anem a fer un vol pel riu. L’ambient es magnific, perfecte aperitiu per la ciutat que s’amaga a l’altre extrem de la nit.

Dia 12, Dimarts

Esmorzant coneixem dues noies italianes que han estat resseguint la ruta de la seda des de Beijing fins a Esfahan, passant per Tajikistan, Uzbekistan, Turkmenistan i volen anar fins a Istanbul. Ens expliquen les meravelles de Samarkanda, ara a l’Uzbekistan, o Merv, al Turkmenistan. Es veu que quan van ser a Mashhad, la ciutat mes important del nord-est irani, se la van ben jugar quan disfressant-se amb el xador negre i aprofitant la nit es van colar amb un amic traductor a les pregaries i discursos dels imams, prohibides per als infidels. Ens expliquen que l’imam de torn cridava a l’aixecament per esclafar els americans i Israel. El traductor no els hi va voler dir el que l’imam va dir sobre Europa…
Portant ja dues semanes a l’iran i havent parlat amb estudiants, militars, comerciants, enginyers d’ambdos sexes queda fora de dubte les intencions d’aquest poble. Amb l’unic estament amb el que no hem tingut cap contacte tot i les mesquites que hem visitat es l’estament religios. Precisament, l’estament que governa el pais.
A principis del sXX un parlamentari de l’aleshores primer parlament persa va escriure respecte als reptes que s’enfrontava la jove democracia persa: “A l’Iran, o els mollahs -religiosos- es transformen en democrates o els democrates s’hauran de convertir en mollahs.” A principis del sXX la tendencia apuntava cap a la primera opcio pero a les potencies colonials rusa i anglesa no els hi interesava que l’Iran s’emancipes massa per l’exemple que podia donar a d’altres colonies, aixi que van forcar el Shah a prendre el poder i van tallar la opcio de desenvolupament democratic. Un segle despres, sembla que la segona opcio, la que es temien els primers democrates autoctons, s’ha acabat fent realitat: per a fer politica a l’Iran s’ha de ser un religios. Els imams son els que marquen la ideologia i moral a seguir i el cap del govern es un religios. L’Iran es avui en dia una republica islamica. No es per casualitat que la revolucio francesa advoques per un estat laic. Barrejar republica i islamisme es com jugar a futbol amb les regles del tenis. Acabaras trencant les raquetes i no marcant cap gol.

Parlant amb la gent hem constatat que molts ja n’estan farts de barrejar religio amb politica. La questio es si aquests molts son prous i suficientment organitzats com per girar la truita.
He arribat a sentir gent que diu que donaria suport a una intervencio armada americana que enderroques el regim actual. Vist el resultat a l’Iraq potser no es una bona idea.

Tornem al tema: Esfahan. La descoberta de la ciutat comenca de la manera mes espectacular; visitem la placa de l’Imam, visita que per si sola ja justifica el viatge a l’Iran. Erigida a principis del sXVII es la segona placa mes gran del mon (darrera Tiananmen)i amb tota seguretat una de le smes boniques. Dues mesquites amb rajola de blau mediterrani son les perles de la placa. Una d’elles es considera la mes bella del mon. Jo no n’he vist tantes pero les dues posen la pell de gallina. Davant de manifestacions arquitectoniques com aquestes un es pregunta on son els limits de l’esser huma.
http://en.wikipedia.org/wiki/Naghsh-i_Jahan_Square

Quan ens recuperem de l’impacte inicial procedim a prendre el pols de la ciutat perden-nos pels bazaars. Tot i ser mes turistica que Shiraz, sobretot turisme interior, el bazar demostra que la ciutat es autentica, que no es nomes un aparador turistic. Com a Shiraz la gent no para de dir-nos coses, sempre educadament, amb una hospitalitat que no para de sorprendre’ns i que ratlla l’exageracio. Un espontani ens agafa pel carrer i ens porta al riu en un taxi que no ens vol cobrar on ens diu que hi passegem que hi estarem be. Ens convida a dinar a casa la iaia a lo que renunciem per no abusar. Fent el gandul sota els arbres en les hores de maxima calor coneixem a una familia kurda que ens estan passant les vacances al parc en questio, ens ofereixen l’unic que tenen: te. Fem la migdiada i al despertar-nos una altra familia ens acull i ens afarta a begudes i dolcos i fins i tot ens preparen la pipa d’aigua irani, feta totalment de fusta i de preparacio diferent a l’arab.
Acabem obligant-nos a nosaltres mateixos a marxar per veure coses perque amb l’hospitalitat iraniana ens podriem passar tota la tarda de gorrons.
Anem a veure la posta de sol a la placa de l’Imam. Aixo s’ha de veure!

Ens regalem un sopar en un “bon” restaurant als terrats amb vistes a l’inmensa placa de l’Imam. La cuina es el punt feble de l’Iran; tot i tenir tot tipus de productes i de qualitat l’unic que podreu trobar en els excasos restaurants que no siguin pizzeries o hamburgueseries sera kebab, arros, pollsatre, iogurt i poca cosa mes. Demanar una amanida es demanar massa i els restaurants no serveixen postres o fruita. No se si es la crisi economica que fa que no venguin res mes o l’austeritat imposada pels imams pero el fet es que menjar a l’Iran es repetitiu i avorrit. Curios venint d’una cultura tan rica.

Curiositats que anem trobant:

1- Vehicle familiar pel transport de cada dia, per casaments, per batejos, vacances… => la moto!
Es normal veure families senceres o grups d’amics tots sobre la matiexa moto, sense casc i anant contra direccio. Les motos es troben pels parcs, pels bazaars, per la carretera, per l’acera… sort que son de poca cilindrada i fan poc soroll.

2- Es impossible treure diners dels caixers automatics iranians aixi com pagar amb targeta de credit enlloc. El que si que es pot fer als caixers es mirar la tele. Quan ningu treu diners la patalla del caixer s’utilitza com a televisor. Quina imaginacio.

Dimecres 13, Esfahan

El mati se’ns en va entre el bazaar i visites a mesquites de l’any de la picor. Una trista caracteristica dels bazars d’Esfahan es que les motos poden entrar-hi. Tot i que no son de massa cilindrada no deixa de ser molest; imagineu-vos que aneu a comprar a la plaça i cada dos per tres us passa fregant una moto carregada amb una familia, quatre pollastres o 2 catifes. Sera questio d’acosumar-s’hi.

Per variar dinem pollastre amb arros i anem a fer la migdiada al parc.

Per la tarda Irene ha quedat amb una noia que vam coneixer ahir al parc, jo no hi vaig per a que puguin parlar de les famoses “coses de noies”. Quan ens retrobem al vespre la Irene ve amb una experiencia reveladora. Es veu que quan es van trobar amb l’amiga i de cami cap a una famosa teteria a la riba de riu, 3 dones de negre venen a queixar-se a les amigues que no haurien de permetre que la Irene anes tant “curta” de roba –ella porta pantalons llargs, maniga llarga bambes i el cap tapat-. Pel que es veu la censura a l’Iran ve de les mateixes dones que sigui per enveja, sigui per encegament religios seran les primeres a denunciar a la policia que algu va massa destapat. Nosaltres que teniem una imatge estranyament idilica de la policia iraniana descobrim el que s’amaga darrera de les bones cares als turistes, les noies explicaran a la Irene els abusos de la policia. Elles els hi tenen por perque qualsevol persona que es queixi de que qualsevol altre persona no segueix les lleis islamiques, sense necesitat d’altres testimonis la policia intervindra implacablement. M’explica que mentre estaven fent el te a la taula del costat la policia va venir a recriminar a un grup de nois que se n’haguessin enrigut d’unes noies de negre, o aixo els hi ha semblat a elles. L’incident es va saldar amb lapolicia clavant un cop de puny a un dels nois, tot aixo per una simple acusacio d’una de les de negre.

D’altra banda les amigues li van explicar a la Irene lo ganduls que arriben a ser els homes a l’Iran i les poques ganes que tenen de convertir-se en les seves esclaves… vet aqui una revolucio d’aquelles que demanen temps, paciencia i sobretot constancia.

Anem a sopar al barri armeni on encara hi viuen uns 7000 cristians i s’hi poden visitar varies esglesies. La majoria de la comunitat cristiana ha marxat cap als EEUU a finals del sXX, farts de la discriminacio islamica. Per exemple, davant de la llei islamica iraniana el testimoni d’un cristia o d’una dona muslmana val la meitat que el testimoni d’un home musulma. Davant d’aquesta perspectiva els armenis van decidir de marxar i els iranians van perdre part de la seva poblacio mes qualificada –arquitectes, enginyers…-. Vet aqui un dels preus de la religio.

Per lo demes, el barri armeni es el mateix que la resta d’Esfahan pero una mica mes modern. Dit amb altres paraules: vam sopar arros amb pollastre com cada dia i com a tot arreu pero en un ambient mes modern.

De tornada cap a l’hotel passem per una festa religiosa amb centenars de fidels –tots homes- repetint a crits els que un imam-telepredicador exclama. Es com una “rave” tecno d’aquestes modernes, amb volum a tot drap, grans pantalles de video pero sense musica i tota dedicada a Alah. Depen de com es miri pot fer una mica de basarda. D’altra banda jo m’imagino per la fila que fa la gent que en un pais on no hi ha bars ni discoteques ni res a fer perque tot es “haram” aquestes “raves” religioses deuen ser una manera de passar les nits d’estiu i torbar els amics. Si mes no aixi ho espero…

Dijous 14

Una mica embafats de tant turisme –per estandars iranians- deixem Esfahan per anar cap a Yazd, la ciutat del desert. Abans de marxar tenim l’experiencia curiosa de que quan intentem canviar diners al banc, el mateix banc ens aconsella d’anar a una oficina de canvi doncs ells cobren molta comissio. La mateixa honradesa que a la caixa de pensions, penso jo.

Despres de 5h d’autobus arribem a Yazd, la ciutat mes a l’est que visitarem en aquest viatge i una de les ciutats mes velles del mon. De Yazd s’estima que van sortir els 3 reis mags cap a Betlem. Gelida a l’hivern i sufocant a l’estiu, Yazd es un oasis entre el desert Dash-e Kavir i Dash-e Lut. Per sort aquest es l’agost mes agradable que es recorda a la zona i les temperatures no pugen dels 40 graus –fa tres setmanes van arribar a 58 graus a la ombra-.

Yazd es una ciutat de cases baixes rebossades amb adob i fang per a protegir de la duresa del clima. Utilitzen un enginyos sistema de ventilacio natural ancestral equivalent a l’aire acondicionat dels nostres dies i que consisteix en torres de ventilacio encarregades de fer circular el poc aire que passa, allibrant l’aire calent i captant el vent. Aquest sistema “d’aire acondicionat” ha inspirat el diseny de moltes cases ecologiques que gracies a una bona gestio de les corrents d’aire i dels sistemes d’aillament no necesiten aire acondicionat.

Comprant fruits secs al bazar hi descobrim una pedra dolça i grogosa que ve a ser com un sucre cristalitzat que va be pel mal d’estomac, es diu “nebot”. Simpatic nom.

Ens allotgem en un antic palau del desert acabat de renovar on el propietari ha viscut a Italia i comunicant-nos en italia li podem demanar que ens prepari una menestra de verdures per sopar. Increible que una cosa tant simple no es pugui trobar enlloc. Per una nit no somiarem en pollastres.

Divendres 15

Matinem per anar a fer ruta pel desert visitant indrets zoroastrics amb un leto, una parella d’eslovens i un italia. Durant el dia descobrirem que durant la visita a persepolis, el guia oficial no ens havia explicat, on ens havia explicat malament, el significat de la simbologia persa. Suposo que per pressio del govern islamic els guies no poden explicar que la religio dels grans reis perses com Darius o Xerxes va ser Zoroastrica i no musulmana. A Yazd el Zoroastrisme es troba pertot. Aquesta religio va ser dominant a Persia fins que l’Islam hi va entrar al sVIII, aleshores, mentre la poblacio es pasava a l’Islam, la cupula religiosa i la corona zoroastrica es refugiaren a Yazd. Quan l’Islam hi va arribar va obligar als zoroastrics a marxar, convertir-se o quedar-se pagant mes impostos. Els que va marxar van emigrar cap a la India, sobretot a Mombai. Dels que es van quedar avui en dia en queden uns 10.000 en aquesta ciutat de 500.000hab.

L’excursio comença amb la visita a una “torre de silenci” que es troba dalt d’una muntanya i que es on fins fa 30 anys hi colocaven els difunts zoroastrians per a que se’ls mengessin els voltors. Aquesta antiquissima religio considera que enterrar els cadavers contamina la terra i cremar-los contamina l’atmosfera. Vet aqui una de les primeres religions ecologistes?

Visitem Kharanaq una ciutat-fortalesa de fang i adob, semblant a l’espectacular Bam –destruida per un terratremol el 2003-, amb enginyosos sistemes per treure aigua del mig del desert –qanat-.

Dinem a Chak-Chak, una mena de Monserrat pels Zoroastrics, on la darrera princesa persa zoroastrica va buscar refugi dels arabs. Diuen que la porta d’”Obre’t Sesam” d’Alibaba podria ser per aqui. Les vistes son espectaculars i el lloc te un aire mistic. Dinem arros amb pollastre.

Desert amunt desert avall anem visitant els enginys del desert. Des de telers de catifes voladores a monumentals neveres en forma d’ou on s’hi conserbava gel durant tot l’estiu, passant per torres de recoleccio d’excrements d’ocells, sobretot coloms; en aquestes torres de nius preparats pels ocells hi vivien uns 4000 exemplars i se’n recollia el guano per a fer d’adob als camps. Aixo feia l’economia de la zona totalment sostenible. Avui en dia no en queda cap en funcionament i tot el que es produeix es fa amb fertilitzants quimics. Els locals ens diuen que el gust de la fruita era ben diferent quan feien servir l’adob natural. Hem arribat tard.

Pel que vaig veient, l’Iran, aixi com d’altres paissos de l’orient proxim i mitja no s’acaben d’acostumar a les tecniques modernes; d’una banda s’han abandonat practiques tradicionals com l’adob o els sistemes de ventilacio naturals i d’altra banda al adoptar les noves tecniques encara no han sabut tractar les externalitats. Per exemple, l’arribada de les bosses de plastic sense una politica d’educar la gent ni un sistema de gestio de residus mes o menys civilitzat ha provocat que per tot arreu on es miri es trobin plastics; al bell mig del desert, als rius i a les muntanyes. Costa trobar una posta de sol en que no hi brillin les bosses de plastic llençades indiscriminadament pels esclaus de la modernitat.

Tornem a Yazd i anem a fer un vol amb la parela d’eslovens. Passejant pel centre coneixem l’Ayub, un professor d’angles kurd que ens guiara pels terrats de Yazd fins a enfilar-nos dalt d’una mesquita per veure com es pon el sol sobre la ciutat del desert i fer les fotos de rigor.

A primera vista Yazd es una ciutat tranquila i sense pretensions, amb la bellesa de les ciutats que viuen en clima hostil i que s’han de recollir cap endins, amb mil racons, places i carrers laberintics que fa que fins hi tot els locals s’hi perdin. Tantmateix, si gratem una mica mes trobarem la grandesa de Yazd i l’explicacio a moltes incomprensions dels nostres dies. Yazd a sigut un dels centres culturals i religiosos mes importants de la zona i fins fa poc els jueus i zoroastrians convivien amb els musulmans. Al sXX tot es va girar i les revolucions islamiques junt amb la creacio de l’estat d’Israel van provocar que la diversitat religiosa desapareixes. El cas dels jueus iranians que van emigrar cap a Israel o cap als EEUU es clau per entendre la politica exterior iraniana. D’una banda la minoria mes rica als EEUU son els iranians –amb la comunitat mes gran a Los Angeles on poseeixen canals de televisio i diversos holdings- dels quals la meitat son jueus pero tambe n’hi ha de musulmans i cristians. D’altra banda entre els jueus mes ben posicionats a Israel s’hi troben molts iranians. Sense anar mes lluny el darrer president d’Israel, Motse Kashav, era de Yazd, igual que el president d’Iran de l’epoca i precedent a Ahmadinejad: Mohammad Khatami. Per aquesta rao molts iranians es pregunten perque els seu pais fa costat a hezbollah i Siria quan etnicament no tenen res en comu.

La resposta de tot plegat consisteix en lligar el fet identitari a la religio. La religio com a fet indentitari a Europa fa temps que no s’utilitza, segurament des dels temps de la reforma protestant. Amb la revolucio francesa i la creacio de l’estat nacio la nostra identitat es sobretot marcada pel fet nacional. A l’Iran, com a republica islamica, el primer fet identitari es el ser musulma, l’etnia o nacionalitat es troben en un segon pla. L’Ayub ens explica que a l’escola els professor pregunten als alumnes si se senten iranians o musulmans i renyen als que optin per la primera opcio. Primer de tot son musulmans i despres son iranians, per aixo esta totalment justificat donar suport als “germans” de hezbolah encara que aixo signifiqui lluitar contra els iranians jueus.

Aixi s’explica que tantes “nacionalitats” puguin viure a l’Iran sense grans tensions nacionalistes. Els azeris, els kurds, els armenis, els jueus, els farsis, els arabs i els afgans iranians no tenen problemes per considerar-se iranians. Si s’apliques una perspectiva nacionalista europea al tema segur que l’Iran no durava ni 5 minuts.

Tot i l’exili, els iranians rics continuen portant grans empreses de mineria, material de construccio, fundicio, vidreria, catifes… el dia que els iranians posin la nacionalitat per davant de la religio l’Iran sera un pais de primer ordre. Mentre continui amb la religio com a fet identitari cotinuara essent incompres per occident i patint-ne les consequencies.

De tot aixo i molt mes parlem amb Ayub i els eslovens en una teteria que es troba en un palau jueu del centre de Yazd. De tornada cap a casa l’Ayub ens porta a la Irene i a mi en moto. Jo que feia fotos a aquestes motos carregades amb 3, 4, 5 o 6 persones i ara em trobo pels carrers de Yazd en la moto-autobus.

Dissabte 16

Pel mati anem a visitar el panteo zoroastric on s’hi troba la flama eterna d’Ahura Mazda. El barri zoroastric destaca per la seva netedat. Les escoles zoroastriques tenen reputacio de ser millors que les islamiques i es que es nota el nivell economic d’aquesta classe social.

La passejada pels carrerons ens porta fins a la casa de l’Ayub. De familia kurda, els seus pares tenien negocis a l’Iraq abans de la primera guerra del golf, van tenir que immigrar i comencar de zero. A casa parlen arab i farsi pero els nostres intents de comunicar-nos en arab amb sa mare, que no para de portar-nos te i fruita, i sa germana no acaben de reeixir. Pasem hores escoltant musica arab i persa i parlant una mica de tot mentre esperem que el sol baixi per poder sortir al carrer. Aixi, atrapats pel sol, acabem mirant videoclips i concerts de la Britney Spears. L’amor cap a la Britney es el punt flac de l’Ayub, no hi ha manera de fer-li entendre que a occident hi ha musica millor. Acabem en la surrealista situacio d’haver d’aconsellar-li escolti l’Enrique Iglesias o la Shakira per obrir-se les mires… els viatges tenen aquest tipus de coses inverosimils.

Com era de suposar, tot i la repressio a l’Iran no poden evitar que els joves es baixin d’internet pelicules i videos d’allo mes calentets. L’Ayub ens explica com funciona el mercat negre d’aquest tipus de documents. Vet aqui la revolucio silenciosa que el govern no pot aturar. Amb el 50% de la poblacio entre 15 i 30 anys el regim no pot posar a tothom a la garjola. Gairebe tots tenen acces a la parabolica, veuen el que passa pel mon i hi volen participar. Ja veurem si la generacio d’aiatolas cada vegada mes vells podra aguantar l’empenta d’una generacio que puja amb el somni de viure com un europeu o un nord-america.

Deixem l’Ayub amb la Britney i les seves calentures i anem a perdre’ns pels carrerons on ens trobem una parella d’eslovens –Iran te un alt percentatge de turistes eslovens, no em pregunteu perque- que vam coneixer al principi del viatge. Passem la tarda comentant la jugada en un pati d’un altre palau del centre i sopem camell amb patates. La carn de camell ve a ser com una mena de de vedella pero amb mes gust. A tenir en compte si algu vol criar camells.

Avui es la vigilia de la celebracio del naixement del 12e imam, una de les festes mes importants del xiisme. Encuriosits sobre com s’ho faran per celebrar res en un pais on es prohibit l’alcohol, ballar i fer musica en public sortim al carrer amb els eslovens i l’amic de letonia.

Com m’imaginava la celebracio consisteix en bloquejar els carrers amb cotxes i motos i, ja que no es pot cantar ni posar musica, fer tant soroll com es pugui amb el motor. Escenes de deliri d’allo mes surrealista; amb els carrers colapsats per cotxes i fums les motos van a tota velocitat per les voreres amb les banderes islamiques. Es com una festa de motards pero amb motos atrotinades en lloc de harley-davidsons. Veient l’espectacle donem gracies que l’alcohol sigui prohibit a l’Iran. Les maniobres impossibles a les que assistim acabarien en tragedia si els conductors no estiguessin ben serens.

Estava fent fotos a una moto portant tota la familia i una cabra mentre va tranquilament contra-direccio quan em trobo l’Ayub que em convida a pujar a la moto. Abans de que pugui dir que no ja em trobo a cavall de l’andromina recorrent els carrers a tota velocitat i jugant a anar contradireccio entre la marabunta de cotxes. Jo, que em pensava que ja no tenia edat per aquestes coses, li dic que a veure si ens posaran una multa er anar massa rapid –per questio de temps omiteixo les altres 23 infraccions que deviem estar cometent-. L’Ayub es pensa que faig broma “a l’Iran la policia no posa multes per exces de velocitat” diu.

La festa, per dir-ho d’alguna manera, s’acabara cap a la mitjanit amb el sarifici de besties com ara camells. Dema sera festa a tot l’Iran i jo no entenc res.

Diumenge 17

Comenca la tornada. Volem de Yazd a Teheran amb Air-Iran. A l’aeroport de Teheran coneixem el guitarrista de flamenc irania mes famos que hi ha, si mes no aixo es el que diu la seva dona. El fet que ens interesa es que ens porta amb cotxe fins a la parada de metro mes propera. Es increible que no hi hagi transport public per anar als aeroports iranians, obligant a la gent a agafar un taxi.

El metro de Teheran es nou, dues linies, net i funciona prou be. Fins i tot te vagons mixtos on homes i dones poden anar barrejats, tot i aixo continua tenint vagons per nomes dones per aquelles que busquin mes privacitat o fugir de les olors masculines.

Teheran es monstruosament gran. Amb mes de 13 milions d’animes es una de les ciutats mes contaminades del mon. Sense massa historia, Teheran es fruit del sXX, de la construccio desenfrenada i deslligada de l’urbanisme, decisiva per les succesives revolucions i revoltes que ha anat patint el pais fins a convertir-lo en lo que es.

Ens instalem a casa d’uns coneguts de la Irene, al nord de Teheran. El centre i sud es la part “antiga” i pobre, el nord, a la falda de les muntanyes, hi ha la zona “moderna” i de diners. Anant a fer un vol pel barri observem l’opulencia de la zona. Aixo es holywood.

Sembla Europa pero amb edificis molt mes alts, 4×4 per tot arreu i amb gent molt mes acostumada a l’estil occidental. Gairebe ningu ens saluda quan anem pel carrer. Hem perdut protagonisme i no ens sap greu.

Deixeu-me que ressalti un fet sorprenent i significatiu que observo amb mes intensitat a Teheran; la falera per canviar de nas. Una de les coses mes sorprenents de l’Iran es la quantitat de gent amb el nas operat.

La cirurgia estetica ha entrat amb força en aquest pais on el nas, en el cas de les dones, es una de les poques coses que el chador deixa veure. Jo normalment no em fixo en aquest tipus de coses pero davant de la quantitat d’Iranians que porten el nas embolicat em vaig veure obligat a interrogar-me sobre el perque de tot plegat. Pel carrer en zones pijes o pel centre, de tot el pais, es veura un/a de cada 30 o 40 persones amb una tirita al nas, tenint en compte que els que ja han estat “retocats” ja no la porten es facil pensar que entre un 20 i un 40 dels joves i no tan joves iranians han passat pel quirofan.

L’Armin, un noi d’Esfahan que s’esta amb nosaltres al luxos pis on ens allotgem ens explica el fet diferencial del nas. L’operacio costa entre 2000 i 4000€ i canviar el nas arrodonit, i sovint en forma de martell, irania pel nas cleopatric a l’estil Isabel Preysler es sobretot un simbol de classe social, d’identificacio amb occident. Un signe gairebe de revolucio liberal. Es significatiu de veure que la revolucio liberal a l’Iran es faci, en part, a cops de bisturi.

O a cops de tirita! Segons l’Armin molts dels que van amb el nas embenat no es poden permetre pagar el cost de l’operacio, 10 vegades el sou mensual mig a l’Iran, aixi que opten per portar la tirita sense operar-se i mostrar aixi que s’ho poden permetre. Un curios signe d’ostentacio dels temps en que vivim. I qui dia passa any empeny.

L’Armin, que sembla el geni de la lampara tan rodonet, calb i amb perilla, es un fan de conspiracions i sobre el tema de l’Iran se les sap totes. Va creixer a Paris i ara porta no se quantes empreses familiars a Esfahan. De familia rica pero sense que li hagin pujat els fums ens ajuda a respondre les darreres preguntes que ens queden sobre el pais.

Si ahir vam passar la sobretaula parlant de la Britney Spears avui acabarem el dia mirant la nova pelicula de l’Indiana Jones al barri mes occidental del pais. Estem fets uns intelectuals.

Dilluns 18

Intentem moure’ns per Teheran a peu. Impossible. Teheran esta fet a la mida del cotxe. A tall d’exemple, un dels carrers principals fa 25km de llarg. Ens passem el mati caminant sense poder arribar gaire lluny. Ho rematem amb el que potser sera l’ultim pollastre amb arros a l’Iran.

Teheran es tan gran i el transport public tan dificil d’entendre que se’ns treuen les ganes d’anar enlloc. L’Armin ens acaba ficant a un taxi i anem a sopar a un restaurant xines on fan coses rares com ara sushi de salmo amb formatge. Experiencia prescindible pero que agraim per sortir de la rutina de l’arros amb pollastre.

Acte seguit continuarem muntanya amunt fins al peu del telecadira que porta al cim de l’equivalent al Tibidabo de Teheran, tot i que la serralada que ens separa del caspi puja fins als 5760m.

L’afany dels rics per separar-se dels pobres i de la contaminacio fa que s’hagi edificat fins on la roca i el desnivell han permes. Per a donar-vos una idea; a 1h estant hi tenim les pistes d’esqui.

En els jardins de la muntanya, asseguts fent un te amb pipa d’aigua al costat del riu que baixa de ben amunt l’Armin vol tancar el nostre viatge amb la tradicio persa de llegir-nos un text de Hafez, el mes gran poeta persa que va conseguir que els seus versos fossin una mena de segon alcora per aquest poble. Hi ha nens que venen sobres a l’interior dels quals hi ha uns versos del poeta i que representa que ens han de guiar espiritualment. Coses del desti, o de la poesia, els versos que ens llegeixen encaixen totalment en la situacio personal en que ens trobem. La magia de Hafez?

Dimarts 19

Hora de fer les maletes. Pel mati aprofitarem per anar al gran bazar de Teheran des d’on es controlen els preus de la majoria de les mercaderies del pais i des d’on s’han iniciat i planejat moltes de les revolucions del sXX. Hi anem amb el Viesturs, de Letonia, que haviem conegut a Yazd. Fem les compres protocolaries de pistatxos, petals de rosa, “nebot” i d’altres i anem al Museu d’Historia Nacional de l’Iran on s’hi poden observar peces com el codi Hammurabi escrit en cuneiforme.

Es al museu on ens acomiadem de la Irene que es queda un parell de dies amb uns eslovens que vam coneixer a Alamut i el Viesturs i jo anem cap a l’aeroport.

L’aeroport internacional de Teheran esta a 66km de la ciutat. Els aiatolas no van tenir millor idea que plantar l’aeroport al mig del desert per a que no molesti ningu i per a que el taxi surti ben car.

Viatgem amb la Turkish Airlines cap a Istanbul des d’on ell volara cap a Riga i jo cap a Brussel.les. Nomes pujar a l’avio, encara en territori irania, algunes dones es comencen a treure la hijab. Durant el vol algunes es maquillen i algunes van al WC per a canviar-se de roba. El fet es que quan aterrem a Istanbul el passatge que ha pujat a Teheran ha canviat completament.

Curiosament la referencia que el Viesturs i jo utilitzem per identificar les dones i noies que portaven el chador a Teheran i ara van amb tops i pantalons curts, es el nas operat. El que abans era la unica part visible es ara la referencia per a identificar la gent.

No se que es ni com explicar-ho pero el posar els peus a Istanbul em dona una sensacio de tornar a la “normalitat”. M’adono que 20 dies veient dones tapades gairebe les havia com eliminat del meu subconscient i el retrobar-les a Istanbul ve a ser com redescobrir la pell.

Dormirem a Istanbul i dema em toca agafar el vol cap a Brussel.les on m’hi esperen els 18 graus de torn amb una mica de solet i una mica de pluja, comme d’habitude!

Consideracions finals

Vet aqui uns pensaments en veu alta sobre l’estat del pais en general comparat amb la percepcio que en tenim des d’occident.

Crec que hi ha un interes politic i economic des d’occident en descriure l’Iran com a enemic quan des del punt de vista historic haurien de ser els iranians qui ens haurien de veure com un perill; americans, rusos, anglesos i francesos els han traicionat i enganyat les vegades que ha calgut i han financat i impulsat cops d’estat. Poques vegades el pais ha anat a millor despres de la intervencio occidental. Mirant als aconteixements dels darrers anys; ni un sol dels terroristes de Nova York, Madrid o Londres venia d’Iran i pocs iranians s’han trobat a les files d’Al-Qaeda. D’altra banda trobo vergonyosa la doble moral d’occident a l’acusar a l’Iran d’incomplir drets humans i discriminar a les dones mentre continua tancant els ulls a les violacions de drets molt mes flagrants de l’Arabia Saudi. L’estat de les dones a l’Iran es vergonyos pero encara poden treballar –es ben normal trobar que el cap d’una oficina bancaria sigui una dona-, tenen pasaport, poden conduir… a l’Arabia Saudi ni tenen pasaport, ni poden conduir ni res. El wahabisme saudi es el que esta darrera de les doctrines d’Al-Qaeda pero occident no ha fet res contra aquesta secta d’on han sorgit personatges com Bin Laden, tan amics de la familia Bush.

Les consequencies de la politica d’accio preventiva a l’Iran crec que estan tenint el paper contrari que el que EEUU volia. Si ve l’embargament contra l’Iran ha provocat que els preus s’encarissin, fent patir la poblacio mes pobre i animant el mercat negre, tambe ha permes que la investigacio i la industria local es poguessin desenvolupar en lloc de ser comprada i substituida per la industria estrangera. El resultat es que l’Iran te una bona industria pesada, capacitat de fer recerca, un sistema bancari desenvolupat i en mans de bancs locals i en general un infrastructura que no esta gens malament. Si a aixo hi afegim els recursos energetics, petrolers i miners, sumats al fet que la societat iranina esta ben estructurada i que la majoria de la poblacio te entre 20 – 40 anys, ben formada i amb la transicio demografica superada el resultat es un pais amb un potencial enorme. No en va la setmana vinent posaran en orbita el seu primer satelit propi. Esta clar que l’Iran vol i pot jugar en la primera divisio mundial i aixo no fa cap gracia als poders establerts, d’una banda perque gran part esta en mans de religiosos pero sobretot pel fet de tenir que afegir un competidor mes al ja dificil mercat mundial.

Mes enlla de consideracions generals la percepcio al carrer es d’estar en temps dificils. Com heu vist en aquestes croniques, la gent menja basicament arros i pollastre. La gran dependencia de productes com l’arros fa que el pais sencer pugui passar a passar gana si els preus de l’arros continuent pujant com ho estan fent –el kg d’arros a l’Iran esta a com a minim a preus europeus i he arribat a veure l’arros mes bo de l’Iran a 5€/kg al mercat-. La broma de l’arros i pollastre no es tan broma.

Aixo fa que la gent es giri contra Ahmadinejad a qui identifiquen amb la crisis economica. El discurs d’Ahmadinejad es d’acusar a l’embargament i les politiques d’occident dels mals del pais, que no es del tot fals pero majoritariament la culpa es de la mala politica del govern i de la crisis financera i d’aliments a nivell mundial. En aquest sentit el principal beneficiat d’una intervencio americana a l’Iran, pel tema de les centrals nuclears, seria el govern islamic d’Ahmadinejad. Esta en el interes dels EEUU de Bush de demonitzar l’Iran? Si es que si pot ser que abans de les eleccions americanes de novembre algunes bombes caiguin en territori irania. Si realment volen treballar per l’estabilitat de la zona el millor que poden fer es aixecar l’embargament i comencar a construir ponts. No crec que els iranians els refusin. La gent en aquest pais frisa per ser acceptada al mon.

Pel que fa al tema de les llibertats, estic bastant convencut que a poc a poc i una canya, almenys que des d’occident fem alguna bestiesa de les nostres, l’Iran trobara la via cap al canvi. La poblacio jove esta ben formada i conectada amb la resta del mon via internet o la parabolica i si tot segueix el seu curs en 20 anys crec que aquest pais sera un pais com qualsevol altre. La llibertat es un dret pero es sobretot i encara mes un deure. Per aprendre be els deures es requereix temps. Donem-los-hi temps, la seva gent s’ho mereix.

FI

Vet aqui les croniques del viatge a l’Iran del 29 de Juliol al 20 d’Agost de 2008.

Dimarts 29 Juliol

Com que els vols cap a Iran son carissims planegem d’entrar a Iran per Turquia. Aterrem a Istanbul per la tarda. Com que els dos hem estat varies
vegades a Turquia ens saltem les visites turistiques “obligatories” i anem a pulular per la ciutat. Fent un vol pels carrers on tant llargament hi
havia passejat ara fa tres anys experimento una estranya sensacio de ser com a casa. Per anar cap a Iran ens decidim per l’Orient-Express Istanbul-Teheran.. Un viatge mes classic que l’avio pero que ens ha de permetre observar la transformacio d’Europa a Asia.
Es curios lo petit que es el mon, a l’estacio de tren de Haydar-Pasa em trobo amb el turc de la tenda de la cantonada a qui compro la fruita, verdura i ous a Brussel.les i que es a casa visitant la familia. L’Irene tambe es troba coneguts de la facultat i aixi anem passant el dia passejant per Istanbul com qui passeja per les rambles.

Dimecres 30 Juliol

El dia es un agradable compte enrera per agafar el tren. Finalment a les 22.55h surt l’Orient-Express -repeteixo lo d’Orient-Express perque d’Express ja veureu que no en te res- de la riba asiatica de l’anttiga Constantinopla.
El tren es net i espaios. Enloc de les 6 o 8 lliteres dels trens europeus, els compartiments son de 4 llits i aconseguim un compartiment per nosaltres sols. Comodissim, tenint en compte que aixo es un tren. Paguem uns 40eur cadascu per tot el trajecte.

Dijous 31 Juliol

Istanbul-Ankara es un tram que es fa curt perque el fem de nit i per que el tren va rapid. A partir de la capital turca la velocitat es redueix notablement.
Durant el dia anem coneixent la gent del tren; iranians, turistes… com en qualsevol activitat social en aquesta part del mon es facil de fer comunitat.
Travessar Turquia en tren ajudar a copsar la vasta superficie d’aquest pais. Amb zones desertiques seguides de regadius, inmenses planes i estepes que es converteixen en zones muntanyoses… a Turquia tenen de tot.
A partir d’Ankara la densitat de poblacio baixa i deixa entreveure les possibilitats demografiques d’aquest gegant asiatic-europeu.
El dia transcorre mirant per la finestra, jugant al baggamon i de tertulia amb els companys de viatge. Els Iranians ens expliquen amb que ens trobarem a l’altre costat de la frontera.
Com el calendari es diferent, que celebren el cap d’any el 20 de marc, que si fara calor i d’altres cosetes.

Dia 1 d’Agost

Ens despertem a la part kurda de Turquia, el que hauria d’haver estat el Kurdistan si les potencies occidentals no se n’haguessin oblidat de la nacio kurda quan van adjudicar la terra a mitjans del segle XX. Amb el tema de Palestina, vet aqui errades “tecnico-estrategico-diplomatico-politiques” que em temo que continuaran fent pagar un preu elevat els propers anys.
L’amplia presencia militar de l’exercit turc mostra que algu no esta a gust amb la situacio actual -especialment depres dels atemptats a Istanbul de principis de setmana que a falta de culpables el govern turc a acabant adjudicant al PKK kurd-. Simples moviments com entrar en un tunel o creuar un pont es converteixen en delicades operacions per por a un atac o que tot salti pels aires.

Em sorpren gratament la politica del govern turc pel que fa a la lluita cotra la desertitzacio. Pertot es veu plantacions d’arbres joves enmig de l’estepa amb sofisticats sistemes de regadiu i gota-a gota. Mencionar tambe que la majoria de cases i masos enmig del no res i a les ciutats tenen plaques solars per escalfar l’aigua -les temperatures a l’hivern poden baixar fins alas -20 graus per aqui-. Tant de bo aquest sistema de plaques solars estigues tant estes a casa nostra.
Es entranyable veure com els pastors i nens dels masos surten a saludar el tren quan passem -alguns, pocs, ens tiren pedres…-. Es podria pensar que som la unica atraccio ue tenen pero entre les cabres, els estels i sobretot dels sobretots la parabolica entendre que el seu gest es mes un acte d’hospitalitat i educacio que una altra cosa.

El paisatge no es l’unica cosa que es va transformant. De fet, a mida que ens acostem a l”iran la transformacio mes important te lloc dins del tren; tot i la calor observo com els pantalons curts i samarretes de tirants comencen a allargar-se fins cobrir tota la carn visible. La repressio comenca a fer acte de pressencia.

Arribem a Vat-Van, ciutat a la riba del llac Van on deixem el tren turc per pujar al ferri que ens ha de portar a l’altre extrem d’aquesta gran bassa. El creuer comenca amb una posta de sol que ha de marcar l’inici de les celebracions de comiat que vull interpretar com adeu a la llibertat per part dels iranians que tornen al seu pais. Sota un mar d’estels, grupets d’homes, dones, vells i nens canten cancons en farsi – idioma majoritari a I’Iran-. Parlant amb els amics perses que hem anat fent ens adonem del gran significat d’aquest acte aparentment tant simple; des de fa 30 anys -la revolucio va comencar el 79- cantar en public esta prohibit i reunions d’homes i dones tambe.
La felicitat amb la que canten te un impressionant toc de nostalgia i tristor; en dues o tres hores totes aquestes dones i noies s’hauran de cobrir de dalt a baix i acceptar el lloc que els homes els hi han reservat en la societat iraniana en altre temps tan igualitaria.
Tot i aixo de mica en mica la gent s’anima i la nostalgia dona pas a l’alegria, el nostre cecrle de proa es va fent mes gran i la gent comenca a animar-se i picar de mans i ballar, les dones fumen en public i beuen cervesa per darrer cop en qui sap quan temps. Al final tot el passatge i fins i tot la tripulacio s’acaben afegint a la festa. Catarsis colectiva!

L’arribada a la ciutat de Van a una hora X de la matinada marca el final de la festa i la gent, despres d’aver-se desfogat com cal, es comenca a tapar per entrar a l’Iran com cal.

Que us dire! El tren a Vat-Van portava mes de 6 hores de retras, i entre el ferri, el canvi horari -l’Iran va 2.30h pe davant de Barcelona- i sobretot la festa he acabat de perdre la nocio del temps. Les ganes d’arribar es barregen amb la tristor/incognita d’imaginar el que ens espera a l’altre costat de la nit.

Dia 2 d’Agost – Dissabte

El dia no comenca pel mati sino per la matinada. Al sortir del ferri el tren Irania encara no havia arribat -tot i l’inmens retard que portem-. La tartana iraniana arriba tard, bruta i amb la maquina gemegant de mala manera. Sense cap organitzacio, l’ocupacio de les lliteres i compartiments es un slavatge campi-qui-pugui, perfecte introduccio als metodes iranians. Us estalviare les vicisituds de creuar la frontera turco-iraniana. Dire nomes que varem dormir molt poc i que experiencies com aquestes son recomanables a aquells que vulguin abolir la UE i tornar a l’epoca dels visats, les cues interminables, les decisions aleatories del personal fronterer i en general als qui defensin les fronteres de qualsevol tipus.

[Despres dels tres dies i mig sense dutxa ni menjar decent deixeu-me que destaqui nomes el plaer de, una vegada a l’hotel, poder anar de ventre sobre un blanc que no es mogui i sense por que una corva o un bony a la via et pugui desviar la punteria en un d’aquests tradicionals forats al terra que en aquestes latituds anomenen waters.]

Cap al migdia arribem a Tabriz, la ciutat mes poblada -2 milions- del nord de l’Iran. La historia ha donat a l’antic oasis de Tabriz un lloc privilegiat que malauradament no s’ha pogut conservar fins als nostres dies. Per exemple, es diu que el paradis que es menciona en la biblia s’hauria inspirat en la plana on es troba Tabriz. De paradis poc en queda. L’arca de Noe es diu que hauria ancallat al cim del mon Ararat, no lluny d’aqui.

Com diu un frances que hem conegut, el primer que fem a Tabriz es convertir-nos en milionaris -200eur representen al canvi 3 uns millions de rials-. Vet aqui la primera sorpresa que ens reserva l’Iran; una clara crisis economica que es deixa veure en forma d’una inflacio galopant. Totes les nostres referencies sobre preus i presupostos que ens haviem fet i que ens havien dit els iranians del tren han de ser revisades a l’alca doncs els preus son entre 3 i 20 vegades mes del que ens imaginavem; molts preus son ben europeus. Si aixo es dur per nosaltres no em vull imaginar com s’ho deuen prendre la majoria d’iranians amb un sou mig d’uns 300eur al mes…

L’altra sorpresa, que despres de l’experiencia del tren-tot-terreny i del que ehm vist per Orient Proxim no es sorpresa, es que l’Iran es un perfecte caos per als nostres ulls occidentals. Creuar el carrer es una aventura que transporta la meva primera impressio de Damasc ara fara 7 anys, coneixem un jove angles que hem arreplegat a l’estacio i s’allotja en el nostre hotel que camina com una anima en pena pel carrer i que quan li preguntem que li passa diu que porta 20 minuts anant i tornant el mateix costat de l’acera i que no veu com podra travessar el carrer sense que la marea de cotxes se l’endugui per davant. L’adoptem i l’entrenem en l’art de creuar el carrer.

Tabriz, com tot l’Iran, pateix talls de corrent constants degut a la sequera que ha buidat els pantans i que redueix la capacitat de generar electricitat. D’aqui la idea de contruir centrals nuclears per suplir aquesta mancanca que tant preocupa a occident per la possibilitat de desenvolupar armament nuclear. Em falta informacio per dir si aquesta necesitat de l’iran es justificada o una gestio mes eficient dels ingents recursos naturals seria suficient. Des del punt de vista de sobriania del poble irania trobo inacceptable la pressio d’occident per dir-lis com han de gestionar la seva energia. Suposo que tambe hi ha una part d’arma politica per part del president d’aquest pais per mostrar al poble que les potencies colontzadores no els deixen desenvolupar-se… com a ciutada del mon trobo que seria fantastic si les parts interesades es poguessin posar d’acord en quin es el problema de fons i solucionar-lo de la forma que fos millor per tothom i pel medi ambient. Per aquesta descabellada darrera opcio sera necessari treure’s l’abonament de miracles per Lourdes.

Passejant per la ciutat experimentem l’esperada repressio; totes les dones van tapades de dalt a baix en negre i les mirades cap a Irene, que tot i anar coberta, porta una camisa blanca i un mocador de colors son prou explicites. Curiosament son les dones les que mes semblen desaprobar la vestimenta.

Mes tard anirem a fer un suc amb l’Afshi, un noi que hem conegut al tren qui ens explicara que la gent ens mira tant perque som estrangers i no perque desaprovin la nostra manera de vestir i comprotament. Potser si que en fem un gra massa i encara som victimes de la manipulacio dels medis… ja veurem en els dies que venen.
Acabem un dia fent un batut de fruita que acaba sent una de les millors coses que ens aporta aquesta llarga jornada.

Dia 3 d’Agost – Dilluns

Ens despertem amb ganes. Amb l’amic angles i l’Afshi anirem a voltar pel gran Bazaar -diuen que te fins a 25km de carrerons- i visitem la mesquita blava de Tabriz. No trobem l’antiga esglesia armenia dels sXI. Tabriz ha tingut una comunitat cristiana des dels inicies del cristianisme. Sembla que tambe hi queden alguns jueus treballant en el tema de la joieria…

Ens crida l’atencio el silenci -comparativament parlant- entre el bazaar i en general el carrer irania i el que es pot trobar al mon arab o turc. El poc turisme que reben fa que sisguin molt poc pesats amb nosaltres. Mengem en un dels mejadors del bazaar on creem un petit conflicte quan ens asseiem -seguint indicacions de l’amo- a la zona d’homes. Les dones seuen a la mateixa sala pero darrera una cortina. L’angles no s’entera de res pero les mirades desaprovadores -o envejoses- de les dones fan que Irene vugliu anar a seure amb elles. Finalment l’amo em sembla que opta per la diplomatica solucio de deixar a les dones i aprelles de seure tambe a la zona d’homes i tots contents.

La comunicacio no es facil. Molt poca gent parla angles, frances, alemany o arab i tot esta escrit en alfabet arab -que Irene i jo podem llegir pero no entendre-. Algunes lletres i numeros aixi com i la caligrafia son diferents de l’arab pero fem el que podem.

Per la tarda anem a Kandovan, a 60km de Tabriz, la Capadocia iraniana. Kandovan significa literalment “rusc d’abelles” i pren el nom per les pedres foradades pel temps i per l’home que donen la impressio que els habitants visquin en un rusc. La diferencia amb Turquia es que a l’iran encara hi ha gent que viu en els forats fets a les pedres i coves i tots els turistes son locals, ni un estranger. Despres d’aguns malenetsos amb els locals per culpa de l’idioma, una familia de Teheran ens presta la seva filla que esta estudiant traduccio per a que ens guii una mica pel poblat. Realment impressionant com viuen aquestsa gent, es com saltar 1000 anys enrera en el temps.

La carretera de Kandovan cap a Tabriz te de curios que tots els peraltes de les corves estan al reves, cosa que afegida a la temeritat de la conduccio i els triples adelantaments fan totalment prescindible una visita a Port Aventura.

Marxem de Tabriz amb la idea d’agafar l’autobus de nit cap a Qazvin, a mig cami de Teheran. Experiencia horrible. L’autobus es un vell volvo que ha servit possiblement ja un 15 anys a Europa i que va ple fins la bandera, els conductors son uns descerebrats que fumen, escriuen sms i preparen el te mentre adelanten cotxes a 140 per l’autopista. A mes posen muica tota la nit que fa ben dificil aclucar l’ull.

Dia 4 d’Agost – Dimarts

Seguim al bus. Deduim que la figura del conductor d’autobus en aquest pais deu ser com una especie d’equivalent a les vaques sagrades de la India. Tot i els excessos ningu s’atreveix a dir-los res. El colmo del desastre arriba quan tot i tenir el bitllets i haver-ho dit a tothom el conductor decideix no parar a Qazvin i tirar milles cap a Teheran. Acabem tenint que baixar al seguent peatge on ens diuen que agafem un taxi -a l’autopista a les 6 del mati-. Quan demanem per fer una denuncia els pocs que parlen angles al bus ens miren amb cara de curiositat.
En fi, doncs alla estem creuant l’autopista pel mig -cosa habitual a l’Iran, les cabres tambe ho fan- i abans d’anar a demanar preus a taxis optem per interntar comunicar a la policia el que ens ha passat. Anem al cotxe de policia on tres simpatics soldats seuen dins d’un mercedes que deu ni do i ens escolten amb atencio. Ens entenem lo suficient per a que entenguin que estem penjats i que volem anar a Qazvin a agafar el bus cap a Alamut, amb l’amabilitat persa i per sorpresa nostra ens diuen que pugem que ens portaran fins a Qazvin. Despres d’indicar-li si podia treure el kalashnikov del seient de darrera per a que poguessim seure pugem i “parlem” del barca i de l’osasuna -es veu que hi ha un persa que hi juga-. Ens acomiadem dels simpatics policies a l’estacio de Qasvin pensant en la guardia civil.

A la terminal de busos hi comencem una ratxa surrealista de desproposits. Durant 3hores rebrem informacio contradictoria sobre quan i com els minibusos surten cap a Alamut. Ningu sap res. Ni a informacio, ni el director -amb qui tenim el gust d’esmorzar-, ni els conductors, ni la policia… impressionant. La infrastructura turistica iraniana funcionant a ple ritme.
Sense gairebe haver dormit i amb el sol que comenca a cremar decidim deixar-ho per dema i instalar-nos a Qazvin. Fem un excellent dinar a Qazvin provant em famos arros irania i ens concedim una migdiada com cal. Dema sera un altre dia.

Dimarts 5 d’Agost

Ens llevem decidits a aconseguir arribar a Alamut peti qui peti. Esmorzem en una pastisseria d’aprop del bazaar on a les pastetes, te i gelat casola de pistatxo i safra l’amo ens acaba tractant com a hostes i ens deleita amb els pastissos tradicionals de Kashvin. Aquesta dolca manera de comencar el dia es seguida per un tractament exquisit per part del taxista que ens condueix a l’estacio i, tot i no parlar una paraula de cap idioma conegut, no para d’explicar-nos lo dificil que es el divorci a l’Iran i com la dona li havia posat les banyes, etc… al final no nomes no ens cobra sino que negocia el taxi compartit que ens ha de dur
a la vall d’Alamut. Tot aixo sense entendren’s ni una paraula. El dia pinta hospitalari.

Som al taxi compartit, “savari” que li diuen aqui, amb un jove, un iaio i el xofer de la nostra edat. La plana on es troba Qashvin es va transformant en la serralada de 4000m que separa Teheran del mar caspi. Escoltem musica iraniana re-mixada, hits de l’estiu, etc… l’Irene els hi pregunta si volen escoltar musica “espanyola” i quan jo em pensava que em trauria un CD de la Pantoja veig que l’exemple que portem de la musica peninsular son els dusmiguet. El xofer que agafa el CD para en un estacio de servei, el renta amb aigua i sabo -diu que “aixi sonara mes net”- i a la carretera de nou. Per culpa del sabo el CD no va massa fi pero esta clar que els dusmiguet no triunfarien entre els joves iranians. Tot i aixo, per sorpresa de tots li agraden molt al iaio que seu al meu costat per la semblanca a la musica kurda -ves a saber…-. Ell, que no deia res, comenca a parlar-nos en farsi. L’home esta tant content que ens vol convidar a casa seva a dormir, li diem que volem arribar a Alamut avui i diu que parem si mes no per dinar. El xofer va amb pressa i abans que ens en adonem es massa tard per acceptar l’invitacio i sense adonar-nos’en el iaio es fora del cotxe.
3h despres d’haver deixat Qashvin arribem a Alamut, la famosa vall dels “Assassins”. Per mes informacio sobre la fascinant secta del sX dels “Assassins” us recomano que llegiu “Alamut” de Vladimir Bartol o “Samarkanda” d’Amin Maalouf.

Per fer-ne 5 centims: la paraula “assassi” en catala, castella, angles, frances, italia, arab, etc ve precisament d’aquesta secta fundada el sX a l’Iran, imperi aleshores dominat per la tribu turca dels Seljoukides. Ideologicament els assassins eren ismaelites -una branca del xiisme- i van ser la secta mes perillosa i respectada de l’edat mitja. Era una xarxa de persones que es dedicaven a assassinar sultans, vizirs, reis, imams i el que fes falta a cara descoberta i amb un somriure. Uns kamikaze-martirs vaja. Els Assassins creien que totes les altres formes de religions eren unes “venudes” al servei del poder. La seva redempcio consistia doncs en sembrar el caos del mediterrani a l’Indic. Hi ha d’haver gent per tot.

La seva base des d’on planejaven les operacions era la vall d’alamut i el seu lider Hassan Sabbah va viure confinat al castell mes inxepugnable durant gairebe tota la vida. El castell d’alamut s’erigeix sobre una roca pelada amb precipicis per tots costats i no va poder ser mai conquerit per la forca durant l’edat mitja.

La secta prohibia qualsevol tipus de plaer i era d’allo mes estricta. Aixo va propiciar que en aquest castell, en la quarta generacio d’assassins, es pronuncies el que segurament va ser un dels discursos mes revolucionaris del s XII. El lider dels assassins va proclamar que despres de dos segles de privacions i fer el bestia els assassins s’havien guanyat el paradis i que per tant la redempcio ja no era necessaria. Alamut era el paradis i a partir d’aleshores l’home ja podia ser felic, beure alcohol, fer musica, etc… imagineu-vos que el papa anuncies dema que l’home s’ha guanyat el paradis i que a partir d’ara ja no s’ha de guanyar el cel i que ja no cal sacrificar-se i tot plegat. Tot el xiringuitu de l’esglesia catolica per terra. El lider dels assassins de l’epoca devia ser una gran persona pero no se si era massa bon politic…

Finalment els mongols van acabar amb la Sodoma i Gomorra que devia ser la vall d’Alamut al sXIII.

Tornant al viatge: arribem al poble de Khador Khan -nom del Khan mongol que va acabar conquerint Alamut- i anem a instalar-nos amb una familia que viu en un turonet amb vistes a la roca sobre la que s’erigeix les runes del mitic castell.

Pugem a veure la posta de sol des del castell. L’ambient es realment magic, sembla mentida que 3000persones poguessin haver viscut dalt d’aquesta tros de roc durant tant de temps. Amb la posta de sol escoltem la crida a la pregaria xiita fins que les ombres acaben engolint tota la vall i el cel s’omple d’estels. Una nit inspirada.

Dia 6 d’Agost, Dimecres

Matinem i anem a fer senderisme per les abruptes valls que envolten el castell. Com suposo que els hi va passar als exercits que en el passat volien arribar a conquerir Alamut ens acabem perdent irremediablement per aquestes valls bibliques. Despres de fer la cabra per barrancs i tarteres una estona i d’haver-me trobat una serp d’un metre i mig acabo retrobant la Irene que descansava sota un arbre. Assedegats i acalorats emprenem la tornada cap al poble. De baixada ens trobem amb un grup de dues families amb amics. Despres del tipics “where are you from? I’m from Barcelona” i en vistes que amb paraules poc mes ens entendrem les dones comencen a picar de mans i un noi s’anima a ballar sobre una pedra. Ja la ballem. Uns canten, d’altres riuen i despres d’haver fet el ruc una estona baixem cap a la vall on en cara no se com, la Irene i jo, assedegats de mala manera fem entendre als nous amics que matariem per una sindria fresca. Magia dels viatges; quan arribem al poble descobrim que el pare de familia se’ns havia avancat i ja tenia la sindria a refrescar en el rierol. Moment de llagrimes de felicitat i de reconfirmacio que aquest es el poble mes hospitalari amb que m’he trobat.

La festa amb la familia continuara i ens faran regals i obsequiaran amb fruita i d’altres abans de que ells marxin cap a Qashvin.

La tarda la passarem fent migdiades i jugant al baggamon i als escacs amb la familia que ens acull, i amb la que nomes ens entenem per signes. El grau de confianca arriba a l’extrem de que permetin a la Irene de treure’s el mocador del cap.

Tanquem el dia amb una espectacular pluja d’estels a la falda del castell.

Dia 7, Dijous

Comencem els 3er i darrer dia a Alamut amb l’esmorzar caracteristic de la zona: pa sec, formatge de cabra saladissim, mantega, mel i te. Es de destacar la intensitat del sabor que tenen la mel i el formatge de veritat. La familia te els seus propis ruscs de mel i ens podem menjar la mel a mossegades. Vet aqui el meu redescobriment de la mel.

Ens acomiadem de la familia i despres de poc buscar trobem un taxi que ens baixara a la civilitzacio. Tornem a Qashvin on arribem a mitja tarda. Ens refugiem de la calor mirant telenoveles iranianes de sobretaula al hall de la pensio on ens allotjem. Que us dire! Les telenoveles son telenoveles i gairebe que no cal entendre el que diuen. Les iranianes tenen un toc de “boliwood” que les fa una mica mes insofribles.
Sobrevivim el culebron i ens anem a perdre pels bazaars de Qashvin. Alfombres, jois i fruits secs a dojo. Fent temps per anar a sopar anem a parar a una tenda de mobles on hi descobrim un home d’uns 65 anys que parla un excellent frances apres en una beca a la sorbona amb qui podem discutir l’estat del mon i de l’Iran:
Ens pregunta si veiem els joves iranians molt diferent dels europeus. Responem que ens sorpren no veuregrups de nois i noies junts, que si les dones hagin d’anar tant tapades amb la calor que fa… en definitiva, impressions superficials de prejudicis que anem superant. Ell esta convencut que sota dels mocadors, cofies i sotanes els joves iranians mai han sigut tant europeus. Gracies, o per culpa, de la tecnologia aixo es molt probable que sigui veritat; Al cap i a la fi tots coneixem la Britney Spears.
Com tants d’altres que hem conegut, desprova totalment la politica del seu president Ahmadinejad. D’una banda argumento que es facil estar en contra del president quan el pais es troba en crisis economica, patint embargaments, talls de llum, inflacio… pero ell m’explica que la rao per la que el poble irania n’esta fart d’ell es la manca de llibertat. Segons ell un 70% dels iranians esta contra l’obligacio que les dones s’hagin de cobrir i tantes altres lleis discriminatories. Em recorda que l’Iran l’emancipacio va comencar abans i va arribar mes lluny que a la majoria de paisos europeus.
Pel que fa al tema de la capacitat de produir energia nuclear i la politica exterior del president el poble li dona suport, cosa que trobo ben coherent. Ell diu que si l’energia nuclear es dolenta hi hauria d’haver una moratoria mundial i si es bona tothom hi hauria de tenir acces. El principi de sobirania nacional dona el mateix dret de produir energia nuclear a l’Iran que als EEUU o Franca. La politica de doble moral que utilitza occident amb aquest tema crec que ens acabara pasant factura.
Ell, com tots els iranians amb que parlem, entenen que aixo del tema nuclear es una excusa com les armes de destruccio massiva a l’Iraq per a impedir que l’Iran es desnvolupi i tingui poder. Em recorda com abans del 1979, quan el Shah, els EEUU eren els primers a promoure l’energia nuclear a l’Iran. Des que l’Iran es va convertir en republica islamica i va comencar a trencar els contractes d’explotacio que occident tenia dels seus recursos, EEUU, sota pressio d’Israel, i Europa no paren d ebuscar excuses per poser l’Iran a ratlla. A occident no li interesa que un pais com Iran pugui decidir per si sol. A aixo se li en deia imperialisme.

Lo curios de tot plegat es que el poble irania veu i enten clarament el que esta passant mentre que a occident els mitjans, amb la politica de la por, no paren de repetir-nos un missatge confus i contradictori que no hi ha qui l’entengui. Amb rao, perque no s’aguanta per enlloc.
Mentre que a l’imaginari occidental comencem a veure l’iran amb por, desconfianca i mala llet, la gran majoria dels iranians, amb una actitud molt mes adulta, continuen admirant els nostre futbol,la nostra llibertat, cultura, art… Tot i haver sigut traicionats i expoliats una i altra vegada els iranians encara ens estimen i idealitzen, en canvi nosaltres que mai n’hem patit cap mal tendim mes a odiar-los i aviat direm que cal bombardejar-los per evitar mals majors. El mon va a l’inreves.

Dia 8, Divendres

Bus cap a Teheran on volem agafar un vol intern cap a Shiraz, al sud del pais. L’alternativa serien 24 hores d’autobus.

El paisatge irania es ben sec. Fins i tot les muntanyes son pelades. Observo que, com a Turquia, s’estan fent esforcos per reforestar la zona; pertot es veuen plantacions de pins i d’altres.
L’avio surt amb 3h de retras. Ningu s’estranya ni protesta. Nosaltres pasem el temps jugant al baggamon i xerrant amb els esponatnis de torn que venen a practicar el seu angles, o fer-se una foto per a poder ensenyar als amics. Nem tard pero de bon humor.
Aterrem a Shiraz a alguna hora de la matinada.

Dia 9, Dissabte

Shiraz es orient. Des del principi aquesta ciutat amb nom de raim ens sorpren gratament. Ens deixem perdre per l’inmens bazaar de Shiraz com marquen les regles: sense rumb ni pressa, seguint la inercia i la intuicio.
La manca de turisme per aquestes latituds fa que encara ressaltem mes; tothom ens saluda educadament, ens dona la benvinguda, ens pregunten d’on som… tot sense interes comercial, nomes per hospitalitat. Shiraz es una ciutat historica. Com Esfahan va ser el centre de la ciencia, el pensament i la innovacio durant l’edat mitja i despres els sXVI i XVII. A l’Iran central, l’antiga persia es mastega la inmensa cultura de la gent.
De la Shiraz del sXII no en queda res. El que els mongols i els terratremols no van destruir -una de les poques ciutats que es va salvar- se la van carregar les ansies de modernitat malentesa dels especuladors immobiliaris dels sXX.
Tot i estar a la mateix latitud que Kuwait a Shiraz no hi fa la calor asfixiant de Teheran. La vall en que es troba dona un clima temperat a aquesta regio que tant vi va arribar a exportar abans de la revolucio del 79.
Shiraz disposa de mesquites, banys i atraccions varies per a distreure’s d’allo mes pero el que mes destaca i meravella d’aquesta ciutat es la gent. Ni un sol intent d’estafa, la gent amabilissima que t’ho dona tot sense fer-se pesada. Jo em pensava que aquest grau d’amabilitat no existia.

Un exemple prou ilustratiu l’experimentem quan visitant la tomba del poeta sufi “Hafez”, el mes gran poeta persa de tots els temps, hi coneixem un parell de noies que ens acaben portant a menjar gelat d’arros i llimona tipic de la zona i que s’ofereixen a ensenyar-nos la ciutat a l’endema.

L’unic punt negre sera l’hotel. Pagare el caprici de menjar-me un granisat de sindria en dubtos estat amb multiples visites al lavabo on descobrire que estem essent envaits per una horda d’escarbats desitjosos de menjar-se els platans que la Irene guardava a la bossa. Entre una cosa i altra, nit en blanc per preparar l’excursio cap a Persepolis.

Dia 10, Diumenge

Matinem per anar a visitar la necropolis de Darius I i II i Xerxes aixi com la famosa Persepolis que es troben a 60km de Shiraz. Les tombes dels grans emperadors perses son impressionants, a l’estil de Petra consisteixen en inmensos mausoleus escolpits a les roques. Monuments del nivell de les Piramides d’Egipte.
Persepolis es el nom grec de Pars, la capital d’hivern de Darius i Xerxes que Alexandre el Gran va decidir cremar totalment. Curios que el que per nosaltres va ser Alexandre “El Gran” per aqui se’l recordi com un salvatge que va venir a cremar i destruir les coses mes maques que tenien. La veritat es que jo m’esperava mes de Persepolis, impressiona menys de Palmyra o Luxor. Tot i aixo, pensar el que devia haver sigut mirant els gravats, relleus i columnes fa posar la pell de gallina.
A tall personal, la veritat es que sense haver dormit, amb el sol que cau i l’estomac revolucionat retrobo la felicitat tornant a Shiraz i submergint-me en una profunda migdiada.

Per la tarda quedem amb Shelda i Reyhaneh, les noies que vam coneixer ahir i que volem que ens expliquin com es la vida dels joves a l’Iran.

Tal i com hem anat veient, la joventut iraniana esta prou preparada i desperta, saben en quin mon viuen. Les seves ambicions son les de qualsevol jove europeu. Ens expliquen que tot i que les coses van millorant, tot va molt mes a poc a poc del que voldrien; un noi i una noia no es poden abracar ni fer petons en public. Elles voldrien viatjar i viure soles o en pisos compartits abans de deixar casa els pares per convertir-se en “la dona de” pero tenen tots els numeros per haver de casar-se aviat i comencar a tenir fills… tantes coses que a la nostra societat tenim assumides i que fa que no valorem els fets mes simples que composen la nostra llibertat.

Dia 11, Dilluns

Deixem Shiraz per fer els 450km que ens separen d’Esfahan amb el cotxe d elinea. Clarament l’Iran central, el que era l’antiga persia es mes civilitzat i ordenat que la part del nord del pais.

Arribem a Esfahan amb les darreres llums del dia. Els bus ens deixara als afores i en lloc d’agafar un taxi aquesta vegada optem per jugarnos-la amb l’aparentment indesxifrable transport public. Ens en sortim prou be i per quatre xavos arribem fins al centre. Els busos urbans a l’Iran tenen una valla de separacio al bell mig del vehicle. A la part de davant hi van els homes i a la part del darrera les dones. Com que el 90% de les dones porten el xador negre els busos iranians acaben recordant els temps de l’apartheid als EEUU o Sud-Africa quan els blancs seien al davant de l’autobus i els negres al darrera.

Ja la centre un policia simatiquissim ens aconsella llocs on passar la nit. Costa acostumar-se a l’amabilitat dels militars que amb una ma t’asssenyalen la direccio i amb l’altra juguen amb el kalashnikov…
Quan som instalats a l’hotel anem a fer un vol pel riu. L’ambient es magnific, perfecte aperitiu per la ciutat que s’amaga a l’altre extrem de la nit.

Dia 12, Dimarts

Esmorzant coneixem dues noies italianes que han estat resseguint la ruta de la seda des de Beijing fins a Esfahan, passant per Tajikistan, Uzbekistan, Turkmenistan i volen anar fins a Istanbul. Ens expliquen les meravelles de Samarkanda, ara a l’Uzbekistan, o Merv, al Turkmenistan. Es veu que quan van ser a Mashhad, la ciutat mes important del nord-est irani, se la van ben jugar quan disfressant-se amb el xador negre i aprofitant la nit es van colar amb un amic traductor a les pregaries i discursos dels imams, prohibides per als infidels. Ens expliquen que l’imam de torn cridava a l’aixecament per esclafar els americans i Israel. El traductor no els hi va voler dir el que l’imam va dir sobre Europa…
Portant ja dues semanes a l’iran i havent parlat amb estudiants, militars, comerciants, enginyers d’ambdos sexes queda fora de dubte les intencions d’aquest poble. Amb l’unic estament amb el que no hem tingut cap contacte tot i les mesquites que hem visitat es l’estament religios. Precisament, l’estament que governa el pais.
A principis del sXX un parlamentari de l’aleshores primer parlament persa va escriure respecte als reptes que s’enfrontava la jove democracia persa: “A l’Iran, o els mollahs -religiosos- es transformen en democrates o els democrates s’hauran de convertir en mollahs.” A principis del sXX la tendencia apuntava cap a la primera opcio pero a les potencies colonials rusa i anglesa no els hi interesava que l’Iran s’emancipes massa per l’exemple que podia donar a d’altres colonies, aixi que van forcar el Shah a prendre el poder i van tallar la opcio de desenvolupament democratic. Un segle despres, sembla que la segona opcio, la que es temien els primers democrates autoctons, s’ha acabat fent realitat: per a fer politica a l’Iran s’ha de ser un religios. Els imams son els que marquen la ideologia i moral a seguir i el cap del govern es un religios. L’Iran es avui en dia una republica islamica. No es per casualitat que la revolucio francesa advoques per un estat laic. Barrejar republica i islamisme es com jugar a futbol amb les regles del tenis. Acabaras trencant les raquetes i no marcant cap gol.

Parlant amb la gent hem constatat que molts ja n’estan farts de barrejar religio amb politica. La questio es si aquests molts son prous i suficientment organitzats com per girar la truita.
He arribat a sentir gent que diu que donaria suport a una intervencio armada americana que enderroques el regim actual. Vist el resultat a l’Iraq potser no es una bona idea.

Tornem al tema: Esfahan. La descoberta de la ciutat comenca de la manera mes espectacular; visitem la placa de l’Imam, visita que per si sola ja justifica el viatge a l’Iran. Erigida a principis del sXVII es la segona placa mes gran del mon (darrera Tiananmen)i amb tota seguretat una de le smes boniques. Dues mesquites amb rajola de blau mediterrani son les perles de la placa. Una d’elles es considera la mes bella del mon. Jo no n’he vist tantes pero les dues posen la pell de gallina. Davant de manifestacions arquitectoniques com aquestes un es pregunta on son els limits de l’esser huma.

http://en.wikipedia.org/wiki/Naghsh-i_Jahan_Square

Quan ens recuperem de l’impacte inicial procedim a prendre el pols de la ciutat perden-nos pels bazaars. Tot i ser mes turistica que Shiraz, sobretot turisme interior, el bazar demostra que la ciutat es autentica, que no es nomes un aparador turistic. Com a Shiraz la gent no para de dir-nos coses, sempre educadament, amb una hospitalitat que no para de sorprendre’ns i que ratlla l’exageracio. Un espontani ens agafa pel carrer i ens porta al riu en un taxi que no ens vol cobrar on ens diu que hi passegem que hi estarem be. Ens convida a dinar a casa la iaia a lo que renunciem per no abusar. Fent el gandul sota els arbres en les hores de maxima calor coneixem a una familia kurda que ens estan passant les vacances al parc en questio, ens ofereixen l’unic que tenen: te. Fem la migdiada i al despertar-nos una altra familia ens acull i ens afarta a begudes i dolcos i fins i tot ens preparen la pipa d’aigua irani, feta totalment de fusta i de preparacio diferent a l’arab.
Acabem obligant-nos a nosaltres mateixos a marxar per veure coses perque amb l’hospitalitat iraniana ens podriem passar tota la tarda de gorrons.
Anem a veure la posta de sol a la placa de l’Imam. Aixo s’ha de veure!

Ens regalem un sopar en un “bon” restaurant als terrats amb vistes a l’inmensa placa de l’Imam. La cuina es el punt feble de l’Iran; tot i tenir tot tipus de productes i de qualitat l’unic que podreu trobar en els excasos restaurants que no siguin pizzeries o hamburgueseries sera kebab, arros, pollsatre, iogurt i poca cosa mes. Demanar una amanida es demanar massa i els restaurants no serveixen postres o fruita. No se si es la crisi economica que fa que no venguin res mes o l’austeritat imposada pels imams pero el fet es que menjar a l’Iran es repetitiu i avorrit. Curios venint d’una cultura tan rica.

Curiositats que anem trobant:

1- Vehicle familiar pel transport de cada dia, per casaments, per batejos, vacances… => la moto!
Es normal veure families senceres o grups d’amics tots sobre la matiexa moto, sense casc i anant contra direccio. Les motos es troben pels parcs, pels bazaars, per la carretera, per l’acera… sort que son de poca cilindrada i fan poc soroll.

2- Es impossible treure diners dels caixers automatics iranians aixi com pagar amb targeta de credit enlloc. El que si que es pot fer als caixers es mirar la tele. Quan ningu treu diners la patalla del caixer s’utilitza com a televisor. Quina imaginacio.

Dimecres 13, Esfahan

El mati se’ns en va entre el bazaar i visites a mesquites de l’any de la picor. Una trista caracteristica dels bazars d’Esfahan es que les motos poden entrar-hi. Tot i que no son de massa cilindrada no deixa de ser molest; imagineu-vos que aneu a comprar a la plaça i cada dos per tres us passa fregant una moto carregada amb una familia, quatre pollastres o 2 catifes. Sera questio d’acosumar-s’hi.

Per variar dinem pollastre amb arros i anem a fer la migdiada al parc.

Per la tarda Irene ha quedat amb una noia que vam coneixer ahir al parc, jo no hi vaig per a que puguin parlar de les famoses “coses de noies”. Quan ens retrobem al vespre la Irene ve amb una experiencia reveladora. Es veu que quan es van trobar amb l’amiga i de cami cap a una famosa teteria a la riba de riu, 3 dones de negre venen a queixar-se a les amigues que no haurien de permetre que la Irene anes tant “curta” de roba –ella porta pantalons llargs, maniga llarga bambes i el cap tapat-. Pel que es veu la censura a l’Iran ve de les mateixes dones que sigui per enveja, sigui per encegament religios seran les primeres a denunciar a la policia que algu va massa destapat. Nosaltres que teniem una imatge estranyament idilica de la policia iraniana descobrim el que s’amaga darrera de les bones cares als turistes, les noies explicaran a la Irene els abusos de la policia. Elles els hi tenen por perque qualsevol persona que es queixi de que qualsevol altre persona no segueix les lleis islamiques, sense necesitat d’altres testimonis la policia intervindra implacablement. M’explica que mentre estaven fent el te a la taula del costat la policia va venir a recriminar a un grup de nois que se n’haguessin enrigut d’unes noies de negre, o aixo els hi ha semblat a elles. L’incident es va saldar amb lapolicia clavant un cop de puny a un dels nois, tot aixo per una simple acusacio d’una de les de negre.

D’altra banda les amigues li van explicar a la Irene lo ganduls que arriben a ser els homes a l’Iran i les poques ganes que tenen de convertir-se en les seves esclaves… vet aqui una revolucio d’aquelles que demanen temps, paciencia i sobretot constancia.

Anem a sopar al barri armeni on encara hi viuen uns 7000 cristians i s’hi poden visitar varies esglesies. La majoria de la comunitat cristiana ha marxat cap als EEUU a finals del sXX, farts de la discriminacio islamica. Per exemple, davant de la llei islamica iraniana el testimoni d’un cristia o d’una dona muslmana val la meitat que el testimoni d’un home musulma. Davant d’aquesta perspectiva els armenis van decidir de marxar i els iranians van perdre part de la seva poblacio mes qualificada –arquitectes, enginyers…-. Vet aqui un dels preus de la religio.

Per lo demes, el barri armeni es el mateix que la resta d’Esfahan pero una mica mes modern. Dit amb altres paraules: vam sopar arros amb pollastre com cada dia i com a tot arreu pero en un ambient mes modern.

De tornada cap a l’hotel passem per una festa religiosa amb centenars de fidels –tots homes- repetint a crits els que un imam-telepredicador exclama. Es com una “rave” tecno d’aquestes modernes, amb volum a tot drap, grans pantalles de video pero sense musica i tota dedicada a Alah. Depen de com es miri pot fer una mica de basarda. D’altra banda jo m’imagino per la fila que fa la gent que en un pais on no hi ha bars ni discoteques ni res a fer perque tot es “haram” aquestes “raves” religioses deuen ser una manera de passar les nits d’estiu i torbar els amics. Si mes no aixi ho espero…

Dijous 14

Una mica embafats de tant turisme –per estandars iranians- deixem Esfahan per anar cap a Yazd, la ciutat del desert. Abans de marxar tenim l’experiencia curiosa de que quan intentem canviar diners al banc, el mateix banc ens aconsella d’anar a una oficina de canvi doncs ells cobren molta comissio. La mateixa honradesa que a la caixa de pensions, penso jo.

Despres de 5h d’autobus arribem a Yazd, la ciutat mes a l’est que visitarem en aquest viatge i una de les ciutats mes velles del mon. De Yazd s’estima que van sortir els 3 reis mags cap a Betlem. Gelida a l’hivern i sufocant a l’estiu, Yazd es un oasis entre el desert Dash-e Kavir i Dash-e Lut. Per sort aquest es l’agost mes agradable que es recorda a la zona i les temperatures no pugen dels 40 graus –fa tres setmanes van arribar a 58 graus a la ombra-.

Yazd es una ciutat de cases baixes rebossades amb adob i fang per a protegir de la duresa del clima. Utilitzen un enginyos sistema de ventilacio natural ancestral equivalent a l’aire acondicionat dels nostres dies i que consisteix en torres de ventilacio encarregades de fer circular el poc aire que passa, allibrant l’aire calent i captant el vent. Aquest sistema “d’aire acondicionat” ha inspirat el diseny de moltes cases ecologiques que gracies a una bona gestio de les corrents d’aire i dels sistemes d’aillament no necesiten aire acondicionat.

Comprant fruits secs al bazar hi descobrim una pedra dolça i grogosa que ve a ser com un sucre cristalitzat que va be pel mal d’estomac, es diu “nebot”. Simpatic nom.

Ens allotgem en un antic palau del desert acabat de renovar on el propietari ha viscut a Italia i comunicant-nos en italia li podem demanar que ens prepari una menestra de verdures per sopar. Increible que una cosa tant simple no es pugui trobar enlloc. Per una nit no somiarem en pollastres.

Divendres 15

Matinem per anar a fer ruta pel desert visitant indrets zoroastrics amb un leto, una parella d’eslovens i un italia. Durant el dia descobrirem que durant la visita a persepolis, el guia oficial no ens havia explicat, on ens havia explicat malament, el significat de la simbologia persa. Suposo que per pressio del govern islamic els guies no poden explicar que la religio dels grans reis perses com Darius o Xerxes va ser Zoroastrica i no musulmana. A Yazd el Zoroastrisme es troba pertot. Aquesta religio va ser dominant a Persia fins que l’Islam hi va entrar al sVIII, aleshores, mentre la poblacio es pasava a l’Islam, la cupula religiosa i la corona zoroastrica es refugiaren a Yazd. Quan l’Islam hi va arribar va obligar als zoroastrics a marxar, convertir-se o quedar-se pagant mes impostos. Els que va marxar van emigrar cap a la India, sobretot a Mombai. Dels que es van quedar avui en dia en queden uns 10.000 en aquesta ciutat de 500.000hab.

L’excursio comença amb la visita a una “torre de silenci” que es troba dalt d’una muntanya i que es on fins fa 30 anys hi colocaven els difunts zoroastrians per a que se’ls mengessin els voltors. Aquesta antiquissima religio considera que enterrar els cadavers contamina la terra i cremar-los contamina l’atmosfera. Vet aqui una de les primeres religions ecologistes?

Visitem Kharanaq una ciutat-fortalesa de fang i adob, semblant a l’espectacular Bam –destruida per un terratremol el 2003-, amb enginyosos sistemes per treure aigua del mig del desert –qanat-.

Dinem a Chak-Chak, una mena de Monserrat pels Zoroastrics, on la darrera princesa persa zoroastrica va buscar refugi dels arabs. Diuen que la porta d’”Obre’t Sesam” d’Alibaba podria ser per aqui. Les vistes son espectaculars i el lloc te un aire mistic. Dinem arros amb pollastre.

Desert amunt desert avall anem visitant els enginys del desert. Des de telers de catifes voladores a monumentals neveres en forma d’ou on s’hi conserbava gel durant tot l’estiu, passant per torres de recoleccio d’excrements d’ocells, sobretot coloms; en aquestes torres de nius preparats pels ocells hi vivien uns 4000 exemplars i se’n recollia el guano per a fer d’adob als camps. Aixo feia l’economia de la zona totalment sostenible. Avui en dia no en queda cap en funcionament i tot el que es produeix es fa amb fertilitzants quimics. Els locals ens diuen que el gust de la fruita era ben diferent quan feien servir l’adob natural. Hem arribat tard.

Pel que vaig veient, l’Iran, aixi com d’altres paissos de l’orient proxim i mitja no s’acaben d’acostumar a les tecniques modernes; d’una banda s’han abandonat practiques tradicionals com l’adob o els sistemes de ventilacio naturals i d’altra banda al adoptar les noves tecniques encara no han sabut tractar les externalitats. Per exemple, l’arribada de les bosses de plastic sense una politica d’educar la gent ni un sistema de gestio de residus mes o menys civilitzat ha provocat que per tot arreu on es miri es trobin plastics; al bell mig del desert, als rius i a les muntanyes. Costa trobar una posta de sol en que no hi brillin les bosses de plastic llençades indiscriminadament pels esclaus de la modernitat.

Tornem a Yazd i anem a fer un vol amb la parela d’eslovens. Passejant pel centre coneixem l’Ayub, un professor d’angles kurd que ens guiara pels terrats de Yazd fins a enfilar-nos dalt d’una mesquita per veure com es pon el sol sobre la ciutat del desert i fer les fotos de rigor.

A primera vista Yazd es una ciutat tranquila i sense pretensions, amb la bellesa de les ciutats que viuen en clima hostil i que s’han de recollir cap endins, amb mil racons, places i carrers laberintics que fa que fins hi tot els locals s’hi perdin. Tantmateix, si gratem una mica mes trobarem la grandesa de Yazd i l’explicacio a moltes incomprensions dels nostres dies. Yazd a sigut un dels centres culturals i religiosos mes importants de la zona i fins fa poc els jueus i zoroastrians convivien amb els musulmans. Al sXX tot es va girar i les revolucions islamiques junt amb la creacio de l’estat d’Israel van provocar que la diversitat religiosa desapareixes. El cas dels jueus iranians que van emigrar cap a Israel o cap als EEUU es clau per entendre la politica exterior iraniana. D’una banda la minoria mes rica als EEUU son els iranians –amb la comunitat mes gran a Los Angeles on poseeixen canals de televisio i diversos holdings- dels quals la meitat son jueus pero tambe n’hi ha de musulmans i cristians. D’altra banda entre els jueus mes ben posicionats a Israel s’hi troben molts iranians. Sense anar mes lluny el darrer president d’Israel, Motse Kashav, era de Yazd, igual que el president d’Iran de l’epoca i precedent a Ahmadinejad: Mohammad Khatami. Per aquesta rao molts iranians es pregunten perque els seu pais fa costat a hezbollah i Siria quan etnicament no tenen res en comu.

La resposta de tot plegat consisteix en lligar el fet identitari a la religio. La religio com a fet indentitari a Europa fa temps que no s’utilitza, segurament des dels temps de la reforma protestant. Amb la revolucio francesa i la creacio de l’estat nacio la nostra identitat es sobretot marcada pel fet nacional. A l’Iran, com a republica islamica, el primer fet identitari es el ser musulma, l’etnia o nacionalitat es troben en un segon pla. L’Ayub ens explica que a l’escola els professor pregunten als alumnes si se senten iranians o musulmans i renyen als que optin per la primera opcio. Primer de tot son musulmans i despres son iranians, per aixo esta totalment justificat donar suport als “germans” de hezbolah encara que aixo signifiqui lluitar contra els iranians jueus.

Aixi s’explica que tantes “nacionalitats” puguin viure a l’Iran sense grans tensions nacionalistes. Els azeris, els kurds, els armenis, els jueus, els farsis, els arabs i els afgans iranians no tenen problemes per considerar-se iranians. Si s’apliques una perspectiva nacionalista europea al tema segur que l’Iran no durava ni 5 minuts.

Tot i l’exili, els iranians rics continuen portant grans empreses de mineria, material de construccio, fundicio, vidreria, catifes… el dia que els iranians posin la nacionalitat per davant de la religio l’Iran sera un pais de primer ordre. Mentre continui amb la religio com a fet identitari cotinuara essent incompres per occident i patint-ne les consequencies.

De tot aixo i molt mes parlem amb Ayub i els eslovens en una teteria que es troba en un palau jueu del centre de Yazd. De tornada cap a casa l’Ayub ens porta a la Irene i a mi en moto. Jo que feia fotos a aquestes motos carregades amb 3, 4, 5 o 6 persones i ara em trobo pels carrers de Yazd en la moto-autobus.

Dissabte 16

Pel mati anem a visitar el panteo zoroastric on s’hi troba la flama eterna d’Ahura Mazda. El barri zoroastric destaca per la seva netedat. Les escoles zoroastriques tenen reputacio de ser millors que les islamiques i es que es nota el nivell economic d’aquesta classe social.

La passejada pels carrerons ens porta fins a la casa de l’Ayub. De familia kurda, els seus pares tenien negocis a l’Iraq abans de la primera guerra del golf, van tenir que immigrar i comencar de zero. A casa parlen arab i farsi pero els nostres intents de comunicar-nos en arab amb sa mare, que no para de portar-nos te i fruita, i sa germana no acaben de reeixir. Pasem hores escoltant musica arab i persa i parlant una mica de tot mentre esperem que el sol baixi per poder sortir al carrer. Aixi, atrapats pel sol, acabem mirant videoclips i concerts de la Britney Spears. L’amor cap a la Britney es el punt flac de l’Ayub, no hi ha manera de fer-li entendre que a occident hi ha musica millor. Acabem en la surrealista situacio d’haver d’aconsellar-li escolti l’Enrique Iglesias o la Shakira per obrir-se les mires… els viatges tenen aquest tipus de coses inverosimils.

Com era de suposar, tot i la repressio a l’Iran no poden evitar que els joves es baixin d’internet pelicules i videos d’allo mes calentets. L’Ayub ens explica com funciona el mercat negre d’aquest tipus de documents. Vet aqui la revolucio silenciosa que el govern no pot aturar. Amb el 50% de la poblacio entre 15 i 30 anys el regim no pot posar a tothom a la garjola. Gairebe tots tenen acces a la parabolica, veuen el que passa pel mon i hi volen participar. Ja veurem si la generacio d’aiatolas cada vegada mes vells podra aguantar l’empenta d’una generacio que puja amb el somni de viure com un europeu o un nord-america.

Deixem l’Ayub amb la Britney i les seves calentures i anem a perdre’ns pels carrerons on ens trobem una parella d’eslovens –Iran te un alt percentatge de turistes eslovens, no em pregunteu perque- que vam coneixer al principi del viatge. Passem la tarda comentant la jugada en un pati d’un altre palau del centre i sopem camell amb patates. La carn de camell ve a ser com una mena de de vedella pero amb mes gust. A tenir en compte si algu vol criar camells.

Avui es la vigilia de la celebracio del naixement del 12e imam, una de les festes mes importants del xiisme. Encuriosits sobre com s’ho faran per celebrar res en un pais on es prohibit l’alcohol, ballar i fer musica en public sortim al carrer amb els eslovens i l’amic de letonia.

Com m’imaginava la celebracio consisteix en bloquejar els carrers amb cotxes i motos i, ja que no es pot cantar ni posar musica, fer tant soroll com es pugui amb el motor. Escenes de deliri d’allo mes surrealista; amb els carrers colapsats per cotxes i fums les motos van a tota velocitat per les voreres amb les banderes islamiques. Es com una festa de motards pero amb motos atrotinades en lloc de harley-davidsons. Veient l’espectacle donem gracies que l’alcohol sigui prohibit a l’Iran. Les maniobres impossibles a les que assistim acabarien en tragedia si els conductors no estiguessin ben serens.

Estava fent fotos a una moto portant tota la familia i una cabra mentre va tranquilament contra-direccio quan em trobo l’Ayub que em convida a pujar a la moto. Abans de que pugui dir que no ja em trobo a cavall de l’andromina recorrent els carrers a tota velocitat i jugant a anar contradireccio entre la marabunta de cotxes. Jo, que em pensava que ja no tenia edat per aquestes coses, li dic que a veure si ens posaran una multa er anar massa rapid –per questio de temps omiteixo les altres 23 infraccions que deviem estar cometent-. L’Ayub es pensa que faig broma “a l’Iran la policia no posa multes per exces de velocitat” diu.

La festa, per dir-ho d’alguna manera, s’acabara cap a la mitjanit amb el sarifici de besties com ara camells. Dema sera festa a tot l’Iran i jo no entenc res.

Diumenge 17

Comenca la tornada. Volem de Yazd a Teheran amb Air-Iran. A l’aeroport de Teheran coneixem el guitarrista de flamenc irania mes famos que hi ha, si mes no aixo es el que diu la seva dona. El fet que ens interesa es que ens porta amb cotxe fins a la parada de metro mes propera. Es increible que no hi hagi transport public per anar als aeroports iranians, obligant a la gent a agafar un taxi.

El metro de Teheran es nou, dues linies, net i funciona prou be. Fins i tot te vagons mixtos on homes i dones poden anar barrejats, tot i aixo continua tenint vagons per nomes dones per aquelles que busquin mes privacitat o fugir de les olors masculines.

Teheran es monstruosament gran. Amb mes de 13 milions d’animes es una de les ciutats mes contaminades del mon. Sense massa historia, Teheran es fruit del sXX, de la construccio desenfrenada i deslligada de l’urbanisme, decisiva per les succesives revolucions i revoltes que ha anat patint el pais fins a convertir-lo en lo que es.

Ens instalem a casa d’uns coneguts de la Irene, al nord de Teheran. El centre i sud es la part “antiga” i pobre, el nord, a la falda de les muntanyes, hi ha la zona “moderna” i de diners. Anant a fer un vol pel barri observem l’opulencia de la zona. Aixo es holywood.

Sembla Europa pero amb edificis molt mes alts, 4×4 per tot arreu i amb gent molt mes acostumada a l’estil occidental. Gairebe ningu ens saluda quan anem pel carrer. Hem perdut protagonisme i no ens sap greu.

Deixeu-me que ressalti un fet sorprenent i significatiu que observo amb mes intensitat a Teheran; la falera per canviar de nas. Una de les coses mes sorprenents de l’Iran es la quantitat de gent amb el nas operat.

La cirurgia estetica ha entrat amb força en aquest pais on el nas, en el cas de les dones, es una de les poques coses que el chador deixa veure. Jo normalment no em fixo en aquest tipus de coses pero davant de la quantitat d’Iranians que porten el nas embolicat em vaig veure obligat a interrogar-me sobre el perque de tot plegat. Pel carrer en zones pijes o pel centre, de tot el pais, es veura un/a de cada 30 o 40 persones amb una tirita al nas, tenint en compte que els que ja han estat “retocats” ja no la porten es facil pensar que entre un 20 i un 40 dels joves i no tan joves iranians han passat pel quirofan.

L’Armin, un noi d’Esfahan que s’esta amb nosaltres al luxos pis on ens allotgem ens explica el fet diferencial del nas. L’operacio costa entre 2000 i 4000€ i canviar el nas arrodonit, i sovint en forma de martell, irania pel nas cleopatric a l’estil Isabel Preysler es sobretot un simbol de classe social, d’identificacio amb occident. Un signe gairebe de revolucio liberal. Es significatiu de veure que la revolucio liberal a l’Iran es faci, en part, a cops de bisturi.

O a cops de tirita! Segons l’Armin molts dels que van amb el nas embenat no es poden permetre pagar el cost de l’operacio, 10 vegades el sou mensual mig a l’Iran, aixi que opten per portar la tirita sense operar-se i mostrar aixi que s’ho poden permetre. Un curios signe d’ostentacio dels temps en que vivim. I qui dia passa any empeny.

L’Armin, que sembla el geni de la lampara tan rodonet, calb i amb perilla, es un fan de conspiracions i sobre el tema de l’Iran se les sap totes. Va creixer a Paris i ara porta no se quantes empreses familiars a Esfahan. De familia rica pero sense que li hagin pujat els fums ens ajuda a respondre les darreres preguntes que ens queden sobre el pais.

Si ahir vam passar la sobretaula parlant de la Britney Spears avui acabarem el dia mirant la nova pelicula de l’Indiana Jones al barri mes occidental del pais. Estem fets uns intelectuals.

Dilluns 18

Intentem moure’ns per Teheran a peu. Impossible. Teheran esta fet a la mida del cotxe. A tall d’exemple, un dels carrers principals fa 25km de llarg. Ens passem el mati caminant sense poder arribar gaire lluny. Ho rematem amb el que potser sera l’ultim pollastre amb arros a l’Iran.

Teheran es tan gran i el transport public tan dificil d’entendre que se’ns treuen les ganes d’anar enlloc. L’Armin ens acaba ficant a un taxi i anem a sopar a un restaurant xines on fan coses rares com ara sushi de salmo amb formatge. Experiencia prescindible pero que agraim per sortir de la rutina de l’arros amb pollastre.

Acte seguit continuarem muntanya amunt fins al peu del telecadira que porta al cim de l’equivalent al Tibidabo de Teheran, tot i que la serralada que ens separa del caspi puja fins als 5760m.

L’afany dels rics per separar-se dels pobres i de la contaminacio fa que s’hagi edificat fins on la roca i el desnivell han permes. Per a donar-vos una idea; a 1h estant hi tenim les pistes d’esqui.

En els jardins de la muntanya, asseguts fent un te amb pipa d’aigua al costat del riu que baixa de ben amunt l’Armin vol tancar el nostre viatge amb la tradicio persa de llegir-nos un text de Hafez, el mes gran poeta persa que va conseguir que els seus versos fossin una mena de segon alcora per aquest poble. Hi ha nens que venen sobres a l’interior dels quals hi ha uns versos del poeta i que representa que ens han de guiar espiritualment. Coses del desti, o de la poesia, els versos que ens llegeixen encaixen totalment en la situacio personal en que ens trobem. La magia de Hafez?

Dimarts 19

Hora de fer les maletes. Pel mati aprofitarem per anar al gran bazar de Teheran des d’on es controlen els preus de la majoria de les mercaderies del pais i des d’on s’han iniciat i planejat moltes de les revolucions del sXX. Hi anem amb el Viesturs, de Letonia, que haviem conegut a Yazd. Fem les compres protocolaries de pistatxos, petals de rosa, “nebot” i d’altres i anem al Museu d’Historia Nacional de l’Iran on s’hi poden observar peces com el codi Hammurabi escrit en cuneiforme.

Es al museu on ens acomiadem de la Irene que es queda un parell de dies amb uns eslovens que vam coneixer a Alamut i el Viesturs i jo anem cap a l’aeroport.

L’aeroport internacional de Teheran esta a 66km de la ciutat. Els aiatolas no van tenir millor idea que plantar l’aeroport al mig del desert per a que no molesti ningu i per a que el taxi surti ben car.

Viatgem amb la Turkish Airlines cap a Istanbul des d’on ell volara cap a Riga i jo cap a Brussel.les. Nomes pujar a l’avio, encara en territori irania, algunes dones es comencen a treure la hijab. Durant el vol algunes es maquillen i algunes van al WC per a canviar-se de roba. El fet es que quan aterrem a Istanbul el passatge que ha pujat a Teheran ha canviat completament.

Curiosament la referencia que el Viesturs i jo utilitzem per identificar les dones i noies que portaven el chador a Teheran i ara van amb tops i pantalons curts, es el nas operat. El que abans era la unica part visible es ara la referencia per a identificar la gent.

No se que es ni com explicar-ho pero el posar els peus a Istanbul em dona una sensacio de tornar a la “normalitat”. M’adono que 20 dies veient dones tapades gairebe les havia com eliminat del meu subconscient i el retrobar-les a Istanbul ve a ser com redescobrir la pell.

Dormirem a Istanbul i dema em toca agafar el vol cap a Brussel.les on m’hi esperen els 18 graus de torn amb una mica de solet i una mica de pluja, comme d’habitude!

Consideracions finals

Vet aqui uns pensaments en veu alta sobre l’estat del pais en general comparat amb la percepcio que en tenim des d’occident.

Crec que hi ha un interes politic i economic des d’occident en descriure l’Iran com a enemic quan des del punt de vista historic haurien de ser els iranians qui ens haurien de veure com un perill; americans, rusos, anglesos i francesos els han traicionat i enganyat les vegades que ha calgut i han financat i impulsat cops d’estat. Poques vegades el pais ha anat a millor despres de la intervencio occidental. Mirant als aconteixements dels darrers anys; ni un sol dels terroristes de Nova York, Madrid o Londres venia d’Iran i pocs iranians s’han trobat a les files d’Al-Qaeda. D’altra banda trobo vergonyosa la doble moral d’occident a l’acusar a l’Iran d’incomplir drets humans i discriminar a les dones mentre continua tancant els ulls a les violacions de drets molt mes flagrants de l’Arabia Saudi. L’estat de les dones a l’Iran es vergonyos pero encara poden treballar –es ben normal trobar que el cap d’una oficina bancaria sigui una dona-, tenen pasaport, poden conduir… a l’Arabia Saudi ni tenen pasaport, ni poden conduir ni res. El wahabisme saudi es el que esta darrera de les doctrines d’Al-Qaeda pero occident no ha fet res contra aquesta secta d’on han sorgit personatges com Bin Laden, tan amics de la familia Bush.

Les consequencies de la politica d’accio preventiva a l’Iran crec que estan tenint el paper contrari que el que EEUU volia. Si ve l’embargament contra l’Iran ha provocat que els preus s’encarissin, fent patir la poblacio mes pobre i animant el mercat negre, tambe ha permes que la investigacio i la industria local es poguessin desenvolupar en lloc de ser comprada i substituida per la industria estrangera. El resultat es que l’Iran te una bona industria pesada, capacitat de fer recerca, un sistema bancari desenvolupat i en mans de bancs locals i en general un infrastructura que no esta gens malament. Si a aixo hi afegim els recursos energetics, petrolers i miners, sumats al fet que la societat iranina esta ben estructurada i que la majoria de la poblacio te entre 20 – 40 anys, ben formada i amb la transicio demografica superada el resultat es un pais amb un potencial enorme. No en va la setmana vinent posaran en orbita el seu primer satelit propi. Esta clar que l’Iran vol i pot jugar en la primera divisio mundial i aixo no fa cap gracia als poders establerts, d’una banda perque gran part esta en mans de religiosos pero sobretot pel fet de tenir que afegir un competidor mes al ja dificil mercat mundial.

Mes enlla de consideracions generals la percepcio al carrer es d’estar en temps dificils. Com heu vist en aquestes croniques, la gent menja basicament arros i pollastre. La gran dependencia de productes com l’arros fa que el pais sencer pugui passar a passar gana si els preus de l’arros continuent pujant com ho estan fent –el kg d’arros a l’Iran esta a com a minim a preus europeus i he arribat a veure l’arros mes bo de l’Iran a 5€/kg al mercat-. La broma de l’arros i pollastre no es tan broma.

Aixo fa que la gent es giri contra Ahmadinejad a qui identifiquen amb la crisis economica. El discurs d’Ahmadinejad es d’acusar a l’embargament i les politiques d’occident dels mals del pais, que no es del tot fals pero majoritariament la culpa es de la mala politica del govern i de la crisis financera i d’aliments a nivell mundial. En aquest sentit el principal beneficiat d’una intervencio americana a l’Iran, pel tema de les centrals nuclears, seria el govern islamic d’Ahmadinejad. Esta en el interes dels EEUU de Bush de demonitzar l’Iran? Si es que si pot ser que abans de les eleccions americanes de novembre algunes bombes caiguin en territori irania. Si realment volen treballar per l’estabilitat de la zona el millor que poden fer es aixecar l’embargament i comencar a construir ponts. No crec que els iranians els refusin. La gent en aquest pais frisa per ser acceptada al mon.

Pel que fa al tema de les llibertats, estic bastant convencut que a poc a poc i una canya, almenys que des d’occident fem alguna bestiesa de les nostres, l’Iran trobara la via cap al canvi. La poblacio jove esta ben formada i conectada amb la resta del mon via internet o la parabolica i si tot segueix el seu curs en 20 anys crec que aquest pais sera un pais com qualsevol altre. La llibertat es un dret pero es sobretot i encara mes un deure. Per aprendre be els deures es requereix temps. Donem-los-hi temps, la seva gent s’ho mereix.

FI

About admin

No information is provided by the author.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *